les lectures del diumenge 26 durant l'any. 26 de setembre

Am 6, 1, 4-7

Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. No s’adonen, coberts pels seus llits de plomes, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”, protegits per la seva opulència. Però, uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

...........................................................

Lc 16, 19-31

Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents, i sols es diu com es comporten l’un i l’altre. El ric viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre, però, té nom, és una persona, es diu Llàtzer, i està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Els separa un abisme d’indiferència, perquè el ric mai ha obert la porta, enmig de tanta festa.

Els dos personatges moren i, per descriure-ho, Jesús s’expressa dins el terreny dels fariseus, adopta les seves idees. Així diu que el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon: “ni que ressuscités algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer”; per comprendre la voluntat de Déu, és suficient llegir l’Escriptura, entendre-la, i portar-la a la pràctica.

Quan Lluc escriu el seu evangeli, sabia molt bé que, fins i tot la resurrecció de Jesús, no va pas convertir a tothom.

JiR

les lectures del diumenge 25è durant l'any. 19 de setembre

Am 8, 4-7

Amós és un profeta del s VIII aC, que és escollit per Déu per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat, i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.

Els dies de festa, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... el diner. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que en l’AT Déu es mostra sempre propens al perdó.

...........................................................

Lc 16, 1-13

L’administrador no rebia un sou per la seva gestió, sinó que cobrava una comissió, posant uns interessos, a vegades desorbitats, als qui tenien deutes; així el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat, sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió. L’abús d’aquest administrador és descobert i el denuncien, però aprofita el poc temps que li queda, abans de passar comptes amb l’amo, per fer-se amics modificant el rebut en que constava el que van rebre.

Rebaixar el deute representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o un robatori al amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, lloa l’administrador trampós per haver actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

¿Som tan enginyosos i hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? El diner pot esdevenir un ídol i el desig de guanyar-ne pot acabar fent-se’n esclau. Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als demés.

Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la seva darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.

JiR

les lectures del diumenge 24 durant l'any. 12 de setembre

Ex 32, 7-11, 13-14

Després de proclamar la Llei i celebrar l’Aliança amb el poble, Moisès torna a pujar a la muntanya ... però no acabava de baixar, i ell era l’únic element visible de la relació del poble amb Déu; es troben abandonats i volen quelcom visible i tangible, en qui poder-se refugiar.

Com si haguessin oblidat de on venen i perquè es troben en el desert, es giren a altres déus, que havien conegut a Egipte, construint un vedell d’or, i es prosternen davant d’ell, adorant-lo. Amb aquest acte de ruptura de l’Aliança, Déu entra en còlera, però Moisès implora i aconsegueix el perdó.

Dues consideracions: 1) Déu no es pot reduir a una estàtua, sobrepassa la mesura de la nostra imaginació. 2) El poble fa experiència del perdó de Déu, que sempre torna a proposar la seva Aliança, malgrat les infidelitats.

...........................................................

Lc 15, 1-32

Jesús s’adreça als qui no comprenen la seva actitud d’apropar-se als qui ells creuen pecadors, i els proposa tres paràboles, que es plantegen amb dos punts comuns: 1) la manifestació de joia, quan es troba el què havien perdut, tant per part de l’home, la dona o el pare; 2) però una joia que demana ser compartida amb amics i veïns, o fent matar el vedell gras, per un àpat.

Les dues primeres paràboles, conclouen amb l’expressió de la joia en el cel per la conversió d’un pecador, però en la tercera paràbola, en la del pare pròdig, no del fill pròdig (pròdig = donar sense mesura), no s’arriba a saber si el fill gran, finalment, accepta de participar al banquet.

L’home surt a la recerca de l’ovella perduda, doncs sap que no tornarà pas sola. La dona capgira la casa fins a trobar la moneda que havia perdut. El pare no surt a la recerca del fill, perquè respecta la seva llibertat ... però vetlla, i espera el seu retorn per acollir-lo sense preguntar-se sobre els seus veritables sentiments.

El fill que ha marxat, pensa que no mereix res, i el que ha estat fidel, que mereix quelcom més. Ambdós plantegen la seva actitud filial en termes comptables, però el pare no vol sentir parlar de mèrits, els estima a tots dos. Jesús intenta fer-nos conèixer Déu tal com és, i no pas com nosaltres l’imaginem. Els fariseus fan com el germà gran, se senten orgullosos de no haver abandonat la casa del pare, i no poden entendre l’entusiasme pel retorn del fill que s’havia allunyat. A vegades, com el fill gran, pensem que Déu és només el nostra de Pare, i oblidem que és el Pare de tots.

JiR

les lectures del diumenge 23 durant l'any. 5 de setembre

Sv 9, 13-18
És un text tret d’una llarga pregària, atribuïda al rei Salomó quan el van entronitzar; parteix de la convicció que no es pot governar correctament sense la saviesa.
La Saviesa donada per Déu, és la condició per conèixer el seu projecte, doncs la intel·ligència humana no ho pot assolir per ella mateixa. S’ha de reconèixer que els homes no saben el que Déu pensa, ni el que Déu vol: cal mostrar-se humils.
El text, amb interrogants, formula la dificultat de conèixer el designi de Déu: cal rebre la Saviesa i l’Esperit Sant, per adequar la vida a la voluntat de Déu ... i en el nostra temps, també necessitem ajuda per entendre i seguir, tot el que l’evangeli ens transmet de Jesús, que és la Saviesa que Déu ens porta.
...........................................................
Lc 14, 25-33
La multitud, no formava part del grup de Jesús, i és per això, que es gira i els proposa unes condicions per poder ser deixebles:
1) cal estar disposat a prescindir de tot lligam, familiar inclòs, que pugui impedir seguir-lo. Ser deixeble era seguir un mestre, és sortir de l’entorn familiar.
2) portar la “pròpia creu” (es tracta d’una expressió postpasqual que, ben segur, no va dir Jesús), que no representa fer sacrificis o mortificar-se, com abans es deia, sinó acceptar que seguir Jesús pot portar problemes ... i Jesús anava camí de Jerusalem.
3) cal renunciar a tots els bens, si són obstacle per posar fi a una injustícia.
Però cal pensar-ho bé abans de comprometre’s, com ens volen mostrar les dues petites paràboles. El qui vol seguir el Crist, ha de pensar que renuncia a tot el que pugui entorpir posar-se al servei del Regne: les seves riqueses, tant afectives com materials.
JiR