les lectures del diumenge de Pentecosta

Ac 2, 1-11
La Pentecosta és d’origen pagà, i celebrava la collita dels fruits de la terra, 50 dies després de la Pasqua; més endavant, va esdevenir una festa religiosa per celebrar el do de la Llei al Sinaí, o dia de l’Aliança, i els cristians l’adoptaren per celebrar el do de l’Esperit sobre la comunitat.
És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que ens avisa el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. El cop de vent omple “tota la casa”, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, que s’expressarà en la llengua que li es inspirada. La Paraula de Déu ja no s’anuncia únicament en la llegua del Temple, sinó en la de cada creient.
Per escriure el Nou Testament, els autors sempre s’inspiren en l’Antic Testament. En la Pentecosta, Lluc ho fa escollint-ne tres textos: 1) el do de la Llei al Sinaí. El soroll, el foc, el vent fort, estan en la línia del que va succeir al Sinaí (Ex 19). Aquesta Pentecosta és quelcom més que un pelegrinatge habitual, és un nou Sinaí, un tornar a començar. 2) Lluc evoca unes paraules de Joel (Jl 3, 1): “abocaré el meu Esperit sobre tothom”, no sols al poble escollit. 3) l’episodi de Babel, en que Déu barreja les llengües i no s’entenen. Déu intervé per apartar la humanitat del pensament únic. A Babel, la humanitat aprèn la diversitat, i en la Pentecosta, la unitat dins la diversitat.
Déu renova la seva Aliança amb el poble enviant-li el seu Esperit, que permet que cadascú comprengui la Bona Nova en la seva llengua. És a la llum de l’Esperit que descobrim la Paraula que, com una brúixola, mostra la direcció per on hem d’anar.



Jn 20, 19-23

El do de l’Esperit, que Lluc situa en la Pentecosta, Joan en parla ja el vespre de Pasqua. Per transmetre l’Esperit als deixebles, Jesús alenà damunt d’ells, que recorda el gest amb el qual Déu va donar vida a l’home en la creació (Gn 2,7). És com donar una nova vida, són unes persones noves, i això fa possible enviar-los a una missió, tal i com el Pare va enviar Jesús. No es qüestió de romandre tancats, cal sortir, la missió és a fora.
La missió de Jesús era treure el pecat del món, i amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. Es fa difícil pensar que el Déu de Jesús pugui no perdonar. Potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó de Déu i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignori aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir la missió encomanada: s’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.



JiR