17/4/09

Les lectures del diumenge 2n de Pasqua

Ac 4, 32- 35
Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana; se’n troben d’altres dins els Fets. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tancaven els ulls a les seves necessitats.

Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que anuncia la resurrecció de Jesús amb paraules i amb fets. Cal reconèixer que s’ha produït un canvi de mentalitat.

“Dipositaven als peus dels apòstols” el producte del que venien, és una mostra del reconeixement de la seva autoritat.
...................................................................

Jn 20, 19-31
Tornem a estar en el primer dia de la setmana; és el començament d’una nova creació, ha començat el naixement de l’Església.

Estem davant els primers efectes de la Resurrecció: obrir les portes tancades, canviant la por per la fe. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”, i la pau “la pau sigui amb vosaltres”; després de tot el què han viscut, el primer que Jesús vol donar-los és la pau, tranquil·litzar-los.

Caldria remarcar que, en les “aparicions”, sovint Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe: aquí mostrant les mans i el costat, a Emmaús partint el pa, a Mª Magdalena per la veu, el veié, però sols el reconeix quan sent que la crida,... La imatge de Jesús d’ara, no és pas com la d’abans, és viu, però d’una altre manera.

“Com el Pare m’ha enviat, jo us envio a vosaltres”, no es qüestió de romandre tancats, cal sortir, la missió és a fora i és urgent.

Jesús alenà l’Esperit sobre els deixebles, és una altre manera del do de l’Esperit, equivalent a la Pentecosta que narra Lluc. Semblant a com Déu bufa sobre l’home l’alè de vida, Jesús inaugura la nova creació alenant sobre els deixebles el seu Esperit, amb el que son encarregats de reconciliar la humanitat amb Déu, inaugurant així una nova era.

La vinguda a la fe de Tomàs, posa en valor un nou temps, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”.
Tomàs, el qui havia dubtat, “no siguis incrèdul, sigues creient”, accepta no tocar Jesús i creu, i és qui millor expressa qui és Jesús: “Senyor meu i Déu meu”. És la primera vegada que un deixeble proclama clarament la divinitat de Jesús.

JiR