23/9/16

diumenge XXVI de durant l'any. 25 de setembre


Am 6, 1, 4-7 

            Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. La prosperitat material estava en plena extensió gràcies al comerç amb els països veïns; però aquest progrés condueix també a greus injustícies: els rics es complauen amb luxes i festes, però exploten els pobres i humils. No s’adonen, envoltats per la seva opulència, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”. Però uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.
            La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

 .....................................................................                  

Lc 16, 19-31  

            Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents. El ric, anònim, viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre, nomenat Llàtzer, està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Les festes i el luxe, endureixen el cor del ric, que no s’adona de la pobresa del seu entorn, no obra la porta. La detallada descripció del luxe d’un i la misèria de l’altre, mostra que el gran abisme del què després parlarà Abraham, existeix ja en la terra.

            Els dos personatges moren i hi ha un capgirament de la situació, i per descriure-ho, Jesús s’expressa amb idees dels fariseus: el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon amb cordialitat, “fill meu”, però el que li demana és impossible, encara que ressuscités un dels morts, no es deixarien convèncer ... cal que escoltin Moisés i els profetes. Per l’home ric de la paràbola, ja no hi ha res a fer, però sí pels que escolten Jesús; encara hi ha temps per obrir la porta i veure la situació dels pobres. És una crida a la conversió, doncs estan en un temps favorable de l’anunci del Regne.

Joan i Roser

16/9/16

diumenge XXV de durant l'any. 18 de setembre


Am 8, 4-7 
            Amós és un profeta del s VIII aC, que Déu ha escollit per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat, i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.
            Els dies de festa i el sàbat, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... guanyar diners. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que Déu es mostra sempre propens al perdó.

.....................................................................                     

Lc 16, 1-13                                                                                                                           
           A Galilea, eren molts els que administraven les hisendes de propietaris que vivien a Jerusalem, i no cobraven un sou, sinó comissions, a vegades exorbitants; així, per exemple, el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió.  
            L’abús d’un d’aquests administradors és descobert, i això el porta a reflexionar sobre el seu esdevenir i, abans de passar comptes amb l’amo, mira de fer-se amics, modificant el rebut en que constava el què van rebre. Rebaixar el deute als deutors, com fa l’administrador de la paràbola, representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o robar a l’amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, remarca un aspecte positiu, lloa el que hagi actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.
            ¿Som tan hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als altres. Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.  

13/9/16

El nou rostre de l'Església...sense maquillatges

(Comentaris sobre el que diu Jaume Flaquer en el quadern 200 de Cristianisme i Justícia.
Les idees són del escrit original, però hi han conceptes propis del firmant).

L'Església avança a batzegades i després d'una certa revolució hi ha un parèntesi. Mentrestant el món va evolucionant, i torna a produir-se una falta d'adequació que obliga a una altra revolució. I així anem tirant... Avui la reforma és urgent ja que el que ens hi juguem és el fet que les persones trobin el fonament que sostingui la seva fe. La mirada de l'Església ha de canviar i ha de ser la mateixa mirada de Jesús. Hem tingut, i encara tenim, una Església "adinerada", molt comprensiva amb els defraudadors i corruptes, àdhuc amb alguns fets dins la mateixa Església, i excessivament dura contra els homosexuals, els divorciats i altres tipus de "pecats" personals i molt "misericordiosa" amb els pecats socials i els escàndols interns. Hi ha hipocresia religiosa i es busca la religió dels perfectes. A cops som compressius però no misericordiosos. Alguns fracassats en el matrimoni no poden combregar, però alguns que han escandalitzat poden presidir les celebracions eucaristiques.

L'Església ha de descentrar-se i ha d'acostar-se als homes i dones que pateixen, no amb documents que interessen a pocs sinó éssent la Paraula que s'acosta als que no poden tenir una vida veritablement humana. No entenguem de forma equivocada els capítols 18 i 19 de l'Evangeli de Joan. Jesús diu que és rei perquè dona testimoni de la veritat. I la veritat què és? pregunta Pilat. Però se'n va i no espera la resposta. Jesús diu al mateix evangeli 12,6 "Jo soc el camí, la veritat i la vida" La veritat és la voluntat de Déu que vol que l'home tingui una vida plenament humana amb la vinguda del seu Regne, que ens porta la justícia, la llibertat i la veritat. No existeix "Crist Rei", existeix Jesús, anomenat Crist després de la resurrecció, que a Mt 11 diu que "els pobres reben l'anunci de la bona nova" .

L'Església ha d'escoltar Jesús, i escoltar Jesús és escoltar a Déu. Ha de ser més horitzontal i no vertical en prendre decisions i ser menys clerical per ser més fidel a l'Evangeli. Ha de ser una comunitat de comunitats en la que el diàleg constitueixi un element essencial. La comunitat molt sovint és informada de les decisions, però no consultada en la seva elaboració. La verticalitat de les decisions ha de transformar-se en horitzontalitat no només en temes administratius o de praxis, sinó en temes dels principis que han de guiar la vida de les comunitats.


LLorenç Casanova Domènech

10/9/16

diumenge XXIV de durant l'any. 11 de setembre


Ex 32, 7-11, 13-14 
            Després de proclamar la Llei i celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna a pujar a la muntanya ... però no acabava de baixar, i ell era l’únic element visible de la relació del poble amb Déu; es troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se refugiar.
            Com si haguessin oblidat de on venen i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus, que havien conegut a Egipte, construint un vedell d’or, i es prosternen davant d’ell, adorant-lo. Amb aquest acte de ruptura de l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès implora i aconsegueix el perdó.
            Dues consideracions: 1) Déu no es pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la nostra imaginació. 2) El poble fa experiència del perdó de Déu, que sempre torna a proposar la seva Aliança, malgrat les infidelitats.   
.....................................................................    

Lc 15, 1-32
            Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui creuen pecadors, i els proposa tres paràboles, en què algú perd i retroba quelcom.
            Un tret comú a les tres paràboles és la joia, la manifestació de joia quan es troba el que havien perdut, però una joia que demana ser compartida amb amics i veïns.
            L’home surt a la recerca de la ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat ... però vetlla, i espera el seu retorn, per acollir-lo, tot oblidant el què ha passat, i al retrobar-lo, restableix la seva dignitat (fa portar-li un vestit i sandàlies) i els seus drets (li fa posar un anell), i organitza un banquet per celebrar-ho.
            El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima tots dos.
            Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat.

            A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

Joan i Roser