Aventures i desventures d'unes sandàlies

El dijous 8 d'abril, a les 8h del vespre en el Monestir de les Clarisses de la providència, tindrà lloc la presentació del llibre "Aventures i desventures d'unes sandàlies" de Josep Costa i Planagumà, frare franciscà.

Es tracta d'un itinerari de vida, de les memòries d'un franciscà que ha viscut mil i una aventures i, com no, desventures calçat en les sandàlies de la humilitat, de l'amor a Déu i de l'entrega als germans. En elles hi podem recòrrer gairebé dia a dia de la vida d'aquest home de fe i les passes d'un projecte, d'un somni fet realitat: la Fundació Acollida i Esperança, coneguda a Badalona per la casa de Can Banús.

El dijous 8 d'abril, en ple temps pasqual, tindrem l'oportunitat d'apropar-nos a la vida d'aquest franciscà badaloní compromès amb el seu temps i reflexionar sobre el nostre propi camí.

Us hi esperem!

Diumenge de Rams i de la Passió. 28 de març

"començaven a brillar les llums del sàbat"

Is 50, 4-7
Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili a Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre i, malauradament, es troba amb la persecució.
Els primers cristians, sota el desencís d’un Messies crucificat, quan ells n’esperaven un de guerrer triomfador, busquen dins l’Escriptura i, en el profeta Isaïes, troben unes paraules que els ajuda a comprendre el que ha passat.
La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també fer confiança; és una historia de confiança mútua: Déu confia en el seu servidor, i li proposa una missió ... però el servidor, accepta amb confiança aquesta missió.
.....................................................................................
Lc 22, 14 – 23, 56
Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però ... entretant, un el traeix, l’altre el nega i altres sols es preocupen de qui manarà més en el Regne que s’apropa.
El relat de la Passió, cada evangelista l’elabora en base a la seva pròpia sensibilitat, i Lluc mostra un Jesús que viu els últims moments amb una certa pau. El de Lc, és considerat l’evangeli de la misericòrdia, i no insisteix en el sofriment físic de Jesús (no hi ha coronació d’espines ni flagel·lació), per ell, la Passió és com una crida a apropar-se a Déu. Hi ha tres aspectes que no es mostren en els altres evangelis: 1) “mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere” (22,61); és una mirada delicada, que ajudarà Pere a aixecar-se de nou. 2) “Pare perdona’ls, que no saben el què fan” (23,34); el condemnen i el maten, i les seves úniques paraules són de perdó, els justifica: no saben el que fan. 3) ”Jesús recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” (23,42); sembla que és l’únic que ho ha entès ... “avui seràs amb mi al paradís”.
Lluc vol també subratllar el to personal i íntim de Jesús amb el Pare i, sovint, el mostra pregant: en el mont de les Oliveres (22,42), el perdó donat a la creu (23,34), i el seu abandó al Pare a l’instant de la seva mort (23,42).
El text acaba: “... començaven a brillar les llums del sàbat”. Amb el final de la missió, i de la vida, de Jesús, una nova humanitat acaba de néixer !!!

les lectures del 5è diumenge de Quaresma. 21 de març

Is 43, 16-21
D’aquests capítols del 2º Isaïes, se’n diu el “llibre de la consolació”. És del s. VI aC, durant l’exili a Babilònia, on el poble viu angoixat per la destrucció de Jerusalem i el Temple, i per la deportació que això va comportar
El que Déu va fer una vegada per alliberar el seu poble, ho tornarà a fer. Isaïes recorda l’acció de Déu quan sortien d’Egipte, perquè tinguin confiança en l’esdevenir i, en nom de Déu, anuncia: no penseu més en les coses del passat, una cosa nova comença a venir; ja no estem davant un riu que s’asseca perquè el poble passi, sinó davant d’un camí nou pel desert (el desert de Síria, que els separa de Jerusalem) que s’omplirà d’aigua perquè el poble begui, s’entén durant el seu retorn a Jerusalem.

.....................................................................................
Jn 8, 1-11
Els mestres de la Llei i els fariseus, intenten posar un parany a Jesús, a fi de poder-lo acusar. Un parany rebuscat, no té sortida sigui quina sigui la resposta de Jesús: falta d’obediència a la Llei, si no accepta la condemna de la dona, o manca de la misericòrdia que ell predica, si hi està d’acord. Però, seguint l’Escriptura, no hi hauria de faltar l’home, en la proposta de condemna que fan de l’adulteri (Lv 20, 10).
Davant d’aquesta provocació, Jesús es pren el seu temps, tot escrivint a terra amb el dit, i després els hi fa una proposta: “el qui no tingui pecat, que tiri la primera pedra”, i continua escrivint a terra. Amb aquest gest, com a refús a respondre, Jesús es manté com absent, i cadascú és enviat cap a si mateix, cap a la seva pròpia consciència; si volen fer de jutge, que comencin a jutjar-se ells mateixos.
Els acusadors de la dona, no són pas acomiadats per Jesús ... però comencen a marxar, en primer lloc els més vells, els que tenen més experiència de la misericòrdia de Déu, o potser, també, els més intel·ligents.
Una vegada fora els acusadors, el clima tens s’ha esvaït, i Jesús diu a la dona: “no pequis més”. No és pas tot permès, el pecat resta condemnable, però sols el perdó fa recobrar la dignitat i posa de nou en camí. Semblant al text d’Isaïes, podríem dir: no pensis més en el passat, una nova vida se‘t acaba d’obrir.

JiR

les lectures del 4rt diumenge de Quaresma. 14 de març

( Rembrandt )

Js 5, 9a, 10-12
Hi ha un cert paral·lelisme entre la sortida d’Egipte i l’entrada a la Terra Promesa. L’Èxode comença amb una Pasqua i acaba celebrant una altra Pasqua. Van travessar el Mar Roig a la sortida d’Egipte, i ara travessen el Jordà per entrar a la nova terra. Moisès ja és mort, igual que tota la generació que va sortir d’Egipte fa 40 anys (40=tota una vida): van sortir esclaus, però ara entren a la Terra Promesa els seus fills, que van néixer lliures; qui travessa el Jordà és un poble d’homes lliures. Pel desert, Déu sostenia el poble enviant el mannà, però ara comença un altre temps, i menjaran productes de la terra que ells mateixos colliran; és com si haguessin esdevingut adults, i ja no cal que els alimentin. Però no han d’oblidar el Senyor, doncs els productes de la terra són també un do de Déu.
En hebreu, Josué i Jesús, són el mateix nom, i se’n ha fet una comparació: la travessa del Jordà, que va ser l’entrada a la llibertat, fa pensar en el bateig de Jesús en el Jordà, com a signe del començament de la nostra entrada a la veritable llibertat, que ens proposarà Jesús. .......................................................................................
Lc 15, 1-3, 11-32
Escoltar és el primer pas del deixeble, i aquí hi trobem “tots els cobradors d’impostos i altres pecadors” i, mirant-s’ho un xic des de fora, hi veiem els fariseus i els mestres de la Llei, els ortodoxes, els que compleixen, afrontats a les opinions i actituds de Jesús ... “menja amb els pecadors”, que simbòlicament és molt greu.
En la paràbola que proposa Jesús, quan retroba el fill, el pare el fa calçar (= signe d’home lliure) i posar un anell (= li torna la filiació); també fa matar el vedell gras per menjar i celebrar-ho. És capgirar els manaments que complien els fariseus: en lloc d’allunyar els pecadors, els acull i celebra el retrobament ... però aquest és el comportament de Déu. Sense esperar les explicacions del seu fill, el pare li restableix la seva dignitat perduda; descobrint l’amor del seu pare, el fill pot adonar-se de la importància de la seva falta, però també fruir de la joia de ser perdonat.
Jesús vol fer descobrir el vertader rostre de Déu, que encara no coneixen ... l’amor de Déu és sempre gratuït. El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més: ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, ell els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas tal com nosaltres l’imaginem.
Els fariseus (i a vegades també nosaltres i la nostra Església) fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostre de Pare, i oblidem que, malgrat tot, segueix sent el Pare de tots.

Sant Jeroni de la Murtra

Per col·laborar o fer-vos amics de la Murtra us podeu adreçar al mateix monestir o enviar un correu a oriol@badaweb.com

les lectures del 3r diumenge de Quaresma. 7 de març

Ex 3, 1-8, 13-15
És un text fonamental per la fe d’Israel, i també per la nostra, en que es descobreix que som estimats per Déu, fins el punt que s’adona del nostre sofriment. S’anomena la vocació de Moisés, en que Déu veient la misèria del seu poble a Egipte, crida Moisés per conduir el seu alliberament. Déu es revela com el Tot-Altre, al que un s’hi ha d’apropar amb respecte (Moisés es treu les sandàlies), però també com a Tot-Proper, veu les misèries del seu poble i l’ajuda.
La muntanya és el lloc de trobada amb Déu, i el foc és símbol de la seva presència ... però la bardissa no es consumia, la presència de Déu és per sempre.
¿En nom de qui? ... “Jo sóc el qui sóc”, que seria com dir “l’existent”, el que existia en el passat, existeix en el present, i també en el futur.
.......................................................................................
Lc 13, 1-9
És un text una mica xocant, que aplega dos fets desgraciats, un comentari de Jesús i la paràbola de la figuera, que sembla voler-nos aclarir el comentari de Jesús sobre aquells fets.
L’afer dels galileus, seria conseqüència de la crueltat de Pilat, i de que les revoltes contra els romans, com la de Judes, solien procedir de Galilea. En quan la torre de Siloé, seria un accident com tants n’hi ha. És l’eterna pregunta sobre l’origen del sofriment, el problema del mal, que ja plantejava el llibre de Job, de si era o no conseqüència d’haver pecat, i que, a vegades, encara avui, erròniament es planteja.
Jesús els diu que els galileus, o els de Siloé, no eren pas més pecadors que ells mateixos i, a la manera dels profetes, els diu que cal convertir-se ... convertir-se d’aquesta idea d’un Déu que castiga; cal tenir confiança en Déu.
Amb la paràbola de la figuera, Jesús ens revela un Déu ple de paciència i de indulgència, que ens concedeix una altra oportunitat, un any més d’espera, amb el desig de que arribem a donar fruit.