23/4/17

Setmana II de Pasqua.


Setmana II de Pasqua. 23 d’abril del 2017


Ac 2, 42-47   
              Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”. Explica  l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars:  1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit.                                                                                       .....................................................................                                                                                                          

Jn 20, 19-31
              Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.
              Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
              Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

              2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran. 

Joan i Roser                                                                                                                       

18/4/17

Friedrich Nietzsche
El anticristo
Un comentari
El portador de la Buena Nueva (Jesús),  murió tal como había vivido i predicado, no para redimir a los hombres , sinó para enseñar cómo se debe vivir. Esta práctica es el legado  que dejó a la humanidad: su conducta ante los jueces, ante los soldados, ante los acusadores y toda clase de difamación y escarnio, su conducta es la cruz...
En el fondo, no hubo más que un solo cristiano, que murió crucificado. El Evangelio murió crucificado...
Es absurdamente falso considerar como rasgo distintivo del cristianismo una fe, la fe en la redención por Cristo; solo es cristiana la práctica, una vida tal como la que vivió el que murió crucificado...
La fatalidad del Evangelio se decidió con la muerte; pendió de la cruz... 
Sólo la muerte, esta muerte inesperada e ignominiosa; sólo la cruz reservada en general a la canaille, sólo esta pavorosa paradoja planteó a los discípulos el interrogante propiamente dicho:   ¿quien fue este hombre? ¿qué significó ese acontecimiento?...
A partir de entonces, quedaba planteado un problema absurdo: ¡cómo pudo Dios permitir eso! A este interrogante halló la razón perturbada de la pequeña comunidad una respuesta terriblemente absurda: Dios dió a su hijo para perdón de los pecados, como víctima propiciatoria. ¡Hay que ver cómo se acabó de golpe el Evangelio! ¡La víctima propiciatoria, y aun en su forma más repugnante y bárbara, el sacrificio del inocente por los pecados de los culpables! ¡Qué pavoroso paganismo! Jesús había abolido el mismo concepto de culpa; había negado toda distancia entre Dios y el hombre; había vivido esta unidad entre Dios y el hombre como su buena nueva...
Dures paraules de Friedrich Nietzsche, a la seva obra El Anticristo, (Ensayo de crítica del cristianismo)  que per fer-hi un judici correcte l'hem d'entendre dins del cristianisme de l'any 1888. No per donar-li la raó en tot sinó per entendre la seva duresa. Gran admirador de Jesús però crític radical contra el cristianisme del seu temps que ho transporta als seus orígens.
D'aquest escrit jo destacaria dues idees: 1) Ser cristià és intentar portar una vida tal com Jesús ens va ensenyar  2) Aquest model de vida qüestionava les normes socials, polítiques i religioses dels que governaven i per això el van crucificar 3) Entendre la redempció com a Jesús  víctima propiciatòria pel perdó dels nostres pecats és una equivocació.
El terme llatí propter nos homines et propter nostram salutem l'hem de traduir per a nosaltres els homes i per a la nostra salvació que és una finalitat no una causa; quina es aquesta finalitat ?: mostrar-nos el camí per alliberar-nos de la situació de pecat en la que estam esclavitzats. El pecat del món. Aquest camí és l'Evangeli.
Si ser cristià és una "manera de viure", on queda la fe ? Aquest ser cristià es fonamenta en la plena confiança que tenim en Jesús de que és la veritat i la vida. Aquesta confiança en Jesús és fonamenta en la fe de Jesús en Déu, que ens mostra la seva veritable voluntat.
Aquesta fe la celebrem en els sagraments, especialment en l'Eucaristia, la celebració comunitària del misteri Pasqual: Passió, crucifixió, resurrecció i esperança de la seva vinguda.
És pot ser cristià de fet, sense estar batejat , sense participar, de forma explícita, de la fe en Jesús i de les celebracions d'aquesta fe ? Llegiu Mt 21,28-32


LLorenç Casanova

16/4/17

Diumenge de Pasqua de Resurrecció.16 d’abril del 2017


Diumenge de Pasqua de Resurrecció.16 d’abril del 2017


Ac 10, 34, 37-43   
              El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.
              Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.
              Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”,  “l’ha constituït jutge de vius i  morts”. .....................................................................                                                                                                          

Jn 20, 1-9
              No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.
              Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.
              Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.
              El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.      

Roser i Joan   
                         

8/4/17




Diumenge VI de Quaresma.9 d’abril del 2017

Is 50,4-7                                                                                                                                                          Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.
              La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.
              Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.                                               ..........................................................................                                                                                                          



Mt 26, 14 – 27, 66                                                                                                                                  
Jesús va conscientment cap al seu destí com qui domina els esdeveniments; sap el que passarà perquè ha sabut desxifrar la voluntat de Déu dins les Escriptures. El sofriment i la mort, no seran la darrera paraula, el final és la resurrecció.                                      Si bé els 4 relats de la Passió són semblants, cadascun dels evangelis hi posa alguns accents propis. Mateu sembla voler posar en evidència que, fora d’alguns deixebles, la majoria de jueus el van menysprear i humiliar. Per contra, els pagans, sense saber-ho, són els que li donen els vertaders títols de noblesa; aquest home anorreat, ferit en la seva dignitat i acusat de blasfèmia (el pitjor dels pecats !!), és honorat per estrangers, que li donen els més alts títols de la religió jueva:                                                                                   - Rei dels jueus. Pilat li pregunta: “¿tu ets el rei dels jueus?” (27, 11) i Jesús respon “tu ho dius”; i també li posen aquest títol en el rètol de la creu (27, 37). Li serà aplicat 2 vegades més, però negativament, d’una manera irònica, per ridiculitzar-lo, pels soldats romans (27, 29), i per les autoritats religioses (27, 42).                                                                                                                                                - Messies. Negativament en el Sanedrí: “Fes de profeta, Messies! endevina qui t’ha pegat” (26, 68). Pilat, però, li atribueix d’una manera positiva: “I de Jesús, l’anomena’t Messies, què n’he de fer?” (27, 22).                                                                                                                                           - Home just, li diu la dona de Pilat (27, 19), que és, potser, el títol més noble de tot l’antic Testament. Jesús era un home bo condemnat injustament a morir.                                                                                                                                                     - Fill de Déu. A manera de parany, el gran sacerdot li pregunta (26, 63). Els jueus fent mofa, al passar davant  la creu (27,40), i també els sacerdots i mestres de la Llei (27, 42-43). Finalment, el centurió romà proclama: “En veritat aquest era Fill de Déu” (27, 54), que podríem considerar la culminació del relat.                                                                                                                              Són els pagans els primers en dir la veritat sobre Jesús. Mateu accentua el contrast entre la feblesa del Jesús condemnat i la grandesa que li reconeixen alguns pagans: és dins la feblesa que Jesús manifesta la glòria de Déu.       

Roser i Joan

1/4/17

Diumenge V de Quaresma.2 d’abril del 2017



Diumenge V de Quaresma.2 d’abril del 2017

Ez 37, 12-14
              Ezequiel està exiliat a Babilònia amb el poble, i els hi vol donar esperança, testimoniant la seva confiança en Déu. Amb el temps,  començaven a morir els més ancians i els malalts, i al dolor per la mort d’un ésser estimat, s’hi afegia el morir en terra estrangera i sepultar-los enmig d’estranys. Però Déu obrirà els sepulcres i els farà tornar a Israel i “adormir-se” junt als seus avantpassats. El profeta no es refereix pas a la resurrecció dels morts, idea que no apareix fins el s. II aC, sinó a la resurrecció del poble, portador de les promeses de Déu.
              El missatge que dóna Ezequiel és una doble promesa: “obriré els vostres sepulcres” i “us faré tornar a la terra d’Israel”. Però hi ha quelcom més: “posaré el meu esperit dins vostre i recobrareu la vida”. Es una nova aliança inscrita no en taules de pedra, sinó dins els cors.
 .. ..........................................................................                                                                                                          
    
Jn 11, 1-45
              Els deixebles, un cop més, no entenen Jesús, i volen impedir que vagi a Betània, doncs allà, feia poc l’havien volgut apedregar ... però Jesús hi va.
              Li diuen que Llàtzer porta ja quatre dies enterrat; es creia que al quart dia l’ànima havia ja abandonat definitivament el cos, i el retorn era impossible.
              Si bé la resurrecció de Llàtzer és important, és fonamental el diàleg de Jesús amb Marta, al centre del qual es troba la paraula reveladora de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida”, així com la confessió de fe de Marta: “Tu ets el Messies, el Fill de Déu”, que no és pas una conseqüència del miracle, que encara no s’ha produït, sinó una resposta a la revelació de Jesús, i a la seva interpel·lació “Ho creus això?”.
              El relat deixa veure també un Jesús molt humà, té un gran sentit de l’amistat. Maria està dominada pel dolor, i Jesús calla i plora amb ella, doncs necessita una presència afectuosa més que discursos.
              Dels jueus que presencien com Llàtzer reviu, uns creuen però altres corren a explicar-ho als fariseus, que tindran un nou motiu per decidir fer matar Jesús. El signe, o miracle, no és suficient per convèncer.

              El més important d’aquesta narració és que Jesús es manifesta com qui pot donar la vida i en qui podem creure: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu”, diu Jesús als deixebles, referint-se a Llàtzer; el que compta és la glòria de Déu, però per veure-la cal tenir fe. 



Roser i Joan                                                                                                                     

28/3/17

A misses dites

A misses dites

Comentaris a un interessant article de La Vanguardia  del dia 26 de març escrit per Josep Playà Maset. El motiu de l'escrit és la proposició  no de llei d'Units Podem per fer desaparèixer les misses que La 2 emet cada diumenge a les 10:30 del matí. Els Programes Shalom per a la comunitat jueva, Buenas notícias TV pel evangèlics i Medina per als musulmans no els anomena.
Les relacions de l'esquerra política amb l'Església han passat per diverses formes de ser.
La simpatia de l'Església  ver les classes dominants abans dels anys 30 va ser la causa de l'anticlericalisme ferotge dels anys 30 a 39 i, com a reacció,  la simpatia de l'Església envers el règim franquista. Entre els any 1960 i 1970, hi van haver un apropament d'alguns sectors de l'Església a moviments de protesta del règim dominant amb reunions clandestines en esglésies, aparició de moviments socials. com els capellans obrers, que junt amb els canvis derivats del Concili Vaticà II van apropar l'esquerra a l'Església. Però amb l'aparició de la secularització  l'Església ha perdut influència social amb la falta de lideratge  dels bisbes, dels clergues i de les noves generacions de capellans joves més conservadors, fruit dels ensenyaments en el seminari. L'esquerra es separa de l'Església i surten de nou brots anticlericals ja molt antics.
Per part de l'Església aquesta irrupció de la secularització l'ha agafat amb el pas canviat, no sap llegir els signes del temps i no aprofita prou les tribunes públiques, com la televisiva, per fer una pastoral més comunicativa i engrescadora, no només dogmàtica i moralitzant. Com tampoc aprofita altres tribunes com la celebració dels sagraments, amb homilies a les eucaristies àdhuc en els funerals, amb missatges prefabricats o amb retòrica poc entenedora, aliens al que mostren els signes dels temps.
Per part de l'esquerra hauria de saber que l'Església no és només els bisbes i els clergues, també hi han les ordres religioses masculines i femenines i tota la comunitat de persones que intenten tenir un estil de vida tal com Jesús va mostrar. Si aquesta Església deixa de fer la labor social que, tant de forma directe com amb col·laboració, porta a terme, aquest país que anomenem Espanya se'n va en orris.
Un estat a-confessional vol dir que no pertany a una determinada confessió religiosa que no és el mateix que anti-confessional que vol dir que va contra qualsevol confessió religiosa i aquesta esquerra d'Units Podem, al menys en el diuen alguns dels seus dirigents, sembla tenir una anti-confessionalitat molt selectiva cap el cristianisme.


LLorenç Casanova 

26/3/17



Diumenge IV de Quaresma.26 de març del 2017



1Sa  16, 1, 6-7, 10-13
              Saül va ser el primer rei d’Israel, però no pas un bon rei; no sols no va saber controlar els filisteus, sinó que va empitjorar els conflictes interns. Llavors, Déu encarrega al profeta Samuel d’escollir un altre rei d’entre els fills de Jessè. La tria de David no és perquè era un guerrer, ni el més fort, era pastor: “Déu no mira pas l’aparença, sinó el cor”. David, el rei pastor, és una metàfora del què és Déu per el poble: el qui el guia i en té cura.
              El rei rep la unció amb oli, i l’ungit era igual a messies: aquesta unció li aportava l’esperit de Déu. David va esdevenir model per tots els posteriors reis d’Israel, que eren jutjats segons la semblança amb ell, i els cristians hi han vist un anunci del Messies, l’ungit de Déu, el vertader pastor del seu poble, sobre qui reposa, en plenitud, l’Esperit del Senyor.                                                                                               
.. ..........................................................................  


       Jn 9, 1-41                                                                                                                                         
              El conjunt del relat, entra dins el llenguatge simbòlic de l’evangeli de Joan. En la primera trobada amb el cec, Jesús fa el gest que el cura de la ceguesa natural. Però després que l’havien expulsat de la sinagoga, amb la segona trobada, és el cor del cec que Jesús obra a una altra llum, la veritable. El cec arriba a veure plenament, no sols la llum, sinó la glòria de Déu, reconeixent que Jesús era l’enviat del Pare, el Senyor, digne de ser adorat.
              El problema dels contemporanis de Jesús, era saber si realment era l’enviat de Déu, aquell que tothom esperava ... o es tractava d’un impostor. La paradoxa esta en que, per una part fa obres bones, que correspondrien al Messies: els cecs hi veuen, els muts parlen, etc ... però no es preocupa massa de complir amb el sàbat, hi cura el cec. Si és enviat de Déu, com és que no respecta la llei del sàbat? I aquí sorgeix el problema, i els fariseus es divideixen: és un pecador si no respecta el sàbat ... però com un pecador pot donar aquets signes?

              El text oposa dos itineraris de pensament ben diferents: els fariseus, que es tanquen en les seves certeses i no poden obrir bé els ulls, es tornen cecs; i el cec de naixement, que emprèn el camí de la fe, que acull la gràcia que se li ofereix, i pot rebre de Jesús la veritable llum. Se’ns vol fer descobrir que hi ha dos tipus de ceguesa: una natural, com la del cec, i una altra de més greu, que és la ceguesa del cor. 


Joan i Roser