Js 5, 9a, 10-12
Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures. Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.
En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús. .......................................................................................
Lc 15, 1-3, 11-32
Escoltar és el primer pas del deixeble, i aquí hi trobem “tots els cobradors d’impostos i altres pecadors” i, mirant-s’ho un xic des de fora, hi veiem els fariseus i els mestres de la Llei, els ortodoxes, els que compleixen, afrontats a les opinions i actituds de Jesús ... “menja amb els pecadors”, que simbòlicament és molt greu.
En la paràbola que proposa Jesús, quan retroba el fill, el pare el fa calçar (= signe d’home lliure) i posar un anell (= li torna la filiació); també fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: en lloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda; descobrint l’amor del seu pare, el fill pot adonar-se de la importància de la seva falta, però també fruir de la joia de ser perdonat.
Jesús vol fer descobrir el vertader rostre de Déu, que encara no coneixen ... l’amor de Déu és sempre gratuït. El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas tal com nosaltres l’imaginem.
Els fariseus (i a vegades també nosaltres i la nostra Església) fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que, malgrat tot, segueix sent el Pare de tots.
Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures. Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.
En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús. .......................................................................................
Lc 15, 1-3, 11-32
Escoltar és el primer pas del deixeble, i aquí hi trobem “tots els cobradors d’impostos i altres pecadors” i, mirant-s’ho un xic des de fora, hi veiem els fariseus i els mestres de la Llei, els ortodoxes, els que compleixen, afrontats a les opinions i actituds de Jesús ... “menja amb els pecadors”, que simbòlicament és molt greu.
En la paràbola que proposa Jesús, quan retroba el fill, el pare el fa calçar (= signe d’home lliure) i posar un anell (= li torna la filiació); també fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: en lloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda; descobrint l’amor del seu pare, el fill pot adonar-se de la importància de la seva falta, però també fruir de la joia de ser perdonat.
Jesús vol fer descobrir el vertader rostre de Déu, que encara no coneixen ... l’amor de Déu és sempre gratuït. El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas tal com nosaltres l’imaginem.
Els fariseus (i a vegades també nosaltres i la nostra Església) fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que, malgrat tot, segueix sent el Pare de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada