21/5/17

Setmana VI de Pasqua.

Setmana VI de Pasqua. 21 de maig del 2017


Ac 8, 5-8.14-17 
              Després de la lapidació d’Esteve, el grup de cristians hel·lenistes, per prudència, es dispersa. En certa manera, és gràcies a això que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs, que fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.
              Felip, un dels Set, va a Samaria i es posa a predicar, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans; sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, vindran a recolzar el treball de Felip.
              Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.
.....................................................................                                                                                                          

Jn 14, 15-21   
              En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit.  Una manera d’estimar Jesús és “guardar els seus manaments”, però com que això no sempre és fàcil, demanarà al Pare que ens doni un altre Defensor (en grec Paràclit, es refereix a l’intercessor en un procés judicial), el que fa pensar que l’actual Defensor era el mateix Jesús, i aquest Esperit promès, continuarà la seva obra, és una altra manera de restar Ell present.
              Als qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, l’Esperit els  revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap a la casa del Pare. Com a bons jueus coneixien la profecia d’Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat, Déu estarà en el cor del seu poble.
              Un altre punt a considerar, és que “el món no pot acollir l’Esperit de la veritat“, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir, amb el seu exemple i predicació, que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia:  “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1). 


Joan i Roser

12/5/17

Setmana V de Pasqua. 14 de maig del 2017





Setmana V de Pasqua. 14 de maig del 2017

Ac 6, 1-7 
              El nombre de deixebles augmentava, i la unitat es feia difícil. Uns pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Sembla que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus, i tendien a afavorir les viudes del seu grup.
               Els Apòstols reaccionen: 1) convoquen una assemblea, on es prendran les decisions,  2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat, i decideixen nomenar 7 persones d’entra ells, plenes de l’Esperit, que es dediquin al servei dels germans. Sorprèn, però, que tots tinguessin noms grecs, probablement perquè era aquest grup qui recriminava l’actual situació.
 .....................................................................                                                                                                          

Jn 14, 1-12   
              Joan ens vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, que no acaben d’entendre Jesús. Esperaven alliberar-se dels romans, però l’alliberació que Jesús aporta se situa en un altre pla. Una cosa es creure en Déu, que ho tenen assumit, i una altre creure en Jesús, precisament en un moment en que les coses no es presenten massa bé
              Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi ... encara que com i quan tornarà, no ho precisa.
              Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que porta al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que dóna el poder per arribar a conèixer el Pare. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.
              Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

Joan i Roser
                                           

6/5/17

Setmana IV de Pasqua. 7 de maig del 2017

Setmana IV de Pasqua. 7 de maig del 2017

                                          

Ac 2, 14, 36-41
              Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules es obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.
              Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat que alguns “encara siguin lluny”.


                                       
                                                                                                     
 
Jn 10, 1-10   
              Jesús proposa dues metàfores adreçades als fariseus. La del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però sí cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.
              Els que escoltaven Jesús coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que el text diu que “no van entendre del què els parlava”. Si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, els fariseus, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.
              Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, era donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.              
              El tema, concebut en un context històric i cultural que no és el nostra, ens pot semblar estrany, però la comunitat cristiana ha d’evolucionar i explicar els símbols. La fe no és com un dipòsit on l’aigua es reté i es guarda, sinó una deu d’aigua que es manté idèntica, precisament perquè  sempre hi brolla aigua nova. 

Joan i Roser
                            

27/4/17

.Setmana III de Pasqua.

Setmana III de Pasqua. 30 d’abril del 2017


Ac 2, 14.22-33   
              Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, i “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.
              La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús. Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.
.....................................................................  
                                                                                                        
Lc 24, 13- 35                                                                                                                                   
No és la narració  d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús; tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador. Les dones també eren deixebles: “Vora la creu hi havia ... Maria, muller de Cleofàs” ( Jn 19, 25), i altres cites. I un signe de que no era un relat històric: eren deixebles, però al Sopar de comiat sols hi havia els Dotze ... com, doncs, podien reconèixer Jesús en el gest eucarístic de partir el pa, si ells no hi eren?
              Quan s’apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar el sentit de les Escriptures, “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura així de clar no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.
              No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Però, seria trair les Escriptures, creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; el mateix Jesús diu: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. Es tracta d’assumir les conseqüències de la opció d’estimar la humanitat proclamant el seu missatge, malgrat el que això pugui comportar.
              La trajectòria de Cleofàs i la seva dona, és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.      

Joan i Roser       

                                                                                                                     

23/4/17

Setmana II de Pasqua.


Setmana II de Pasqua. 23 d’abril del 2017


Ac 2, 42-47   
              Aquest relat està clarament situat dins els primers dies de l’Església, i comença per resumir, un xic idealitzada, la vida de la comunitat, dins un primer “sumari”. Explica  l’estructuració de la comunitat cristiana en base a quatre pilars:  1) escoltar l’ensenyament dels apòstols, que és acollir les paraules i fets de Jesús, que ells van viure, 2) instaurar entre els creients unes noves relacions, que impliquen no sols compartir les conviccions i les idees, sinó també els recursos materials, vivint així una comunió fraterna, 3) participar en les pregàries del Temple, practicant les costums religioses jueves i del mateix Jesús, i 4) però després, en les seves cases, partir el pa, l’àpat religiós en memòria de Jesús, culminació de la paraula rebuda i de l’amor compartit.                                                                                       .....................................................................                                                                                                          

Jn 20, 19-31
              Cada evangelista descriu de manera diferent els esdeveniments que segueixen la Resurrecció de Jesús. No s’hi ha de buscar un relat històric, sinó una visió teològica dels fets.
              Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
              Hi ha dues parts en el text: 1) Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

              2) Es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu; no creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat. La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran. 

Joan i Roser                                                                                                                       

18/4/17

Friedrich Nietzsche
El anticristo
Un comentari
El portador de la Buena Nueva (Jesús),  murió tal como había vivido i predicado, no para redimir a los hombres , sinó para enseñar cómo se debe vivir. Esta práctica es el legado  que dejó a la humanidad: su conducta ante los jueces, ante los soldados, ante los acusadores y toda clase de difamación y escarnio, su conducta es la cruz...
En el fondo, no hubo más que un solo cristiano, que murió crucificado. El Evangelio murió crucificado...
Es absurdamente falso considerar como rasgo distintivo del cristianismo una fe, la fe en la redención por Cristo; solo es cristiana la práctica, una vida tal como la que vivió el que murió crucificado...
La fatalidad del Evangelio se decidió con la muerte; pendió de la cruz... 
Sólo la muerte, esta muerte inesperada e ignominiosa; sólo la cruz reservada en general a la canaille, sólo esta pavorosa paradoja planteó a los discípulos el interrogante propiamente dicho:   ¿quien fue este hombre? ¿qué significó ese acontecimiento?...
A partir de entonces, quedaba planteado un problema absurdo: ¡cómo pudo Dios permitir eso! A este interrogante halló la razón perturbada de la pequeña comunidad una respuesta terriblemente absurda: Dios dió a su hijo para perdón de los pecados, como víctima propiciatoria. ¡Hay que ver cómo se acabó de golpe el Evangelio! ¡La víctima propiciatoria, y aun en su forma más repugnante y bárbara, el sacrificio del inocente por los pecados de los culpables! ¡Qué pavoroso paganismo! Jesús había abolido el mismo concepto de culpa; había negado toda distancia entre Dios y el hombre; había vivido esta unidad entre Dios y el hombre como su buena nueva...
Dures paraules de Friedrich Nietzsche, a la seva obra El Anticristo, (Ensayo de crítica del cristianismo)  que per fer-hi un judici correcte l'hem d'entendre dins del cristianisme de l'any 1888. No per donar-li la raó en tot sinó per entendre la seva duresa. Gran admirador de Jesús però crític radical contra el cristianisme del seu temps que ho transporta als seus orígens.
D'aquest escrit jo destacaria dues idees: 1) Ser cristià és intentar portar una vida tal com Jesús ens va ensenyar  2) Aquest model de vida qüestionava les normes socials, polítiques i religioses dels que governaven i per això el van crucificar 3) Entendre la redempció com a Jesús  víctima propiciatòria pel perdó dels nostres pecats és una equivocació.
El terme llatí propter nos homines et propter nostram salutem l'hem de traduir per a nosaltres els homes i per a la nostra salvació que és una finalitat no una causa; quina es aquesta finalitat ?: mostrar-nos el camí per alliberar-nos de la situació de pecat en la que estam esclavitzats. El pecat del món. Aquest camí és l'Evangeli.
Si ser cristià és una "manera de viure", on queda la fe ? Aquest ser cristià es fonamenta en la plena confiança que tenim en Jesús de que és la veritat i la vida. Aquesta confiança en Jesús és fonamenta en la fe de Jesús en Déu, que ens mostra la seva veritable voluntat.
Aquesta fe la celebrem en els sagraments, especialment en l'Eucaristia, la celebració comunitària del misteri Pasqual: Passió, crucifixió, resurrecció i esperança de la seva vinguda.
És pot ser cristià de fet, sense estar batejat , sense participar, de forma explícita, de la fe en Jesús i de les celebracions d'aquesta fe ? Llegiu Mt 21,28-32


LLorenç Casanova

16/4/17

Diumenge de Pasqua de Resurrecció.16 d’abril del 2017


Diumenge de Pasqua de Resurrecció.16 d’abril del 2017


Ac 10, 34, 37-43   
              El text és una mena de “credo” en que es descriu la missió de Jesús, la seva trajectòria i, després, posa èmfasi en la labor de la comunitat com a testimoni de la seva resurrecció. És una proclamació del nucli de la fe cristiana, destinada a tothom, jueus i pagans.
              Pere està a Cesarea, a casa de Corneli, un centurió romà, empès per l’Esperit, doncs no hi ha cap motiu raonable que ho justifiqui, a més, això representava entrar a casa d’un pagà, cosa prohibida per la Llei jueva. L’evangeli desborda les fronteres d’Israel: tot home, encara que no jueu, pot ser batejat en nom de Jesús.
              Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués a uns testimonis que havia escollit”,  “l’ha constituït jutge de vius i  morts”. .....................................................................                                                                                                          

Jn 20, 1-9
              No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.
              Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, la mort ha estat vençuda, no ha pogut mantenir Jesús captiu, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.
              Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba, però malgrat que el deixeble hi arriba primer, qui primer entra a la tomba és Pere; hi ha ja una jerarquia? Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.
              El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.      

Roser i Joan