Les lectures del diumenge 26è del temps durant l'any. 27 de setembre

"Ningú té l'exclusiva dels dons de Déu"

Nm 11, 25-29
Durant la travessa del desert, el poble retreu a Déu i a Moisès que estaven millor a Egipte, on no els hi mancava el menjar. Llavors, Déu reparteix l’Esperit de Moisès entre 70 ancians, per alleugerir la seva càrrega de direcció del poble ... i els ancians profetitzen. En l’AT, l’Esperit no és una persona, sinó una força que transforma i fa parlar en nom de Déu (=profetitzar). En aquell temps, el sentit de profetitzar no era pas preveure l’esdevenir.
Però dos que no eren a la tenda on Déu va actuar, també profetitzen, i Josué demana de impedir-ho; no li preocupen les necessitats del poble, que seguissin endavant pel desert, sinó defensar lo “oficial”, lo “instituït”. Davant la gelosia de Josué, Moisès diu “tant de bo que tot el poble tingués el do de la profecia ...”. Anys després, llegim en Joel 3, 1: “... abocaré el meu Esperit sobre tothom, i els vostres fills profetitzaran ...”.
...............................................................
Mc 9, 38-43, 45, 47-48
A Joan el preocupava la “exclusivitat”, un que no era del grup treia dimonis. La seva proposta a Jesús és la mateixa que fa Josué a Moisés, i la resposta ve a ser la mateixa: en la tasca de la construcció del Regne, ningú en té la exclusiva, ningú pot sentir-se propietari dels dons de Déu. Però, aquestes ànsies de propietat exclusiva continuen, fins i tot ara.
Donar “un vas d’aigua” és un gest molt petit: el valor d’una acció es mesura sols per l’amor amb que es fa.
Jesús aborda després el tema de l’escàndol als “petits”. Les paraules de Jesús són dures, però no convida pas a la mutilació. Dins i fora de la comunitat hi ha fruits bons i dolents, però cal tallar l’arbre malalt per impedir que el seu fruit dolent contamini als altres.
Cal convertir la nostra mirada, tant del rostre com del cor. El peu que porta al pecat, és el que refusa seguir el bon camí. La mà que porta al pecat, és la que fa violència i refusa compartir.
Abans de jutjar als altres i imposar els nostres punts de vista, Jesús ens convida a treure el pecat de la nostra vida i evitar la caiguda dels més petits.
“On el cuc no mor i el foc no s’apaga”, són les últimes paraules del llibre d’Isaïes (66, 24) que, referint-se al judici, signifiquen un anorreament.

JiR

Les lectures del diumenge 25è del temps durant l'any. 20 de setembre

"Si algú vol ser el primer que es faci servidor de tots"

Sv 2, 12, 17-20

Aquest text es refereix a la colònia jueva d’Alexandria, que tenia una doble pertinença, d’entrada jueva, però també grega, doncs estaven immersos en un medi grec; les religions jueva i grega, però, eren incompatibles i calia escollir.
Alguns mantenien la fe jueva, i eren un retret viu pels que l’abandonaren, i aquests els persegueixen. No són pas els grecs, més lliberals, qui els persegueixen, sinó els seus propis germans, que no tenen bona consciència i es volen venjar. Quan un sap que s’equivoca, no li agrada que li recordin.
Pensen que el just els fastigueja, perquè és la consciència crítica del seu obrar i, en lloc d’imitar-lo, com tindrien de fer, prefereixen posar-lo a proba per veure si Déu, en qui confia, el protegeix i el salva.
... trobarem Jesús en una situació semblant.
...............................................................
Mc 9, 30-37

Jesús, per segona vegada, anuncia la seva passió i resurrecció. Travessa Galilea, i vol fer-ho d’incògnit, no vol que interrompin el seu ensenyament als deixebles: “serà entregat en mans dels homes ... el mataran ...”, sense especificar quins homes ... perquè tots el rebutgen.
Pels deixebles, això era xocant i contradictori. Tots han sentit la professió de fe de Pere, “ets el Messies”, és a dir, el que Déu ha escollit per salvar el poble, el rei que esperaven, el Fill de l’home. Però al Fill de l’home, segons Dn 7, 13-14, les nacions li faran homenatge i el seu poder no passarà mai ... i ara Jesús els diu que el mataran?
Els deixebles segueixen, però no l’entenen, i estan més preocupats per saber quin lloc ocuparà cadascun d’ells. Ignoren que el que ens fa primers és el servei als qui són considerats darrers.
Per fer-ho comprendre, Jesús agafa un nen (símbol de la feblesa) i l’abraça, abraça la petitesa. Als qui es disputaven els millors llocs al costat del futur rei, Jesús els posa com a model aquell qui no compta per res, i l’equipara a Ell mateix.
Els deixebles, però, no comprendran aquests gestos de Jesús fins després de la seva mort i resurrecció. Llavors entendran que per esdevenir gran en el Regne de Déu, cal fer-se servidor de tots.

Les lectures del 24è diumenge del Temps durant l'any. 13 de setembre

"Qui em vulgui seguir..."

Is 50, 5-9
Probablement, la clau del text està en el verset anterior: "... Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer". L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.
Es evident que Is no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu. Una característica cabdal és la confiança, "escoltar" la Paraula. Els profetes insisteixen "escolta Israel", que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada, implica la persecució, que Is descriu de manera molt realista.
El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot la mort.
...............................................................
Mc 8, 27-35
Aquest text marca un gir, Jesús acaba la seva actuació de guaridor i de profeta, i comença a preparar els deixebles amb una revelació que els deixa astorats: ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol, i passant dificultats molt serioses, que assumirà. Però és encara aviat per dir-ho a tothom.
Per fi, els deixebles s’han deixat obrir els ulls, les orelles i la llengua (cal recordar les curacions recents) i poden confessar que Jesús és el Messies ... però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar, i Jesús li diu Satanàs (= obstacle, posa pals a les rodes).
Llavors, Jesús crida a la gent i als deixebles a seguir el seu camí "... que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...", però no es tracta pas de buscar el sofriment, que Jesús sempre ha mirat d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé. Es tracta de, si cal, no defugir els riscos per donar testimoni de la fe en el Crist.
Si bé per nosaltres i per la gent de l’any 70, en que es va escriure, té sentit "prendre la creu", segur que Jesús ho devia expressar d’una altre manera, doncs els deixebles no l’haguessin pas entès, en un moment en que Ell no havia encara portat la seva de creu, i la creu tenia un sentit pejoratiu.

JiR

II TROBADA de Xarxa de laics. Cristians de Badalona, St. Adrià, Montgat i Tiana

L'ESPERANÇA D'UNA ESGLÈSIA POBRA I EVANGÈLICA
II trobada de “Xarxa de laics. Cristians de Badalona, St. Adrià, Montgat i Tiana”
Diumenge, 18 d'octubre de 2009

Amb aquest lema us volem convocar a la II trobada de Xarxa de laics. El títol de la convocatòria coincideix amb el del llibre publicat l'any passat per Jaume P. Sayrach conegut per molts de vosaltres per la seva tasca pastoral i social a Sta. Coloma de Gramanet. Amb la seva participació a la trobada volem aprofitar la memòria de l'experiència viscuda entre els anys 1965-1980, en ple impuls del Concili Vaticà II, per reflexionar i debatre, conjuntament, si en l'experiència que vam viure hi podem trobar intuïcions i camins que ens ajudaran a cercar el lloc de l'Esglèsia en el món d'avui.

Reserveu-vos aquest dia en la vostra agenda. Pròximament us farem saber més detalls de la trobada.

Les lectures del diumenge 23è del temps durant l'any. 6 de setembre

Is 35, 4-7

El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert.
De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”.
El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics.
...............................................................
Mc 7, 31-37

En l’Escriptura, la sordesa simbolitza la duresa de cor davant les crides de Déu. Els miracles tenen sempre un sentit simbòlic, que va més enllà del fet material que es narra; Joan en diu “signes”.
“Tornà de Tir i Sidó”, i passa pel territori de la Decàpolis, de predomini pagà grec; és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús. La seva activitat a Galilea, havia mostrat que tant els líders religiosos, com el poble i, fins i tot, els deixebles, “no l’entenen”, són sords. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus ... i és en un ambient pagà que té lloc la curació d’un sord/mut; li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. Com sovint en l’evangeli de Marc, la gent no va sola a Jesús, hi són conduits per altres, hi ha qui se’n preocupa.
La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.
El gest de “aixecar els ulls al cel” al curar el sord, ens vol dir que la salut, la salvació, ve de Dalt, del Pare.
“Prohibí que ho diguessin a ningú” ... és el secret messiànic, encara no és l’hora.

JiR

PREGAR...tot fent vacances (6)

LES QUATRE FASES DEL SILENCI.


He entrat discretament, i tu estaves escrivint. Segur que te’n has adonat de la meva presència, perquè has fet un gest amb la mà com per tapar el quadern. Quan soc al darrera teu el pregunto: què escrius ? Et gires i mirant-me fixament em dius: escric el que hem comentat aquesta tarda sobre les quatre fases del silenci.
Primera fase: T’has aïllat, quasi no se sent res, tan sols la remor del vent. Has tancat el ulls cercant una mica de silenci. És veritat amb prou feines hi ha soroll. De fora estant, s’entén. Però quants de sorolls al cervell, pensaments, imaginacions, ressons de converses... i tots amarats de certa tensió. Un neguit que embolcalla la ment i el silenci de fora.
Segona fase: La lluita. Per una banda l’allau de soroll interns mentals i afectius... per l’altra banda una set immensa del silenci interior. Lentament aquest va guanyant terreny. Es va creant com una distància entre el bruit interior i la serenitat que el va apagant. Aquesta lluita pot durar una mica, fins que el brogit s’apaga.
Tercera fase: Ha arribat la sensació de buidor. La respiració es fa molt present, i el seu ritme resulta asserenant. Quasi toques el res. Quietud. De tant en tant intenten de nou emergir les preocupacions i el sorolls sentimentals, però el tic tac de l’aire que entra i surt dels pulmons apaga el pensament, dilueix el desig i et retorna de forma fluida a la serenitat de sentir-se només ser.
Quarta fase : Va emergint aquella Presència, que saps que és un do, misteriós i inefable. No té nom, no te paraula, no emociona, no vol res, no demana. Hi és. Cap pregunta, cap qüestió, cap dubte. Tot Amor.
Quan obres el ulls, no saps si ha passat un minut o una hora. És igual. Jo penso que ha sigut molt curt, doncs encara t’estava mirant darrera teu.







(Jesús Renau S.J. Pregària virtual)