31/12/10

les lectures del diumenge 2n després de nadal. 2 de gener


Sir 24, 1-2, 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Serien ambdues una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

...........................................................

Jn 1, 1-18

S’expressa el misteri de l’encarnació, que ve de Déu i condueix cap a Ell. Sembla una relectura de Gn 1, “al principi”: el que fa Déu el primer dia de la creació, va ser separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor.

La Paraula no ha tingut pas un començament, docs al començament de tot ja hi era, i tot el que existeix ha rebut la existència per la Paraula. La Paraula apareix com si fos realment un personatge, “s’ha fet home”, però la traducció literal del mot grec sarx, és “carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, és a dir, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Va “plantar la tenda” (=va viure) entre els homes per iniciar un nou camí; sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dóna a conèixer ... però no tothom l’ha reconeguda. Comença la intervenció decisiva de Déu dins la nostra història humana.

JiR

24/12/10

les lectures del diumenge de la Sagrada Família. 26 de desembre

Sir 3, 12-14

Aquest text va ser escrit cap a l’any 180 aC quan estaven sota la dominació grega; hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant pels valors de la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament: “honra el pare i la mare”.

Crida l’atenció que, dins el cercle familiar, es dóna un paper important a la dona, a la mare: confirma la seva autoritat sobre els fills. Després, es donen uns consells de conducta als fills, dins la seva relació amb el pare, quan sigui vell.

...........................................................

Mt 2, 13-15, 19-23

El personatge central del relat és Josep, sempre obert al que Déu li diu en somnis. Mateu es dirigeix a una comunitat jueva, i els presenta Jesús com un nou Moisès, fent-ne un paral·lelisme.

El Faraó i Herodes són informats del naixement d’un alliberador: Moisès / Jesús. Ambos temen perdre poder i decideixen una matança d’infants, però Moisès en surt viu, i també Jesús perquè Josep, avisat en somnis, se l’endu cap a Egipte.

Moisès, ja gran, fuig d’Egipte quan s’assabenta que el Faraó el vol matar, i quan aquest mor, Déu li diu que pot tornar. Josep, en somni, s’assabenta que Herodes ha mort, i ja pot tornar cap a Israel. Moisès, amb l’Èxode, portarà el poble cap a la terra promesa. Jesús conduirà el poble cap a la terra definitiva, el Regne del cel; tots dos venint d’Egipte.

Advertit en un somni, Josep anirà amb Jesús a Galilea, a un poblet, Natzaret, que ningú coneixia ... i és a Galilea on Jesús, ja gran, començarà la seva missió. El Messies no vindrà pas, tal i com esperaven, amb poder, pompa i honors ... vindrà del lloc més insignificant.

JiR

22/12/10

És Nadal en el teu cor

Durant tot l'Advent no hem parat d'aclamar que seguim “esperant”: esperem la segona vinguda de Jesús: “vetlleu perquè no sabeu el dia ni l'hora”, esperem la vinguda del seu Regne, esperem el naixement de l'infant Jesús, esperem...i sempre estem esperant!

Jesús va venir fa més de dos mil anys i segueix aquí, entre nosaltres, viu en el nostre interior. Però, tal i com els va passar als mateixos apòstols, nosaltres potser tampoc no hem entès res ...i seguim esperant-lo. Com diu sovint en Josep Rius i Camps és Ell que espera en nosaltres, que creu i confia infinitament en nosaltres: Déu ens necessita per construir el seu regne!


Els diferents escrits que hem publicat aquest Advent així ens ho anuncien:

Els cristians ens sentim plens d'esperança, com aclamava el calendari d'Advent que enguany ens proposaven la comunitat dels Garrofers. Els cristians som homes i dones plens d'esperança perquè sentim que Déu és nou cada matí, que crea el món en cada moment i nosaltres participem d’aquesta creació contínua. En paraules del cardenal Suenens: “esperar és un deure, no un luxe. Esperar no és somiar. És el mitjà per transformar un somni en realitat."


Així ens ho explicava en el seu escrit en Josep Coll de la Parròquia de Sant Crist de Canyet, on
la seva esperança i esforç d'avui, el vi novell, recull l'esperança i l'esforç del llegat dels seus avantpassats.

O aplicant-nos les paraules de Marta Miquel Grau, col·laboradora de l'àmbit Maria Corral, “no és que no tinguem problemes, o no siguem conscients d’algunes situacions dramàtiques que arrosseguem en la nostra societat, però sabem veure la vida d’una manera equilibrada i compartir-ne també allò que ens fa somriure” Que diferent fóra si “tinguessim el do de transmetre l’alegria que vivim de forma totalment espontània!”

Així també ho proclamavem en la pregària d'Advent que vam celebrar el passat dimenge 12 a la Parròquia de Santa Maria:

"El Senyor és la meva llum”.

Creu profundament en aquesta llum interior!

Confia profundament en aquesta llum interior!

És la llum del do de Déu en el teu cor.

Deixa't il·luminar per aquesta llum,

no per altres llums ni altres resplendors que vénen de l'exterior.

Deixa't il·luminar per aquesta llum que ja és en el teu interior.

El silenci ens fa adonar que el nostre cor és ple de llum.

En el silenci tot es torna llum; tu també ets una llum...no l'amaguis!

Que tinguem tots un Bon Nadal!


Xarxa de Laics

17/12/10

les lectures del 4rt diumenge d'Advent. 19 de desembre


“Jo sóc amb vosaltres fins a la fi dels temps”

Is 7, 10-14

Acaz, regna sobre la part sud de l’antic reialme de David, però està amb dificultats, la situació és inquietant, està dubtant amb qui fer aliances, per tirar endavant el seu regne. Endut pel pànic, i influït pels cultes pagans, fins i tot va sacrificar el seu fill a una divinitat (2Re 16, 3).

Isaïes, exhorta el rei a posar la seva confiança en Déu, doncs ha promès que la dinastia de David no s’extingiria. Sabent que la jove esposa d’Acaz estava encinta, Isaïes hi veu el signe de que Déu vol mantenir la promesa i assegurar l’avenir de la dinastia de David. L’infant es dirà “Emmanuel”, és a dir, “Déu amb nosaltres”. Aquest anunci d’Isaïes a Acaz, serà revisat segles després, per sostenir l’esperança en la vinguda d’un rei, d’un Messies, descendent de David, enviat per Déu per salvar el seu poble.

...........................................................

Mt 1, 18-24

En la genealogia que descriu Mateu, no es diu “Josep pare de Jesús”, sinó “l’espòs de Maria, de qui nasqué Jesús”. Perquè Jesús segueixi aquesta línia successòria, cal que sigui adoptat per Josep.

Isaïes va anunciar que “la noia tindrà un fill”, referint-se a la dona jove d’Acaz, però Mateu ho reprodueix segons la posterior versió grega, que ho tradueix per “verge”, probablement per posar èmfasi en que caldrà una intervenció especial de Déu.

“El fruit que ella ha engendrat, ve de l’Esperit Sant”. No es tracta pas de comprendre el perquè i el com, però si deduir del text que Jesús va ser un home nascut d’una dona, vingut al món com tothom, descendent de David, pel voler de Josep i, a la vegada, Fill de Déu concebut per l’Esperit Sant.

L’àngel diu a Josep que posarà nom al fill nascut de Maria, el que vol dir que assumeix la paternitat, doncs correspon al pare donar nom al fill. Li posarà Jesús (el Senyor salva), però després, Mateu cita Isaïes, “... li posarà per nom Emmanuel” (Déu amb nosaltres) ... que hi trobarem el sentit en les últimes paraules de l’evangeli (Mt 28, 20), en que Jesús diu “Jo sóc amb vosaltres fins a la fi dels temps”, o sigui, Emmanuel, que és l’objectiu final: ser salvat, és saber que Déu està sempre amb nosaltres.

JiR

13/12/10

Bones notícies!



Per Marta Miquel i Grau, col·laboradora de l'Àmbit Maria Corral. Santiago de Compostela, desembre 2010

L’altre dia, en entrar al Facebook, un cop més em van alegrar el dia. A la meva llista d’amics hi tinc algunes persones que tenen el do de transmetre l’alegria que viuen de forma totalment espontània. No és que no tinguin problemes, o no siguin conscients d’algunes situacions dramàtiques que arrosseguem en la nostra societat, però saben veure la vida d’una manera equilibrada i compartir-ne també allò que els fa somriure. En sortir-ne, vaig decidir buscar notícies dins la premsa digital que parlessin des d’un punt de vista positiu, i vaig trobar tot això:

1. «Defender la alegría como un principio... defender la alegría como una bandera... defender la alegría como un destino... defender la alegría como una certeza... defender la alegría como un derecho». Aquesta és una citació de Mario Benedetti que obre el blog «El periódico de las buenas noticias». Tal com s’explica en l’objectiu d’aquest ciberespai, avui dia llegeixes un diari i et cau l’ànima als peus, però després mires al teu voltant i t’adones que per cada fill que abandona els seus pares n’hi ha milers que els cuiden de tot cor; per cada home que maltracta la seva dona hi ha centenars de parelles que s’ajuden i s’estimen; per cada amo que explota els seus treballadors n’hi ha molts que se’n preocupen; per cada nen que és violent amb el seu company n’hi ha milions que creixen aprenent la tolerància i el respecte.

2. «Al món hi passen moltes coses bones que val la pena explicar. Amb els temps que corren és bo fer un lloc per a les bones notícies». Aquesta ha estat una altra iniciativa, la del diumenge de tres a quatre de la tarda a Catalunya Ràdio, en aquest cas amb extensió a un blog, Les bones noticies i també al Facebook, sens dubte. El repte d’aquest programa ha estat ser positiu i pensar sempre en els més febles i, tot i que ara ja no s’emet, al web hi trobem penjades un bon recull de bones notícies.

3. D’una manera una mica més reivindicativa, “En Positivo” també ens parla d’aquesta cara de la moneda, «la felicidad no se logra con grandes golpes de suerte, que pueden ocurrir pocas veces, sino con pequeñas cosas que ocurren todos los días», Benjamin Franklin. Aquest web s’edita des del mes de desembre del 2008 amb el desig de llegir l’actualitat des d’una altra perspectiva i tenint en compte que la majoria dels 6.700 milions d’habitants del nostre planeta es desperten cada dia per crear, estimar i millorar la seva vida i la del món.

4. Estem immersos en un món en què les comunicacions avancen cada cop més de pressa. L’ésser humà necessita tenir accés a les notícies que es produeixen al seu voltant i ser capaç també de generar-ne per als altres, ja que som essencialment socials. És, doncs, en aquest context que fa uns cinc mesos naixia el diari digital «Cuentame algo bueno.com», una plataforma per a transmetre bones notícies. Sovint pensem que estar informat és sinònim de saber el pitjor que passa com més aviat millor, però el grup de joves andalusos que ha iniciat aquest projecte vol trencar aquesta tendència. És des de la humilitat i el servei des d’on ofereixen aquest espai perquè aquell qui vulgui pugui explicar als altres històries personals amb finals feliços, esdeveniments positius, descobriments científics, actes, normes o lleis que impulsin el bon desenvolupament de la humanitat, anuncis d’actes festius, notícies regionals positives...

I així podríem seguir una bona estona. És patent la necessitat de bones notícies en el periodisme actual però també ho és en la quotidianitat, en la vida de cada dia, en l’àmbit de les relacions més personals. Només cal mirar al voltant nostre i veure com canvia el rostre de l’altre quan ens comuniquem una bona notícia. Tots en tenim i tots les podem regalar; només cal girar la truita i ser capaços de compartir-les i transformar-les amb energia per acceptar i intentar millorar les que, per desgràcia, no ho són tant.

Font: Àmbit Maria Corral d'investigació i difusió.

10/12/10

les lectures del 3r diumenge d'Advent. 12 de desembre

Is 35, 1-6, 10

Els exiliats, després de 50 anys a Babilònia, necessiten consol; el temps havia esgotat el seu coratge i enfosquit les seves il·lusions ... ¿on és Déu? Isaïes els ofereix unes paraules d’ànim, cal enrobustir les mans i afermar els genolls, perquè Déu vindrà a fer justícia. El camí més curt entre Babilònia i Jerusalem passa pel desert d’Aràbia, i això els recorda el retorn de l’Èxode, també pel desert; aquest nou retorn serà una festa.

Tot això és obra de Déu “que ve per fer justícia; la seva paga és aquí”. La “paga” és el rescat, paraula que surt clarament en el verset 9: “tornaran els qui el Senyor haurà rescatat”. El rescat és el que paga un parent pròxim (el Goel) per alliberar un deutor. Se’ns vol dir que Déu és com un parent, que està amb nosaltres, i vol alliberar-nos de tot el que ens empresona. La descripció que fa Isaïes del retorn del poble, és un símbol de la felicitat dels darrers temps.

...........................................................

Mt 11, 2-11

El que Joan sent a dir de Jesús, des de la presó, no s’adiu amb el que ell havia anunciat: la destral que talla l’arbre, el foc que crema la palla (Mt 3, 10 i 12); tampoc es comporta com un profeta. Això desconcerta als que esperaven un Messies poderós, a l’estil de David, i justifica que Joan fes preguntar a Jesús, si era ell o calia esperar-ne un altre.

Jesús respon als deixebles de Joan amb paraules manllevades del profeta Isaïes (Is 35, 5-6 i altres), que tots coneixien, i que resumeixen la seva manera de fer de Messies: en lloc d’utilitzar la força, anuncia la Bona Nova als pobres.

Després, Jesús proclama la grandesa de Joan, que serà l’últim dels profetes, qui porta el missatge decisiu: la promesa de Déu s’acompleix. Joan anuncia la vinguda de la Bona Nova, però no va poder veure la seva realització, i és per això que Jesús diu que “el més petit en el Regne del cel, és més gran que ell”.

Hem de mirar de no equivocar-nos de Jesús, que no és pas el del poder i manifestacions espectaculars, com esperaven els deixebles, o el mateix Joan, sinó el Jesús que s’acosta a tothom i serveix als pobres.

JiR

3/12/10

Esperança convertida en realitat


Quan parlem d'esperança acostumem a pensar en el futur, a mirar endavant. Josep Coll, de la comunitat del Sant Crist de Canyet, comparteix amb nosaltres la seva esperança d'avui, una esperança joiosa, una esperança que, en aquest cas, es sustenta en l'esperança i l'esforç dels seus avantpassats. Com deia el cardenal Suenens "esperar és el mitjà de transformar un somni en realitat"

"En el decurs de la nostra vida, en general, aquesta ens ofereix un reguitzell d'oportunitats que en algunes ocasions ens permet gaudir-les i compartir-les amb la gent que aprecies i estimes.

La meva família avui viu, sortosament, uns moments de joia com a conseqüència de l'enrenou generat al voltant del vi novell d'enguany que tant de ressò està tenint per les nostres contrades de Canyet i Badalona.

Poca gent sap, però, que la plantació de la nova vinya feta a l'abril del 2004, es va realitzar en senyal d'agraïment vers la nostra mare per la seva bonhomia tot coronant molts anys de sacrifici, de treball, i d'estimació oferts absolutament amb caire altruista. Ella es va desviure per tota la família de Can Coll, en particular pel nostre pare, tot donant-nos un exemple clar i contundent de respecte, de discreció, i de senzillesa vers cadascú dels que formàvem part del nucli familiar.

Després de la nova plantació, estava molt esperançada i il·lusionada per poder veure com creixerien els nous ceps i el fruit en forma de raïm que més tard en donarien. En va poder gaudir fins a l'any 2007 quan, malauradament, ens va deixar.

Enguany quan el dia 1 de novembre presentàvem el vi novell a Can Coll amb el nom d'ORIGENS, percebíem, enmig de tants amics i familiars, que ella i tots els nostres avantpassats ens feien costat, i els sentíem molt propers. Gràcies a l'esforç de tots ells, ens oferien la possibilitat de mostrar-nos esperançats i motivats de seguir conreant les vinyes en l'esdevenidor. La feina feta per tots ells, de bell antuvi, havia estat generosa amb nosaltres i amb tota la gent que estima i respecte l'entorn natural.

Tenim la inquietud, la convicció, i la fermesa de seguir pel camí que ens varen ensenyar els nostres pares. Sempre els hi deurem una mostra d'agraïment; aquest és el nostre repte i la nostra esperança que voldrem complir cada any quan s'atansi el moment de la verema."

Josep Coll

les lectures del 2n diumenge d'Advent. 5 de desembre



"aquell dia la soca de Jessè tallada traurà un rebrot..."

Is 11, 1-10

Quan “la destral arrasarà l’espessor del bosc” (Is 10, 34), caurà també l’arbre poderós de Jessè, el pare de David. Després de David i Salomó, els seus fruits van ser decebedors. Però malgrat tot, enmig d’un poble que passa per dures proves, Isaïes anuncia que Déu suscitarà un rebrot de la soca de Jessè, i la vinguda del nou ungit significarà la inauguració d’una era de pau per tota la creació.

En el text, es desenvolupen ara dues parts: 1) sobre aquest rei hi reposarà l’Esperit del Senyor, i s’enumeren els set dons de l’Esperit (7=plenitud); 2) sota el seu regne s’establirà un nou paradís sobre la terra, que no és pas un retorn al paradís del Gn, encara que la descripció s’hi assembla, sinó l’acompliment del projecta de Déu que afecta a la humanitat sencera.

...........................................................

Mt 3, 1-12

Aquella regió no era un vertader desert, però el que interessa a Mateu és el sentit espiritual i simbòlic del desert: l’experiència de l’Èxode i el lloc de meditació dels profetes. Passar per l’aigua del Jordà, seria com una nova entrada a la terra promesa.

Joan és la veu de que parla Isaïes (Is 40,3), la seva vestimenta recorda Elies (2Re 1, 8), i la imatge d’una tria final, Malaquies (Ml 3, 19) ... però Joan diu que la tria la farà Jesús. Sembla una reflexió sobre l’acompliment de les Escriptures.

Joan demana la conversió del poble, doncs està arribant el Regne del cel. Els poders d’aquell temps, estaven orgullosos de ser fills d’Abraham, però ni això ni les pràctiques religioses, no són suficients i cal convertir-se. Encara que siguin arbres frondosos, si no donen fruit seran tallats.

El ministeri de Joan i el de Jesús es diferenciaran pel seu baptisme: el de Joan és amb aigua, per la conversió, semblant a les purificacions jueves. El de Jesús és amb “Esperit i amb foc” ... el foc de l’amor de Déu ... “amb el foc de l’Esperit”, que abrusa els cors amb el seu amor.

JiR

28/11/10

Advent: plens d'esperança!

Portem una llarga temporada fustigats per contínues males notícies, de penúries
econòmiques, de desencisos socials, de guerres, de terratrèmols, de volcans, de malaltia, ... És fàcil caure en el desànim, en el passotisme o en l’evasió.
Els cristians sabem que no podem instal·lar-nos en aquests estats tan improductius: tenim
l’esperança per superar-los. Sabem que la fe en un demà millor és una condició necessària per ser feliços i mantenir la confiança en l’home i en Déu.
Per això no sols proposem reflexionar sobre l’esperança, sinó que ens agradaria assolir el
convenciment de que estem plens de la mateixa; voldríem experimentar l’impuls vital d’aquesta
convicció.
Però de fet, què tenim els cristians que ens permeti mirar la vida amb aquest optimisme?, com
podem tenir una il·lusió que molts considerarien superficial i poc assenyada?.
Deia el Cardenal Suenens que la seva esperança està fonamentada en la creença de que Déu és
nou cada matí, que crea el món en cada moment i nosaltres participem d’aquesta creació contínua.
Una nova realitat material, espiritual, intel·lectual i sentimental pot ser creada de nou cada matí per la nostra acció.
Millor que seguir donant explicacions serà posar alguns paràgrafs del Cardenal Suenens que
són prou actuals, colpidors i, alhora, engrescadors per si mateixos:

“Sóc un home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada matí. Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores. Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposat a esperar l’inesperat de Déu. Els camins de la paraula són normalment sorprenents. No som presoners de cap determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs. Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant. Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua en l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat. Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui sap acollir, una llibertat total i fresca i una nova provisió de joia i confiança. Jo crec en les sorpreses de l'Esperit Sant.
Esperar és un deure, no un luxe. Esperar no és somiar. És el mitjà per transformar un somni en realitat."

Comunitat els garrofers.

26/11/10

les lectures del primer diumenge d'Advent. 28 de novembre


Is 2, 1-5

Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.

Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.

Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.

...........................................................

Mt 24, 37-44

Jesús, per tres vegades, s’anomena “Fill d’home”; cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel, que tothom coneixia (Dn 7, 13-14): “... vaig veure venir amb els núvols del cel, algú semblant a un fill d’home ...”, però aquest home venia “amb els núvols del cel”, que, en llenguatge bíblic vol dir-nos que pertanyia al món de Déu. Quan Jesús parla d’ell com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de la humanitat.

Per il·lustrar el caràcter sorprenent de la seva vinguda, Jesús els recorda el diluvi, i evoca la despreocupació de la gent, el caràcter imprevist de l’esdeveniment, i convida a la vigilància en vistes aquest dia.

Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, per poder mostrar que una aparent igualtat en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. Finalment, el “vetlleu” queda il·lustrat amb una altre paràbola: el Senyor vindrà com un lladre a la nit. Cal estar a punt, doncs no sabem ni el dia ni l’hora i, aquesta “segona vinguda” és el pas definitiu a la vida eterna; la vida, la història, és com un caminar il·luminat per l’esperança de la trobada definitiva amb Déu.

JiR

23/11/10

ALS CRISTIANS CATALANS DEL SEGLE XXI DAVANT LES PROPERES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

Possiblement aquets dies de campanya electoral els aspirants a governar ens portin a discursos sobre si nacionalisme sí o nacionalisme no, independència si o independència no. Voldria fer unes reflexions com a cristians catalans amb cor universal, com deia Sant Pau.

Despres dels deu primers anys d´aquest nou segle caldria revisar alguns punts que hauriem de demanar els cristians del nostre país, Catalunya, davant dels que fins ara ens han governat o dels que ho pretenen fer-ho.

Punts que haurien de servir per la extensió del regne de Deu a casa nostra ,un Regne vasat en la cultura de la pau i la no violència, un Regne que demanem al nostre Pare cada dia amb la pregària del Parenostre.

Desde la vesan profètica els cristians no hauriem de cansar-nos de demanar i, si cal, denunciar per:

-Demanar el dret a la vida, la defensa de la família com element natural i fonamental a la nostra societat, el dret dels pares a escollir l´educació de llurs fills; el dret a circular i escollir el lloc de residència amb totes las seves conseqüències

-Defensar les no retallades a les despeses socials per la crisi , on la pobresa augmenta dia a dia, a casa nostra.

-Denunciar quan no es compleixi el cent per cent del 0,7%, com també la reducció i condonació del deute dels països més empobrits.

-Demanar per la reducció progressiva de la despesa militar espanyola, per transformar-la en inversió social, com també, per la no intervenció militar del exercit espanyol en els conflictes arreu del món.

-Demanar treballar per l´eliminació dels paradisos fiscals on els més rics i també alguns governants hi tenen els seus diners ,com també per la transparència del politics amb les seves gestions de govern, que la lluita pel frau fiscal i la corrupció siguin la seva prioritat.

-Denunciar quan els fons públics i subvencions arriben a aquelles empreses que vulneren els drets humans.

Finalment hauriem de demanar que vetllin per la nostra Natura catalana , que la petjada ecológica que deixarem als nostres progenitors sigui reduïda al mínim possible.

Jaume Ventura.


19/11/10

les lectures del diumenge 34 durant l'any. Crist Rei de tot el món. 21 de novembre


"recorda't de mi el dia de la teva vinguda"


2Sa 5, 1-3

És per etapes que David esdevé rei de tots. Primer, és ungit per Samuel, en nom de Déu (1Sa 16, 13); després de la mort de Saül, és escollit rei per la tribu de Judà (2Sa 2, 4), el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, finalment, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix la unió de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David.

“... i l’ungiren rei d’Israel”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. Però amb l’exili a Babilònia desapareixen els reis, i neix l’esperança de que Déu n’enviarà un altre. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurant el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo sóc el bon pastor”.

...........................................................

Lc 23, 35-43

El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.

La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.

Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

JiR

18/11/10

Diumenge dia 7 de novembre vàrem anar a missa de 10

Cal sortir d’hora de casa perquè és previsible que l’església s’omplí i no es pas qüestió de no poder entrar-hi. A mida que ens apropem a l’església es nota cada vegada més ambient, grups de persones diverses que manifesten amb diferent intensitat i forma la seva alegria, la seva adhesió, la seva fe...
Un gran nombre de policies controla que no hi hagi cap incident, sembla que es preveu una gran concentració de persones. Als voltants del Temple ja hi ha milers de fidels, també hi ha moltes persones als carrers adjacents.
Una vegada entrem a dintre la visió és fantàstica no hi ha paraules per descriure un espai magnífic, impressionant, sorprenent,... que convida a mirar amunt a sentir-te més a prop del cel.
Una ullada a l’entorn i de seguida ens adonem que la majoria de persones que hem anat a aquella celebració eucarística ho hem fet com si estiguéssim a la nostra parròquia , perquè la major part dels assistents som això, parroquians de les diverses parròquies de la diòcesi.
A les deu en punt amb el cant d’entrada, en català, comença la celebració. La salutació inicial, en català, la paraula, en català i en castellà, l’homilia.. i així com en múltiples misses que els diumenges es diuen tant en català com en castellà a casa nostra, un poble que prega a un mateix Déu amb formes i signes diferents.
Al llarg de la celebració es succeeixen un seguit de ritus que no solen ser habituals, es tracta dels signes de dedicació d’un temple: olis crismals, encens, aigua beneïda,... allí només una taca negra enmig d’un mar blanc d’albes i estoles. Llàstima, encara cal que l’església avanci en alguns aspectes i un en el cal fer-ho i amb urgència és amb el del paper de la dona.
En acabar la celebració, després de la comunió i la pregària final, el Virolai. I encara una propina el Nigra Sum i l’Al•leluia del Messies de Haendel.
En definitiva una celebració eucarística solemne, però, alhora amb un to proper, ben nostre que ens ajuda a viure la fe com a membres d’una església local, però alhora com a membres d’una església universal: la de Crist.
Per cert encara no he dit que aquesta eucaristia va ser la de la consagració de la Sagrada Família i la va presidir el Sant Pare Benet XVI. Nosaltres vàrem ser-hi.
En acabar tornem a casa i comentem, ha estat bé,....molt bé.

Joaquim Sabater
Membre de Xarxa de Laics

12/11/10

les lectures del diumenge 33 durant l'any. 14 de novembre

“amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

Malaquies s’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

...........................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”.

JiR

5/11/10

les lectures del diumenge 32 durant l'any. 7 de novembre


"Déu de vius"

2 Ma 7, 1-2, 9-14

Escrit el segle II aC. quan el rei grec Antioc volia posar una estàtua de Zeus al Temple de Jerusalem, i pretenia esborrar la religió jueva, començant per exigir desobeir les regles alimentaries i del sàbat, i oferir sacrificis a altres déus.

Posar un discurs en boca dels protagonistes, és un artifici literari per donar vida al missatge que es vol transmetre: per primera vegada, d’una manera clara, s’aborda la qüestió de l’esdevenir dels creients que moren per Déu, la descoberta de la fe en la resurrecció, de que la vida no s’acaba aquí.

La fe en una vida després de la mort, es desprèn de la confiança en la justícia de Déu, que no pot abandonar a la mort, aquells que accepten sacrificar per Ell la seva jove vida. Déu els donarà una vida nova, i superior a la que ells han donat.

...........................................................

Lc 20, 27-38

És una discussió polèmica amb els saduceus, a l’entorn de la resurrecció.

Els saduceus, sols reconeixien com a revelats els 5 primers llibres de la Bíblia, el Pentateuc, que atribuïen a Moisés, i en ells no es parla de resurrecció. Llavors, volen mostrar com una tal creença pot conduir a conseqüències ridícules, i posen un exemple inversemblant: una dona que ha tingut set marits. Dins una mentalitat on la mort esborra l’individu, aquest pot sobreviure a través de la seva descendència, i és per això que, per llei (Dt 25,5), una viuda sense fills, s’ha de casar amb un cunyat, per donar una posteritat al seu germà.

La resposta de Jesús comporta dos aspectes:

1) desfà les falses concepcions de la resurrecció, que és un altre tipus de vida, no la reanimació d’un cadàver, sinó una vida nova on no hi ha mort, però que és impossible descriure, i ni tant sols imaginar com serà.

2) els remet al mateix Moisés, que no van saber interpretar, i fa referència a la veu que surt de la bardissa que crema (Ex 3, 6): “Jo sóc el Déu del teu pare, d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” ... si Déu es refereix a ells, és que són vius!! És un Déu de vius i no pas de morts.

JiR

29/10/10

Sobre la visita de Benet XVI a Barcelona

Durant el darrer mes d'octubre hem mantingut oberta en el blog una enquesta sobre com es percebia la imminent visita de Benet XVI a Barcelona. El resultat és una petita mostra de la controversia que suscita en la pròpia Esglèsia catalana, aquest esdeveniment o la propia figura del Sant Pare i el mateix Vaticà:
- 10 persones (27,78%) hi assistiran.
- 5 persones (13,89%) ho seguiran per TV.
- 9 persones (25%) ho seguiran amb certa distància
- 12 persones (33,33%) no els hi diu res.

Joaquim Sabater
reflexiona obertament sobre la visita del Papa a Barcelona

No puc negar que comparteixo moltes de les crítiques que des de diferents àmbits, eclesials o no, es fan al Sant Pare. D’entrada em fa certa angunia la pompa que el rodeja, segurament una mica d’austeritat en les formes acostaria la seva figura a la gent i ajudaria a visibilitzar el compromís d’opció pels pobres de l’església. Per altra banda aquesta estranya barreja de poder temporal i religiós no sembla la millor manera d’acostar-se a la societat actual. Un dels aspectes que més contradiccions em crea és la posició que manté sobre determinades qüestions com el divorci, el paper de la dona en l’església, fins i tot la negació del sacerdoci femení, el celibat obligatori,…. Aquests posicionaments moltes vegades tenen més una fonamentació disciplinaria que doctrinal. I, per acabar aquesta enumeració que no vol ser exhaustiva vull esmentar el paper de la cúria romana: una institució que no transmet la transparència, la confiança o l’esperit de servei,… que els hauria de ser propis.

Però tot es pot mirar des de dins o des de fora,...


Per llegir més cliqueu al següent enllaç:
docs.google.com/fileview?id=0B5xtUhwQALD1ZTlhYTM3N2EtYmY4Yy00ZTBlLTg5ZTYtZTZiOGIxN2UwZWM3&hl=ca&authkey=CN2ry4YE

les lectures del diumenge 31 durant l'any. 31 d'octubre


"!Zaqueu, apressa't, baixa, que avui a casa teva cal que sojorni!"


Sv 11, 23 - 12, 2

Escrit en segona persona, més que una meditació sobre Déu, és una pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu. Ens mostra la seva paciència afectuosa i ens recorda que la creació és una obra d’amor, que tota vida ve del desig de Déu.

És un text escrit 50 anys aC., al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. L’amor de Déu, no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”. La descoberta que Déu estima la vida, porta a creure que la mort no és pas l’última paraula, la vida continua: “el teu alè immortal és present en tots”.

...........................................................

Lc 19, 1-10

Per veure Jesús, Zaqueu, com que era petit d’estatura, s’enfila a un arbre, a un sicòmor (les seves branques surten molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.

Zaqueu era un recaptador d’impostos pels romans, a Jericó, un poble fronterer, i estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè va a casa seva.

Zaqueu queda “tocat” per la mirada de Jesús, el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui dóna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà pel delicte de robatori. La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, impacient per salvar els pecadors. Però sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

Pel judaisme de l’època, el perdó era una qüestió de rituals de purificació en el temple, Jesús, però, ofereix el perdó en qualsevol lloc. Se’ns mostra la pedagogia de Jesús cap aquells que han actuat malament.

27/10/10

Un Badaloní que coneix de ben a prop els afers del litigi de les obres d'art de Lleida

Avui que els diaris ens parlen de la renúncia del bisbe Peris a la utilització de la via judicial per a la reivindicació de l'art sacre, publiquen aquest escrit que ens ha fet arribar Josep Casanova Doménech.

Parlem un altre cop del litigi de les obres d’art de Lleida

El passat dia 7 vam conèixer la sentència del jutjat núm. 4 de 1ª instància de Lleida sobre les obres d’art. Diguem sense embuts que ja es contemplava de bell antuvi que aquesta primera decisió judicial civil fos desfavorable, ateses les circumstàncies personals i d’horitzons professionals de la jove jutgessa que ni la premsa aragonesa ha dissimulat quan s’ha conegut la sentència. Crida l’atenció que, per una banda, refusa la adquisició de les obres d’art feta pel bisbe Messeguer (darreries del segle XIX) per usucapió (possessió al llarg de més de cent anys sense cap tipus de reclamació per part de ningú) doncs, diu, que no ha quedat provat que el bisbat de Lleida les posseís “a títol d’amo”. Però, per altra banda, va denegar la petició de la part actora (Associació d’Amics del Museu de Lleida: AAMLl) per tal que la mateixa jutgessa demanés d’ofici el protocol documental -custodiat al despatx d’un notari de Barcelona i que va ser protocol·litzat pel bisbe emèrit de Lleida Mons. Ciuraneta- que ho prova. Jo mateix he llegit i analitzat aquesta monumental peça de documents d’uns 40 quilos, i es veu ben clar que el trasllat de les obres al Museu de Lleida creat pel bisbe Messeguer no va ser a títol de dipòsit sinó amb voluntat de traslladar o canviar la propietat. Per altre banda en aquells començaments dels primers Museus de l’Església (Vic una mica abans, Tarragona una xic després), capdavanters a l’Església Universal i sensibles a una petició feta pel Papa Lleó XIII per tal d’establir ponts entre fe i cultura, hom sap que la figura d’entrega de peces per els Museus a títol de dipòsit encara no s’acostumava a fer; això vingué molt després.
Així doncs, ¿hi ha quelcom de positiu a l’actual estat del litigi? Doncs sí. Primerament, la via civil queda definitivament oberta sense que cap institució pública o privada pugui barrar-la; una via civil que ja vaig dir fa temps (núm. 05/03/2009), es perllongarà molts anys (llevat que la part actora, la AAMLl, es fes enrere de la seva acció). I, segonament, en aquest moment del procés, les 88 obres d’art en litigi tenen la consideració judicial de “cosa litigiosa” i, per tant, no es poden pas moure del seu lloc al Museu de Lleida per molt que fos la voluntat política (via acords, etc.) de traslladar-les, posem per cas, al Museu del bisbat de Barbastre (on mai hi han estat). Ara li tocarà el torn a l’Audiència de Lleida, organisme judicial col·legial i més apartat de l’ immediatesa d’un jutjat de 1ª instància i on es podran posar sobre la taula els dits protocols documentals; després, si fos el cas, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I això sense oblidar el Tribunal Suprem (segons com quedi l’aplicació de l’Estatut) que avala les tesis de Lleida amb diverses sentències aplicades a semblants casos. Com en totes les coses, posem-nos d’esquena al camí fet i davant del que resta per recórrer.

Josep Casanova Doménech. Canonista y civilista. Professor universitari.

Fusions sense valor afegit

Segur que l’objectiu final d’una fusió (o absorció, o adquisició) és afegir valor a una empresa i aquesta és una reflexió en la que s’endinsa amb intel·ligència Jaume Suau, en l’escrit publicat al blog de Xarxa. Talment, una dissertació feta a manera de provocació, una única manera de poder entendre el forçat paral·lelismes entre parròquia i empresa. Doncs, una vegada llegit i rellegit l’article, és possible posar al mateix sac una i altre realitat?.

Per començar, si les parròquies fossin empreses ja faria temps que haurien fet concurs de creditors, potser per la pròpia incapacitat de modernització o per la simple regla de tres que diu que el pas de les generacions desvia els objectius fundacionals. I, encara, juga el fet que és difícil convertir l’actiu immobiliari en terrenys requalificats i posats a mans de intermediaris promotors de bons negocis. Les empreses tenen l’ànima que tenen i en temps de crisi més val no remenar-les gaire.

Però, en un blog de Xarxa hauríem de parlar de les parròquies i de la realitat d’una institució eclesial necessitada de recursos, on cal un pas endavant per reordenar el “negoci”; i és aquí on Jaume Suau apunta a una reflexió més profunda. Quan els recursos trontollen cal cercar noves formes, però quan tentinegen els conceptes, que cal fer?, on trobar la formula màgica?, fins on cal forçar la màquina?.

Parlem de fusionar parròquies i fa quatre dies separàvem diòcesis; quina incongruència!!. Perduts en el no res de l’administració empresarial, potser oblidem el full de ruta.

Crec que hem de llegir el manual d’usos i, aquest, pels cristians, fa dos mil anys que funciona. Seia bo donar un cop d’ull a les primeres comunitats cristianes i a la humil vida de l’antiga secta dels cristians, quan l’administració de la comunitat era ben simple i de tant en tant tenien la sort de ser visitats per un diaca amb qui compartir l’eucaristia. Total, economia de subsistència: si, Suau, igual que les actuals empreses.

Això només vol ser una primera aportació a un debat més llarg, al que cal afegir-hi molt més. En seguirem parlant i, segur, al final tocarem el tema de la possible fusió de parròquies.

Jaume Oliveras

22/10/10

les lectures del diumenge 30 durant l'any. 24 d'octubre

Sir 35, 12-14, 16-18

Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC, en hebreu, i després es va traduir al grec, llatí i siríac; però hi ha una certa confusió entre les diferents versions, que es pot també apreciar en els textos actuals.

Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint, són oblidats, i acull la seva pregària.

No es diu pas que Déu “prefereixi” els pobres, però és dins d’una situació de necessitat, quan es pren consciència de la pròpia feblesa i hom es refugia en la pregària i prega amb tot el cor.

...........................................................

Lc 18, 9-14

Amb aquesta paràbola, se’ns vol mostrar quina ha de ser l’actitud adequada per pregar. La diferència entre els personatges, ja es manifesta en la presentació: el publicà es manté a distància, i el fariseu al davant.

Els fariseus tenien bona reputació i, el que diu en la seva pregària, és veritat; però això no era pas una pregària, el fariseu no agraeix beneficis rebuts, sinó mèrits adquirits. Les tres classes de pecadors (lladres, injustos i adúlters) serien com tres maneres de descriure el recaptador d’impostos; la seva oració , doncs, no era pas innocent.

Els publicans eren mal vistos, doncs estaven al servei del ocupant romà, per cobrar impostos i, al temple, el publicà no gosa ni aixecar els ulls al cel, i diu: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador”.

El fariseu compleix regles i preceptes, es contempla a ell mateix i no espera de Déu altre cosa que la satisfacció pel que ell fa; però el Déu de Jesús no és pas un Déu que es pugui comprar, encara que sigui amb una vida “virtuosa”. El publicà, però, no s’atreveix a valorar res del que fa i ho espera tot de Déu. El fariseu, a més, sembla que vulgui trobar quelcom de dolent en el publicà, per persuadir-se de lo bo que és ell ... sembla reflectir el que passa, encara actualment , en la vida social.

JiR

17/10/10

Sant Jeroni i Sant Bru. La Murtra i Montalegre.


El 30 de setembre i el 6 d’octubre se celebren les festivitats de sant Jeroni i sant Bru respectivament. Sis dies les separen, com sis són els quilòmetres de distància entre dos monestirs catalans que beuen del seu carisma fundacional: Sant Jeroni de la Murtra (Badalona) i Santa Maria de Montalegre (Tiana). Els paral·lelismes entre ambdós no es limiten, però, a la proximitat geogràfica, sinó que s’extenen en altres àmbits. Els jerònims de la Murtra van començar la seva trajectòria històrica l’any 1416, mentre que els cartoixans s’instal·laren a l’actual Conreria de Tiana l’any 1415. Aquest inici tan proper també marca l’estil arquitectònic dels dos monestirs, el gòtic tardà, molt sobri i auster en el cas de Montalegre, amb més presència d’elements decoratius i ornamentals en el cas de la Murtra. Centenars de joves procedents de tots els racons de Catalunya acudiren durant segles a aquests dos centres religiosos per menar-hi una vida dedicada a l’oració i a la contemplació fins que la fatídica desamortització de Mendizábal (1835) els va expropiar els béns que possibilitaven la seva existència. Dels dos monestirs, tan sols la cartoixa de Montalegre ha pogut reprendre la funció religiosa per la qual va ser concebuda i actualment és seu d’una comunitat que continua una tradició que es remunta a final del segle XI, quan sant Bru fundà l’orde al desert de la Chartreuse (França). A Sant Jeroni de la Murtra, malgrat que no hi han tornat mai més els jerònims, s’hi manté la flama del silenci i la pau espiritual propis del monacat contemplatiu gràcies a l’Àmbit de Repòs religiós i cultural Francesca Güell, on les persones que ho desitgen poden hostatjar-s’hi per gaudir d’uns dies de silenci en un magnífic entorn paisagístic i monumental. Perquè un altre dels trets comuns entre aquests dos cenobis és que uneixen la bellesa de les seves fàbriques –són dues joies del patrimoni cultural català- amb un entorn natural privilegiat, sobretot si es té en compte que estan dins la gran metròpoli barcelonina.

Carles Diaz

16/10/10

L'Església catalana avui

Us oferim l'enllaç al monogràfic que el Centre d'Estudis Jordi Pujol ha fet sobre l'Església catalana. En ella hi podreu veure un video de 8 minuts en que Jordi Pujol explica l'esforç que suposa ser creient, analitza el desprestigi del cristianisme a Catalunya i reflexiona sobre la visita del Papa a terres catalanes.

A més hi trobareu tres escrits breus:

"La situació de l'Eslésia" de Lluís Duch, teòleg, antropòleg i monjo de Montserrat

"Església i país" de Ramón M Nogués, escolapi i catedràtic d'antropologia a la UAB

"Església i religió" de Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona

Tot plegat un interessant i amè material que ens ajuda a la reflexió.

www.jordipujol.cat/ca/cejp/monografic/215

15/10/10

les lectures del diumenge 29 de durant l'any. 17 d'octubre

Ex 17, 8-13

És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.

Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

...........................................................

Lc 18, 1-8

Al inici del text, ja se’ns dóna la clau de lectura de la paràbola: “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.

La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.

Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.

Just abans d’aquest text, Jesús parla de la vinguda del Fill de l’Home, en una atmosfera de fi del món i de judici. El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència.

JiR

12/10/10

L'ENCONTRE DE PREGÀRIA PER LA PAU PASSA PER BADALONA


Entre els proppassats dies 3 i 5 d'octubre va tenir lloc a Barcelona l'Encontre de Pregària per la Pau que cada any, des d'en fa 25, organitza la la Comunitat de Sant'Egidio recollint el testimoni de la històrica Jornada de Pregària d’Assís convocada per Joan Pau II el 27 d’octubre de 1986. Representants de les Esglésies cristianes i de les grans religions, així com exponents del món de la cultura i de la política internacional, s’han reunit a Barcelona en l’«esperit d’Assís»
i van estar en diàleg per buscar propostes i solucions que ajudin a sortir d’una dècada marcada per la crisi mundial i per la resposta al terrorisme.
Una sessió de treball d'aquesta trobada concretament el dia 4 a la tarda va tenir lloc a la
Parròquia de Sant Francesc de la nostra ciutat.
Hem demanat a mossèn Jaume Aymar rector d'aquella parròquia que ens en faci una breu ressenya

L’Esperit d’Assís a Badalona

Un acte veritablement històric és el que es va viure a la parròquia de Sant Francesc d’Assís de Bufalà, el passat dia 4 d’octubre en el marc de la XXV Trobada Internacional per la Pau, organitzada per la Comunitat de Sant’Egidio i l’Arquebisbat de Barcelona. Després de beneir la nova imatge del titular, obra de l’escultor japonés Etsuro Sotoo, hi hagué una taula rodona en la qual van participar representants de les diverses religions amb el lema “L’Esperit d’Assís”. Cal saber que Sant Francesc d’Assís és el patró del diàleg interreligiós per la seva trobada amb el soldà Melek el Kamel d’Egipte. Fa 25 anys que el 27 d’octubre de 1986, a la ciutat d’Assís, com un fruit del Concili Vaticà II, el papa Joan Pau II va convocar els líders religiosos del món a pregar per la pau. Era realment una novetat veure el Sant Pare, sense altra primacia que la de ser l’amfitrió, voltat dels representants de les diverses confessions i tradicions religioses del món. El Papa Wojtyla, avui camí dels altars, durant el seu pontificat va recordar repetides vegades el compromís indefugible que les religions tenen a favor de la pau. D’aleshores ençà s’han anat celebrant aquests encontres a diverses capitals europees i també d’Amèrica organitzats per la Comunitat de Sant Egidio, una comunitat de laics en creixement nascuda el 1968 arran del post-concili. El Cardenal Martínez Sistach, que coneix i estima la trajectòria d’aquesta Comunitat, va participar l’any passat de la trobada a Cracòvia i va anunciar que la d’enguany seria a Barcelona. El prelat, en una recent carta pastoral, ha escrit que aquestes trobades “han fet molt per introduir en el món el compromís d’un diàleg entre les religions i un servei de totes a favor de la pau. La pau és l’aspiració que es troba en totes les religions, en la seva identitat més pregona”. A la trobada de Badalona hi van participar autoritats ciutadanes i molts cristians de la ciutat.
La parròquia de Sant Francesc ja va ser afavorida l’any 2001 amb motiu de la trobada d’aquell any, amb una conferencia de Sor Emmanuelle la “germaneta dels drapaires” que va viure molts anys de la seva vida en una petita casa del suburbi d’Ezbet-El-Nakhl, sense aigua ni electricitat, on va dedicar-se a treballar entre els més pobres que sobrevivien recollint deixalles dels abocadors d’escombraries. Aleshores va compartir taula amb el bisbe Joan Carrera.

8/10/10

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 10 d'octubre

2Re 5, 14-17

Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat per no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix el que li diu Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.

El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.

Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.

...........................................................

Lc 17, 11-19

La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.

Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Obeint Jesús, són purificats en el camí, la confiança els hi aporta la curació.

Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom.

JiR

4/10/10

Temps de canvis per a les parròquies?

Arriben notícies de canvis en forma del que podriem anomenar, amb totes les reserves que vulgueu, "fusions" o "absorcions" d'algujes parròquies en els nostres arxiprestats. Tots acostumem a atribuir aquestes decisions a la manca de preveres lligada a la disminució del nombre de feligresos, però, de ben segur, és una realitat complexa a la que ens hi podem acostar des de diferents punts de vista.

Avui us presentem la reflexió que sobre aquest tema ens ofereix el badaloní Jaume Suau i Seriol. Una reflexió des de l'òptica del món de les empreses que, avui, estan també inmerses en aquest moviment de fusions i absorcions. Us convidem doncs a reflexionar-hi a través del seu escrit i a compartir-la afegint-hi els vostres comentaris.

Per llegir l'escrit cliqueu al següent enllaç:https: //docs.google.com/document/edit?id=1ba0-AUZI5V0JHx-v1lCEj0TJ24nmtZFTdO0dAdNiS8Q&hl=ca&authkey=CLDb_rEK

2/10/10

les lectures del diumenge 27 durant l'any. 3 d'octubre



"La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot!"


Ha 1, 2-3, 2-4

A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu de Déu i portaveu del poble. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.

La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.

...........................................................

Lc 17, 5-10

Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és costum, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.

En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. L’arbre és símbol de la vida i la mar de la mort ... seria com plantar la vida dins la mort, i vèncer la mort. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que basen el compliment de la Llei.

En la segona paràbola, Jesús dóna un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per convertir-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses.


JiR

24/9/10

les lectures del diumenge 26 durant l'any. 26 de setembre


Am 6, 1, 4-7

Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, coberts pels seus llits de plomes, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”, protegits per la seva opulència. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

...........................................................

Lc 16, 19-31

Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents, i sols es diu com es comporten l’un i l’altre. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre, però, té nom, és una persona, es diu Llàtzer, i està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Els separa un abisme d’indiferència, perquè el ric mai ha obert la porta, enmig de tanta festa.

Els dos personatges moren i, per descriure-ho, Jesús s’expressa dins el terreny dels fariseus, adopta les seves idees. Així diu que el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon: “ni que ressuscités algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer”; per comprendre la voluntat de Déu, és suficient llegir l’Escriptura, entendre-la, i portar-la a la pràctica.

Quan Lluc escriu el seu evangeli, sabia molt bé que, fins i tot la resurrecció de Jesús, no va pas convertir a tothom.

JiR

17/9/10

les lectures del diumenge 25è durant l'any. 19 de setembre

Am 8, 4-7

Amós és un profeta del s VIII aC, que és escollit per Déu per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat, i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.

Els dies de festa, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... el diner. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que en l’AT Déu es mostra sempre propens al perdó.

...........................................................

Lc 16, 1-13

L’administrador no rebia un sou per la seva gestió, sinó que cobrava una comissió, posant uns interessos, a vegades desorbitats, als qui tenien deutes; així el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat, sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió. L’abús d’aquest administrador és descobert i el denuncien, però aprofita el poc temps que li queda, abans de passar comptes amb l’amo, per fer-se amics modificant el rebut en que constava el que van rebre.

Rebaixar el deute representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o un robatori al amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, lloa l’administrador trampós per haver actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

¿Som tan enginyosos i hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? El diner pot esdevenir un ídol i el desig de guanyar-ne pot acabar fent-se’n esclau. Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als demés.

Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la seva darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.

JiR