13/1/17

dioumenge II de durant l'any. 15 de gener

"Mireu l'Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món"
Is 49, 3. 5-6
El segon “Cant del Servent” mostra tots els conflictes d’identitat que va viure la comunitat d’Israel, durant l’exili i la tornada a Jerusalem. Es fa evident que el Servent es refereix a Israel: “Ets el meu Servent; en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria”, és a dir, seré reconegut, revelat. Però no sembla referir-se a la totalitat d’Israel, doncs proposa al Servent reunir tot el poble; es fa referència a la “petita Resta”, que s’ha mantingut sempre fidel, i que portarà la salvació a tot Israel, però també al món sencer “d’un cap a l’altre de la terra”.
En certa manera, tots es sentien cridats per Déu, però en dues maneres diferents i antagòniques: uns s’inclinaven per la exclusivitat, el nacionalisme i la recerca de la puresa, que els distingís dels demès; però d’altres optaven per la universalitat, la tolerància, la capacitat de diàleg amb tothom (la “petita Resta”), que és amb qui s’ha identificat Jesús.
..........................................................................
Jn 1, 29-34
Quan Joan veu venir Jesús, diu a la gent “mireu l’anyell de Déu”, però el seu significat va més enllà de la tendresa o la innocència d’un anyell, té un fonament bíblic; es refereix a l’anyell pasqual, que amb la seva sang “posada als muntants i la llinda de les cases” (Ex 12, 7), va protegir el poble jueu a Egipte, alliberant-lo de l’esclavitud. Joan atribueix a Jesús el mateix significat: marcarà la marxa dels seus seguidors vers el definitiu alliberament.
Joan identifica Jesús com “l’home que em passa al davant”, i assoleix un lloc preeminent, doncs ja existia abans d’ell, i dóna testimoni de que Jesús és el Messies, veu posar-se sobre d’ell l’Esperit, com havia dit Is 11, 2: “l’Esperit del Senyor reposarà damunt d’ell” . La paraula posar-se, o reposar, és una manera de dir-nos que tot el que faci Jesús, serà obra de l’Esperit de Déu, que es manté en Ell. Déu autentifica la missió de Jesús enviant-li el seu Esperit.

Joan no coneixia Jesús, però amb el seu bateig es va donar a conèixer i es va manifestar a tothom. Joan Baptista reconeix Jesús com el Messies que esperaven, però no pas tal com l’esperaven: un messies rei poderós, que els alliberés dels romans. Però la missió de Jesús és diferent: portarà cap el servei i l’amor a Déu i als altres.  

Joan i Roser

31/12/16

diumenge festivitat de Maria, mare de Déu. 1 de gener de 2017

"Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava"

Nm 6, 22-27
Aquest text proposa un “ritual de benedicció”, dirigit a Aaron i als seus fills per quan beneeixin el poble. Tres vegades cal pronunciar el nom de Déu, precedint cada una de les peticions, amb el que es vol confirmar tot el bé que el Senyor vol pel seu poble (però sols el text hebreu repeteix tres vegades “el Senyor”).

Pronunciar el nom, era un acte jurídic que indicava una presa de possessió, però també un compromís de protecció. En certa manera, el poble esdevé propietat del Senyor, però Déu tindrà cura del seu poble, el protegirà.
..........................................................................
Lc 2, 16-21
Jesús no neix entre els grans i poderosos del món, sinó entre els petits i humils, com els pastors de Betlem que, en aquell temps, eren persones més aviat mal vistes, ignorants i incapaços de complir la llei jueva, a causa de la seva feina; malgrat tot, són els primers en rebre la bona noticia del naixement de Jesús.

Sorprèn la sobrietat del relat. En la visita dels pastors, en cap moment es menciona el nom de Jesús, es diu “trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora”. Sols 8 dies després, el nounat rebrà el nom de Jesús.

Al donar-li el nom, els pares no sols expressen la vocació, o el paper, que tindrà (Jesús vol dir “Jahve salva), sinó també la seva partença a un determinat poble, amb el ritus de la circumcisió.

Avui es celebra Santa Maria, però aquí Maria hi té un paper molt apagat, els pastors venen a veure l’infant, i és d’ell que parlen a tothom, deixant Maria en una certa solitud i .... “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”. Seguint l’evangeli, es pot constatar que Maria viu aquesta solitud, fruit de la seva missió, al llarg de tota la seva vida. El mèrit de Maria està en haver sabut posar-se, humilment, al servei de l’acompliment del projecte de Déu.

Joan i Roser

23/12/16

diumenge de Nadal del Senyor. 25 de desembre


Is 52, 7-10
Es parla del retorn de l’exili a Babilònia, s’apropa l’hora de l’alliberament. El profeta Isaïes, escenifica poèticament el goig dels israelites pel seu retorn a Jerusalem. “Veuen com el Senyor torna a Sió”, havia acompanyat el poble en la deportació a Babilònia, i ara retorna amb ells i els consola rescatant les ruïnes de Jerusalem.
Déu és presentat com un rei vencedor, que torna al seu poble després d’una batalla victoriosa, “ha estès el seu braç”, símbol de poder.
Però la “salvació del nostre Déu” s’estén per tots els pobles de la terra ... i trobem el seu acompliment en la vinguda de Jesús, en que totes les nacions podran veure la salvació de Déu.
..........................................................................
Jn 1, 1-18
La Paraula apareix com un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tot el seu misteri, centrant primer l’atenció sobre la seva inicial existència i activitat, abans de la seva manifestació dins la història. Comença el text amb les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la història humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia, és separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.
El qui és la Paraula “s’ha fet carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres; sols així, Jesús ens pot parlar de Déu i donar-lo a conèixer, perquè a Déu ningú l’ha vist mai, està fora de l’espai i del temps, i la nostra intel·ligència no el pot abastar.

Sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dóna a conèixer; la Paraula és la llum veritable, i era present en el món, Joan Baptista n’era testimoni ... però no tothom l’ha reconeguda.

Joan i Roser

16/12/16

diumenge IV d'Advent. 18 de desembre

No tinguis por. Acull!

Is 7, 10-14
Acaz, regna sobre la part sud de l’antic reialme de David, però està amb dificultats, la situació és inquietant, està dubtant amb qui fer aliances, per tirar endavant el seu regne. Endut pel pànic, i influït pels cultes pagans, fins i tot va sacrificar el seu fill a una divinitat (2Re 16, 3).
Isaïes, exhorta el rei a posar la seva confiança en Déu, doncs ha promès que la dinastia de David no s’extingiria. Sabent que la jove esposa d’Acaz estava encinta, Isaïes hi veu el signe de que Déu vol mantenir la promesa i assegurar l’avenir de la dinastia de David. L’infant es dirà “Emmanuel”, és a dir, “Déu amb nosaltres”. Aquest anunci d’Isaïes a Acaz, serà revisat segles després, per sostenir l’esperança en la vinguda d’un rei, d’un Messies, descendent de David, enviat per Déu per salvar el seu poble.
..........................................................................
Mt 1, 18-24
És un text teològic, en que s’exposa el misteri de l’origen de Jesús, a través d’una revelació adreçada a Josep, dins un somni, i basada en una reflexió sobre l’Escriptura.
“El fruit que Maria ha engendrat, ve de l’Esperit Sant”, és com un nou acte creador, Jesús va ser un home nascut d’una dona, vingut al món com tothom. Fill de Déu concebut per l’Esperit Sant, i descendent de David, pel voler de Josep, perquè així seguís aquesta línia successòria.
Perquè Jesús sigui de la descendència de David, cal que sigui adoptat per Josep, que ell sí ho és. En la genealogia que descriu Mateu, no es diu, seguint el ritme del text, “Josep pare de Jesús”, sinó “l’espòs de Maria, de qui nasqué Jesús” (Mt 1, 16). Perquè Jesús segueixi aquesta línia successòria, cal que sigui adoptat per Josep.

L’àngel diu a Josep que posarà nom al fill nascut de Maria, el que vol dir que assumeix la paternitat, doncs correspon al pare donar nom al fill. Li posarà Jesús (el Senyor salva), però després, Mateu cita Isaïes, “... li posarà per nom Emmanuel” (Déu amb nosaltres), que és l’objectiu final: ser salvat, és saber que Déu està sempre amb nosaltres.

Joan i Roser

10/12/16

diumenge III d'Advent. 11 de desembre


Is 35, 1-6.10
Els exiliats, després de 50 anys a Babilònia, necessiten consol; el temps havia esgotat el seu coratge i enfosquit les seves il·lusions ... ¿on és Déu? Isaïes els ofereix unes paraules d’ànim, cal “enrobustir les mans que es deixen caure” i “afermar els genolls que no s’aguanten”, perquè Déu vindrà a fer justícia. El camí més curt entre Babilònia i Jerusalem passa pel desert d’Aràbia, i això els recorda el retorn de l’Èxode, també pel desert; aquest nou retorn serà una festa.
Tot això és obra de Déu “que ve per fer justícia; la seva paga és aquí”. La “paga” és el rescat, paraula que surt clarament en el verset 9: “tornaran els qui el Senyor haurà rescatat”. El rescat és el que paga un parent pròxim (el Goel) per alliberar un deutor. Se’ns vol dir que Déu és com un parent, que està amb nosaltres, i vol alliberar-nos de tot el que ens empresona. La descripció que fa Isaïes del retorn del poble, és un símbol de la felicitat dels darrers temps.
..........................................................................
Mt 11, 2-11
El que Joan sent a dir de Jesús, des de la presó, no s’adiu amb el que ell havia anunciat, no es comporta com un profeta, i menja i beu amb tothom. Això desconcerta als que esperaven un Messies poderós a l’estil de David, i justifica que Joan fes preguntar a Jesús, si era ell el qui havia de venir, o calia esperar-ne un altre.
Jesús respon als deixebles de Joan amb paraules manllevades del profeta Isaïes, “els cecs hi veuen, els invàlids caminen ,,,”, que resumeixen la seva manera de fer de Messies: en lloc d’utilitzar el poder i la força, es preocupa pels que pateixen, i anuncia la Bona Nova als pobres.

Després, Jesús proclama la grandesa de Joan, que serà l’últim dels profetes, del qui diu l’Escriptura “envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí”, i qui anuncia la vinguda de la Bona Nova. De tots els profetes, sols ell ha tingut el privilegi de veure Jesús ... però no pas el Regne ja establert, i és per això que Jesús diu que “el més petit en el Regne del cel, és més gran que ell”. Una frase sorprenent, però ben entesa, no malmet pas la grandesa de Joan. Ell ha sigut el portador d’un missatge, però les conseqüències d’aquest missatge ja no estaran al seu abast, cosa que el més petit dels deixebles de Jesús podrà descobrir.

Joan i Roser

2/12/16

diumenge II d'Advent. 4 de desembre

"Bisbe Pere Casaldàliga
Moltes veus, avui, segueixen cridant en el desert: obriu una ruta al Senyor!"

Is 11, 1-10
La situació de la monarquia de Judà després de la influència d’Assíria, suggereix al profeta la imatge d’una soca, caurà l’arbre poderós de Jessè, el pare de David. Després de David i Salomó, els seus fruits van ser decebedors. Però malgrat tot, enmig d’un poble que passa per dures proves, Isaïes anuncia que Déu suscitarà un rebrot de la soca de Jessè, i la vinguda del nou ungit significarà la inauguració d’una era de pau per tota la creació.
Sobre aquest rei hi reposarà l’Esperit del Senyor, i s’enumeren els set dons de l’Esperit (7=plenitud); i sota el seu regne s’establirà un nou paradís sobre la terra, una pau presentada poèticament com la coexistència pacífica entra la humanitat i els animals de la creació, que no és pas un retorn al paradís del Gn, encara que la descripció s’hi assembla, sinó l’acompliment del projecta de Déu que afecta a la humanitat sencera.
..........................................................................
Mt 3, 1-12
Aquella regió no era un vertader desert, però el que interessa a Mateu és el sentit espiritual i simbòlic del desert: l’experiència de l’Èxode i el lloc de meditació dels profetes. Passar per l’aigua del Jordà, seria com una nova entrada a la terra promesa.
Joan és la veu de que parla Isaïes (Is 40,3), la seva vestimenta recorda Elies (2Re 1, 8), i la imatge d’una tria final, Malaquies (Ml 3, 19) ... però Joan diu que la tria la farà Jesús. Sembla una reflexió sobre l’acompliment de les Escriptures.
Joan demana la conversió del poble, doncs està arribant el Regne del cel. Els poders d’aquell temps, estaven orgullosos de ser fills d’Abraham, però ni això ni les pràctiques religioses, no són suficients i cal convertir-se. Encara que siguin arbres frondosos, si no donen fruit seran tallats.

El ministeri de Joan i el de Jesús es diferenciaran pel seu baptisme: el de Joan és amb aigua, per la conversió, semblant a les purificacions jueves. El de Jesús és amb “Esperit i amb foc” ... el foc de l’amor de Déu ... “amb el foc de l’Esperit”, que abrusa els cors amb el seu amor. 

Joan i Roser

25/11/16

diumenge I d'Advent


Is 2, 1-5
Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.
Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.
Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.
..........................................................................
Mt 24, 37-44
El text ens parla del retorn de Jesús al final de la història, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora.
Jesús s’anomena, per tres vegades, “Fill d’home”, i cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel (Dn 7, 13-14): “... vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home ...”. Si bé aquesta expressió vol dir simplement home, també llegim que venia “amb els núvols del cel” que, en llenguatge bíblic, vol dir-nos que pertanyia al món de Déu. Quan Jesús parla d’ell com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de tota la humanitat.
Per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: un esdeveniment sobtat, que ningú esperava; hi ha una selecció, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble; el diluvi apareix en una situació de normalitat, de despreocupació per part del poble; cal prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi.

Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, per poder mostrar que una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. Finalment, el “vetlleu” queda il·lustrat amb una paràbola: el Senyor vindrà com un lladre a la nit. Hem d’estar sempre a punt, doncs no sabem ni el dia ni l’hora, i aquesta vinguda és el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.  

Joan i Roser