13/1/18

Diumenge II durant l’any

Diumenge II durant l’any. 14 de gener del 2018                                                                                  
1Sa 3, 3-10. 19

              Anna porta Samuel al santuari de Silo, en agraïment de que Déu li concedís aquest fill, tot i sent estèril. És en aquest santuari que Samuel és cridat a esdevenir profeta.
              Es podria remarcar: 1) Samuel és encara un noi, però és dins la feblesa humana que Déu es manifesta, 2) la iniciativa ve de Déu, que el crida tres vegades, 3) sovint, és necessari un intermediari per interpretar la crida; en aquest cas, el sacerdot Elí, que li aconsella la actitud a seguir, i 4) la resposta de Samuel a la crida, que es fa possible gràcies a l’escolta: “Parleu, que el vostre servent us escota”
              Sovint, pensem que la pregària consisteix en parlar molt, i s’oblida que és, sobretot, un temps per escoltar.  
.......................................................                                                                                      
Jn 1, 35-42

              Joan Baptista diu a dos dels seus deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”. Però què els vol dir amb això d’anyell? En realitat, el mot arameu significa, a la vegada, “anyell” i “servidor”. Això porta a que alguns ho interpretin com l’anyell pasqual proposat per Moisès, per recordar que Déu els va alliberar, i aquí s’anunciaria una nova Pasqua, un nou i definitiu alliberament. Però d’altres creuen que es podria referir a la figura messiànica del “servidor de Jahvé”, que va presentar Isaïes. 
              Els dos primers deixebles van cap a Jesús perquè Joan els orienta cap a ell. Jesús mostra una gran discreció, “veniu i ho veureu”, res no els força amb aquesta crida, són invitats a veure i a restar prop de Jesús. Seran testimonis que poden també esdevenir intermediaris, i així es produeix quan Andreu crida al seu germà Simó. És remarcable el procés teològic d’aquests deixebles, que primer nomenen Jesús “mestre” i, ben aviat, confessen que “hem trobat el Messies”.
              Això contrasta amb la trobada de Jesús amb Simó que, amb autoritat, pren possessió d’aquest deixeble canviant-li el nom, transforma Simó en una altre persona; ara es dirà Cefes, pedra, esdevindrà una pedra viva per l’edificació de l’Església.
              Se’ns presenta, d’una manera simbòlica, les característiques que ha d’assumir la vida d’un creient, en aquell temps i també ara: seguir Jesús i donar-lo a conèixer, però amb vivències, amb fets, oferint un testimoni personal.

Joan i Roser

6/1/18

Baptisme del Senyor

Baptisme del Senyor. 7 de gener del 2018                                                                                  
Is 42, 1-4.6-7

              Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.
              En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.
               Es evident que Is no pensava en Jesús com al servent escollit, però la seva visió s’adiu amb el que Jesús va viure i va fer. D’aquí que la comunitat cristiana hagi vist en aquest text la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en perfecte coherència amb el “Déu amb nosaltres” (“l’Emmanuel”).
.......................................................                                                                                      
Mc 1, 7-11

              Joan  anuncia la vinguda d’un, més fort que ell, que batejarà amb l’Esperit Sant, en lloc de fer-ho amb aigua, com fa ell.
              Segons l’evangeli de Marc, el baptisme de Jesús és la seva primera manifestació pública, i caldria destacar-ne la seva humilitat, al sotmetre’s al bateig de Joan.
              Jesús es presenta a la vora del Jordà i demana ser batejat, tal i com ho fan altres homes; ell era un home com els demés. I vet aquí que el seu bateig va ser una veritable revelació de la seva persona. El cel s’esquinçà, el que vol dir que la comunicació entre Déu i els homes,  amb Jesús, s’ha restablert. La identitat de Jesús amb el Pare, es constata amb el que esdevé durant el baptisme: el cel s’obre, baixa l’Esperit i una veu diu que Jesús és el fill estimat de Déu. És fill a la manera del Servent d’Isaïes: el fill obedient que s’encarna en la història i participa de la realitat humana.
              Com l’alè de Déu planava sobre les aigües en la primera creació, l’Esperit, com un colom, plana sobre Jesús, que és el primer de la nova creació. Jesús és  capdavanter d’aquesta nova humanitat, que viurà segons l’Esperit de Déu.


Joan i Roser

4/1/18

CAP UNA TEOLOGIA DE LES MIGRCIONS


El quadern nº 206 de Cristianisme i Justícia tracta del fenomen migratori amb el títol FILLS I FILLES D'UN PELEGRÍ. CAP UNA TEOLOGIA DE LES MIGRCIONS. l'autor és Alberto Ares Mateos S.J. Presentem un fragment del primer capítol titulat : El fenomen migratori com a "signe dels temps", ja que és molt significatiu, malgrat que és delicat presentar-lo aïllat de la resta de la publicació. És per això que recomanem la lectura de tot el treball.
            El debat en l'opinió pública sobre la tragèdia dels refugiats i els migrants forçosos és força ampli. En certa manera estem vivint un moment clau de la història, un moment en que el fluxos migratoris i emergència humanitària plantegen seriosos interrogants a la nostra forma de vida, a la manera d'entendre les relacions internacionals, a la gestió que es fa de la diversitat dins les nostres societats, i a la manera que tenim de donar una resposta clara a les situacions dramàtiques de moltes famílies que truquen a les nostres portes. Fins quan podrem mantenir un sistema econòmic que facilita la mobilitat del capital i els fluxos financers i posa traves a la circulació de les persones? És viable, un sistema de producció que esgota els recursos naturals dels més pobres i produeix al mateix temps serioses seqüeles al nostre planeta; que reforça sistemes autoritaris al Sud i alimenta conflictes bèl·lics amb la venda d'armes per mantenir un estàndard de vida a Occident, i al seu torn acluca els ulls i tanca les fronteres als milions de persones que ens demanen ajut fugint d'aquestes mateixes guerres , aquests desastres ambientals i les situacions que fan inviable i inhumana una vida digna? Com responem a l'envelliment progressiu de les nostres societats i a la gestió de la diversitat que ja vivim en el cor d'Europa i del món occidental? Estem esperant que sorgeixin els conflictes per fer inversions en integració? o continuarem alimentant la nostra por i uns murs cada dia més alts? Quan reformularem en aquest context la manera d'entendre la ciutadania, les polítiques socials i la consideració que fem de les nacions-estat?
Des d'aquest context, com responem els cristians a moltes d'aquestes qüestions i en especial a les necessitats de persones violentades a deixar casa seva allà on sigui? S'han fet extensos estudis sobre els fluxos migratoris des d'una perspectiva econòmica, socio-política, cultural, psicològica, etc.., però el recorregut que s'ha seguit des d'una perspectiva teològica o pastoral és més aviat curt.  


30/12/17

Octava de Nadal

Octava de Nadal. 31 de desembre del 2017                                                                                  
Sir 3, 2-6, 12-14

              Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                                           
.......................................................                                                                                      
Lc 2, 22-40

              Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei: el ritus de la purificació de la mare, i presentar el fill primogènit.  Els primers en reconèixer Jesús són la gent senzilla, com Simeó i Anna que eren uns contemplatius que servien Déu nit i dia amb la pregària. Jesús és aquell que ve a instaurar el Regne de Déu damunt la terra, però ningú se’n adonava encara, ni tant sols els pares: “estaven meravellats del que es deia del seu fill”.
              L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.
              En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.
              “L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir.

Joan i Roser


27/12/17

Nadal 2017

El misteri de Betlem ens revela el Déu-amb-nosaltres, que està a prop nostra, perquè, en certa manera, s’ha adaptat a la nostra humanitat. Ha pres sobre d’Ell la nostra condició, triant ser com nosaltres en totes les coses, excepte el pecat, per així fer-nos esdevenir com Ell. La joia cristiana sorgeix, doncs d’aquesta certitud: Déu és proper, està amb nosaltres dins la joia i en el dolor, en la salut i la malaltia, com un amic o un espòs fidel. I aquesta joia es manté així dins el més profund de la persona que confia en Déu, i posa en Ell la seva confiança.

... però un pot també equivocar-se de camí cap a Nadal, confondre la festa amb lo que no ens obre el cor a la joia del Crist. Que Maria ens ajudi a la recerca de Déu, a anar fins a Betlem per trobar l’Infant, que ha nascut per nosaltres, per la salvació i la benaurança de tothom.


Benet XVI  (Advent 2007) 

23/12/17

Setmana IV d’Advent

Setmana IV d’Advent. 24 de desembre del 2017                                                                                  

2Sa  7, 1-5, 8-12. 14a.16  


              Caldria situar la profecia de Natan en el seu context. David, un petit pastor, ha esdevingut un gran rei. Ha aconseguit reunir les tribus del Nord i del Sud, i s’ha instal·lat a Jerusalem, on habita en un palau, i creu que hauria de construir un temple per acollir l’Arca de l’Aliança, la presència de Déu ... però, durant la nit, Déu manifesta a Natan el que Ell en pensa de tot això, una resposta en dos punts: d’entrada un refús, i després una promesa.
              Déu no necessita una casa, les nostres construccions no afegeixen res a la seva grandesa. L’Arca de l’Aliança no era més que un signe visible de la presència de Déu enmig del poble; però la seva presència real no es deixa de produir encara que estiguin lluny de Jerusalem, en el exili uns segles després, o amb el temple destruït.
              La promesa del Senyor, és que farà un casal per David ... i no pas a l’inversa, David una casa per Déu. En hebreu, casa podia ser un habitatge familiar, però també una dinastia en el sentit d’una descendència.
              La profecia ens vol dir que Déu donarà una descendència a David, mantindrà el seu llinatge. Una tradició posterior, interpretarà aquesta promesa  relacionant el Messies com a un descendent de David: Jesús acompliria les promeses de Déu. 
 .......................................................                                                                                  
 Lc 1, 26-38 
           
 Aquest text de Lc és un relat teològic; l’inici de la vida de Jesús, és narrada com l’acompliment de l’Escriptura. L’infant que naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu d’una altre manera ... ell serà sant, i la santedat no era pas la característica principal dels reis.
              Lluc vol insistir en el fet de que aquest infant no té un pare humà, és “Fill de Déu”, i aporta dues proves: 1) Maria diu que no coneix home, és verge, i 2) “li posaràs el nom de Jesús”, adreçant-se a la mare, cosa del tot inhabitual, doncs és el pare qui dóna el nom a l’infant. Cal recordar Joan Baptista que, malgrat que el pare era mut, és ell qui confirma el nom que li posaran.
              Cal remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, enmig dels pobres, tant en l’anunci a Zacaries com a Maria. Déu no es fa home en contra de la voluntat dels homes, Maria accepta.
              Es podria meditar sobre el fet que tots som escollits per Déu (com Maria) per encarnar la seva voluntat i justícia, encara que, a vegades, se’ns faci difícil copsar en què.

Joan i Roser

16/12/17

Setmana III d’Advent

Setmana III d’Advent. 17 de desembre del 2017                                                                                  

Is 61, 1-2. 10-11    

              Podem distingir dues parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben: altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus tradicionals són una minoria.

              En un missatge de consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”. Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual, Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.

              2) El poble s’alegra, com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert, serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es revesteix amb la seva millor roba.
              El text acaba amb una mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge per sostenir l’esperança.                         
.......................................................                                                                                     
 Jn 1, 6-8. 19-28

              Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”.

              “¿Perquè bateges, doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat ... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat del seu amo.

              “Això passava a Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.

Joan i Roser