20/3/09

Les lectures del 4rt diumenge de quaresma

2 Cr 36, 14-16, 19-23

En aquest text, es torna a llegir una de les pàgines més fosques de la historia d’Israel: la invasió del país, la destrucció del Temple, i la deportació a Babilònia; esdeveniments que s’atribueixen a les infidelitats del poble, que no feia cas del profeta Jeremies quan els recordava els seus errors i, com a conseqüència, els porta al just càstig de Déu. Quan apareix l’edicte de Cir, que permet als deportats (a tots els pobles deportats) tornar a casa, hi veuen el perdó de Déu, que no oblida la seva Aliança, i no dubta a utilitzar un pagà perquè els salvi.

L’autor vol afirmar dues coses: 1) Déu és sempre “el Déu dels pares”, malgrat la infidelitat del seu poble, i farà el que sigui per evitar que el poble s’enfonsi. 2) Amb el poble en ple precipici, Déu trobarà els mitjans perquè se’n surti, ja que res és impossible a Déu.

“Setanta anys” (v. 21)... però l’exili havia durat entre 50-60 anys. Sembla que amb la cita de Jeremies es fa referència a l’any sabàtic: “cada 7 anys la terra estarà en repòs” (Lv 25,4), cosa que no havia observat el poble i, a causa d’això, ho tindrà de compensar amb 70 anys = 10 vegades 7. També el 70 pot estar relacionat amb el temps d’interrupció del culte en el Temple, des de 585 aC, en que va ser destruït, fins 515 aC, reconstruït per Zorobabel.
...................................................................

Jn 3, 14-21

És la segona part del diàleg que Jesús manté amb Nicodem, un fariseu que un vespre el va a trobar.

El poble jueu va ser atacat per serps verinoses, com a càstig del Senyor, però Moisès intercedeix i el Senyor li diu que faci una serp d’aram i la posi al cap de munt d’un pal, i qui la miri serà guarit de la picada (Nm 21, 8-9). Però el llibre de la Saviesa precisa que no és pas la serp qui cura, com per una màgia, sinó perquè al mirar-la obliga al creient a aixecar els ulls vers el cel. Sv 16, 7: “El qui es girava a mirar-la, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom”.

La serp d’aram, aixecada per Moisès al desert, salva de la mort als hebreus que la miren amb fe, i aconsegueixen una guarició física. Ara, però, és el mateix Jesús, elevat sobre la creu, qui donarà la vida eterna a tothom que miri cap a ell.

Aquest projecte de Déu es desvelat a aquells que cerquen la veritat en Jesús, com Nicodem, que hi va anar quan era fosc, però en surt havent aconseguit la llum.

Jesús, el Verb de Déu, es la vertadera llum, però no pas tothom l’ha volgut reconèixer (Jn 1, 9-12).