18/11/17

Setmana XXXIII de durant l’any. 19 de novembre del 2017
Pr 31, 10-13, 19-20, 30- 31


              Es el final del llibre dels Proverbis i, d’alguna manera, se’ns retrata la dona ideal, que ha fet fructificar els seus talents. Però més que un elogi de la bona esposa, és un elogi del treball que du a terme amb responsabilitat. El secret de la felicitat, esta fet de coses humils i modestes, de la nostra vida de cada dia.
              Dues coses es volen posar en valor, que son com les benaurances de la dona: benaurada tu que veneres el Senyor, i benaurada ets perquè amb el teu treball crees benestar.
              Podria semblar, d’entrada, que es vol fer lloança d’una dona de la llar (que no atrau pas massa actualment), però si analitzem altres versets del text, es mostra el seu rol social participant en activitats comercials (v. 16-18) i també en obres de caritat (v. 20). Se’ns vol mostrar una dona activa i complerta, plena de saviesa, i que dóna al seu entorn l’única cosa que Déu espera per la humanitat: la benaurança.
.......................................................                                                                                    

Mt 25, 14-30

             
En un moment en que Jesús es disposa a afrontar la mort i a confiar la futura Església als deixebles, la lliçó de la paràbola és clara: encara que el seu retorn es faci esperar, els deixebles hauran d’administrar el tresor de la seva Paraula, i prendre les iniciatives que calguin per produir fruits.
              La nova vinguda del Fill de l’Home, serà una mena de test per tots els seus seguidors, a qui reparteix els seus bens, cadascú segons les seves capacitats. Déu ens fa confiança, la sola cosa que ens demana és fer el que ens sigui possible pel Regne, fins i tot assumint riscos, que és el que fan els dos primers servents per aconseguir doblar la suma confiada. El tercer servidor, però, no s’arrisca de perdre el que el senyor li ha donat, a qui considera exigent i té por d’ell, no confia en ell.
              Tant al qui havia rebut 5 talents, com al que 2, el senyor els diu el mateix, la recompensa és la mateixa, el què compta és produir fruit, no es tracta d’una valoració matemàtica dels beneficis. El qui havia rebut un sol talent, no aprofita les possibilitats que se li ofereixen, i acaba perdent, fins i tot, el que tenia, per la manca de confiança. A vegades també ens passa que, davant de petites coses, tendim a no fer res.  
              Els talents, la Bona Nova que ens aporta Jesús, és dotada de múltiples possibilitats, que cadascú ha de fer fructificar segons la seva capacitat.   


Joan i Roser

10/11/17

Setmana XXXII de durant l’any.

Setmana XXXII de durant l’any. 12 de novembre del 2017

Sv 6, 12-16  

               És un llibre escrit en grec, cap els anys 50 aC, a Alexandria d’Egipte, per un jueu desconegut, i no pas per Salomó. Però qui és la Saviesa? Seguint tot el llibre, no queda cap dubte: la Saviesa és Déu mateix, en tant que s’ofereix als qui creuen, inspirant la seva conducta; ve a l’encontre dels qui la busquen i l’estimen.

               En el text d’avui, s’hi poden trobar tres punts: 1) la Saviesa és lo més preuat del món: “és resplendent i no s’apaga mai”, 2) està al nostre abast: “la troben tots els qui la cerquen”, i 3) però ella també ens busca: “ronda sempre buscant els qui se la mereixen”; per què hi hagi una veritable trobada entre dos éssers, cal que els dos la desitgin. 

               La Saviesa està al nostre costat, sense que a vegades en siguem conscients, està asseguda al portal de casa, sols cal obrir la porta per trobar-la. 

..............................................................                                                                                          
Mt 25, 1-13

              
               Jesús ens convida a traslladar-nos al final del nostre viatge, a l’acompliment del Regne del cel, que esdevindrà com un vespre de noces, en que l’espòs serà el mateix Jesús.
             
                La paràbola ens situa dins el context d’unes noces, segons les costums d’Israel, en que un grup de noies amb torxes, doncs era de nit, esperaven l’espòs per acompanyar-lo a la festa. El retorn de Jesús es feia esperar, una situació difícil per la fe de les primeres comunitats, com la de Mateu, que el creien imminent. Aquí el retorn de Jesús es presenta com una festa, però com una festa que cal preparar i esperar.
            
               L’oli és símbol de fidelitat a la paraula de Jesús, al manament de l’amor; és quelcom que cadascú ha de viure personalment. D’aquí ve que les noies assenyades no puguin compartir l’oli amb les insensates, no és per egoisme, és perquè ningú pot viure la fidelitat d’un altre, cadascú ho ha de fer ell mateix.
             
              Es tracta d’una paràbola escatològica, amb un tema fonamental que és la vigilància: “vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Es posa èmfasi en la comparació entre dos tipus de noies, les previsores i les irreflexives; cal estar preparat per una possible llarga espera, encara que no sempre és fàcil.

Joan i Roser  
              

7/11/17

L’ESGLÉSIA BUIDA

624   L’ESGLÉSIA BUIDA    (Jesús Renau)
            Quan acaba la missa, el mossèn, revestit amb els hàbits de la celebració, es col·loca a la porta del temple i va saludant la gent, comentant algunes coses i fins fent una mica de broma. Després va a la sagristia, mira d'endreçar-ho tot i, quan ha acabat, va a la capella del Santíssim per meditar i descansar una estona. L’església és buida i se sent, lluny, la remor del barri.
            Com és que la major part de la gent que participa de l’Eucaristia són de la tercera edat? Sort que venen, i no són els mateixos de fa 10 anys, que molts ja no poden o han passat a la casa del Pare. I on són aquells joves de fa pocs anys, que venien amb guitarres i feien cantar la gent? Molts han marxat a cercar feina. Altres... són bona gent, i actius, sens dubte, però ja fa temps que no venen, ja no es casen i molts ni bategen els seus fills. En què hem fallat? Hem fet malament alguna cosa important? No és la primera vegada que es planteja aquesta pregunta, i no serà la darrera.
Molts ens hem fet aquestes preguntes. Les respostes també són abundants. Unes miren sobretot cap a l’interior de l’Església. Altres, cap a la cultura de vida que ens marca la societat. Resulta molt complex trobar respostes.
El mossèn es queda adormit, però no per gaire estona. El desvetllen els passos d’una velleta que entra amb una menuda llàntia encesa, la col·loca a prop de l’altar, diu unes paraules inintel·ligibles i va marxant cap a la sortida.
El mossèn s'alça , s’apropa a la senyora i li pregunta: Què li demana a Déu amb aquesta llàntia? Ella respon: No res, tan sols li dic “Torno a casa a cuidar la meva germana, però em quedo aquí en aquesta flama”.
Ara el mossèn mira l’església i la torna a veure plena. No és qüestió de xifres, sinó d’amor i de fe.
...... ens ha fet recordar que, ja fa molts anys, de camí per França, varem entrar en una petita església d’un poble, on al costat de l’altar hi havia una tauleta amb uns petits ciris, i un escrit a mà que deia : “si ara al anar-te’n encens abans un d’aquets ciris, és com si amb la seva llum, encara anés continuant la teva oració” ... i ho vàrem fer.
Escrit enviat per en Joan i la Roser



4/11/17

Setmana XXXI de durant l’any. 5 de novembre del 2017

Ml 1, 14b – 2, 8-10

              Estem en el segle V aC, en que el domini persa els ha tornat de l’exili a Babilònia. Hi ha un ambient de relaxament moral i religiós, i el poble ha perdut la il·lusió del retorn. Els sacerdots jueus interpretaven la Llei en profit seu, i la majoria es preocupava més per enriquir-se i ocupar terres, que recuperar els fonaments ètics i socials del nou Israel.
              Comença el text amb “Jo sóc un gran rei”. És el títol que es feien donar els reis d’Assíria en els seus temps de glòria; no és estrany, doncs, que el profeta ho apliqués al Senyor, per afirmar que sols hi ha un gran rei veritable, el Déu d’Israel.
              Malaquies, llavors, denuncia les arbitrarietats de la casta sacerdotal (tribu de Levi) que s’aprofitava de la gent humil, sense el més mínim sentit de justícia, i això era violar l’Aliança, i és a ells a qui farà els més durs retrets i amenaces: “faré que el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia”. Però també dirigeix una crítica al poble, “deslleials els uns amb els altres”.
..............................................................                                                                                          
Mt 23, 1-12

              Adreçant-se Jesús “a la gent i als deixebles”, exposa els paranys en que han caigut els mestres de la Llei i fariseus, a qui reconeix que “s’han assegut a la càtedra de Moisès” i cal escoltar-los, ja que és gràcies a ells que les prescripcions de la Llei són conegudes. Però les han transformat en una religió de normes, d’esclavatge, preocupats per l’ortodòxia, i descuiden els principis de justícia. El poble els ha d’escoltar, però cal “no actuar com ells actuen”, doncs: 1) diuen però no fan, hi ha una contradicció entre la seva conducta i el que ensenyen al poble, 2) practiquen l’autoritat com un poder i no com un servei, 3) es volen fer notar, fer-se veure, s’allarguen les filactèries, on hi havia escrits passatges de la Llei, i portaven com una marca en el front i en el braç esquerra a nivell del cor, però sense que el cor quedés tocat per aquestes paraules, i 4) es creuen importants, volen ocupar els primers llocs, els agraden els honors.
              Després d’aquesta enumeració de defectes, el text torna a “però vosaltres”, en que Jesús ens convida a una nova manera de viure i relacionar-se: de mestre, de pare i de guia només n’hi ha un. Lluny d’atribuir-se títols, que sols pertanyen a Déu i al Crist, cal convertir-se en un humil servidor dels germans. La comunitat cristiana, quan s’escriu l’evangeli de Mateu, tenia ja una certa estructura, i es vol posar en relleu la manera com cal acomplir aquests serveis. Són unes paraules adreçades als que exerceixen responsabilitats dins les comunitats d’aquell temps ... com també a les d’ara.       

Joan i Roser    

27/10/17

Setmana XXX de durant l’any. 29 d’octubre del 2017

Setmana XXX de durant l’any. 29 d’octubre del 2017

Ex 22, 20-26 

              El Llibre de l’Èxode conté textos de llei atribuïts a Moisès però, al llarg de la història d’Israel, s’hi han afegit lleis adaptades a les noves condicions socials, que reflecteixen el context en que viuen després de instal·lar-se novament a Israel, i no pas durant l’èxode; la solidaritat en temps de penúria, sol oblidar-se en períodes de prosperitat.

              El codi de l’Aliança aplica a la vida social d’Israel els grans principis del decàleg, recordant al poble els seus deures de justícia, especialment amb els més febles, prenent com a fonament la doble experiència: de l’esclavatge a Egipte i l’alliberació per Déu. Déu es revela com qui escolta el clam dels humils, en situacions que la gent ja coneix: l’emigrant, que viu enmig del poble sense prendre’n part, la viuda i l’orfe, que per sobreviure han de comptar amb l’ajuda dels altres, i també crida l’atenció sobre la usura i l’apropiació de bens indispensables. Malauradament, de moment, cal encara amenaçar perquè la Llei sigui respectada.
..............................................................                                                                                          
Mt 22, 34-40   

              “Es reuniren tots junts”, aquesta situació inicial dels fariseus, ja revela les seves intencions, volen posar a proba a Jesús: “Quin és el manament més gran?” En un moment en que la Llei estava “resumida” en 613 preceptes, i la gent pietosa estava preocupada per saber quins eren els manaments més importants, no deixa de ser una pregunta d’actualitat.
              Jesús els respon amb dues frases de l’Antic Testament, que ells ja coneixien: “Estima al Senyor, el teu Déu ...” (Dt 6, 5), i “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19, 18). Els convida a sortir del legalisme, els cal una conversió radical: amb Déu no estem dins un terreny de càlcul, del què cal fer o no, per estar “en regla”, sinó sota la llei de l’amor.
              La originalitat de la resposta de Jesús no és pas sols confirmar el què ja es pot llegir en l’Escriptura, sinó el fet de que relaciona aquests dos amors, donant-los una importància igual i, sobretot, en el resum de la Llei en aquests dos manaments: l’amor a Déu i l’amor al proïsme. Si aquest amor existeix, s’ha acomplert la Llei. Hi ha una gran distància entre l’univers tancat dels fariseus i l’obertura que ofereix la Bona Nova de Jesús.


Joan i Roser

22/10/17

Setmana XXIX de durant l’any

Setmana XXIX de durant l’any. 22 d’octubre del 2017

Is 45, 1. 4-6

              Quan Isaïes escriu aquest text, els jueus estan encara a l’exili de Babilònia, i coneixen ja les conquestes de Cir, rei de Persia, i també que practica una política humanitària, cosa poc corrent. El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu. “El Senyor diu”, però en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.
              Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions  al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit                                                               ..............................................................                                                                            
Mt 22, 15-21  
                                                                                                                                               És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Ambdós pagaven el tribut al César; els fariseus, menys compromesos, acceptaven que tot poder, també el dels reis o emperadors, venia de Déu; els herodians eren partidaris de la col·laboració amb Roma.  Amb la resposta a la pregunta “és permès o no de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites”, doncs no proposen pas una pregunta, sinó un parany, i els demana que li mostrin una moneda, que portava l’efígie i el nom del César, amb característiques d’ídol, i de déu.
              Els jueus refusaven tota representació d’imatges, no sols de Déu, sinó també de l’home (Ex 20, 4), i encara més si aquest home es pretenia déu. En aquell temps, si portaven una moneda amb la imatge del César és que, de fet, reconeixien la dominació romana però, per la imatge anaven contra la Llei. Es tractava, doncs, d’un diner que pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria. I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”, és a dir, retorneu-li el seu poble, sobre el qual heu carregat el jou d’unes lleis massa dures a seguir; esteu segurs de donar a Déu tot el que és de Déu?
              Jesús estableix una clara diferència entre el poder temporal i l’espiritual; reconeix el temporal, el polític, la seva autonomia, però el poder de Déu no es situa pas al mateix nivell que el del César. En lloc d’oposar l’obediència al César i la deguda a Déu, les uneix tot i distingint els diferents camps a que pertanyen.


Joan i Roser

13/10/17

Setmana XXVIII de durant l’any

Setmana XXVIII de durant l’any. 15 d’octubre del 2017

Is 25, 6-10 a

              Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.
              Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.
..............................................................                                                                            
Mt 22, 1-14

              D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.
              Jesús anuncia primer la Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en que es va escriure, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.
              Desprès, els  servents surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de Jesús surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. La sala del banquet s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne. 
              La tristesa davant l’Israel que no accepta la invitació, pot esdevenir després sobre els membres de la comunitat eclesial que no siguin capaços de complir les exigències que comporta participar en la festa.


Joan i Roser