les lectures de la festa de la Santissima Trinitat. 30 de maig

Pr 8, 22-31
L’autor del text, dóna la paraula a la Saviesa. Caldria destacar-ne tres aspectes: 1) La Saviesa no parla de ella tota sola, sinó sempre en relació amb Déu, com si fossin inseparables. En la Bíblia no s’ha plantejat mai un Déu Trinitat, però sí que sembla que entre Déu i la Saviesa existeix una forta relació d’intimitat i, sense abandonar la unitat, hi ha un misteri de diàleg i comunió. 2) “Abans”, és un terme que es repeteix; es vol remarcar que la Saviesa ja hi era des de l’eternitat, abans de la creació. 3) La Saviesa juga un paper en la creació; si bé es troba sempre al costat de Déu, també troba les seves delícies enmig dels homes ... Déu està sempre present en la vida dels homes.
El misteri de la Trinitat es comença a entreveure quan, després de la Resurrecció de Jesús, es rellegeix l’Escriptura i, en aquests textos de la Saviesa, s’hi entreveu la figura de Jesús. L’evangeli de Joan s’inicia parlant del Verb, de la Paraula, que està en Déu i ve a nosaltres ... seria una altre manera d’expressar el mateix.
..........................................................
Jn 16, 12-15
El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot comprendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat. En l’evangeli, no sols es cita el Pare, el Fill i l’Esperit, sinó que es descriu el moviment i la relació que els uneix.
Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió, fins a la mort; l’actualització permanent és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.
Els evangelistes van agafar les paraules de Jesús a la seva manera, i en funció de la seva comunitat. L’Esperit que se’ns envia, ajuda a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui.

JiR

espai de reflexió (social): La crisi i nosaltres

Amb aquest títol "la crisi i nosaltres", volem convidar-vos a reflexionar sobre la dimensió més personal i propera a l'hora de plantejar-nos com fer-li front: què hi té a veure la nostra manera de viure amb la possibilitat de canviar aquesta situació? La crisi és una oportunitat per canviar com a persones?

Arcadi Oliveras, que aquest mateix any acaba de publicar un llibre amb el títol "Aturem la crisi", compartirà amb nosaltres les seves reflexions.

L'acte tindrà lloc a l'Associació de Veïns Centre de Badalona.

les lectures del diumenge de Pentecosta. 23 de maig

Ac 2, 1-11
La Pentecosta era una festa d’origen pagà, es celebrava la collita dels fruits de la terra, però, més endavant, va esdevenir una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.
És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit (Lc 3, 16). Tots són omplerts per l’Esperit, però cadascú s’expressa en la llegua en què és inspirat, cadascú rep la seva particular gràcia, la seva missió. Tota la gent agrupada a l’entorn dels apòstols, vinguin de on vinguin, entenen el que els diuen, en la seva llengua.
Aquesta Pentecosta, va ser com un nou Sinaí, on s’establia una nova Aliança que tindria valor universal.
..........................................................

Jn 20, 19-23
Les portes estaven tancades, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i el primer que fa és donar-los la pau, que és font de vida i, seguidament, es donà a conèixer “mostrant les mans i el costat”. En les aparicions, Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe (partir el pa a Emmaús, la veu a la Magdalena ...), la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
Jesús alenà sobre els deixebles i l’Esperit els obre a una nova vida, i els capacita a transmetre-la també als demés: “com el Pare m’ha enviat, jo us envio”. La missió de treure el pecat del món, amb el do de l’Esperit, ara l’han d’assumir els deixebles. Però el v. 23 desconcerta: “... quedaran sense perdó”. És difícil pensar que el Déu que ens mostra Jesús, pugui no perdonar; potser caldria interpretar que la missió seria proclamar la paraula del perdó i, de no fer-ho, seria deixar que el món ignorés aquest perdó, abandonar-lo al pecat i no complir així la missió encomanada.


JiR

les lectures del diumenge de l'Ascensió. 16 de maig

L'ascensió de Crist. Salvador Dalí

Jn 24, 46-53 i Ac 1, 1-11
Amb l’Ascensió, acaba l’evangeli de Lluc i comença Actes, encara que les paraules de Jesús no són pas les mateixes en els dos llocs. El primer relat és de comiat, el segon és com una empenta per seguir endavant sense Ell. En l’evangeli, la Resurrecció i l’Ascensió esdevenen en un sol dia (o potser dos): l’exaltació de Jesús, és inseparable de la seva mort i la seva resurrecció. Mentre que en Ac, es fa una catequesi més detallada dels esdeveniments, i es relata una convivència del Ressuscitat amb els deixebles, que durarà 40 dies (=un temps de preparació).
S’obra un nou període de predicació, en què el mateix Jesús ja n’avança la progressió geogràfica: seran testimonis a Jerusalem, tota la Judea, Samaria i fins els confins de la terra. Seran testimonis amb la força de l’Esperit Sant, que baixarà al damunt d’ells ... semblant a com va venir sobre Jesús, després del bateig en el Jordà, al començar la seva missió.
Tant en Lc com en Ac, Jesús diu als apòstols d’esperar, no fer res fins que siguin batejats amb l’Esperit: “no us mogueu de la ciutat ...” (Lc 24, 49), “espereu la promesa del Pare ...” (Ac 1, 4-5). Jesús els fixa un període d’espera, perquè tinguin temps de reflexionar i obrir-se a l’acció de l’Esperit.
“¿És ara que restablireu Israel?”, esperaven un Messies que reunificaria Israel i trauria els romans, però el veritable pla de Jesús sols el copsaran després de la vinguda de l’Esperit Sant.
Apareixen “dos homes vestits de blanc”, novament Moisés i Elies, igual que en la Transfiguració (Lc 9, 30-31), o també el matí de Pasqua (Lc 24, 4-6), que els diuen “¿perquè esteu mirant el cel?”. L’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes, això és el que se’ns vol transmetre. El núvol, en l’AT (Ex 19, 9), era el signe de la presència de Déu: Jesús, ara, està en Déu.
És curiós que, al final de l’evangeli, els deixebles se’n tornen a Jerusalem “plens d’una gran joia”... quan Jesús se’n ha anat i es queden sols. Lluc vol mostrar que la gràcia de la resurrecció ja actua, és la convicció de que Jesús, encara que invisible, no deixa d’estar present en ells.
L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença una altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix. L’Esperit de Déu prendrà el relleu de Jesús, i donarà força als deixebles per anunciar la Bona Nova.

JiR

les lectures del 6è diumenge de Pasqua. 9 de maig

Ac 15, 1-2, 22-29
Des del començament de la predicació a Antioquia, ja hi havia cristians d’origen pagà, però la relació amb els cristians jueus, va esdevenir difícil quan aquests pretenien imposar la llei jueva als pagans convertits, inclosa la circumcisió.
Això fa decidir a Pau i Bernabé recórrer a l’arbitratge dels apòstols de Jerusalem i, no pas fàcilment, arriben a un acord. “L’Esperit i nosaltres ...” (mostrant així la creença en la assistència de l’Esperit) decideixen que els cristians d’origen jueu, no han d’imposar les pràctiques jueves als cristians d’origen pagà, i els d’origen pagà, per respecta als jueus, procuraran seguir algunes regles alimentàries, per no torbar la convivència; cal considerar que la Eucaristia es celebrava en un sopar.
Cal fer un pas endavant, doncs amb Jesús s’està entrant en una nova aliança i cal superar la tradició jueva. També avui, hi ha grups que no volen canviar res de les pràctiques d’altres temps, i refusen les propostes del Vaticà II.
....................................................................................
Jn 14, 23-29
Jesús sap el que passarà i ho accepta, no fa res per defugir-ho. Anuncia la seva partença, però ho presenta com el començament d’una nova presència. No ha pas de posar tristos als deixebles, doncs va cap el Pare.
És una mena de meditació sobre la Trinitat, centrada en la Paraula. Jesús insisteix sobre el lligam que l’uneix al Pare i, fins i tot, s’hi refereix en plural: “Qui m’estima ... vindrem (Ell i el Pare) a fer estada en ell”. Jesús és la Paraula del Pare, però d’ara endavant, serà l’Esperit Sant qui la farà comprendre, qui vindrà a acabar l’obra del Fill ... però, l’Esperit Sant és Defensor? La paraula grega Paraclet, que es tradueix per de defensor, amés, vol dir també: algú que intercedeix, que consola, que fa entendre, que és cridat a socórrer. Serà una nova presència, que actua en el més íntim de la persona.
Quan Jesús se’n anirà, no els deixarà pas sols, i acaba el seu discurs amb una paraula de pau, que assereni el cor dels deixebles, torbats pels esdeveniments que s’apropen.

JiR