CRIDEM PROFETES, NO CALLEM (2)

Publiquem avui la segona part d'aquest text del bisbe Pere Casaldàliga
que, com ja dèiem en publicar la primera part, creiem que ens pot ser útil per a una estona de reflexió estiuenca.


"El profeta és un inconformat amb la situació, amb el pecat del món. És insegur i fràgil, pot tenir por perquè sap dels riscos.
És radical perquè convoca a un canvi de valors. Un canvi que ve de la voluntat de Déu i que mai no pot quedar-se en un reformisme. El profeta creu en la novetat del Regne.
En temps de desequilibri social, sobretot, el profeta provoca la memòria, recorda, corregeix, restaura sobretot la vida dels pobres contra totes les evidències d'aquest món. El biblista Marcelo Barros diu que «els poderosos, de triomf en triomf van al fracàs. Els pobres, de fracàs en fracàs, van al triomf».

El profeta parla i fa, crida i allibera. El «dabar» bíblic, és paraula, és actitud, és gest, és pràctica. És un servei concret a la comunitat; un servei polític, compromès, mai neutre. Paraula que no incideix en la realitat no és paraula de Déu. Un món nou exigeix una nova parla, nous senyals, nous gestos. Profecia són una missa solidària, una marxa, un dejuni... o una pastera, una acció d'okupa,l'ocupació d'una catedral o d'un latifundi o d'un banc... I nosaltres, amb esperit profètic, hem de saber escoltar i veure i acompanyar i hem de passar la flama...

El profeta parla al poble en nom de Déu, de manera que el poble pugui entendre; parla a aquest poble concret, al seu poble, avui, aquí. Posseït per l'Esperit, ell es torna paraula de vida. El profetisme és sempre el futur de Déu en el present de la Humanitat. Profeta és l'actualitat de Déu per a l'avui de la Humanitat, en ordre al demà de sempre.

La paraula del profeta, perquè és contestadora d'interessos, de mentides, de idolatries, sempre és també una paraula contestada, perseguida, crucificada.

L'última paraula és de Déu; i en la nostra fe cristiana aquesta última paraula es diu Jesús de Natzaret. Ell és plenament «el profeta que havia de venir» (Mt 11).

L'Església, com a poble de profetes, ha de parlar, cridar, comunitàriament. Un profetisme molt aïllat pot fins i tot tornar-se contra l'Església. El món necessita veure l'assaig d'un món nou, aquest altre món possible; i necessita veure'l creixent en comunitat, en poble.

«Fora de l'Església» també hi ha profetisme i, amb freqüència, profetisme per a l'Església, i fins i tot, «contra» l'Església, de vegades. L'Església no té l'exclusiva de Déu i per això no té l'exclusiva de la profecia. En l'Antic Testament tenim figures emblemàtiques de profecia «fora de l'Església»: Balaam, Cir... I avui mateix hi ha moltes persones i grups que profetitzen, fora de l'Església, en la solidaritat i en la contestació.

Les situacions dels nostres pobles, del nostre món, ens profetitzen. Tot crit, tot plor, tota consigna de rebel•lió i d'esperança, tots els sofriments i martiris i violències, tota la història humana, ens alliçonen i ens cobren fidelitat profètica. El filòsof Walter Benjamin diu que «la història és un profeta amb la mirada voltada cap enrere. Pel que va ésser i contra el que fou, anuncia el que serà».

La profecia anuncia, denuncia, consola. Aquests tres verbs, sempre junts, defineixen la profecia autèntica. No podem anunciar solsament, prescindint del contra-anunci d'un món pres per la mentida. Ni podem solsament denunciar, quan la major part de la Humanitat, els pobres de Déu, el que més necessiten és l'anunci lluminós de la Bona Nova i el consol d'una presència misericordiosa, amb la garantia d'aquella esperança «contra tota esperança», que no falla. Com deia a El Salvador un patriarca militant, heroic pare de quatre fills màrtirs, «als pobres sempre ens resta l'esperança».

El gran biblista popular, Carlos Mesters, assenyala tres camins de lluita per la justícia (que el profeta Elies va seguir), i que hauríem de seguir tots nosaltres. Escriu l'amic Carlos: «El camí de la justícia: combatre l'empobriment atacant les seves causes. El camí de la solidaritat combatent l'empobriment i renovant la comunitat. I el camí de la mística, combatent l'empobriment per la renovació de la consciència.» Com a home de Déu, Elies, i tot altre bon profeta, és testimoni vivent del veritable Déu, contra totes les idolatries. Com a testimoni de Jahvè, pren partit enmig dels conflictes. Només la pràctica «obre els ulls per veure la crida de Déu en el profeta».

Els profetes no solsament parlen amb paraules, sinó també amb signes, amb gestos profètics. El poble, cansat de paraules buides i de predicacions mentideres, vol veure, sentir la Bona Nova, enmig de la seva pobresa i sofriment i decepció.

Profecia, doncs, és profecia de presència, de inserció,
és profecia d'acompanyament solidari,
és profecia de pastoral política,
és profecia d'esperança pasqual."