Ex 3, 1-8, 13-15
És un text fonamental per la fe d’Israel, i també per la nostra, en que es descobreix que som estimats per Déu, fins el punt que s’adona del nostre sofriment. S’anomena la vocació de Moisés, en que Déu veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per conduir el seu alliberament. Déu es revela com el Tot-Altre, al que un s’hi ha d’apropar amb respecte (Moisés es treu les sandàlies), però també com a Tot-Proper, veu les misèries del seu poble i l’ajuda.
La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc és símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.
¿En nom de qui? ... “Jo sóc el qui sóc”, que seria com dir “l’existent”, el que existia en el passat, existeix en el present, i també en el futur.
.......................................................................................
Lc 13, 1-9
És un text una mica xocant, que aplega dos fets desgraciats, un comentari de Jesús i la paràbola de la figuera, que sembla voler-nos aclarir el comentari de Jesús sobre aquells fets.
L’afer dels galileus, seria conseqüència de la crueltat de Pilat, i de que les revoltes contra els romans, com la de Judes, solien procedir de Galilea. En quan la torre de Siloé, seria un accident com tants n’hi ha. És l’eterna pregunta sobre l’origen del sofriment, el problema del mal, que ja plantejava el llibre de Job, de si era o no conseqüència d’haver pecat, i que, a vegades, encara avui, erròniament es planteja.
Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga; cal tenir confiança en Déu.
Amb la paràbola de la figuera, Jesús ens revela un Déu ple de paciència i de indulgència, que ens concedeix una altra oportunitat, un any més d’espera, amb el desig de que arribem a donar fruit.
És un text fonamental per la fe d’Israel, i també per la nostra, en que es descobreix que som estimats per Déu, fins el punt que s’adona del nostre sofriment. S’anomena la vocació de Moisés, en que Déu veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per conduir el seu alliberament. Déu es revela com el Tot-Altre, al que un s’hi ha d’apropar amb respecte (Moisés es treu les sandàlies), però també com a Tot-Proper, veu les misèries del seu poble i l’ajuda.
La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc és símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.
¿En nom de qui? ... “Jo sóc el qui sóc”, que seria com dir “l’existent”, el que existia en el passat, existeix en el present, i també en el futur.
.......................................................................................
Lc 13, 1-9
És un text una mica xocant, que aplega dos fets desgraciats, un comentari de Jesús i la paràbola de la figuera, que sembla voler-nos aclarir el comentari de Jesús sobre aquells fets.
L’afer dels galileus, seria conseqüència de la crueltat de Pilat, i de que les revoltes contra els romans, com la de Judes, solien procedir de Galilea. En quan la torre de Siloé, seria un accident com tants n’hi ha. És l’eterna pregunta sobre l’origen del sofriment, el problema del mal, que ja plantejava el llibre de Job, de si era o no conseqüència d’haver pecat, i que, a vegades, encara avui, erròniament es planteja.
Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga; cal tenir confiança en Déu.
Amb la paràbola de la figuera, Jesús ens revela un Déu ple de paciència i de indulgència, que ens concedeix una altra oportunitat, un any més d’espera, amb el desig de que arribem a donar fruit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada