19/4/24
Diumenge IV de Pasqua
12/4/24
Diumenge III de Pasqua
6/4/24
Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia
Ac 4, 32-35
Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats.
Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.
“Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.
...............................................................
Jn 20, 19-31
Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església.
La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
Hi ha dues parts en el text: Primer, Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.
Després, es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu. No creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat.
La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.
JiR
30/3/24
Pasqua de la Resurrecció del Senyor
Ac 10, 34. 37- 43
22/3/24
Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor
Is, 50, 4-7
Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments, doncs sap que està sostingut per Déu.
La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... però el servidor accepta amb confiança aquesta missió.
Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.
...............................................................
Mc 1, 1 – 15, 47
Dues coses es posen en relleu dins el relat de la Passió de Mc: la solitud de Jesús i el seu silenci.
La pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres recorda la oració de matinada en un lloc solitari, al inici del seu ministeri públic (Mc 1, 35); ara, a plena nit, prega per saber afrontar la fi. La dimensió més profunda del seu dolor es manifesta aquí. Està sol, els deixebles dormen, i l’abandonaran tots; després de la negació de Pere, no es cita la presència, al seu costat, de ningú que li sigui amic. La passió és un conflicte en el que Jesús s’ha trobat per ser fidel a la seva missió ... però no renuncia.
Davant el Sanedrí “ell callava i no va respondre res” (14, 60), i és el gran sacerdot qui posa l’afirmació “Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?” ... “Si sóc jo”. Davant Pilat, “no contestes res?” (15, 4) ... “Ets rei dels jueus?”, “Tu ho has dit” respon Jesús.
Una cosa a remarcar: els soldats, per burlar-se d’Ell “el vestiren de porpra“, que és la vestimenta dels reis i dels grans sacerdots; irònicament , uns pagans escenifiquen una realitat, i serà també un pagà el primer en reconèixer “aquest era Fill de Déu”.
Marc fa una descripció lacònica de la crucifixió, en una mena de tríptic: 1) a les 9 del matí el crucifiquen i s’inicia un període de burles, a càrrec dels qui passaven per allà, dels sacerdots i dels crucificats al seu costat. 2) Al migdia comença una foscor per tota la terra; Mc sembla recordar Amós (Am 8, 9) “apagaré el sol al mig del cel; en ple dia s’enfosquirà la terra”. 3) A les tres, Jesús cridà les úniques paraules que reporta Mc: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, que es poden interpretar com una desesperació, però un jueu no ho interpretava pas així; són les primeres paraules d’un cant de victòria, el Salm 22, que en el v. 23 diu: “Senyor m’has escoltat. Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit”.
JiR
(Recuperat de marçde 2012)
15/3/24
Diumenge V de Quaresma
Jr, 31, 31-34
“Vénen dies ...”, tota la Bíblia tendeix vers l’esdevenir, amb la certesa que els dies promesos per Déu, vindran. Una característica dels profetes és saber mirar endavant; però aquí Jeremies no s’estalvia de constatar que el poble, sovint, ha estat infidel.
Al morir Salomó, el seu reialme es va dividir en dos: el nord, Israel, i el sud, Judà. El fet que la nova aliança sigui pactada amb Israel i Judà, és com dir que la promesa de Déu es vàlida pel poble sencer, malgrat les vicissituds de la historia.
La nova aliança s’inscriurà en els cors de la gent, i no pas en taules de pedra, i es traduirà en una pertinença mútua “jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” i es reafirma amb “tots em coneixeran”. En la Bíblia, el mot “conèixer” no és pas de l’ordre de la intel·ligència, sinó en quan una relació íntima (es diu que els esposos es “coneixen”). Déu estima amb amor el seu poble i, en retorn, vol ser també estimat.
“Venen dies ...”, deia Jeremies. Amb Jesús aquests dies ja són aquí; en la Eucaristia s’hi fa al·lusió: “aquesta copa es la Nova Aliança ...” (Lc 22, 20)
...................................................................
Jn 12, 20-33
El fet que siguin uns grecs que busquin veure Jesús, sembla ser un símbol de la universalitat del seu missatge ... Jesús atrau tothom.
La resposta de Jesús és “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat ...”, que recorda el que Jesús havia dit a les noces de Canà (Jn 2, 4) “encara no ha arribat la meva hora”.
El mot “glorificar”, no vol pas dir prestigi o celebritat, sinó simplement “revelar la presència de Déu”, que proposa una Aliança d’amor amb la humanitat, tal i com deia Jeremies. Jesús continua amb una breu paràbola: sols el gra que mor dóna fruit.
L’acceptació per Jesús del sofriment i de la mort, ha estat un acte
humà (i diví), ha assumit una naturalesa humana ben real, aquest n’és
el sentit. Això explica els sentiments que expressa Jesús: 1) angoixa,
es sent contorbat, seria el Getsemaní de l’evangeli de Joan 2) però
també la confiança, ha vingut amb un objectiu que cal completar, i 3)
certesa de que així (el gra que mor) un nou poble naixerà. Jesús ha
vingut per donar testimoni de la veritat, l’Hora ha arribat i la missió
s’acabarà d’acomplir.
JiR
(Recuperat de març de 2012)
9/3/24
Diumenge IV de Quaresma
2 Cr 36, 14-16, 19-23
El mon pagà, de l’entorn dels jueus, vivia molt bé; per què, doncs, mantenir-se amb tot aquest rigor moral, que no aporta cap benestar? Llavors, es multipliquen les infidelitats i es deprecien els profetes. No fan cas de Jeremies quan els recordava els seus errors i, com a conseqüència, els condueix al just càstig de Déu, deportant-los a Babilònia.
Malgrat tot, Déu és ric en misericòrdia i, encara que això hagi pogut ser dolorós, trobarà el medi per fer-los tornar, que vegin el seu perdó, que no oblida la seva Aliança, i no dubta utilitzar un pagà, Cir, per salvar-los.
L’autor vol afirmar dues coses: 1) Déu és sempre “el Déu dels pares”, malgrat la infidelitat del seu poble, i farà el que sigui per evitar que el poble s’enfonsi i 2) amb el poble en ple precipici, Déu trobarà els mitjans perquè se’n surti, ja que res és impossible a Déu.
...................................................................
Jn 3, 14-21
La creu és vista aquí, no en termes de mort, sinó d’exaltació gloriosa i salvadora. Jesús va arribar a la creu, per no haver volgut renunciar al missatge que proclamava, que no agradava als poderosos d’aquell temps. Posar la mirada vers Jesús crucificat és, doncs, observar la realització del projecta de Déu. La serp d’aram, aixecada per Moisès al desert, salvava de la mort als hebreus que la miraven amb fe; ara és el mateix Jesús enlairat, qui donarà la vida eterna a tothom qui miri cap a ell.
Joan reprèn el tema de la llum, en que comença el seu evangeli. La llum, que ha vingut dins les tenebres de la humanitat, actua aclarint i revelant i, amb la seva presència, l’home pot actuar de dues maneres: el que obra segons la veritat, va cap a la llum, però el qui fa el mal detesta la llum, doncs posaria en evidència la seva manera d’obrar.
El projecta de Déu és desvelat a aquells que, com Nicodem, cerquen la veritat en Jesús. Hi va anar quan encara era fosc, però en surt havent aconseguit la llum.
JiR