19/5/18

Diumenge de Pentacosta


Diumenge  de Pentecosta. 20 de maig del 2018                                                                    
Ac 2, 1-11

              La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.
              És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme  de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16).
              L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.
...........................................................................                                                                           
Jn 20, 19-23

              Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida. Després es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”, la seva imatge no era com abans, i calia algun signe per identificar-se.
              Després ve el do de la missió “com el Pare m’ha enviat, també us envio a vosaltres” ... però els enviats han de ser transformats per poder continuar l’obra de Jesús, i per transmetre’ls l’Esperit “alenà damunt d’ells”; semblant a l’alè de Déu al crear l’home, és com una nova creació, seran persones noves. La por i la obscuritat es transforma en pau i alegria, amb la certesa de que Jesús està amb ells.
              La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles; tothom és cridat a entrar dins la pau de Déu, i reconciliar-se amb Ell. S’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.

Joan i Roser

11/5/18


Diumenge VI de Pasqua

Jn 15, 9-17

              Quan Jesús parla als apòstols, és per omplir-los de joia, doncs la seva vida ha sigut tota d’amor, a imatge del Pare. En l’AT, ja es parla de la joia com una característica de salvació, que la humanitat espera, i sols llavors coneixeran Déu i viuran dins la seva joia.
              Si bé amb el símbol de la vinya es parlava de l’activitat del Pare com a vinyater, que cuidava els ceps i les sarments, aquí es fa novament referència al Pare, però com a model d’amor: “tal com el Pare m’estima, jo us estimo a vosaltres”.
              La relació de Jesús amb els deixebles, no es limita a la unió de les sarments al cep, sinó que adquireix un altre aspecte, una relació interpersonal d’amistat: “no us dic servents sinó amics”, i proposa una mesura de l’amor que comporta aquesta amistat: l’amor més gran és de “qui dóna la vida pels seus amics”.
              S’estableix una cadena d’amor entre el Pare, el Fill i els deixebles. De la mateixa manera que Jesús comparteix amb els deixebles el que rep del Pare, la seva estimació, també ells hauran de compartir amb els altres, amb els germans, el què han viscut i aprés de Jesús, el seu amor.
 Joan i Roser

Diumenge VII de Pasqua. Ascensió. 13 de maig del 2018                                                                    


Ac 1, 1-11


                                                          
                                                    

             
Després de la Passió, durant 40 dies (un temps de preparació) Jesús s’apareix als deixebles que no comprenen massa el projecta de Déu; esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.
              Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

              A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

              “¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

              L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix.    
...........................................................................                                                                           
Mc 16, 15-20

              Jesús s’acomiada dels deixebles amb un encàrrec “anuncieu l’evangeli a tota la humanitat”, no sols als jueus. La salvació s’ofereix a la humanitat sencera, però la fe n’és una condició fonamental. Els que es convertiran amb el missatge dels apòstols, és a través del baptisme que formaran part del grup de seguidors, i es salvaran, i Jesús afegeix els senyals que acompanyaran als qui hauran cregut. Quatre d’aquets cinc senyals són ja expressats, com a manera d’actuar, dins els Fets dels Apòstols, però aquí no reservats als missioners sinó a qualsevol creient. Són signes molt relacionats a la manera de pensar d’aquell temps, la malaltia, el mal, però a nosaltres ens caldrà donar senyals actuals, que facin evident la nostra fe en Jesús.
              Després, Jesús “fou endut al cel”, amb el que es vol posar l’accent en el fet que la seva recepció i el asseure’s “a la dreta de Déu”, són conseqüència d’un acte del mateix Déu, que el crida cap a Ell. A la terra, Jesús va ser refusat, però en el cel, és portat a un lloc d’autoritat.
Joan i Roser 

28/4/18

Diumenge V de Pasqua


Diumenge V de Pasqua. 29 d’abril del 2018                                                                    
Ac 9, 26- 31

              A Jerusalem no coneixien la conversió de Pau, i més aviat l’odiaven, doncs havia perseguit els cristians i col·laborat en la mort d’Esteve. Va ser Bernabé qui garanteix la bona voluntat de Pau, el va presentar als apòstols, i els explica com Pau va veure el Senyor, camí de Damasc.
              Bernabé esdevé una mena de padrí de Pau i el porta cap els cristians de Jerusalem. Però els jueus de parla grega no se’n fiaven i, davant de les seves amenaces, els amics cristians de Pau li recomanen marxar.
              Bernabé, junt amb Pau, seran cabdals per l’anunci de l’Evangeli als pagans. L’Església va creixent i s’anava consolidant “confortada per l’Esperit Sant”.  ...........................................................................                                                                          
Jn 15, 1-8

              Amb el pastor i les ovelles estàvem dins el món animal, amb la vinya entrem en el regne vegetal; es tracta de fer-nos passar d’una realitat d’aquell temps a una realitat invisible.
              A través de la imatge de la vinya, se’ns descriu la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els deixebles. Es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare el vinyater”. Amb l’al·legoria de la vinya, es reforça encara més la unió de Jesús amb els seus deixebles i seguidors, seran sarments units al nou cep, que és el mateix Jesús. Ells estan ara amb Jesús, que és la saba que alimenta els sarments, perquè donin fruit.
              Jesús diu que si algú no està en mi, no es manté unit al cep i no aporta fruit, serà tractat com un sarment sec que es durà a cremar. Els deixebles són cridats a portar fruits al món i donar testimoni de la salvació aportada per Jesús.
              La vinya està destinada a donar fruit, és la seva raó de ser. El secret de la nostra fecunditat està a les nostres mans: acostar-nos a Jesús i a les seves paraules, que ens portaran a mantenir-nos nets, de manera que la saba del cep pugui arribar als sarments, i produeixin raïm, donin fruit.
Joan i Roser


23/4/18

Diumenge IV de Pasqua


Diumenge IV de Pasqua. 22 d’abril del 2018                                                                    

Ac 4, 8-12


              Pere i Joan han curat un malalt davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable  pels jueus.
              Actualment no podem mesurar la gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.
              Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.
 ...........................................................................                                                                         
Lc 10, 11-18

              Pot sorprendre això de pastor i ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble, eren sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10, critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.
              L’evangeli utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:
1) es remarca la diferència entre un bon pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el mercedari, que només pensa en ell mateix.
2) amb el bon pastor, hi ha una coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”.
3) Jesús es refereix també a les ovelles que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”.

Joan i Roser


9/4/18

Diumenge II de Pasqua de Resurrecció


Diumenge II de Pasqua de Resurrecció. 8 d’abril del 2018                                                                    
Ac 4, 32- 35 
                                                                                                                                   
              Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats. 
              Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.
              “Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.
...........................................................................                                                                          
Jn 20, 19-31   

              Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
               Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i  la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.
              Els deixebles havien cregut ... però després de veure el Ressuscitat. Tomàs, però, no hi era, i per creure necessita proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.
              Aquest relat anava dirigit a la gent de finals del s. I, però també de tots els temps, que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.
Joan i Roser

31/3/18


Diumenge de Pasqua de Resurrecció. 1 d’abril del  2018

                                                            
Ac 10, 34, 37-43
                                                                                                                                           Es el discurs de Pere a casa de Corneli, a Cesarea.  El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria, i que va morir perquè els jueus  no van reconèixer en ell el Messies ... però Déu el va ressuscitar i es va manifestar als seus deixebles, que van rebre la missió  de testimoniar que Jesús és el  Jutge de vius i de morts, i després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció.
               És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans. Tots són cridats a la fe en Jesús, que Déu ha enviat. Un aspecte a remarcar del discurs de Pere és la insistència en dir que és Déu qui actua en Jesús. : “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”, “l’ha constituït jutge de vius i morts”.                   
...........................................................................                                                                          
Jn 20, 1- 9  
                                                                                                                                                     És l’alba després de la nit, el primer dia de la setmana, el nou començament, amb que s’evoca el relat de la creació (Gn 1, 5), i especialment la llum que Déu fa sorgir de les tenebres. “Quan encara era fosc”, Mª Magdalena estava encara a les fosques, no havia  experimentat la realitat de la Resurrecció; veu la tomba oberta, però no hi entra, i corre a dir-ho a Pere. El testimoni de les dones no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes.
              Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu.
              Trasbalsats per la notícia, Pere i un altre deixeble corren, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, amb els ulls de la carn, veu el que hi ha dins la tomba, els signes de l’absència del cos del crucificat, el llençol d’amortallar i el mocador. Però, si s’haguessin endut el cadàver, no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort. Pere, però, no constata pas la resurrecció, sinó que Jesús no hi és, sols hi resten les robes.
              L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.
              L’acció transformadora més palpable de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se.
Joan i Roser


25/3/18

Diumenge VI de Quaresma


Diumenge VI de Quaresma. 25 de març del 2018                                                                    
Is 50, 4-7    
                                                                                                                                                   
   Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.
              La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.
              Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.                                               ...........................................................................                                                    
         Mc 14, 1- 15, 47 

              Dues coses es posen en relleu dins el relat de la Passió de Mc: la solitud de Jesús i el seu silenci. La pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres recorda la oració de matinada en un lloc solitari, al inici del seu ministeri públic; ara, a plena nit, prega per saber afrontar la fi. La dimensió més profunda del seu dolor es manifesta aquí. Està sol, els deixebles dormen, i l’abandonaran tots; després de la negació de Pere, no es cita la presència, al seu costat, de ningú que li sigui amic. La passió és un conflicte en el que Jesús s’ha trobat per ser fidel a la seva missió ... però no renuncia.
              Davant el Sanedrí “ell callava i no va respondre res”, i és el gran sacerdot qui posa l’afirmació “Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?” ... “Si sóc jo”. Davant Pilat, “no contestes res?” ... “Ets rei dels jueus?”, “Tu ho has dit” respon Jesús.
              Una cosa a remarcar: els soldats, per burlar-se d’Ell “el vestiren de porpra“, que és la vestimenta dels reis i dels grans sacerdots; irònicament , uns pagans escenifiquen una realitat, i serà també un pagà el primer en reconèixer “aquest era Fill de Déu”.
              Marc fa una descripció lacònica de la crucifixió, en una mena de tríptic: 1) a les 9 del matí el crucifiquen i s’inicia un període de burles, a càrrec dels qui passaven per allà, dels sacerdots i dels crucificats al seu costat. 2) Al migdia comença una foscor per tota la terra; Mc sembla recordar Amós (Am 8, 9) “apagaré el sol al mig del cel; en ple dia s’enfosquirà la terra”. 3) A les tres, Jesús cridà les úniques paraules que reporta Mc: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, que es poden interpretar com una desesperació, però un jueu no ho interpretava pas així; són les primeres paraules d’un cant de victòria, el Salm 22, que en el v. 23 diu: “Senyor m’has escoltat. Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit”.               
Joan i Roser