Ac 4, 8-12
Pere i Joan han curat un malalt, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, ja d’entrada, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho.
Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable pels jueus.
Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.
...................................................................
Jn 10, 11-18
Als seus orígens, Israel era un poble de pastors nòmades i, així, en l’Antic Testament, els reis o dirigents del poble eren comparats, sovint, a uns pastors. Ez 34, 1-10, és una crítica als reis que, en lloc de pasturar el poble d’Israel, es pasturen ells mateixos. Jr 31, 10, anuncia que aplegarà i guardarà Israel, com un pastor el seu ramat. 2Sa 5, 2, el Senyor diu que David pasturarà el seu poble. El Salm 23 és un clam a Déu: “el Senyor és el meu Pastor ...”.
En aquest text, es reprèn el tema aplicant-lo a Jesús, com a Bon Pastor que condueix i protegeix les ovelles (el poble), perquè les coneix i elles el coneixen; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”. Hi ha una relació personal i recíproca, que Jesús compara amb l’amor que hi ha entre Ell i el Pare ... un amor tan intens que no dubta, si cal, a donar la vida.
La referència a les altres ovelles és remarcable. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”.
JiR
Cristians de Badalona, St. Adrià, Montgat i Tiana
26/4/09
El finançament de l'Església
En acostar-se el periode de la declaració de l'IRPF, vam plantejar en aquest blog una enquesta sobre la intenció de marcar la creueta per l'assignació a l'Església. El 75% de les persones han respost afirmativament, un 8% negativament i un 16% encara no ho tenen decidit. Per tal de conèixer i debatre de primera ma aquest tema, el passat divendres, al Monestir de Clarisses de la Divina Providència, 28 persones ens vam trobar amb Antoni Matabosch, Delegat d’Economia de l’Arquebisbat de Barcelona.
Antoni Matabosch, va fer un repàs històric partint de l’any 1837 en què finalitzà el procés de la desamortització de Mendizàbal, passant pel Concordat del 1959 fins arribar a l’any 2007 en què l’estat transfereix a l’Església el 0,7% corresponent a les aportacions d’aquells contribuents que així ho han indicat en la seva declaració a Hisenda, mitjançant la creueta. Tot seguit ens va oferir unes pinzellades dels diferents models de finançament que es donen a Europa. Destaquen el francés, on si bé no hi ha aportació econòmica directa de l’Estat a l’Església, es dóna la peculiaritat que l’Estat és el propietari de tots els centres de culte i en cedeix el seu ús a l’Església; o el model alemany, on l’aportació dels creients a la seva Església, no es dedueix de la seva aportació a l’hisenda pública sinó que s’afegeix a aquesta amb un percentatge aproximat del 8%.
Entrant ja en la situació actual de la diòcesi de Barcelona, els ingressos que provenen de l’IRPF, suposen entre el 15% i el 20% del pressupost total de la nostra Diòcesi. En el repartiment d’aquests fons per part de la Conferència Episcopal Espanyola, es reprodueixen les mateixes desigualtats que patim en el finançament autonòmic. En l’evolució del nostre model diocesà va destacar el canvi que va impulsar el Dr. Jubany amb la constitució del "Fons Comú Diocesà" que va permetre resoldre les grans diferències que es donaven entre les esglèsies de Barcelona i les dels petits pobles o barris més desfavorits. Amb tot actualment existeixen noves situacions: les parròquies, en disminuir el nombre de feligresos, reben cada cop menys aportacions, per aquest motiu s’ha impulsat un Pla per optimitzar altres fonts d’ingressos; en determinats barris, com per exemple el Raval de Barcelona, existeix un excedent d’esglésies obertes i, per un altre costat, es creen nous barris que plantegen la necessitat de nous temples.
Per acabar va subratllar que l’objectiu de la Delegació d’Economia de la Diòcesi de Barcelona, del qual ell n’és el responsable, no és altre que treballar per l’Autofinançament al servei de l’acció pastoral, evangelitzadora i social de la nostra Església.
En el torn de paraules es va plantejar la relació directe entre les aportacions del creients i la imatge que dóna la jerarquia de l’Església. També es va reclamar més transparència i fórmules de participació en la presa de decisions. Es va qüestionar les possibles inversions en empreses amb finalitats “no ètiques” per part del Vaticà.
Antoni Matabosch va manifestar en tot moment la receptivitat a les propostes que es dirigeixin a millorar la situació actual.
Antoni Matabosch, va fer un repàs històric partint de l’any 1837 en què finalitzà el procés de la desamortització de Mendizàbal, passant pel Concordat del 1959 fins arribar a l’any 2007 en què l’estat transfereix a l’Església el 0,7% corresponent a les aportacions d’aquells contribuents que així ho han indicat en la seva declaració a Hisenda, mitjançant la creueta. Tot seguit ens va oferir unes pinzellades dels diferents models de finançament que es donen a Europa. Destaquen el francés, on si bé no hi ha aportació econòmica directa de l’Estat a l’Església, es dóna la peculiaritat que l’Estat és el propietari de tots els centres de culte i en cedeix el seu ús a l’Església; o el model alemany, on l’aportació dels creients a la seva Església, no es dedueix de la seva aportació a l’hisenda pública sinó que s’afegeix a aquesta amb un percentatge aproximat del 8%.
Entrant ja en la situació actual de la diòcesi de Barcelona, els ingressos que provenen de l’IRPF, suposen entre el 15% i el 20% del pressupost total de la nostra Diòcesi. En el repartiment d’aquests fons per part de la Conferència Episcopal Espanyola, es reprodueixen les mateixes desigualtats que patim en el finançament autonòmic. En l’evolució del nostre model diocesà va destacar el canvi que va impulsar el Dr. Jubany amb la constitució del "Fons Comú Diocesà" que va permetre resoldre les grans diferències que es donaven entre les esglèsies de Barcelona i les dels petits pobles o barris més desfavorits. Amb tot actualment existeixen noves situacions: les parròquies, en disminuir el nombre de feligresos, reben cada cop menys aportacions, per aquest motiu s’ha impulsat un Pla per optimitzar altres fonts d’ingressos; en determinats barris, com per exemple el Raval de Barcelona, existeix un excedent d’esglésies obertes i, per un altre costat, es creen nous barris que plantegen la necessitat de nous temples.
Per acabar va subratllar que l’objectiu de la Delegació d’Economia de la Diòcesi de Barcelona, del qual ell n’és el responsable, no és altre que treballar per l’Autofinançament al servei de l’acció pastoral, evangelitzadora i social de la nostra Església.
En el torn de paraules es va plantejar la relació directe entre les aportacions del creients i la imatge que dóna la jerarquia de l’Església. També es va reclamar més transparència i fórmules de participació en la presa de decisions. Es va qüestionar les possibles inversions en empreses amb finalitats “no ètiques” per part del Vaticà.
Antoni Matabosch va manifestar en tot moment la receptivitat a les propostes que es dirigeixin a millorar la situació actual.
25/4/09
Les lectures del 3r diumenge de Pasqua
Ac 3, 13-15, 17-19
Pere ve de curar un invàlid, a la porta del Temple. Després d’això, el poble està ben disposat a escoltar les seves explicacions. Tots esperaven un Messies i tots coneixien l’Escriptura, però ... Pere intenta obrir-los els ulls.
L’error va ser no haver reconegut en Jesús el Messies, encara que no s’assemblava gaire amb el Messies que esperaven; cal reconèixer que, també segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un profeta que portaria la salvació, un Fill de l’home victoriós ... Pere els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.
Pere mostra la continuïtat entre “El Déu d’Abraham, d’Isaac ...” i Jesús, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.
...................................................................
Lc 24, 35-48
En una primera part del text, Lluc ens vol donar uns signes tangibles de la realitat de la Resurrecció; Jesús mostra als deixebles que no és pas un esperit o un fantasma, sinó que té un cos (pot menjar), i el van crucificar (“mireu les mans i els peus”). Es vol fer entendre que hi ha una continuïtat amb la seva existència humana, que va viure amb els deixebles.
Després de mostrar la seva identitat, Jesús inicia amb els Onze la mateixa pedagogia que amb els deixebles d’Emmaús ... les Escriptures, ben interpretades, ho expliquen tot.
Els deixebles sols tenien la imatge del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut ... i és per això que ara no el coneixen. Sant Agustí ho explica dient que ara Jesús “sent Ell mateix, no és el mateix”.
Hi ha una expressió que el text va repetint: “calia que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.
Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.
Pere ve de curar un invàlid, a la porta del Temple. Després d’això, el poble està ben disposat a escoltar les seves explicacions. Tots esperaven un Messies i tots coneixien l’Escriptura, però ... Pere intenta obrir-los els ulls.
L’error va ser no haver reconegut en Jesús el Messies, encara que no s’assemblava gaire amb el Messies que esperaven; cal reconèixer que, també segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un profeta que portaria la salvació, un Fill de l’home victoriós ... Pere els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.
Pere mostra la continuïtat entre “El Déu d’Abraham, d’Isaac ...” i Jesús, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.
...................................................................
Lc 24, 35-48
En una primera part del text, Lluc ens vol donar uns signes tangibles de la realitat de la Resurrecció; Jesús mostra als deixebles que no és pas un esperit o un fantasma, sinó que té un cos (pot menjar), i el van crucificar (“mireu les mans i els peus”). Es vol fer entendre que hi ha una continuïtat amb la seva existència humana, que va viure amb els deixebles.
Després de mostrar la seva identitat, Jesús inicia amb els Onze la mateixa pedagogia que amb els deixebles d’Emmaús ... les Escriptures, ben interpretades, ho expliquen tot.
Els deixebles sols tenien la imatge del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut ... i és per això que ara no el coneixen. Sant Agustí ho explica dient que ara Jesús “sent Ell mateix, no és el mateix”.
Hi ha una expressió que el text va repetint: “calia que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.
Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.
20/4/09
Crida de teòlegs i laics davant la pèrdua de credibilitat de l'Església
No hi ha dubte que són temps de crisi en l'àmbit jeràrquic de l'Església catòlica. En el Codi del Dret Canònic a la Part II, Secció I que tracta de la Suprema Autoritat de L’Església, hi ha tres Capítols que van del Cànon 330 al 359 dedicats al Papa i Bisbes així com al seu paper en el govern de l’Església i tan sols un Capítol, amb dos Cànons, dedicats a la Cúria Romana. Actualment, però, és la Cúria Romana la que ha assumit funcions que corresponen als bisbes, al Col·legi Episcopal i al mateix Sínode dels Bisbes. El Dret Canònic ha estat pervertit i la Cúria s’atribueix unes funcions que no li corresponen.
Si això passa en l’àmbit legislatiu-terrenal en l’àmbit pastoral-evangèlic la situació és dramàtica ja que, com diu Kalil Gibran en el seu llibre Arena i Espuma el Jesús cristià no és sempre el Jesús de l’Evangeli. Els laics hem de denunciar aquesta situació des de dins mateix de l’Església, hem de dir-ho de forma clara i raonada, ja que si estimem l’Església és una obligació que tenim. En el Diari El Punt del dia 17 d’abril, a la secció Punt de Vista, en Jaume Oliveres comentava amb encert i prudència aquesta situació.
Un grup de 300 cristians, molts d’ells reconeguts en l’àmbit de la teologia, l’ensenyament i la comunicació, han redactat un document amb una forta, clara i raonada denúncia de la situació. Podeu llegir aquest document "ANTE LA CRISIS ECLESIAL" clicant a l'enllaç atrio.org, que trobareu en aquest mateix blog, i buscant, després, la notícia del passat 8 d'abril. Podeu fer els vostres comentaris en el nostre blog.
Llorenç Casanova
Si això passa en l’àmbit legislatiu-terrenal en l’àmbit pastoral-evangèlic la situació és dramàtica ja que, com diu Kalil Gibran en el seu llibre Arena i Espuma el Jesús cristià no és sempre el Jesús de l’Evangeli. Els laics hem de denunciar aquesta situació des de dins mateix de l’Església, hem de dir-ho de forma clara i raonada, ja que si estimem l’Església és una obligació que tenim. En el Diari El Punt del dia 17 d’abril, a la secció Punt de Vista, en Jaume Oliveres comentava amb encert i prudència aquesta situació.
Un grup de 300 cristians, molts d’ells reconeguts en l’àmbit de la teologia, l’ensenyament i la comunicació, han redactat un document amb una forta, clara i raonada denúncia de la situació. Podeu llegir aquest document "ANTE LA CRISIS ECLESIAL" clicant a l'enllaç atrio.org, que trobareu en aquest mateix blog, i buscant, després, la notícia del passat 8 d'abril. Podeu fer els vostres comentaris en el nostre blog.
Llorenç Casanova
17/4/09
Les lectures del diumenge 2n de Pasqua
Ac 4, 32- 35
Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana; se’n troben d’altres dins els Fets. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tancaven els ulls a les seves necessitats.
Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que anuncia la resurrecció de Jesús amb paraules i amb fets. Cal reconèixer que s’ha produït un canvi de mentalitat.
“Dipositaven als peus dels apòstols” el producte del que venien, és una mostra del reconeixement de la seva autoritat.
...................................................................
Jn 20, 19-31
Tornem a estar en el primer dia de la setmana; és el començament d’una nova creació, ha començat el naixement de l’Església.
Estem davant els primers efectes de la Resurrecció: obrir les portes tancades, canviant la por per la fe. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”, i la pau “la pau sigui amb vosaltres”; després de tot el què han viscut, el primer que Jesús vol donar-los és la pau, tranquil·litzar-los.
Caldria remarcar que, en les “aparicions”, sovint Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe: aquí mostrant les mans i el costat, a Emmaús partint el pa, a Mª Magdalena per la veu, el veié, però sols el reconeix quan sent que la crida,... La imatge de Jesús d’ara, no és pas com la d’abans, és viu, però d’una altre manera.
“Com el Pare m’ha enviat, jo us envio a vosaltres”, no es qüestió de romandre tancats, cal sortir, la missió és a fora i és urgent.
Jesús alenà l’Esperit sobre els deixebles, és una altre manera del do de l’Esperit, equivalent a la Pentecosta que narra Lluc. Semblant a com Déu bufa sobre l’home l’alè de vida, Jesús inaugura la nova creació alenant sobre els deixebles el seu Esperit, amb el que son encarregats de reconciliar la humanitat amb Déu, inaugurant així una nova era.
La vinguda a la fe de Tomàs, posa en valor un nou temps, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”.
Tomàs, el qui havia dubtat, “no siguis incrèdul, sigues creient”, accepta no tocar Jesús i creu, i és qui millor expressa qui és Jesús: “Senyor meu i Déu meu”. És la primera vegada que un deixeble proclama clarament la divinitat de Jesús.
JiR
Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana; se’n troben d’altres dins els Fets. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tancaven els ulls a les seves necessitats.
Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que anuncia la resurrecció de Jesús amb paraules i amb fets. Cal reconèixer que s’ha produït un canvi de mentalitat.
“Dipositaven als peus dels apòstols” el producte del que venien, és una mostra del reconeixement de la seva autoritat.
...................................................................
Jn 20, 19-31
Tornem a estar en el primer dia de la setmana; és el començament d’una nova creació, ha començat el naixement de l’Església.
Estem davant els primers efectes de la Resurrecció: obrir les portes tancades, canviant la por per la fe. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”, i la pau “la pau sigui amb vosaltres”; després de tot el què han viscut, el primer que Jesús vol donar-los és la pau, tranquil·litzar-los.
Caldria remarcar que, en les “aparicions”, sovint Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe: aquí mostrant les mans i el costat, a Emmaús partint el pa, a Mª Magdalena per la veu, el veié, però sols el reconeix quan sent que la crida,... La imatge de Jesús d’ara, no és pas com la d’abans, és viu, però d’una altre manera.
“Com el Pare m’ha enviat, jo us envio a vosaltres”, no es qüestió de romandre tancats, cal sortir, la missió és a fora i és urgent.
Jesús alenà l’Esperit sobre els deixebles, és una altre manera del do de l’Esperit, equivalent a la Pentecosta que narra Lluc. Semblant a com Déu bufa sobre l’home l’alè de vida, Jesús inaugura la nova creació alenant sobre els deixebles el seu Esperit, amb el que son encarregats de reconciliar la humanitat amb Déu, inaugurant així una nova era.
La vinguda a la fe de Tomàs, posa en valor un nou temps, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”.
Tomàs, el qui havia dubtat, “no siguis incrèdul, sigues creient”, accepta no tocar Jesús i creu, i és qui millor expressa qui és Jesús: “Senyor meu i Déu meu”. És la primera vegada que un deixeble proclama clarament la divinitat de Jesús.
JiR
13/4/09
Bona Pasqua !!
Al llarg d’aquests darrers dies he sentit en diferents ocasions, fins i tot en algún programa de ràdio, l’expressió “Bona Setmana Santa!!”, dit en forma de bons desitjos o afany de felicitat, suposo que per mimetisme amb el “Bon Nadal” que se sol dir, de forma generalitzada, quan s’acosten aquelles dates o les vacances d’aquella època de l’any.
Però, té sentit un anhel de felicitat per Setmana Santa? Té sentit desitjar una bona Setman Santa, més enllà que això vulgui ser un sinònom de bones vacances?
Permeteu-me que digui que aquesta expressió dita, ben segur amb sinceritat, no té massa sentit, la gent la diu en un context en el que els referents no tenen a veure amb la Fe,
La Setmana Santa ha esdevingut una setmana de vacances, si no es viu en la perspectiva de la Pasqua. Per això els desitjos de bona Setmana Santa.
Evidentment, però, no la celebrariem, si Crist no hagués ressuscitat, perquè no hauria passat res més que la mort d’una persona justa a mans dels qui detenten el poder i que el volen mantenir de totes totes, com ha passat el llarg de la història i, en cara passa massa sovint.
El cert és que només la Resurrecció de Crist dóna un sentit diferent a aquesta setmana i, per tant, més enllà de manifestacions populars de la fe en forma de processons, d’expressions més o menys arrelades en la tradició; els cristians
Celebrem la Pasqua.
Per això m’agradaria sentir més sovint l’expressió Bona Pasqua!!
Bona Pasqua a tothom!
Quim Sabater
Però, té sentit un anhel de felicitat per Setmana Santa? Té sentit desitjar una bona Setman Santa, més enllà que això vulgui ser un sinònom de bones vacances?
Permeteu-me que digui que aquesta expressió dita, ben segur amb sinceritat, no té massa sentit, la gent la diu en un context en el que els referents no tenen a veure amb la Fe,
La Setmana Santa ha esdevingut una setmana de vacances, si no es viu en la perspectiva de la Pasqua. Per això els desitjos de bona Setmana Santa.
Evidentment, però, no la celebrariem, si Crist no hagués ressuscitat, perquè no hauria passat res més que la mort d’una persona justa a mans dels qui detenten el poder i que el volen mantenir de totes totes, com ha passat el llarg de la història i, en cara passa massa sovint.
El cert és que només la Resurrecció de Crist dóna un sentit diferent a aquesta setmana i, per tant, més enllà de manifestacions populars de la fe en forma de processons, d’expressions més o menys arrelades en la tradició; els cristians
Celebrem la Pasqua.
Per això m’agradaria sentir més sovint l’expressió Bona Pasqua!!
Bona Pasqua a tothom!
Quim Sabater
11/4/09
La resurrecció de Jesús
Ningú ha vist la Resurrecció de Jesús, tenim d’acontentar-nos amb uns signes molt discrets, que no sempre s’entenen: Jesús viu d’una altra manera, com en un altre món, que se’ns escapa.Una constatació, però: els deixebles fugen, es dispersen, doncs la condemna els podria afectar també a ells i, a més, estan decebuts; qui pensaven era el Messies, és condemnat com un malfactor, pels polítics i pels sacerdots ... però després els trobem novament reunits ... quelcom deu haver passat.
Els textos
Cap text descriu el fet, ningú era allà per verificar-ho. S’expliquen les experiències personals d’una nova relació amb Jesús, però els relats no coincideixin, doncs no expliquen el que va passar, sinó el que van viure.
La tomba buida
En els 4 evangelis es descriu la tomba buida, però sense masses coincidències: els personatges són diferents, encara que sempre dones que, en aquell temps, el seu testimoni no era vàlid.
La tomba buida, la desaparició del cadàver, no els fa creure en la resurrecció, però si haguessin trobat el cos de Jesús en el sepulcre, no hagués estat possible la fe en la resurrecció, ja que, pels semites, en el cos hi ha tota la persona, no hi havia la idea de cos i esperit (el dualisme grec de Plató) i, per tant, mai haguessin admès la possibilitat d’una aparició: si Jesús estava en la tomba, no podia estar en cap altre lloc. La desaparició del cadàver no fonamenta la fe en la resurrecció, però n’és una condició necessària.
Les aparicions
Més que la descripció d’un fet, els textos d’aparicions volen comunicar una experiència, el què han viscut, l’experiència que va fer renéixer la fe, després del desengany per la mort de Jesús: veuen que el ressuscitat és veritablement el Jesús que fou crucificat i sepultat.
El que es tradueix per “aparició”, literalment es “deixar-se veure”, però el sentit de la visió, en la cultura semita, està vinculat al tema de la fe: la fe son uns ulls que veuen coses que sense la fe no es veurien. Les aparicions són confuses i deixen obert el dubte, són una proposta, i no pas una realitat empírica, com pot ser veure un objecte, que tothom el veu igual.
Es curiós que, en un relat de Lc, Jesús demana menjar, i en un altre de Jn, menja peix a la vora del llac. Els hel·lenistes, de cultura grega i influïts pel dualisme de Plató, haurien interpretat que el que van veure els deixebles era l’ànima de Jesús, i no pas la seva persona que van crucificar ... però les ànimes no mengen.
Quan Lluc proposa que Jesús es va aparèixer durant 40 dies (40 = tota una vida), vol dir-nos que les aparicions son un procés de descoberta del ressuscitat durant tota la vida, i que aquest procés és una resposta de fe.
Fe en la resurrecció
La fe en el ressuscitat no va ser una cosa sobtada, sinó progressiva. En Mt 28, 16-17 “... en veure’l es van prosternar, tot i que alguns dubtaven”, no havien encara arribat a assumir-ho.
A vegades, s’ha presentat la resurrecció com una evidència ... i no ho és. Ens trobem davant una experiència personal de relació amb Jesús, que els apòstols en diuen “veure”, i és el que fonamenta la resurrecció. La resurrecció és un esdeveniment més enllà del nostre món, però que té conseqüències en la historia, que és el que realment podem constatar.
No hagués estat possible captar la resurrecció de Jesús sense la lectura de l’Escriptura, que proporciona les claus d’interpretació de tot allò que va passar. En tenim un exemple en els deixebles d’Emmaús.
Marc ens diu que les dones, les úniques que havien pogut superar els esdeveniments de la mort de Jesús (tots els altres havien fugit), ara s’enfonsen, la por s’apodera d’elles, les desborda … i abandonen. Així, doncs, ja no queda ningú dels seus seguidors … Al posar aquí Marc punt i final al seu Evangeli (la resta va ser un afegitó molt posterior), se’ns està dient que si les dones no varen dir res, las comunitats que posteriorment es van anar formant, havien de ser fruit de la Resurrecció, quelcom havia passat.
La Resurrecció, dins l’existència de Jesús (el seu missatge, la seva manera de viure i de morir), esdevé una aprovació divina al seu itinerari humà. La Resurrecció ens diu que la trajectòria seguida per Jesús, no és pas un camí sense sortida, sinó que porta a la vida, perquè es el camí de la veritat.
Joan Minguella
Les lectures del diumenge de Pasqua
Ac 10, 34, 37-43
Pere transgredeix totes les regles dels jueus: entra a casa d’un pagà i menja amb ell. Corneli era un centurió romà “temerós de Déu”, es a dir, convertit al judaisme però sense circumcidar-se i, per tant, era un pagà. Pere li anuncia l’evangeli que , així, desborda les fronteres d’Israel, i ho reafirma al final del seu discurs, “tothom qui creu en ell, obté el perdó dels pecats” Tothom ... tot home, encara que pagà, pot ser batejat en el nom de Jesús.
Un aspecte a remarcar, d’aquest discurs de Pere, és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir amb l’Esperit Sant”, “Déu era amb ell”, “Déu el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués als testimonis que havia escollit”, “Déu l’ha constituït jutge de vius i morts”.
El conjunt del discurs de Pere dóna a entendre el sentiment dels apòstols durant els anys que van seguir a la Resurrecció de Jesús: testimonis de les seves paraules, poc a poc van anar comprenent que era el Messies que el poble esperava; Déu no el va pas abandonar, el va ressuscitar. La inexplicable mort de Jesús va obligar als deixebles a reflexionar l’Escriptura.
...................................................................
Jn 20, 1-9
Comença quelcom de nou, és l’alba després de la nit. El primer dia de la setmana recorda el Gènesi, en que Déu fa sorgir la llum enmig de les tenebres.
Pere i l’altre deixeble (probablement el mateix Joan) van a la tomba però, malgrat que el deixeble hi arriba abans, deixa que Pere sigui el primer d’entrar-hi; després, també ell hi entrà, “ho veié i cregué”. Es posa en evidència una certa jerarquia.
Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. Els deixebles no saben on l’han posat, “encara era fosc”; però si haguessin robat el cos, no s’haguessin entretingut en treure-li la roba. Llàtzer surt del sepulcre embolcallat, va tornar a la vida ... però la resurrecció de Jesús és diferent, no va tornar a una vida com abans, sinó en plena llibertat, sense traves, a la vida eterna. Hi ha ombra fins que algú té fe en el ressuscitat.
“Encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar” ... però enlloc es troba una frase que digui que el Messies ressuscitaria. No és fins més tard, que els deixebles rellegeixen l’Escriptura i, com els d’Emmaús, els seus esperits s’obren i ho comprenen.
No tenim cap altre proba de la resurrecció que la tomba buida. Hi va haver aparicions, encara que no del tot convincents, i molt personals; però quelcom devia passar perquè aquells primers deixebles passessin del dubte a la fe. La nostra fe no té cap altre prova que les comunitats cristianes que s’han mantingut fins ara ... podem, doncs, verificar els efectes de la Resurrecció, encara que no pas el fet concret.
JiR
Pere transgredeix totes les regles dels jueus: entra a casa d’un pagà i menja amb ell. Corneli era un centurió romà “temerós de Déu”, es a dir, convertit al judaisme però sense circumcidar-se i, per tant, era un pagà. Pere li anuncia l’evangeli que , així, desborda les fronteres d’Israel, i ho reafirma al final del seu discurs, “tothom qui creu en ell, obté el perdó dels pecats” Tothom ... tot home, encara que pagà, pot ser batejat en el nom de Jesús.
Un aspecte a remarcar, d’aquest discurs de Pere, és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir amb l’Esperit Sant”, “Déu era amb ell”, “Déu el va ressuscitar”, “li va concedir que s’aparegués als testimonis que havia escollit”, “Déu l’ha constituït jutge de vius i morts”.
El conjunt del discurs de Pere dóna a entendre el sentiment dels apòstols durant els anys que van seguir a la Resurrecció de Jesús: testimonis de les seves paraules, poc a poc van anar comprenent que era el Messies que el poble esperava; Déu no el va pas abandonar, el va ressuscitar. La inexplicable mort de Jesús va obligar als deixebles a reflexionar l’Escriptura.
...................................................................
Jn 20, 1-9
Comença quelcom de nou, és l’alba després de la nit. El primer dia de la setmana recorda el Gènesi, en que Déu fa sorgir la llum enmig de les tenebres.
Pere i l’altre deixeble (probablement el mateix Joan) van a la tomba però, malgrat que el deixeble hi arriba abans, deixa que Pere sigui el primer d’entrar-hi; després, també ell hi entrà, “ho veié i cregué”. Es posa en evidència una certa jerarquia.
Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. Els deixebles no saben on l’han posat, “encara era fosc”; però si haguessin robat el cos, no s’haguessin entretingut en treure-li la roba. Llàtzer surt del sepulcre embolcallat, va tornar a la vida ... però la resurrecció de Jesús és diferent, no va tornar a una vida com abans, sinó en plena llibertat, sense traves, a la vida eterna. Hi ha ombra fins que algú té fe en el ressuscitat.
“Encara no havien entès que, segons l’Escriptura, Jesús havia de ressuscitar” ... però enlloc es troba una frase que digui que el Messies ressuscitaria. No és fins més tard, que els deixebles rellegeixen l’Escriptura i, com els d’Emmaús, els seus esperits s’obren i ho comprenen.
No tenim cap altre proba de la resurrecció que la tomba buida. Hi va haver aparicions, encara que no del tot convincents, i molt personals; però quelcom devia passar perquè aquells primers deixebles passessin del dubte a la fe. La nostra fe no té cap altre prova que les comunitats cristianes que s’han mantingut fins ara ... podem, doncs, verificar els efectes de la Resurrecció, encara que no pas el fet concret.
JiR
9/4/09
Per què el van crucificar?
A la litúrgia del Divendres Sant celebrem un dels misteris fonamentals de la nostra fe: La Passió i Crucifixió de Jesús. És un episodi amb una sòlida base d’historicitat del que ens podem formular dues preguntes:
1. Per què el van crucificar?
2. Quin significat donem a la crucifixió?
Normalment es dona resposta a la segona pregunta: Jesús va morir pels nostres pecats. Què volem dir amb aquesta resposta? Es presenta a Jesús, el Fill, com a víctima propiciatòria oferta al Pare pel perdó dels nostres pecats. Es presenta la Crucifixió com la mort vicària de Jesús, sacrifici expiatori per obtenir el perdó de Déu.
En el Credo diem: Crucificat després per nosaltres / Por nuestra causa fue crucificado / Crucifixus etiam pro nobis… La preposició que utilitza el text grec “üper emon” vol dir “a favor nostre”. Segons aquests textos, sobretot el grec, que és el més original i no una traducció, el significat de la Crucifixió és quelcom a favor nostre.
Penso que si volem entendre el veritable significat primer hem de contestar a la pregunta: Per què van crucificar a Jesús les autoritats religioses jueves i l’autoritat política romana d’aquell temps?
Per la lògica més elemental la crucifixió hauria de ser la conseqüència del que Jesús va fer i dir, quelcom que els va molestar, i que, per això, el consideressin un perill religiós i polític decidint matar-lo com un facinerós mitjançant la crucifixió.
En aquells temps religió, poder polític i estructura social eren una mateixa cosa. Qui posava en dubte qüestions religioses era també un perill polític i social.
Però, què va fer i va dir Jesús? Jesús capgira l’esquema religiós del judaisme del seu temps presentant un Déu diferent que estima a l’home, que el seu bé està per sobre de la llei. Cura en dissabte, toca leprosos i morts, menja amb pecadors, parla amb prostitutes, perdona pecats i no compleix els preceptes alimentaris. Acusa de forma molt violenta als mestres de la llei (Mc 12,38-40; Lc 11,37-54; Mt 23,1-36), fa una acció contra els que mercadegen en el Temple posant en perill les ofrenes. El sistema religiós, social i polític és qüestionat i per això és condemnat a mort i crucificat, perquè la gent vegin en ell un facinerós.
Ara podem respondre a la segona pregunta: Quin significat hem de donar a la crucifixió? Jesús ens ensenya una nova forma de veure a Déu, a l’home i a la vida, i perquè està a favor nostre “üper emon”, és crucificat perquè a les autoritats no els interessa l’home sinó la llei, perquè a les autoritats no els interessa un Déu misericordiós sinó justicier, perquè a les autoritats els interessa un Déu i una religió per controlar l’home, perquè el que va dir Joan XXIII a l’encíclica Pacem in Terris, que la pau social està basa en la veritat, justícia, llibertat i solidaritat fa nosa.
Jesús va morir per la nostra causa que és una forma nova de veure a Déu, l’home i la vida i cada vegada que, en el nostre estil de vida, traïm el missatge de Jesús el crucifiquem de nou.
Llorenç Casanova
1. Per què el van crucificar?
2. Quin significat donem a la crucifixió?
Normalment es dona resposta a la segona pregunta: Jesús va morir pels nostres pecats. Què volem dir amb aquesta resposta? Es presenta a Jesús, el Fill, com a víctima propiciatòria oferta al Pare pel perdó dels nostres pecats. Es presenta la Crucifixió com la mort vicària de Jesús, sacrifici expiatori per obtenir el perdó de Déu.
En el Credo diem: Crucificat després per nosaltres / Por nuestra causa fue crucificado / Crucifixus etiam pro nobis… La preposició que utilitza el text grec “üper emon” vol dir “a favor nostre”. Segons aquests textos, sobretot el grec, que és el més original i no una traducció, el significat de la Crucifixió és quelcom a favor nostre.
Penso que si volem entendre el veritable significat primer hem de contestar a la pregunta: Per què van crucificar a Jesús les autoritats religioses jueves i l’autoritat política romana d’aquell temps?
Per la lògica més elemental la crucifixió hauria de ser la conseqüència del que Jesús va fer i dir, quelcom que els va molestar, i que, per això, el consideressin un perill religiós i polític decidint matar-lo com un facinerós mitjançant la crucifixió.
En aquells temps religió, poder polític i estructura social eren una mateixa cosa. Qui posava en dubte qüestions religioses era també un perill polític i social.
Però, què va fer i va dir Jesús? Jesús capgira l’esquema religiós del judaisme del seu temps presentant un Déu diferent que estima a l’home, que el seu bé està per sobre de la llei. Cura en dissabte, toca leprosos i morts, menja amb pecadors, parla amb prostitutes, perdona pecats i no compleix els preceptes alimentaris. Acusa de forma molt violenta als mestres de la llei (Mc 12,38-40; Lc 11,37-54; Mt 23,1-36), fa una acció contra els que mercadegen en el Temple posant en perill les ofrenes. El sistema religiós, social i polític és qüestionat i per això és condemnat a mort i crucificat, perquè la gent vegin en ell un facinerós.
Ara podem respondre a la segona pregunta: Quin significat hem de donar a la crucifixió? Jesús ens ensenya una nova forma de veure a Déu, a l’home i a la vida, i perquè està a favor nostre “üper emon”, és crucificat perquè a les autoritats no els interessa l’home sinó la llei, perquè a les autoritats no els interessa un Déu misericordiós sinó justicier, perquè a les autoritats els interessa un Déu i una religió per controlar l’home, perquè el que va dir Joan XXIII a l’encíclica Pacem in Terris, que la pau social està basa en la veritat, justícia, llibertat i solidaritat fa nosa.
Jesús va morir per la nostra causa que és una forma nova de veure a Déu, l’home i la vida i cada vegada que, en el nostre estil de vida, traïm el missatge de Jesús el crucifiquem de nou.
Llorenç Casanova
3/4/09
Les lectures del diumenge de Rams i de Passió
Is 50, 4-7
El profeta Isaïes parla del seu poble, perseguit i humiliat en l’exili a Babilònia, i li recorda que es el servidor de Déu, que Déu compta amb ell per assolir el seu projecta.
La principal característica del Servidor es l’escolta de la Paraula, mantenir la orella oberta. “Escoltar” té un sentit particular en la Bíblia, vol dir fer confiança ... malgrat el que pugui venir. Es la historia d’una confiança mútua: Déu confia en el Servidor i li proposa una missió, i el Servidor accepta la missió amb confiança ... i això es el que donarà força per afrontar els entrebancs i persecucions. El Servidor que posa en pràctica la paraula que escolta, esdevé molest: alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, en nom de les seves raons, persegueixen al Servidor.
Llegint el final de Jesús, podem veure com el Crist respon exactament al retrat que ara fa Isaïes del Servidor de Déu: escolta de la paraula, absoluta confiança i certesa de victòria enmig de la persecució.
...................................................................
Mc 14, 1- 15, 47
Dues coses es posen en relleu dins el relat de la Passió de Mc: la solitud de Jesús i el seu silenci.
La pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres* recorda la oració de matinada en un lloc solitari, al inici del seu ministeri públic (Mc 1, 35); ara, a plena nit, prega per saber afrontar la fi. La dimensió més profunda del seu dolor es manifesta aquí. Està sol, els deixebles dormen, i l’abandonaran tots; després de la negació de Pere, no es cita la presència, al seu costat, de ningú que li sigui amic. La passió és un conflicte en el que Jesús s’ha trobat per ser fidel a la seva missió ... però no renuncia.
Davant el Sanedrí “ell callava i no va respondre res” (14, 60), i és el gran sacerdot qui posa l’afirmació “Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?” ... “Si sóc jo”. Davant Pilat, “no contestes res?” (15, 4) ... “Ets rei dels jueus?”, “Tu ho has dit” respon Jesús.
Una cosa a remarcar: els soldats, per burlar-se d’Ell “el vestiren de porpra “, que és la vestimenta dels reis i dels grans sacerdots; irònicament , uns pagans escenifiquen una realitat, i serà també un pagà el primer en reconèixer “aquest era Fill de Déu”.
Marc fa una descripció lacònica de la crucifixió, en una mena de tríptic: 1) a les 9 del matí el crucifiquen i s’inicia un període de burles, a càrrec dels qui passaven per allà, dels sacerdots i dels crucificats al seu costat. 2) Al migdia comença una foscor per tota la terra; Mc sembla recordar Amós (Am 8, 9) “apagaré el sol al mig del cel; en ple dia s’enfosquirà la terra”. 3) A les tres, Jesús cridà les úniques paraules que reporta Mc: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, que es poden interpretar com una desesperació, però un jueu no ho interpretava pas així; són les primeres paraules d’un cant de victòria, el Salm 22, que en el v. 23 diu: “Senyor m’has escoltat. Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit”.
*2Sa 15, 30: “David va emprendre la pujada de les Oliveres tot plorant ...”, ha descobert que ha estat traït per un conseller en qui més confiava.
El profeta Isaïes parla del seu poble, perseguit i humiliat en l’exili a Babilònia, i li recorda que es el servidor de Déu, que Déu compta amb ell per assolir el seu projecta.
La principal característica del Servidor es l’escolta de la Paraula, mantenir la orella oberta. “Escoltar” té un sentit particular en la Bíblia, vol dir fer confiança ... malgrat el que pugui venir. Es la historia d’una confiança mútua: Déu confia en el Servidor i li proposa una missió, i el Servidor accepta la missió amb confiança ... i això es el que donarà força per afrontar els entrebancs i persecucions. El Servidor que posa en pràctica la paraula que escolta, esdevé molest: alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, en nom de les seves raons, persegueixen al Servidor.
Llegint el final de Jesús, podem veure com el Crist respon exactament al retrat que ara fa Isaïes del Servidor de Déu: escolta de la paraula, absoluta confiança i certesa de victòria enmig de la persecució.
...................................................................
Mc 14, 1- 15, 47
Dues coses es posen en relleu dins el relat de la Passió de Mc: la solitud de Jesús i el seu silenci.
La pregària de Jesús a la muntanya de les Oliveres* recorda la oració de matinada en un lloc solitari, al inici del seu ministeri públic (Mc 1, 35); ara, a plena nit, prega per saber afrontar la fi. La dimensió més profunda del seu dolor es manifesta aquí. Està sol, els deixebles dormen, i l’abandonaran tots; després de la negació de Pere, no es cita la presència, al seu costat, de ningú que li sigui amic. La passió és un conflicte en el que Jesús s’ha trobat per ser fidel a la seva missió ... però no renuncia.
Davant el Sanedrí “ell callava i no va respondre res” (14, 60), i és el gran sacerdot qui posa l’afirmació “Tu ets el Messies, el Fill del Beneït?” ... “Si sóc jo”. Davant Pilat, “no contestes res?” (15, 4) ... “Ets rei dels jueus?”, “Tu ho has dit” respon Jesús.
Una cosa a remarcar: els soldats, per burlar-se d’Ell “el vestiren de porpra “, que és la vestimenta dels reis i dels grans sacerdots; irònicament , uns pagans escenifiquen una realitat, i serà també un pagà el primer en reconèixer “aquest era Fill de Déu”.
Marc fa una descripció lacònica de la crucifixió, en una mena de tríptic: 1) a les 9 del matí el crucifiquen i s’inicia un període de burles, a càrrec dels qui passaven per allà, dels sacerdots i dels crucificats al seu costat. 2) Al migdia comença una foscor per tota la terra; Mc sembla recordar Amós (Am 8, 9) “apagaré el sol al mig del cel; en ple dia s’enfosquirà la terra”. 3) A les tres, Jesús cridà les úniques paraules que reporta Mc: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, que es poden interpretar com una desesperació, però un jueu no ho interpretava pas així; són les primeres paraules d’un cant de victòria, el Salm 22, que en el v. 23 diu: “Senyor m’has escoltat. Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit”.
*2Sa 15, 30: “David va emprendre la pujada de les Oliveres tot plorant ...”, ha descobert que ha estat traït per un conseller en qui més confiava.