31/7/09

Les lectures del diumenge 18è del temps durant l'any. 2 d'agost

Ex 16, 2-4, 12-15
Després de travessar la mar a peu sec, comença pel poble el pelegrinatge dins el desert, lloc de set i fam. El poble reclama menjar a Moisès, però és contra Déu que murmura. Déu escolta el poble i li envia aliment, però també el posa a prova. Hi ha tres aspectes a considerar:
1) els murmuris, contraris a la fe i a la confiança, que són la sospita que neix de l’angoixa; tenen d’afrontar la inseguretat i la pobresa del desert. 2) com a resposta, Déu envia aliment: pa i guatlles. 3) ... però, a la vegada, Déu diu “Així els posaré a prova i veuré si obren d’acord amb el que els mano”. Tot do de Déu posa a prova el nostre reconeixement, sovint oblidem que tot és un regal; i “cadascú recollirà el que necessiti”, que vol dir que han d’aprendre a deixar-ne pels demés.
Déu es cuida del poble, l’alimenta i l’educa.
...............................................................
Jn 6, 24-35
Es bo de veure com la gent busca Jesús ... actitud digne de ser imitada.
La gent, però, s’aturen en el que han vist (la multiplicació dels pans) sense copsar-ne el significat, i és per això que continuen demanant un senyal per creure. Jesús els ha donat un aliment terrenal, però és signe de quelcom transcendent. Han de passar del miracle, a allò que significa, del pa de la terra al pa del cel. Jesús és l’enviat de Déu, el seu nou mannà, el pa que baixa del cel, és la Paraula que surt de la boca de Déu.
En el discurs del pa de vida, hi ressona la meditació de Joan en el pròleg de l’evangeli: Jesús és el Verb que ha vingut al món a portar-hi vida, “el qui és la Paraula s’ha fet home ...” (Jn 1, 14).
Sovint, en l’Antic Testament, la Paraula és comparada a un aliment: - Sv 16, 26: “... allò que nodreix l’home no és el fruit de la terra, sinó la teva paraula”. - Am 8, 11: “vénen dies que enviaré fam al país, no fam de pa ,,, sinó fam d’escoltar la meva paraula”. – Dt 8, 3: “... l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca de Jahvé”.
Jesús es presenta com a “fill d’home” i també com “enviat de Déu”, dos títols pels que, en aquella època, es designava el Messies.

JiR

27/7/09

PREGAR...tot fent vacances (1)



Amb aquesta proposta de "PREGAR TOT CAMINANT" iniciem la publicació de les aportacions que ens heu fet alguns de vosaltres per ajudar-nos a pregar en aquest temps d'estiu i, en la majoria dels casos, de vacances, ja sigui del treball o de l'activitat del què anomenem "curs". Si algú de vosaltres s'anima a fer-nos arribar la seva proposta, serà ben acollida per tots els seguidors del blog.



Pregar tot caminant.

D’entrada cal escollir una ruta segons l’edat, les forces, la preparació i l’ànim. Pot ser una passejada per la ciutat, o per fora. Sempre la natura té un quelcom més transparent i pur; però també depèn de la situació que vius, del temps que tens i en el fons de com estigui l’esperit.

Uns punts generals per pregar tot caminant:

1.- Passats uns primers minuts en els que et vas situant en el ritme de la respiració i el pas a pas.... quan ja es normalitza el moviment... fas un acte de fe en el Senyor que va amb tu, i que hi és arreu.

2.- ULLS OBERTS. Ulls oberts significa molt més que veure. Concentrat en la mirada, tan aquella que s’expandeix per l’horitzó com la que es fixa a la mitja distància fins la que acaricia els detalls immediats. Ves mirant, i si cal minva el ritme....intensifica la teva concentració en ran sols mirar, surt de tu mateix cap a fora i torna a dintre teu amb el regal i el do del que veus. Sempre anem amb pressa. Sempre anem centrats en el nostre jo. Molts cops la mateixa tensió ens impedeix mirar i gaudir de les formes, els equilibris, les imatges, els colors, les ombres, la llum... Podem anar perdent- nos en mig de tanta bellesa ignorada.
Dels ulls, les imatges van a la ment, i deixen un aroma especial en el cor. I del cor..... la pregària de les gràcies, de la lloança,, de la gratitud, de l’adoració, i del silenci en Ell.

3.- ORELLES OBERTES. La nostra oïda molts cops està deformada. Massa habituada a la música estrident, al soroll mecànic, a aquella mena de remor de fons de la vida ciutadana. Tot caminant amb Ell neteja les orelles de tants de virus auditius que impedeixen els millors sons de la natura.
Sents cantar els ocells? Escolta, si us plau. Ells es comuniquen, expressen, ritmen, van cosint molt cops una mena de teixit que embolcalla el bosc. Quines tonades més diverses! Quina bellesa de simfonia, la música primordial.
Escoltes potser el vent? Aquell de dalt, o potser la marinada, o el que se sent que va arribant, el fort, el que et fa sentir trontollar, o el que acaricia la cara. Tons diversos que provoquen danses, i poden inspirar suggeriments sobre l’esperit i el pas del temps.
Ocells, veus humanes, vents, remor de l’aigua, ..... tot un univers auditiu... que penetra dintre teu i explota en una pregària senzilla, una morada interior, un “ que magnífic que ets Deu nostre en la teva i nostra natura !! “

4.- OLFACTE, GUST I TACTE.....BEN OBERTS. Són vehicles de relació. Ens porten a les dimensions per les que la realitat es comunica. Olfacte de la humitat, de les olors, dels camps de blat i les fulles caigudes la tardor... deixa que et vagi penetrant amb la seva suavitat o intensitat, que entri i modeli una mica la ment i el cor que olfategen també realitats de dintre i transcendents.No sols el gust del que menges, també una mena de gust de conjunt, el gust de la relació, de la comunió amb la natura... que va purificant i va discernint possiblement el pas de l’Estimat.Tacte dels arbres, aquells tan coneguts que formen part de la pròpia història, que potser els abraces d’any amb any. Altres de nous. Densitat, calor o fred, relleu, vibració, contacte, carícia, duresa, resistència.... tanta i tanta bellesa. Pregar tot caminant, sol o amb altres, sempre amb Ell, i aquella creació que mostra el seu amor, i que avui per a la nostra generació és també una responsabilitat. Si l’estimem i ens deixem estimar per ella, respectant-la, no sols evitarem un desastre, sinó que humanitzarem la nostra vida.

(De Suports per a la pregària, Jesús Renau)

24/7/09

les lectures del diumenge 17è del temps durant l'any. 26 de juliol

2Re 4, 42-44
Eliseu va ser un profeta en el Regne del Nord, cap els anys 850-800 aC. Era el successor del profeta Elies; estan dins un context de fam i pobresa. El seu servidor li porta 20 pans d’ordi; sembla es tracta dels pans de les primícies, de la primera collita, que calia oferir a Déu (Lv 23, 17), i aquí Eliseu, en nom de Déu, els fa donar perquè en mengi tothom, malgrat que la raó humana considera que no és possible que en pugui menjar tanta gent.
En tota narració de miracles cal destacar quatre elements:
1) una evident necessitat: aquí, la fam 2) un gest lliure: algú ofereix els pans 3) recurs a algú considerat enviat de Déu: aquí, Eliseu 4) la fe en la intervenció de Déu, malgrat els dubtes del servidor.
...............................................................
Jn 6, 1-15
Quan la gent va veure Jesús curar els malalts, es van disposar a seguir-lo en massa. L’efervescència era particularment gran els dies que precedien la Pasqua, i l’evangeli precisa que “s’acostava la Pasqua”, dada important per la comprensió de l’abast del relat.
“Pujà a la muntanya”, és simbòlic, Joan ens vol fer entendre que Jesús va oferir un signe de que el banquet messiànic anunciat per Isaïes ja és allà: (Is 25, 6): “En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers oferirà un banquet a tots els pobles”. “Hi havia molta herba”, fa pensar en el Salm 23 “El Senyor és el meu pastor ... em fa descansar en prats deliciosos”, i vol fer entendre que un bon pastor (imatge messiànica) porta el seu ramat cap un bon pasturatge.
“Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí ...”, sóna a Eucaristia, que Joan no en fa referència en el Sopar. Les sobres van omplir 12 cistells, que evoca la totalitat del poble. Tothom en menja i en queda pels que encara no hi són.
La comunitat no té mitjans per donar un àpat a tanta gent, però Jesús els alimenta, encara que no sense la participació dels homes, per poc que tinguin ... com aquell noi amb 5 pans i 2 peixos, que accepta donar tot el que té.
En aquesta narració, l’home reconeix els seus límits però, a la vegada, descobreix la grandesa d’una col·laboració a l’obra de Déu.

JiR

18/7/09

lectures del diumenge 16è del temps durant l'any. 19 de juliol

Jr 23, 1-6
La metàfora del pastor, era habitual per parlar dels reis, especialment a partir de David, pastor que va esdevenir rei. Un bon rei és aquell que, com un pastor, vetlla per la seguretat i prosperitat del seu ramat, el poble.
El comportament dels reis, però, no ha estat bo i han conduit el país al desastre: Jerusalem ha estat envaïda, el Temple destruït i el poble deportat a Babilònia. Dins aquest context, el profeta Jeremies porta un missatge d’esperança: un dia, potser llunyà, però cert, per fi vindrà un bon rei, a través del qual Déu exercirà la funció de bon pastor. I aquest missatge el reafirma citant per cinc vegades “Ho dic Jo, el Senyor”.
Després, la mateixa promesa és represa amb una altra imatge: “germinar”, que evoca el creixement d’una llavor. Els profetes n’han fet la imatge d’una esperança ben precisa, la de veure complides les promeses fetes a David, les de l’arribada d’un Messies ... dret, justícia i seguretat, vet aquí a què aspira el poble i que aportarà el Messies.
Pels cristians, aquest oracle de Jeremies s’acompleix en Jesús, el Messies.
...............................................................
Mc 6, 30-34
Al tornar els deixebles, tenen necessitat d’explicar les seves vivències a Jesús, però hi ha tanta gent que decideixen marxar, per buscar un xic de calma; d’una manera semblant a com ho fa Jesús després de curar la sogre de Pere i atendre a tota la població ... (Mc 1, 35) de matinada, li cal refugiar-se en un lloc solitari. Però l’atenció cap els qui són ovelles sense pastor, trenca aquest projecta de descans. Jesús comprèn que atendre la multitud és més important que menjar o descansar.
Cal remarcar el fort sentiment que s’apodera de Jesús al veure tanta gent ... “li va commoure les entranyes” (és la traducció literal). Jesús, el Bon Pastor, té una especial tendresa envers les seves ovelles, comprèn les seves necessitats i els dóna la Paraula. Abans de començar la taula del pa (després vindrà la multiplicació dels pans), els hi porta la taula de la Paraula. Caldria plantejar-ho més seriosament, en les nostres celebracions del diumenge.

JiR

10/7/09

les lectures del diumenge 15 durant l'any. 12 de juliol

Am 7, 12-15
Betel (=casa de Déu) era un santuari molt antic, Abraham hi va estar i se li va aparèixer el Senyor. Era l’equivalent, al nord, del Temple de Jerusalem. Cap l’any 750 aC, sota el regnat de Jéroboam II, és quan Amós hi va. Betel tenia també una significació política; en la defensa que en fa el seu sacerdot hi ha els interessos del rei.
Amós, criador de bestia a Judà, es cridat per Déu a anar al Regne del Nord per denunciar-hi els abusos de luxe i riquesa, amb menyspreu dels pobres: “la casa de Déu havia esdevingut casa d’iniquitat” (Am 5,5).
Amassià, assalariat del santuari de Betel, vol foragitar-lo, i que vagi a fer de profeta a Judà, el seu país. El profetisme, però, no és pas una feina o ofici a canvi d’un salari, el profeta és un home lliure que sols depèn de Déu. “Fer l’ofici de profeta”, li diu Amassià, comparant-lo a un funcionari ... que és una temptació, dins les activitats religioses, però un entrebanc per la creativitat i la renovació.
...............................................................

Mc 6, 7-13
Comença una nova etapa en el procés del seguiment: la missió. Jesús associa els seus deixebles a la seva missió, i en fa Apòstols (=enviats). El lector dels anys 70, es veia reflectit en aquests “enviats”, doncs ara el moviment de Jesús ja estava només en les seves mans.
Jesús els dóna tres consignes:
1) aneu de dos en dos. Davant un tribunal, calia fossin dos per donar testimoni, i la evangelització és un afer de testimoniatge. La companyia és també recolzament, força, motivació per acomplir la missió i per vèncer les dificultats.
2) emporteu-vos sols l’estrictament necessari. Els únics instruments han de ser els de la marxa per la missió. Cal un despreniment que només posa la confiança en Déu, i no en els diners, comoditats i seguretats.
3) no us deixeu impressionar per un possible refús ... tot just venen d’assistir al refús de Jesús per la gent del seu poble. “Espolseu-vos la pols dels peus”, és com dir no hem volgut prendre res, fins la pols us deixem ... però també pot ser un signe de separació; els jueus feien una cosa semblant quan tornaven d’un poble pagà.



JiR

9/7/09

Davant la crisi econòmica 1

Ens hem acostat al barri de la Morera de Badalona per entrevistar a dues persones de la comunitat parroquial de Santa Clara, Mn. Lluís Hernàndez i Fina Valverde Sanchez membre d'ACO i de l'equip de pastoral obrera de Badalona. L'entrevista dura uns 13 minuts, està dividida en tres parts: A la primera es parla de la repercussió de la crisi a la Parròquia, a la segona l'actitud dels cristians davant de la crisi, i a la tercera l'actitud de l'Església. Creiem que val la pena escoltar-la.

4/7/09

lectures del diumenge 14 durant l'any, 5 de juliol

Ez 2, 2-5
La crida de Déu sembla un xic dura, però cal conèixer la situació en que va ser pronunciada. És el començament de l’exili a Babilònia, en que el Temple encara no estava destruït, i el Temple, es creia, era l’habitacle de Déu. Què podia fer el poble, convivint amb la idolatria del nou ambient, i el seu Déu a Jerusalem? Si són un poble vençut, no serà perquè el seu Déu és menys poderós que els altres? La temptació d’abandonar la fe jueva era molt forta ... Però Déu no resideix pas sols a Jerusalem, dins una casa de pedra; Déu resideix en el poble, encara que ara estigui a Babilònia (primera revelació).
Els retrets que es fan al poble són significatius, però hi ha una segona revelació: malgrat que el poble és dur i indòcil, això no impedeix la fidelitat de Déu a la seva Aliança, i els fa saber que “hi ha un profeta enmig d’ells” per comunicar-los la seva Paraula, per fer evident la seva presència enmig del poble.
............................................................... Mc 6, 1-6
Igual que tot jueu pietós, Jesús pot comentar l’Escriptura, durant l’ofici del sàbat, i això va generar admiració i dubte. “¿D’on li ve ...?” la pregunta no és per saber l’origen, sinó per posar en dubte la seva autoritat. “D’on li ve tot això? ... no és el fuster, el fill de Maria?”, (el no citar Josep, podria ser una afirmació de quelcom fora del normal en el seu naixement).
S’ hi veu una incompatibilitat entre la grandesa de Déu i la modèstia dels orígens humans. En tot testimoni, en tot profeta, hi ha un contrast entre la seva feblesa d’home i la gràcia de Déu que es manifesta a través d’ell. Jesús s’ha pres de tal manera la condició humana, que els de Natzaret sols hi veuen el fuster.
Aquesta indiferència del poble, barra el camí als miracles; allà on no hi ha fe, no poden haver-hi miracles. Jesús, però, no s’esperava aquesta manca de fe, “es sorprenia de que no tinguessin fe”.
Els signes de Jesús, que en diuen miracles, són en realitat expressions de poder, i ¿com el fuster de Natzaret pot obrar signes de poder?.
El text, però, s’acaba amb un cert optimisme: malgrat el clima d’hostilitat, Jesús va poder curar alguns malalts. L’esperança no es perd mai.

JiR