17/3/17

Diumenge III de Quaresma.19 de març del 2017




Ex 17, 3-7                                                                                                                                                            
              A la sortida d’Egipte, el poble jueu no es troba pas d’immediat en una terra acollidora, sinó que haurà d’experimentar el desert, la proba.
              El pànic s’ha apoderat del poble, doncs no tenen aigua. És molt bonic sortir d’Egipte i conquerir la llibertat, però ... si és per morir de set al desert, ja estaven bé a Egipte. Davant de tota mena d’acusacions, Moisès no sap què fer i acudeix a Déu, que li transmet la seva força en el bastó, que ja va tenir el seu rol en les plagues d’Egipte, i ara farà brollar aigua de la roca, que calmarà el poble assedegat, però sobretot retrobaran la certesa de que Déu està allà amb ells. Moisès donà a aquest lloc el nom de Massà i Meribà, que vol dir desafiament i acusació, doncs el poble va dir: “el Senyor està veritablement enmig nostra o no hi és?”.
              Aquesta temptació de dubtar de Déu davant les  dificultats, és encara actual; costa confiar en que Déu està al nostre costat i ens farà trobar mitjans per sortir-ne. L’autor del relat del jardí de l’Edèn, vol fer-nos entendre que la sospita portada sobre Déu, enverina des de sempre les nostres vides, és “original”, des dels orígens.

                                                                                                       

  Jn 4, 5-42                                                                                                                                                      Els pous eren un lloc de trobada, i junt a un pou, Jesús inicia el diàleg simbòlic amb la samaritana, demanant-li aigua, perquè tenia set.
              En la Bíblia, la infidelitat a Déu, era considerada com un adulteri, i el mot marit símbol de divinitat. Samaria va ser ocupada per cinc pobles, amb els seus respectius déus ... la dona havia tingut cinc marits, i l’actual “no és pas el teu marit” (el Déu veritable), li diu Jesús. Perquè ella ha acceptat el diàleg (malgrat Jesús és jueu), i busca de bona fe una explicació ... pot entrar en el coneixement del Messies, “Sóc jo, qui parla amb tu”.
              Es contrasten dues realitats: material i espiritual. Jesús demana menjar als deixebles, però quan li porten diu “el meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat”. Jesús demana aigua a la samaritana, i en resposta al què diu, li parla del do d’una altre aigua, “font d’on brollarà vida eterna”. “Cal adorar Déu en aquesta muntanya?” pregunta la dona; quan parla del culte, Jesús li proposa el culte “en Esperit i en veritat”. Amb la vinguda del Messies, el culte ja no serà un afer de lloc, temple, muntanya: Déu es fa conèixer a tothom sense distinció.
              Jesús ens vol remarcar dos aspectes: la superació de la religió com estructura, i la obertura al diàleg inter-religiós; la iniciativa d’acostar-se a la samaritana és de Jesús.    


Joan i Roser                                                                                                                       

10/3/17



Diumenge II de Quaresma.12 de març del 2017
Gn 12,1-4a                                                                                                                                                   Amb aquest text es comença la llarga historia d’amor entre Déu i el seu poble. Abram pertanyia a un clan de pastors, que buscaven pastures pel seu ramat, lluny de les ciutats. En aquest caminar, descobreix la crida de Déu a deixar el seu país, el seu clan i el seu poble, i fiar-se de la seva promesa, que el portarà a ser pare d’un poble nombrós dins una nova terra: la “terra promesa”. La Bíblia posa l’origen d’Israel en aquesta mítica emigració des de l’Orient.
Si Déu crida Abram (a tot l’home), és per la seva benaurança; Déu es revela com el qui vol el bé de l’home. El fa marxar pel seu bé, prometent-li tot el que, en aquell temps, feia feliços als homes: una nombrosa descendència i la benedicció de Déu.
             Aquesta benaurança promesa a Abram, però, no és pas per ell sol. El projecta de Déu és per tota la humanitat ... però les nacions són lliures d’entrar o no dins d’aquesta benedicció, ningú està obligat a acceptar-la.
               Posar-se en marxa, responent a la crida de Déu, és una prova de la fe d’Abram i, més endavant, Déu li canviarà el nom, es dirà Abraham, que vol dir “pare de multituds”.
 ..........................................................................                                                                                        


 Mt 17, 1-9                                                                                                                                       Hi ha un paral·lelisme entre la escena de la Transfiguració i la del Baptisme de Jesús. La veu de Déu en el Baptisme recolza Jesús al començar la seva missió; al acabar el seu camí per Galilea i abans d’iniciar la ruta cap a Jerusalem, on el mataran, es produeix la Transfiguració, amb un nou recolzament a Jesús per part de Déu, és com dir: malgrat el que veieu que passa a partir d’ara, continuo estant-hi d’acord ... i aquí hi afegeix “escolteu-lo”. Estar-hi d’acord, no s’ha d’interpretar que Déu vol que el matin, que exigeix un sacrifici, semblant als déus pagans; “el que vull és amor i no sacrificis”, llegim en Os 6,6.
              En el text hi abunden les imatges bíbliques: 1) la muntanya, com a lloc de revelació de Déu, 2) el núvol, signe de la presència de Déu, 3) la cara i els vestits de Jesús, resplendents i plens de llum, semblant a Moisés baixant del Sinaí, 4) Moisés i Elies, representen la Llei i els Profetes, el conjunt de les Escriptures, i 5) les tendes que evoquen la festa de les Tendes, en que els jueus recordaven la travessa del desert; és probable que la Transfiguració tingués lloc durant aquestes festes, i això explicaria la proposta de Pere de fer-hi unes cabanes.
              Després els deixebles, prosternats sentint la veu de Déu, quan aixequen els ulls sols veuen Jesús; Moisés i Elies ja no hi eren: la Llei i els Profetes cedien el lloc a Jesús ... però aquesta realitat, sols es podrà entendre després de la Resurrecció, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.  


Joan i Roser               

5/3/17



Diumenge I de Quaresma. 5 de març del 2017



Gn 2, 7-9; 3, 1-7a
              Es un text escrit en temps de Salomó, el s. X aC, en que, recolzant-se en la certesa de la bondat de Déu, intenta respondre a les qüestions sobre el mal en el món: si Déu es bo, com es que hi ha mal? Es descriu un jardí ple d’arbres; es pot menjar el fruit de tots, excepte de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”.
              La serp fa fixar l’atenció de la dona sobre l’arbre prohibit, i s’instal·la en  ella la confusió al escoltar la veu de la sospita (com es, doncs, que no en podem menjar? es que Déu ens prohibeix accedir al coneixement?) ... Al menjar el fruit se’ls hi obren els ulls, l’arbre acompleix el seu rol ... i descobreixen que van nus, però no pas les suposades males intencions de Déu. Les sospites sobre Déu son un verí mortal, enverinen (com fa la serp) les nostres vides.
              Reservar per Déu l’arbre del coneixement, es reconèixer que sols Ell sap el que es bo o dolent per nosaltres; menjar-ne, es pretendre decidir per nosaltres mateixos el què és bo i el que no, i això pot portar (en realitat porta) molts problemes ... es el mal. 
..........................................................................             
Mt 4, 1-11
              En la Bíblia, 40 indica una generació, una vida; Jesús va ser temptat durant tota la seva vida; el text vol donar una visió teològica de les diverses formes de temptació en que es va trobar, és una mena d’escenificació teològica dels problemes en què Jesús es va tenir d’afrontar al llarg de la seva vida, i que els deixebles en van ser testimonis. No és lògic pensar que tornant del desert (en la tradició profètica, el desert era un lloc d’encontre amb Déu) Jesús hagués explicat als deixebles que va ser temptat, les coses que li va dir el diable, i com va contestar. Els 40 dies al desert, semblen evocar també l’estada al desert del poble d’Israel (40 anys), i les temptacions que van viure: gana (el mannà), set (la font d’aigua), idolatria (el vedell d’or), i molts d’altres ...  però que ara Jesús, en la trajectòria de la seva vida, les ha vençut.
               “Si tu ets fill de Déu ...”, així inicia el diable la seva actuació, recordant el que diu Déu en el baptisme de Jesús. Es planteja en què consisteix ser messies i la  pregunta pren diverses formes: 1) és resoldre els problemes dels homes a base de miracles ... com canviar les pedres en pans?... 2) tirar-se des de dalt del Temple per impressionar el poble?... lligar la fe a manifestacions espectaculars? i 3) posseir i dominar el món a no importa quin preu? ... confondre religió i poder temporal?

              Les tres respostes de Jesús al temptador, són cites del llibre del Deuteronomi (8, 3; 6, 16; 6, 13) tretes d’un passatge que, precisament, és una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert.


Joan i Roser



23/2/17


Diumenge VIII durant l’any. 26 de febrer del 2017


Is 49, 14-15
              El text s’emmarca en l’època de l’exili a Babilònia, on el poble, a causa de la forta influència política, social i també religiosa de Babilònia, es sent abandonat, perd la seva confiança en Jahvé, i es pregunta si té encara un esdevenidor com a poble de Déu.
              El profeta, amb una gran tendresa, diu que Déu no oblida pas el seu poble exiliat, i identifica el Senyor a una mare que, passi el que passi, mai abandonaria el seu fill. És un dels pocs textos en que la Bíblia compara Déu amb una mare. Déu actua com un pare i com una mare, manifesta el seu amor d’una manera que inclou totes les possibles apreciacions humanes.
 ..........................................................................            
Mt 6, 24-34
              Jesús es dirigeix a la gent pobre que el segueix, que esta preocupada pel present i pel futur, per la subsistència i per la vida, i els convida a posar-se en mans de Déu. Jesús els ensenya que és l’amor total que Déu reclama de nosaltres, i no podrem servir-lo incondicionalment si tenim el nostre cor lligat a les riqueses temporals. Els esdeveniments de la vida present ens exposen a adherir-nos a les coses de la terra, del món, a aconseguir tresors; desitgem la riquesa perquè hi veiem un mitjà per esdevenir lliures ... però es pot produir el contrari, que esdevinguem esclaus del diner, i això pot portar també a la violència. És el Regne que cal buscar per damunt de tot ... “no es pot servir alhora Déu i el diner”.
              No hi ha unes prescripcions concretes a seguir, sinó que es proposa un estil de vida. Si creiem que Déu és Pare, ens hem de posar a les seves mans ... i per il·lustrar-ho, ens dóna l’exemple dels ocells del cel i els lliris del camp, a manera de metàfora. Confiar en Déu, però, no ha de donar la impressió que, automàticament, ho obtindrem tot sense cap esforç; tenir confiança en Déu és no enfonsar-nos davant les dificultats, convençuts que Déu està al nostre costat. La seguretat és una necessitat bàsica en l’ésser humà, i Jesús diu que l’hem de saber buscar en Déu i no pas en les riqueses terrenals. 
              Ens hem d’alliberar de l’ansietat i les preocupacions que omplen els nostres cors, a fi de ser lliures per buscar, sobretot, el Regne de Déu.



Joan i Roser


16/2/17

diumenge VII de durant l'any. 19 de febrer

"estimeu els vostres enemics"
Lv 19, 1-2. 17-18
Aquest text és un fragment del anomenat “Codi de santedat”. Presenta una imatge de santedat basada en la responsabilitat amb el pròxim. El camí per arribar a Déu, comença pel respecte a la vida i dignitat de l’altre. La solidaritat que comporta el lligam a l’Aliança, en cap cas pot ser trencada per l’odi, la venjança o la rancúnia; tot home ha de respectar els drets de l’altre.
El Senyor diu “sigueu sants com jo sóc sant”, és una crida a la nostra vocació. Amb el temps, els profetes entendran, i faran entendre al poble, que assemblar-se al Déu Sant és desenvolupar les nostres capacitats d’estimar. Es concreta, també, que amonestar a un altre amb una crítica positiva, per amor, pot evitar que caigui a l’abisme.
El text acaba amb un verset clau: “estima als altres com a tu mateix”.
..........................................................................
Mt 5, 38-48
Les propostes que presenten les antítesis poden semblar exagerades, però no són pas un precepte, sinó una invitació. L’antiga llei del talió (Ex 21, 24) ja volia limitar la venjança personal, retornant igual al què s’havia rebut (“ull per ull”), convidava a practicar una estricte llei d’equivalència, però l’ensenyament de Jesús va més lluny.
Cal reconèixer que algunes paraules de Jesús, que ens proposa aquest text, són un xic desconcertants, una mena de provocació: “si algú et pega a una galta, para-li l’altra”. Aquestes afirmacions, però, són imatges dites amb la intenció de que quedi ben gravat el missatge: no s’ha de respondre el mal amb el mal, d’altre manera no es trencaria mai l’espiral de violència, s’ha de vèncer el mal amb el bé.
També és sorprenent l’altra antítesi: “estimeu als vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen”, que potser se’ns voldria dir també, expressant-ho d’una altra manera, que estimar als enemics seria pregar per ells perquè canviïn. Sembla plantejar-se una visió de futur, en que Jesús prepararia als deixebles pel que els espera; els enemics se’ls trobaran per tot arreu, i els mostra un adequat comportament per afrontar-s’hi. Cal elevar l’amor per sobre de tota consideració humana, Déu envia el sol i la pluja a tothom, justos i injustos. Jesús ens proposa un nou camí a seguir, el del amor sense límits que, fins i tot, fa arribar als enemics.

Tot fill, mirava d’imitar al seu pare, i Jesús diu que si volem ser fills del Pare del cel, cal que imitem el seu amor indiscriminat cap a tothom.

3/2/17

diumenge V de durant l'any. 5 de febrer

"Som sal de la terra"
Is 58, 7 –10
El profeta s’adreça al poble jueu que ha tornat, després de cinquanta anys, de l’exili a Babilònia. Estan altre vegada a la terra dels seus avantpassats, i volen reconstruir la seva identitat centrant la vida religiosa a l’entorn de les prescripcions legalistes i pràctiques rituals, deslligades, però, de la fe i la justícia amb els pobres. Així, el poble practicava el dejuni, com a mitjà per mostrar a Déu que volia esmenar les faltes del passat.
Isaïes, però, els diu que les pràctiques religioses han de sortir del cor i promoure una justícia social: compartir el pa, acollir els pobres, vestir els despullats ... així “brillarà com l’alba la seva llum”. Sols si s’aconsegueix una comunitat fraterna de debò, Israel serà llum de les nacions.
..........................................................................
Mt 5, 13-16
La tasca dels seguidors de Jesús, és expressar la fe i la integració en el projecta de Déu, a través del testimoni. Han de ser sal de la terra i llum del món, però no pas en el sentit de què el món els admiri; la seva presència ha de ser discreta i humil. No és una crida al triomfalisme o als grans rituals i manifestacions ostentoses. Amb dos elements simbòlics es proposa com han de fer-se presents en la societat.
1) La sal serveix per donar gust als aliments, i també per conservar-los, i és l’emblema del que conserva la puresa, impedint la corrupció. Cal mantenir aquests caràcters enmig del món, a fi de produir els efectes al seu entorn. Si no s’aparten de la corrupció, corren el risc de tornar-se insípids i no servir per res.
2) La llum ho manifesta tot, i brilla dins la nit; no canvia els objectes, però els transforma en un esclat de colors i formes, la llum dóna vida. A la presentació del símbol de la llum, s’hi ajunten dues metàfores: la ciutat dalt de la muntanya i la llàntia per donar llum dins una casa. Cal que la llum es posi de manifest, com una ciutat dalt d’una muntanya, i dins la casa es posi en evidència, i no pas sota una mesura, que representaria els afers d’aquest món que impedeixen veure la llum.

Siguem prou fidels perquè la gent pugui atribuir a Déu allò que veuen en nosaltres, i així glorificar-lo.

Joan i Roser

29/1/17

diumenge IV de durant l'any. 29 de gener

Les Benaurances: el món al revés
So 2, 3; 3, 12 –13
Sofonies s’inquieta quan veu que s’estenen les costums dels assiris, de qui se’n van fer vassalls, en contra del que opinaven els profetes, que creien que l’aliança l’havien de fer sols amb Déu. Israel era un poble petit, que no pot resistir els grans poders d’Assíria-Babilònia, o d’Egipte. En el trasbals d’aquests temps, el profeta hi veu un just càstig, resultat d’una manca de confiança del poble envers Déu. Però convida a buscar el Senyor i la seva justícia, un missatge d’esperança pels humils del país, els “anawim” (= els abaixats): del dia de la “còlera del Senyor”, en què el mal serà destruït, en quedarà una Petita Resta.
Aquesta Resta d’homes fidels, humils i pobres, portarà el pes de la missió del poble escollit: donar a conèixer el projecta de Déu.
..........................................................................
Mt 5, 1-12
Jesús es mostra als seus deixebles com un nou Moisès, que conduirà el poble a una nova i definitiva terra promesa: el Regne del cel. Els primers versets del text, són com una introducció: 1) s’indica el marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué: actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.
La redacció de Mateu està influïda per com es troba la seva comunitat, pobre i perseguida. Es vol mostrar qui són els que estan en situació més propicia per rebre el Regne, seria el programa de vida que Jesús proposa per aquells que vulguin seguir-lo; al costat dels deu manaments, expressió de la voluntat de Déu, les benaurances, d’una manera breu, mostrarien els valors que per Jesús són essencials.
Les benaurances es podrien agrupar en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el comportament: la humilitat, els qui ploren, el ser justos, compassius, nets de cor, buscar la pau, i 2) fan referència a la persecució, que es dirigeix específicament als deixebles, canviant “els que ...”, de les altres benaurances, per “vosaltres”. La comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.

Jesús ens convida a buscar més enllà de l’aparença: amb Ell, la vida trobarà un nou sentit. 

Joan i Roser