10/9/10

les lectures del diumenge 24 durant l'any. 12 de setembre

Ex 32, 7-11, 13-14

Després de proclamar la Llei i celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna a pujar a la muntanya ... però no acabava de baixar, i ell era l’únic element visible de la relació del poble amb Déu; es troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se refugiar.

Com si haguessin oblidat de on venen i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus, que havien conegut a Egipte, construint un vedell d’or, i es prosternen davant d’ell, adorant-lo. Amb aquest acte de ruptura de l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès implora i aconsegueix el perdó.

Dues consideracions: 1) Déu no es pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la nostra imaginació. 2) El poble fa experiència del perdó de Déu, que sempre torna a proposar la seva Aliança, malgrat les infidelitats.

...........................................................

Lc 15, 1-32

Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui ells creuen pecadors, i els proposa tres paràboles, que es plantegen amb dos punts comuns: 1) la manifestació de joia, quan es troba el què havien perdut, tant per part de l’home, la dona o el pare; 2) però una joia que demana ser compartida amb amics i veïns, o fent matar el vedell gras, per un àpat.

Les dues primeres paràboles, conclouen amb l’expressió de la joia en el cel per la conversió d’un pecador, però en la tercera paràbola, en la del pare pròdig, no del fill pròdig (pròdig = donar sense mesura), no s’arriba a saber si el fill gran, finalment, accepta de participar al banquet.

L’home surt a la recerca de l’ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat ... però vetlla, i espera el seu retorn per acollir-lo sense preguntar-se sobre els seus veritables sentiments.

El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

JiR