27/8/10

les lectures del diumenge 22 de durant l'any. 29 d'agost

Sir 3, 17-18, 20, 28-29
Dins la tradició bíblica, la saviesa és fruit de l’escolta de la Paraula de Déu. L’autor de Siràcida es presenta com un pare que dóna consells al seu fill, i li recorda que l’ideal de la saviesa és escoltar al Senyor, que porta a la modèstia i humilitat, i condueix a la benaurança; un sap com situar-se en relació a Déu. Tot al contrari passa amb l’orgull, que condueix, sense remei, a la malaurança.
Sabent que tota la saviesa ve de Déu, el poble d’Israel es deixa instruir per Déu, va entendre bé la lliçó, i així, varies vegades al dia recitava “Shema Israel”, escolta Israel (Dt 6, 4).
.............................................................
Lc 14, 1, 7-14
La invitació a un àpat, que es perllonga amb un ensenyament, és una situació freqüent, encara que aquí el qui convida és un fariseu, del que es pot deduir, que les relacions de Jesús amb els fariseus no eren sempre conflictives. També es remarca que es tracta d’un dissabte, un dia de festa i de joia en honor de Déu ... però que les progressives prohibicions rituals, que es volien justificar en la Llei, van anar amagant l’objectiu essencial d’aquest dia: ser una trobada fraternal.
Motivat pel que veu, Jesús explica dues paràboles, que tracten dos aspectes relacionats amb la invitació a un àpat, i s’adreça:
1) als convidats; des d’Isaïes, els fariseus ja sabien que un àpat de noces representava el Regne de Déu. Jesús els aconsella sobre la tria del lloc a taula, és una invitació a la humilitat. Tots s’apressaven a escollir els primers llocs, amb la íntima esperança de distingir-se ... però, el qui ho ha de decidir és el qui et convida, i el do de Déu és gratuït. Jesús vol dir als fariseus que, estar massa satisfets d’ells mateixos, els pot conduir a quedar-se lluny de la realitat.
2) a l’amfitrió; li diu que miri de convidar als qui no li puguin tornar el favor, buscant la generositat que no pretén ser compensada; cal afavorir, abans de tot, als que no tenen recursos per tornar-te la invitació.

26/8/10

CRIDEM PROFETES, NO CALLEM (2)

Publiquem avui la segona part d'aquest text del bisbe Pere Casaldàliga
que, com ja dèiem en publicar la primera part, creiem que ens pot ser útil per a una estona de reflexió estiuenca.


"El profeta és un inconformat amb la situació, amb el pecat del món. És insegur i fràgil, pot tenir por perquè sap dels riscos.
És radical perquè convoca a un canvi de valors. Un canvi que ve de la voluntat de Déu i que mai no pot quedar-se en un reformisme. El profeta creu en la novetat del Regne.
En temps de desequilibri social, sobretot, el profeta provoca la memòria, recorda, corregeix, restaura sobretot la vida dels pobres contra totes les evidències d'aquest món. El biblista Marcelo Barros diu que «els poderosos, de triomf en triomf van al fracàs. Els pobres, de fracàs en fracàs, van al triomf».

El profeta parla i fa, crida i allibera. El «dabar» bíblic, és paraula, és actitud, és gest, és pràctica. És un servei concret a la comunitat; un servei polític, compromès, mai neutre. Paraula que no incideix en la realitat no és paraula de Déu. Un món nou exigeix una nova parla, nous senyals, nous gestos. Profecia són una missa solidària, una marxa, un dejuni... o una pastera, una acció d'okupa,l'ocupació d'una catedral o d'un latifundi o d'un banc... I nosaltres, amb esperit profètic, hem de saber escoltar i veure i acompanyar i hem de passar la flama...

El profeta parla al poble en nom de Déu, de manera que el poble pugui entendre; parla a aquest poble concret, al seu poble, avui, aquí. Posseït per l'Esperit, ell es torna paraula de vida. El profetisme és sempre el futur de Déu en el present de la Humanitat. Profeta és l'actualitat de Déu per a l'avui de la Humanitat, en ordre al demà de sempre.

La paraula del profeta, perquè és contestadora d'interessos, de mentides, de idolatries, sempre és també una paraula contestada, perseguida, crucificada.

L'última paraula és de Déu; i en la nostra fe cristiana aquesta última paraula es diu Jesús de Natzaret. Ell és plenament «el profeta que havia de venir» (Mt 11).

L'Església, com a poble de profetes, ha de parlar, cridar, comunitàriament. Un profetisme molt aïllat pot fins i tot tornar-se contra l'Església. El món necessita veure l'assaig d'un món nou, aquest altre món possible; i necessita veure'l creixent en comunitat, en poble.

«Fora de l'Església» també hi ha profetisme i, amb freqüència, profetisme per a l'Església, i fins i tot, «contra» l'Església, de vegades. L'Església no té l'exclusiva de Déu i per això no té l'exclusiva de la profecia. En l'Antic Testament tenim figures emblemàtiques de profecia «fora de l'Església»: Balaam, Cir... I avui mateix hi ha moltes persones i grups que profetitzen, fora de l'Església, en la solidaritat i en la contestació.

Les situacions dels nostres pobles, del nostre món, ens profetitzen. Tot crit, tot plor, tota consigna de rebel•lió i d'esperança, tots els sofriments i martiris i violències, tota la història humana, ens alliçonen i ens cobren fidelitat profètica. El filòsof Walter Benjamin diu que «la història és un profeta amb la mirada voltada cap enrere. Pel que va ésser i contra el que fou, anuncia el que serà».

La profecia anuncia, denuncia, consola. Aquests tres verbs, sempre junts, defineixen la profecia autèntica. No podem anunciar solsament, prescindint del contra-anunci d'un món pres per la mentida. Ni podem solsament denunciar, quan la major part de la Humanitat, els pobres de Déu, el que més necessiten és l'anunci lluminós de la Bona Nova i el consol d'una presència misericordiosa, amb la garantia d'aquella esperança «contra tota esperança», que no falla. Com deia a El Salvador un patriarca militant, heroic pare de quatre fills màrtirs, «als pobres sempre ens resta l'esperança».

El gran biblista popular, Carlos Mesters, assenyala tres camins de lluita per la justícia (que el profeta Elies va seguir), i que hauríem de seguir tots nosaltres. Escriu l'amic Carlos: «El camí de la justícia: combatre l'empobriment atacant les seves causes. El camí de la solidaritat combatent l'empobriment i renovant la comunitat. I el camí de la mística, combatent l'empobriment per la renovació de la consciència.» Com a home de Déu, Elies, i tot altre bon profeta, és testimoni vivent del veritable Déu, contra totes les idolatries. Com a testimoni de Jahvè, pren partit enmig dels conflictes. Només la pràctica «obre els ulls per veure la crida de Déu en el profeta».

Els profetes no solsament parlen amb paraules, sinó també amb signes, amb gestos profètics. El poble, cansat de paraules buides i de predicacions mentideres, vol veure, sentir la Bona Nova, enmig de la seva pobresa i sofriment i decepció.

Profecia, doncs, és profecia de presència, de inserció,
és profecia d'acompanyament solidari,
és profecia de pastoral política,
és profecia d'esperança pasqual."

20/8/10

les lectures del diumenge 21 durant l'any. 22 d'agost.



Is 66, 18-21
Una part dels deportats a Babilònia havien tornat, però la situació a Jerusalem no era pas bona. L’entusiasme pel retorn, s’havia tornat en desil·lusió. Isaïes, però, anuncia un avenir radiant, i exalta el paper que adquirirà Jerusalem, símbol de salvació i reagrupament, però no pas sols del poble d’Israel, sinó de totes les nacions.
Llavors, el poble rep una missió: anunciar a tots els pobles la glòria de Déu. Quan es diu “veuran la meva glòria”, vol dir que el reconeixeran com a únic Déu, com el Déu de tots, apreciaran la seva presència, el seu “pes” (segons el text hebreu). El Senyor trenca les antigues barreres, que mantenien les nacions paganes a distància de Jerusalem i, per tant, del Senyor. Totes les nacions (=tots els pobles, la humanitat) s’aniran integrant al poble de Déu.
.............................................................
Lc 13, 22-30
És un relat a l’entorn de la pregunta “¿són pocs els qui se salven?, pregunta que es feien molts, pensant en algunes imatges de l’Antic Testament. Però Jesús no respon la pregunta, lo important no és saber quants, sinó el què hem de fer per salvar-nos.
Insisteix en l’esforç present, doncs després serà massa tard, i la porta estarà tancada. La porta és estreta, encara que Déu la manté oberta, però passar-hi representa un esforç, i cal lliurar-se de tot el que ens ho impedeix, cal renunciar a tot el que ens engavanya, per poder entrar en llibertat al Regne de Déu.
Per salvar-se, no és suficient pertànyer a un determinat poble, o raça, o institució (encara que sigui l’Església), no hi ha privilegis, ni tampoc exclusions, tot depèn de la disposició de cadascú, d’altre manera “no sé qui sou”. Jesús posa en guàrdia al poble d’Israel, per les seves pretensions de poble privilegiat.
El Regne de Déu no és un dret, sinó un do que està obert a tothom, vingui de on vingui. Les misses i les oracions són importants, però no suficients, la religió ha d’impregnar tota la vida. Això porta a un capgirament de valors humans i religiosos, doncs pot ser que “els darrers siguin els primers ...”
JiR

13/8/10

les lectures del diumenge de l'Assumpció de la Mare de Déu. 15 d'agost


Ap 11, 19; 12, 1-6, 10
L’Apocalipsi vol donar esperança en un temps de persecucions, aquí figurades en l’afrontament entre la Dona, que espera un fill, i el Drac, que vol impedir-ho.
La Dona, representa el poble de Déu, presentat com a mare de tots els creients; en l’AT, el poble d’Israel era sovint presentat sota la figura d’una dona. Porta una corona amb 12 estrelles (= tot el poble, les 12 tribus), el sol per vestit (participa del triomf de la resurrecció), la lluna sota els peus (està per sobre del temps; lluna = el temps, marca les estacions). El Drac, representa tots els poders que s’oposen a la vinguda del Regne; té set caps i deu banyes (= intel·ligència i força). Però, quan neix, el fill és endut cap a Déu, que acull la nova humanitat aprop seu, i la dona fuig al desert, protegida per Déu, semblant al poble d’Israel al desert, que ens relata l’Èxode.
En la Dona, s’hi podria veure també Maria, portadora de Crist al món, i com a figura de l’Església, que Déu protegeix dels atacs del Drac, de les proves i persecucions.
.............................................................
Lc 1, 39-56
Aquest relat, és la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional; sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho.
Cadascuna de les dones manifesta la seva joia amb un càntic. Elisabet, plena de l’Esperit Sant, diu a Maria “Ets beneïda entre totes les dones ... mare del meu Senyor”; és l’Esperit que parla, per anunciar que el qui ve és el Senyor: l’Esperit és qui ens permet descobrir, en les nostres vides, les traces de l’obra de Déu. Maria respon a Elisabet amb el Magníficat, un text ple de referències bíbliques, on hi recull els seus sentiments més profunds.
Lluc vol subratllar la relació entre Maria, que se’n anà a la muntanya a trobar Elisabet, i l’Arca de l’Aliança, que puja cap a Jerusalem (2Sa 6, 1-23). David queda sorprès de que l’arca del Senyor vingués a casa seva, com Elisabet per la visita de Maria. L’arca porta la benaurança a casa de Obed-Edorm, on hi resta tres mesos, igual que Maria a casa d’Elisabet. Al entrar l’arca a la ciutat, David va dansar d’alegria, i també Joan salta de goig, davant la presència de Maria, que porta Jesús dintre seu.
Se’ns vol mostrar Maria com la nova Arca de l’Aliança, que és el lloc de la presència de Déu. Des d’ara, Déu ja no habitarà en un Temple de pedra, sinó dins la nostra humanitat.
JiR

10/8/10

CRIDEM PROFETES, NO CALLEM

Aprofitant aquestes dates en que potser tenim més temps per a llegir i pensar publiquem ( en dues parts) un text del bisbe Casaldàliga que creiem que ens pot ser útil per a una estona de refelexió estiuenca.
Segurament ens aportarà molt!!

Aprofitem per a desitjar-vos a totes i a tots i a tots unes bones vacances !!!



"Al catecisme ens deien que tots els batejats som «sacerdots, profetes i reis».No ho enteníem, és clar. I hem de reconèixer que molts dels que ens ho deien tampoc no ho entenien massa. L'afirmació va acabar essent una fórmula, molt «innocent» perquè comprometia molt poc en els afers del Regne de Déu.

Acceptem i venerem algunes figures profètiques excepcionals, muntanyes de la presència de Déu enmig d'una plana de rutina, d'egoisme, de por. Elles, aquestes figures, ens dispensarien del nostre compromís: Gandhi, Martin Luter King, Romero, Hélder Cámara, Teresa de Calcuta... També acceptem que un profeta és un «vident», que albira el futur i que és un solitari, possiblement mal entès i fins i tot rebutjat enmig del poble de Déu. Un profeta sempre la passa malament i, com diu el màxim profeta, Jesús de Natzaret, no és pas ben rebut a casa seva.

Nosaltres, tots, cadascú, des dels nostres turonets hem de cridar també. No podem callar davant de l'anti-Regne que envaeix els cors, les famílies, l'economia, la societat, el temple, les organitzacions internacionals (ONU, Banc Mundial, FMI, OMC) i les grans iniqües empreses multinacionals.
Diem de bon grat: «Crideu, profetes, crideu, no calleu». Hem de dir també, amb tota la corresponsabilitat de la nostra condició humana i de la nostra fe religiosa: «Cridem profetes, no callem». Tots nosaltres estem convidats a entrar de ple en aquesta missió mundial. Cridar i, sobretot, cridar amb fets. Les fraternitats de Foucauld pregonen molt autènticament: «Cridar l'Evangeli amb la vida».

Hi ha profetes paradigmàtics.
El profeta Isaïes (capítol 6) ens comunica la seva vocació profètica i ens convida a respondre amb la nostra vocació:
«Vaig sentir la veu del Senyor que deia: "Qui hi enviaré?, qui ens hi anirà?". Li vaig respondre: "Aquí em tens, envia-m'hi".»
El profeta Jeremies (capítol 1) ens descriu la seva vocació, amb paraules roents: «El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre, et vaig consagrar profeta destinat a les nacions. Jo vaig replicar: Ah, Senyor, Déu meu! Sóc massa jove. Com sabré parlar? El Senyor em respongué: No diguis que ets massa jove. Ves on jo t'enviaré, digues el que jo t'ordenaré. No tinguis por de ningú, jo seré al teu costat... Des d'avui et dono poder sobre nacions i reialmes, per a arrencar i enderrocar, per a destruir i enrunar, per a construir i plantar.»
Les excuses de Jeremies són les nostres excuses. Però la seva vocació és també la nostra vocació. És el mateix Senyor aquell que compta amb nosaltres. Responguem generosament, vitalment. «Cridem, profetes, no callem!»

Jesús, el profeta cabdal, que sabia molt bé que els profetes no són ben rebuts a casa seva, pregona solemnement, i precisament a Natzaret, la seva missió profètica:
«Se'n anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la Sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta lsaiés, el desplegar i va trobar el passatge on hi ha escrit: l'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor. Després plegà el volum... i es va asseure. Tots els qui eren a la Sinagoga tenien els ulls posats en ell. Aleshores començà dient-los: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar.»

Ésser profecia és missió de l'Església. Tota l'Església és, deu ser, un poble de profetes. La profecia ha de penetrar tots els ministeris de l'Església, tota la seva existència.
Els «sentits» del profeta són veure, escoltar, parlar. Profeta és aquell que parla amb els ulls. Sap veure la realitat i les causes d'una realitat concreta. Sap llegir els signes dels temps. A la Bíblia, a Israel, els profetes contacten amb Déu. Són «vidents» perquè veuen el que d'altres no saben veure (1 Sa 9). Els profetes tenen una especial capacitat de percepció dels interessos de Déu, que són el Regne, el veritable bé de la Humanitat i de tot l'Univers.

A Israel, de tant en tant, el poble es troba en un desencís total i expressa el seu desconsol, la tràgica buidor d'esperança, de futur, per la manca de profetes. El Salm 74 confessa: «No veiem les nostres senyeres, ja no ens queda cap profeta.» "

7/8/10

les lectures del 19è diumenge de durant l’any. 8 d’agost.


Sv 18, 6-9
El llibre de la Saviesa és com una contemplació de l’obra de Déu, a través de la creació i la història, escrit uns 50 anys aC. Aquí evoca la nit en que Déu deslliurà el seu poble de la esclavitud d’Egipte, complint les promeses fetes als Patriarques.
Cada any, amb el sopar pasqual, el poble d’Israel reviu aquests fets, és com si Déu actués de nou, i el poble participés d’aquest alliberament. No és celebrar, sinó fer memòria, fer-ne un “memorial”; el poble recorda les intervencions de Déu i les actualitza, les torna a viure, de manera que el pare de família s’atribueix a ell mateix l’acció de Déu, que “va actuar al meu favor en la meva sortida d’Egipte”. És la dinàmica amb que tindríem de situar les nostres celebracions de l’Eucaristia.
En aquesta celebració pasqual, hi podem veure una acció de gràcies, per l’obra alliberadora de Déu, i un compromís de fidelitat a la Llei. Però cal remarcar , també, que es posa en relleu un paral•lelisme entre la pràctica del culte (oferien víctimes), i la solidaritat fraternal (compartien els mateixos béns i els mateixos perills).
.............................................................
Lc 12, 32-48
Comença el text amb unes paraules d’esperança i coratge: “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau en donar-vos el Regne”, i una recomanació de desprendiment de les coses materials, en favor de la comunitat. “Ramat” és una imatge que expressa la vigilància i l’amor de Déu; el pastor es cuida del seu ramat.
Els deixebles pensaven que el Regne arribaria d’un moment a l’altre, i això explica aquesta certa radicalitat de les paràboles que segueixen, en que es predica la vigilància i que, durant aquest període, cal administrar la vida amb sensatesa, fidelitat i respecta als demés , per tal de poder donar-ne un bon recompte, quan arribi el Senyor, en una hora que és imprevisible.
La intervenció de Pere, porta a una conclusió: no us escapoliu de la vostra responsabilitat; el servent fidel, coneix el què ha de fer. La paràbola de l’administrador despert o insensat, en fa una aplicació per aquells que tenen responsabilitats entre els germans. I una altre conclusió: a qui se li ha donat molt, també se li demanarà molt.
L’Església, on estem tots nosaltres, viu també en l’espera de la vinguda de Jesús. Cal estar preparats per acollir-lo, mantenint-nos vigilants.