17/9/17

Setmana XXIV de durant l’any

Setmana XXIV de durant l’any. 17 de setembre del 2017
Sir 27, 30 – 28, 7

              Ben Sira va més lluny que la justícia expressada per la llei del talió: “Ull per ull, dent per dent”, ja que demana de no guardar rancúnia envers el proïsme i perdonar-lo sense esperar res a canvi.
              Aquell que refusa perdonar al germà, no pot pretendre rebre el perdó de Déu; no poden haver-hi dues actituds diferents: una amb Déu i l’altre amb el proïsme; el perdó humà és signe del perdó de Déu.              
              Es presenta la reciprocitat entre perdonar i ser perdonat. No es pot aspirar al perdó si no s’està disposat a perdonar als altres ... i això ho deia Ben Sira el s. II aC.
  ..............................................................                                                                                      
  Mt 18, 21-35                                                                                                           
             
Les escoles rabíniques demanaven als seus seguidors de perdonar als altres un cert nombre de vegades, que variava segons l’escola. Pere vol saber quina és la opinió de Jesús, que li respon que cal perdonar no set vegades (7 = nombre perfecte), que ja és un gran pas, sinó setanta vegades set, és a dir, “sempre”.
              Llavors, Jesús proposa una paràbola, que es podria dividir en tres punts: 1) un rei, ple de misericòrdia, es compadeix d’un subordinat que li deu una suma enorme, i li perdona el deute, 2) el subordinat ja no recorda el perdó que ha rebut i no atén les súpliques del seu deutor, d’una suma insignificant, i el porta a la presó, i 3) els seus companys, indignats per aquest comportament, informen al rei i aquest el farà castigar; al no voler fer gràcia al seu company, perd la gràcia que ell havia rebut del rei.
              El text subratlla la gran diferència que hi ha entre els deu mil talents i els cent denaris, per mostrar la infinita distància que separa les idees humanes sobre el deute i la justícia, i les idees de Déu.
              Amb el final de la paràbola un es pot preguntar: perdó sense límits? L’home serà definitivament perdonat si utilitza el temps de conversió que li és donat, per perdonar també i fer justícia. La vida cristiana és, en certa manera, com un temps de proba en que l’home, alliberat de les seves faltes, és convidat a donar també als altres el perdó que ell ha rebut. Quan un es sent perdonat per Déu, cal que també transmeti als demés aquesta misericòrdia.
Joan i Roser


8/9/17

Setmana XXIII de durant l’any

Setmana XXIII de durant l’any. 10 de setembre del 2017
Ez 33, 7-9    
   
              Ezequiel és deportat a Babilònia, junt amb una part del poble que s’havia desviat dels camins de Déu, i consagra totes les seves forces a mantenir l’esperança del  seu retorn. Déu li fixa l’objectiu de la seva missió: “t’he fet sentinella del poble d’Israel”, ha d’assumir la responsabilitat de la mort dels pecadors, si no els adverteix que han de canviar de comportament. La missió d’un sentinella és avisar del perill.
              Molts veuen l’exili com un càstig de Déu, amb el que es subratlla la solidaritat de tots en el pecat, però Ezequiel desenvolupa una idea nova per l’època, posant també en relleu la responsabilitat individual de cadascú: tothom ha de donar comptes a Déu dels propis actes; ell mateix és responsable davant Déu de l’acompliment de la seva missió. No depèn d’Ezequiel que el poble es converteixi, però ha d’advertir-los, cridar-los a la conversió, i si no ho fa, haurà de donar comptes del càstig que els hi caurà.
  ..............................................................                                                                  
Mt 18, 15-20                                                                                                           

              Convida a reflexionar sobre la nostra corresponsabilitat comunitària. La fe és una resposta personal, però es viu dins una comunitat i és per això que tots som responsables de la vida de cada germà.
              Davant d’un germà que es separa, la reacció de la comunitat ha de ser d’amor fraternal, i Jesús indica el camí a seguir: d’entrada buscar personalment el diàleg, abans de parlar-ne amb els altres, a fi d’evitar ferir-lo propagant el seu problema; si cal, es passarà a cridar uns testimonis i, finalment, es pot recórrer a la comunitat ... però tots aquets passos cal que estiguin marcats per la discreció.
              “Si no en fa cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”, però a la llum del acolliment que Jesús ha fet sempre als publicans i pecadors, no es pot pas considerar un refús definitiu, sinó una actitud de respecte a la llibertat de cadascú, esperant que es converteixi. Aquest poder de “lligar – deslligar”, concedit abans a Pere, no és exclusiu, doncs ara Jesús el confia també a la comunitat, té una dimensió comunitària.
              Finalment, Jesús vol remarcar la seva presència en la comunitat: “on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells” ... encara que, en les nostres reunions, no pas sempre en som conscients de la seva presència. Potser ens hi hauríem d’esforçar.

Joan i Roser


2/9/17

Setmana XXII de durant l’any. 3 de setembre del 2017
Jr 20, 7-9   
    
              Estem en els anys que precedeixen el desastre de Jerusalem i la deportació a Babilònia. Son uns anys d’una gran decadència espiritual, i la missió de Jeremies consistia en predir la catàstrofe, amb l’esperança d’aconseguir la conversió del rei i del poble.
És dins d’aquest context polèmic i angoixant, que Jeremies manifesta el seu estat d’ànim; ens explica el combat que es lliure en el més interior d’ell, dividit entre la crida de Déu que l’empeny a parlar, i el poder humà que el vol fer callar.  
Se’ns posa de manifest la realitat de la inspiració profètica, que té unes conseqüències a vegades doloroses. Jeremies es deixa “seduir per Déu” i viu l’experiència de les conseqüències, però no hi pot renunciar. La Paraula de Déu actua com un foc abrusador, que manté el profeta sempre disposat en el compliment de la seva missió.                                                                                            
 ..............................................................                                                                                         
Mt 16, 21-27
                                                                                                           
              “Des d’aleshores”, és una fórmula per anunciar que s’inicia una nova etapa. Jesús pren el camí cap a Jerusalem i comença a explicar als deixebles com acabarà aquest trajecte. És el primer anunci de la passió, però els deixebles encara no han comprés aquesta realitat, i segueixen pensant en un messianisme gloriós de Jesús.       Jesús remarca que se sotmet a la voluntat de Déu, “cal que vagi a Jerusalem”, expressió que vol dir-nos que no va pas a un destí cec, sinó al seguiment del pla de Déu. La predicació de Jesús, no pot limitar-se a la gent dels pobles, camperols i pescadors, malgrat siguin els preferits del Regne, “cal” que vagi també a Jerusalem a defensar les seves propostes, cosa que, sap molt bé, el conduirà al sofriment i a la mort, doncs allà ningú vol posar en perill els seus privilegis. Però “al tercer dia” (= el dia de l’actuació de Déu) ressuscitarà, Déu avalarà el seu missatge.
              L’anunci de Jesús, és difícil d’acceptar pels deixebles, i Pere es disposa a renyar-lo: “això no us pot passar”. Jesús interpreta el refús espontani de Pere, com una veritable temptació, és com si s’adherís a la proposta del temptador en el desert, quan suggeria a Jesús un messianisme més fàcil. “No penses com Déu sinó com els homes” li diu Jesús.
              El seguiment de Jesús i l’anunci de l’evangeli, per part dels deixebles,  comportarà també assumir persecució i sofriment, no ho tindran fàcil.


Joan i Roser 

26/8/17

Certs aspectes litúrgis actuals

Certs aspectes litúrgis actuals

Cal agenollar-se per pregar? Concili de Nicea (any 325). Un dels canons regula la postura per pregar. Es considera que el cristià és fill de Déu i al seu Pare li parla estant dret, tal i com els fills parlen amb el seu pare. Amb això s’intenta eliminar “les costums paganes de pregar agenollats”.

            Ez 2, 2: Tant bon punt la veu m’hagué parlat, l’Esperit va entrar dintre meu i em feu posar dret. Aleshores vaig sentir el qui em parlava ... “a tu, fill d’home, t’envio ...”.

            L’any 386, sant Ciril de Jerusalem ens indica una bonica manera de rebre la eucaristia: “Quan tu avancis, fes amb la mà esquerra un tron per la dreta que rebrà el Rei. Rep el Cos de Crist al fons de la mà i respon AMEN”. Durant molts segles és així que s’ha combregat.

            Això són textos dels primers segles del cristianisme, i com és possible que les costums hagin anat degenerant tan: agenollats ! combregar a la llengua !


J.Minguella

Setmana XXI de durant l’any

Setmana XXI de durant l’any. 27 d’agost del 2017
Is 22, 19-23     

                                                                                                                                               Estem en el regnat d’Ezequies que, donada la feblesa política de Jerusalem, vol buscar una major independència acostant-se a Egipte, lo qual el portarà al desastre i, finalment, a l’exili. Isaïes fa un oracle, oposant dues situacions relacionades amb uns funcionaris: 1) de condemna contra Xebnà, cap del palau del rei, per haver-lo aconsellat malament, portat per les seves ànsies de poder, en lloc de buscar l’interès del poble, 2) ho contraposa amb Eliaquim, de família noble que, contràriament, és servidor de la casa reial, del regne i del poble de Judà i que, a més, Déu nomena “el meu servidor”, títol donat als que s’encarreguen de la missió donada pel Senyor.
              Un signe de les atribucions del cap del palau de Jerusalem, era el “poder de les claus”, símbol d’autoritat dins el reialme: qui vulgui accedir al rei, cal que passi per ell.

              En podríem treure com a conclusió: 1) que una de les característiques del veritable profeta, és ocupar-se dels interessos del poble de Déu, i 2) l’única preocupació de Déu, i els seus seguidors, és el servei al poble.    

 ..............................................................                                                                                        
 Mt 16, 13-20   
                                                                                                        
              Jesús s’atribueix el títol de Fill d’home, expressió treta de Daniel (Dn 7, 13-14), que és presentar-se com qui encapçala el poble de Déu, i pregunta als deixebles sobre el què han pogut captar d’ell, durant el temps en que l’han acompanyat. La gent, que encara està en continuïtat amb el passat, l’identifica amb un profeta: és Joan el Baptista, Elies, Jeremies ... no han captat l’autèntic sentit de l’activitat de Jesús; malgrat tot, en el poble no s’hi troben les respostes d’incredulitat que abans havien mostrat les autoritats jueves.
              En quan els deixebles, Pere reconeix Jesús com a “Messies, Fill del Déu viu”; encara que, seguint el decurs de l’evangeli, es posarà de manifest que tampoc han acabat d’entendre quin tipus de Messies representa Jesús, que continuen identificant amb un Messies-rei, segons l’estil del passat.
              En l’Antic Testament, canviar el nom a una persona, era encomanar-li una nova missió, i aquest és el sentit de nomenar Pedra a Simó, que esdevindrà el fonament, “la pedra”, sobre la que s’edificarà la “meva” Església, la nova assemblea de Déu. Amb “les claus” Jesús convertirà Pere en el seu primer ministre (Is 22, 22); seria autoritzar-lo a interpretar el que està prohibit (lligar) o permès (deslligar), per viure conforme al missatge del Regne. Serà Pere qui obrirà als pagans les portes de l’Església primitiva.
              La prohibició als deixebles de dir que és el Messies, és perquè aquesta paraula implicava un poder reial, que no és el sentit amb que l’exercirà Jesús, i que els mateixos deixebles no comprendran fins després de la resurrecció.  


Joan i Roser

21/8/17

ES HORA DE BUSCAR TODAS LAS CAUSAS DEL TERRORISMO
18 Agosto 2017 – Cristianisme i Justícia
Jaume Flaquer. 
          Desgraciadamente sabíamos que un atentado en Barcelona podía suceder. Su gran atracción turística lo hacía un plato demasiado deseado. Las Ramblas, además, son un paseo que hace tiempo que los barceloneses hemos abandonado.
          Ante todo debemos subrayar que ni la religión (que dicen profesar) ni la nacionalidad de los terroristas debe contribuir a estigmatizarlas. La Comunidad Islámica de España, como hace siempre que hay un atentado en nombre del islam, se ha apresurado a condenarlo. Miles de musulmanes que viven entre nosotros viven estos acontecimientos con el mismo sentimiento de horror que los que no lo somos. O más si cabe, puesto que el uso del nombre de la propia religión para algo tan terrible ha de crear un profundo sentimiento de desolación. El Rey de Jordania en 2004 inició un proceso de condena pública del mundo islámico contra la barbarie. El gran dirigente islámico de Egipto ha querido también liderar este proceso en diversos congresos y declaraciones. Marruecos le ha seguido la saga, aunque no llegue a oídos occidentales.
          Dicho esto, es preciso que entre todos hagamos un análisis profundo pero también honesto de todas las causas que provocan el terrorismo. ¡Y hemos de subrayar el “todas”! No solo las directas, sino también las indirectas. Hay metodologías de base más o menos marxista (aunque sea de manera matizada o evolucionada) que reducen las causas a cuestiones sociales, económicas, políticas o geoestratégicas, etc., sobre las que se montan las ideologías, también religiosas; y hay también metodologías contrarias, más o menos antirreligiosas (o islamófobas) que reducen las causas a la religión misma.
          El fenómeno terrorista es extremadamente complejo puesto que no hay ninguna causa única que explique por sí sola este fenómeno. Hay terroristas (muchos) de clase media o media-alta, y gente extremadamente rica que lo financia. Muchos han cursado estudios universitarios (pero eso sí, casi siempre de carreras técnicas o científicas). No es, pues, un problema de simple falta de formación . Sin duda, los problemas sociales, de integración o de desarrollo de la propia identidad, potencian el fenómeno porque engendran a gente vulnerable que entra en estas corrientes ideológicas del terrorismo como quien entra en una secta.
          Pero no puede considerarse como la única causa porque los cristianos de los países de mayoría islámica viven en situación de marginación (cuando no de persecución) y no generan movimientos terroristas. Muchos terroristas tienen elementos de patologías psicológicas, pero no siempre las barbaridades las cometen enfermos mentales: no puede pensarse que todos los nazis fuesen enfermos mentales…
          Es necesario abordar todas las causas. Hay causas de política internacional: la invasión de Irak y, antes, la lucha contra la URSS en Afganistán… El grupo “Estado Islámico” o al-Qaeda nacieron ahí. ¡Aún no he escuchado ni a Aznar ni a Bush pedir perdón por ello! El colonialismo europeo ha herido también la conciencia y orgullo árabe (y de muchas otras culturas).
          Hay causas sociales: las enormes desigualdades económicas además de ser un escándalo ético son generadoras a menudo de rabia o de desesperanza. Si esta última puede llevar al suicidio, el terrorista consigue morir pero con sentido.
          Hay causas psicológicas: también lo vemos regularmente en ataques de ira en individuos de Estados Unidos que realizan carnicerías con la ayuda de la facilidad de conseguir un arma.5
          Pero también, (sí, también), hay causas religiosas, aunque sean para pervertir la religión. Decir simplemente que “el islam es paz” o que “no tiene nada que ver con el Estado islámico o con al-Qaeda” es como decir que las cruzadas no tienen nada que ver con el cristianismo. Que sean una perversión de la religión no significa que no tengan nada que ver. Demasiados clérigos trasmiten el odio y la violencia estando ellos en contra de ella. ¡Cuántos imanes salafíes predican la prohibición de tener amigos cristianos y judíos!
          Sin duda es una perversa interpretación de un versículo coránico, pero esta interpretación se hace desde el islam propagado por Arabia Saudí. Desde este país, se escriben libros sobre jurisprudencia islámica que dictan la muerte del homosexual, del apóstata y del adúltero. Y estos libros ¡se venden en España traducidos al castellano! Arabia Saudí y otros países del Golfo condenan el terrorismo puesto que ellos también están en la punta de mira del Estado islámico y de al-Qaeda. Pero su islam lo produce sin cesar.
          Si se condena al infierno a judíos, cristianos, y por supuesto politeístas y ateos, (y este elemento de fe no es solo profesado por los salafíes sino que es extremadamente común), ¿se puede decir que se es completamente ajeno a que unos locos quieran anticipar ese infierno ya en la tierra? Si Dios no consigue encontrar ni una pizca de bondad suficiente que merezca su salvación, ¿por qué lo tienen que encontrar los seres humanos?
          Hagamos todos y todas autocrítica sincera para acabar con este mal del siglo XXI.


19/8/17


Setmana XX de durant l’any. 20 d’agost del 2017

Is 56, 1, 6-7 

Al retorn de l’exili a Babilònia, es troben amb el problema de com cohabitar amb els estrangers que han ocupat el seu lloc durant aquest temps d’exili; dubtes justificats, doncs la doctrina de ser poble escollit, marcava una clara separació amb els altres. Hi ha dues opcions: replegar-se i lluitar contra la influència estrangera, o obrir-se i acollir-los.  L’adaptació a la nova situació no va pas ser fàcil, però els deixebles d’Isaïes ho van tenir clar: la decisió correcta és la obertura. Si els estrangers volen entrar a la comunitat jueva, cal acceptar-los, indicant, però, unes condicions. La obertura està ja decidida i marca una etapa molt important dins la descoberta del caràcter universal del projecte de Déu.
 La pràctica del sàbat va ser un element molt important en la salvaguarda de la vida comunitària i de la identitat jueva.
              S’ha donat un gran pas: qualsevol que obri bé i practiqui la justícia, serà admès a la casa de Déu, ja que ... el meu temple serà anomenat “casa d’oració per tots els pobles”.


 ..............................................................   
Mt 15,21-28         
                  
                                                                                                                                    
Tir i Sidó era una zona allunyada de la religió jueva, on els habitants eren considerats marginats i pagans i, habitualment, els tractaven “com gossos”.
              Davant la crida d’una dona cananea, amb qui cap jueu hi parlaria, Jesús no respon; d’entrada, la seva actitud desconcerta, sembla que comparteixi els prejudicis del seu poble. Però malgrat Jesús justifica el no intervenir, la dona insisteix tot reconeixent la seva petitesa, perquè té confiança en Jesús, té fe. La dona accepta la imatge dels “gossets”, afirmant que, malgrat que estrangera i pagana, ella pot participar de la benedicció de Déu, encara que en siguin sols les engrunes que cauen de la taula del Senyor, i insisteix en la petició de que curi la seva filla
              La dona cananea expressa la seva fe amb la súplica insistent, i el reconeixement del messianisme de Jesús, a qui diu “fill de David”, una manera jueva d’expressar-se.  Jesús admira la fe d’aquesta dona que, en certa manera, reconeix la missió de Jesús com la salvació de Déu portada a tothom, i no només a un determinat poble.

Joan i Roser
 .