31/5/09

L'AVORTAMENT

Quan hem de parlar de l’avortament la primera paraula que surt és “ufff...” perquè, malgrat que el principi moral que hi apliquem és molt senzill “el respecte de la vida humana des de la concepció fins a la mort”, la seva aplicació és molt complicada.
1er.- Com diu el document Totius Optatam del CV II la teologia moral ha de tenir una exposició científica amb rigor, que vol dir una argumentació feta no per principi d’autoritat. El diàleg ha de fer-se amb conceptes i paraules d’altres ciències, humanes i mèdiques. Amb aquestes idees ha de desenvolupar-se la teologia moral en tots els temes i també amb la reflexió sobre l’avortament.
2n.- El subjecte de l’acte moral, en aquest cas l’avortament, és la dona embarassada. El judici sobre aquest acte moral és també molt complex per les situacions personals, familiars, socials, laborals i mèdiques, que moltes vegades fan que aquest judici sigui molt complicat.
3er.- Seria magnífic que l’avortament no existís, com la violència de gènere o la prostitució, però són realitats que no les podem amagar i hem de fer quelcom. S’ha demostrat que les legislacions punitives no serveixen per a res; com hem vist amb la violència de gènere.
4rt.- Per aconseguir que no existeixi l’avortament hem de buscar les seves causes i treballar en elles. Però això és llarg i difícil, a més a més no dona vots electorals.
5è.- La legislació que fa l’estat sobre l’avortament busca només quedar bé i guanyar vots, d’aquesta manera el problema no quedarà solucionat.
Davant aquesta situació els cristians el que hem de fer abans d’entrar a la valoració i diàleg sobre aquest tema és tenir la informació més àmplia possible, valorant totes les opinions a favor i en contra. És per això que us aconsellem la lectura dels treballs que sobre l’avortament han estat publicats al número del mes de maig del la revista FOC NOU que trobareu a www.focnou.com. Feu-ho i manifesteu després les vostres opinions.
LLorenç Casanova

29/5/09

les lectures del diumenge de Pentecosta

Ac 2, 1-11
La Pentecosta és d’origen pagà, i celebrava la collita dels fruits de la terra, 50 dies després de la Pasqua; més endavant, va esdevenir una festa religiosa per celebrar el do de la Llei al Sinaí, o dia de l’Aliança, i els cristians l’adoptaren per celebrar el do de l’Esperit sobre la comunitat.
És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que ens avisa el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. El cop de vent omple “tota la casa”, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, que s’expressarà en la llengua que li es inspirada. La Paraula de Déu ja no s’anuncia únicament en la llegua del Temple, sinó en la de cada creient.
Per escriure el Nou Testament, els autors sempre s’inspiren en l’Antic Testament. En la Pentecosta, Lluc ho fa escollint-ne tres textos: 1) el do de la Llei al Sinaí. El soroll, el foc, el vent fort, estan en la línia del que va succeir al Sinaí (Ex 19). Aquesta Pentecosta és quelcom més que un pelegrinatge habitual, és un nou Sinaí, un tornar a començar. 2) Lluc evoca unes paraules de Joel (Jl 3, 1): “abocaré el meu Esperit sobre tothom”, no sols al poble escollit. 3) l’episodi de Babel, en que Déu barreja les llengües i no s’entenen. Déu intervé per apartar la humanitat del pensament únic. A Babel, la humanitat aprèn la diversitat, i en la Pentecosta, la unitat dins la diversitat.
Déu renova la seva Aliança amb el poble enviant-li el seu Esperit, que permet que cadascú comprengui la Bona Nova en la seva llengua. És a la llum de l’Esperit que descobrim la Paraula que, com una brúixola, mostra la direcció per on hem d’anar.



Jn 20, 19-23

El do de l’Esperit, que Lluc situa en la Pentecosta, Joan en parla ja el vespre de Pasqua. Per transmetre l’Esperit als deixebles, Jesús alenà damunt d’ells, que recorda el gest amb el qual Déu va donar vida a l’home en la creació (Gn 2,7). És com donar una nova vida, són unes persones noves, i això fa possible enviar-los a una missió, tal i com el Pare va enviar Jesús. No es qüestió de romandre tancats, cal sortir, la missió és a fora.
La missió de Jesús era treure el pecat del món, i amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. Es fa difícil pensar que el Déu de Jesús pugui no perdonar. Potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó de Déu i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignori aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir la missió encomanada: s’ha d’aconseguir que tothom, fins i tot els pecadors, amb el perdó, s’integrin a la comunitat.



JiR

Pentecosta


Sense l'Esperit Sant,
Déu queda molt llunyà,
Crist és una figura del passat,
l'Evangeli és lletra morta,
l'Església és una gran organització,
l'autoritat, un poder,
la missió, una propaganda,
el culte, un recordatori,
l'actuar cristià, una moral d'esclaus


Però, amb l'Esperit Sant,
tot l'univers ressuscita i gemega amb els dolors d'infantament del Regne,
el Crist ressuscitat s'hi fa present,
l'Evangeli és força que vivifica,
l'Església esdevé comunió trinitària,
l'autoritat, servei alliberador,
la missió, una pentecosta,
la litúrgia, memorial i anticipació,
i l'actuar cristià, cada vegada més diví

Josep Ricart, sj

22/5/09

les lectures del diumenge de l'Ascensió

Ac 1, 1-13
Crida l’atenció els 40 dies entre la Resurrecció i la Ascensió. En l’AT, 40 dies, sovint significa un temps de preparació; Moisès passa 40 dies al Sinaí (Ex 24, 18); Elies, 40 dies per arribar a l’Horeb on trobarà una nova missió (1Re 19, 8), i Jesús, també, 40 dies en el desert, previs al inici de la seva predicació.

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari gens infreqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge famós.

A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre és endut cap al cel; així succeeix (2Re 2, 9-12) i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu, durant la travessia del desert a la sortida d’Egipte (Ex 19, 9 i 16).

“¿Per què esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; aquest és el missatge que se’ns vol transmetre. Es erroni quedar-se mirant el cel, el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix. L’Esperit de Déu pren el relleu de Jesús, i dóna força als deixebles per anunciar la Bona Nova.
.............................................................................

Mc 16, 15-20
L’evangeli de Marc acaba en 16,8. El text restant va ser afegit posteriorment, ja en ple segle II dC, inspirat en textos de Lluc i de Joan.

És sorprenent veure com a aquells a qui Jesús havia retret la seva incredulitat (v. 14), ara els hi confia la predicació de l’evangeli. El que compta en la Bona Nova de Jesús és la gràcia de Déu, i no els mèrits del homes.
Jesús s’acomiada dels deixebles amb un encàrrec “aneu per tot el món i anuncieu l’evangeli a tota la humanitat”, no sols als jueus; ja no hi ha un “poble escollit”, sinó la humanitat sencera.

JiR

15/5/09

les lectures del 6è diumenge de Pasqua

Ac 10, 25-26, 34-35, 44-48
Cesarea era la capital pagana de la província romana; al centre de la ciutat hi havia una estàtua de l’emperador, objecte d’un particular culte. La trobada, doncs, esdevindrà en un ambient eminentment pagà.
Cal mirar un xic enrere. El centurió Corneli té una visió en la que se li proposa convidar Pere a casa seva. Pere té una altre visió, per tres vegades veu tot tipus d’animals baixar del cel sobre una vela, i una veu li diu “mata i menja”; però Lv 11 donà una llista dels animals purs i impurs, que calia tenir en compta ...
Pere camina amb els emissaris de Corneli i, tres dies després de la seva visió, arriben a Cesarea i declara davant Corneli: “ara veig, de veritat, que Déu no fa diferències”. Ha necessitat tres dies per comprendre la seva visió, repetida tres vegades, i acceptar-ne les conseqüències: si als ulls de Déu no hi ha animals impurs, tampoc hi ha persones impures.
Déu autentifica aquesta doble conversió, de Corneli, i de Pere, enviant el seu Esperit. Pere acull un nou deixeble de Jesús per un gest d’integració, que no és pas la circumcisió de la comunitat jueva, sinó el baptisme.
El text, més que la descripció d’un esdeveniment, vol donar a conèixer un dels grans girs de l’Església que neix, la possibilitat d’estendre’s dins el món greco-romà.
...................................................................

Jn 15, 9-17
Es una prolongació del discurs de la vinya, en què es parla que per donar fruit, cal mantenir-se unit al cep. Aquí Jesús els diu: “manteniu-vos en el meu amor”.
Una idea nova apareix en el text: quan Jesús parla als apòstols és per omplir-los de joia (v. 11), i la raó és que la vida de Jesús no ha estat sinó amor, a imatge del Pare.
L’amor té el seu origen en Déu, i empeny als qui en són beneficiaris a transmetre l’amor als altres. Com el Pare estima al Fill, el Fill estima als deixebles, i els convida a estimar als demés.
Igual que el Fill coneix el Pare, el deixeble entra en la intimitat de Jesús, com un amic. Servent, implica fidelitat sense reserves, però l’amic coneix les intencions, la intimitat.
Davant tantes cites d’amor i d’estimar, que es troben en el text, hem de reconèixer que el Déu que es revela en Jesús és un Déu d’amor; el Déu de la por i les amenaces, no és pas el Déu de Jesús.

JiR

8/5/09

les lectures de 5è diumenge de Pasqua

Ac 9, 24-31
Es comprensible que, d’entrada, no acceptessin Pau. Per ells, era encara el Saule que els havia perseguit, i havia col·laborat en la mort d’Esteve. A més, el seu bateig va ser una decisió d’Ananies, a Damasc, molt lluny de Jerusalem.

Bernabé era un jueu convertit, procedent de Xipre, que va vendre una propietat per posar el preu als peus dels apòstols. No havia pas estat amb Pau en el camí de Damasc, quan va ser convertit per Jesús, però se’l creu quan Pau li explica. Llavors, Bernabé el recolza i el “va presentar als apòstols”, no als deixebles, considerant-lo així com un apòstol, al ser convertit pel mateix Jesús.

Pau discuteix amb els jueus de parla grega, i suscita una violenta oposició, sense que en sapiguem els motius. Davant d’aquest afer, els seus nous amics pensen que el més prudent és conduir-lo cap a Tars.

Tot això, però, no posa traves al creixement de l’Església, que s’anava consolidant “gràcies al consol de l’Esperit Sant”. Lluc no oblida mai esmentar el qui és omnipresent des del inici de l’Església: l’Esperit Sant.
...................................................................

Jn 15, 1-8
L’evangeli ens presenta una al·legoria sobre la vinya. A través de la imatge de la vinya, es descriuen la relació de Jesús amb el Pare i de Jesús amb els deixebles. En l’Antic Testament, aquesta imatge servia per parlar de l’amor de Déu per Israel, el seu poble, i que no sempre era correspost: “... n’esperava justícia, i per tot veu injustícies ...” (Is 5, 1-7).

Reprenent la imatge de la vinya, Jesús ens ve a dir que amb Ell es realitza una nova Aliança entre els homes i Déu: “Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater”. El Pare vinyater acompleix el seu treball per la paraula del Fill (“el cep veritable”), però el sarment (el poble) no dóna fruit si no es manté unit al cep. Jesús és la saba que alimenta els sarments perquè donin fruit. Aquesta unió, però, és una opció personal que porta conseqüències.

El v. 7 subratlla les condicions per demanar: “si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres”. Per la pregària es continuarà el treball de neteja de la vinya, de purificació per part de Déu, que permetrà que la saba del cep pugui circular i els sarments produeixin raïms.