29/10/10

Sobre la visita de Benet XVI a Barcelona

Durant el darrer mes d'octubre hem mantingut oberta en el blog una enquesta sobre com es percebia la imminent visita de Benet XVI a Barcelona. El resultat és una petita mostra de la controversia que suscita en la pròpia Esglèsia catalana, aquest esdeveniment o la propia figura del Sant Pare i el mateix Vaticà:
- 10 persones (27,78%) hi assistiran.
- 5 persones (13,89%) ho seguiran per TV.
- 9 persones (25%) ho seguiran amb certa distància
- 12 persones (33,33%) no els hi diu res.

Joaquim Sabater
reflexiona obertament sobre la visita del Papa a Barcelona

No puc negar que comparteixo moltes de les crítiques que des de diferents àmbits, eclesials o no, es fan al Sant Pare. D’entrada em fa certa angunia la pompa que el rodeja, segurament una mica d’austeritat en les formes acostaria la seva figura a la gent i ajudaria a visibilitzar el compromís d’opció pels pobres de l’església. Per altra banda aquesta estranya barreja de poder temporal i religiós no sembla la millor manera d’acostar-se a la societat actual. Un dels aspectes que més contradiccions em crea és la posició que manté sobre determinades qüestions com el divorci, el paper de la dona en l’església, fins i tot la negació del sacerdoci femení, el celibat obligatori,…. Aquests posicionaments moltes vegades tenen més una fonamentació disciplinaria que doctrinal. I, per acabar aquesta enumeració que no vol ser exhaustiva vull esmentar el paper de la cúria romana: una institució que no transmet la transparència, la confiança o l’esperit de servei,… que els hauria de ser propis.

Però tot es pot mirar des de dins o des de fora,...


Per llegir més cliqueu al següent enllaç:
docs.google.com/fileview?id=0B5xtUhwQALD1ZTlhYTM3N2EtYmY4Yy00ZTBlLTg5ZTYtZTZiOGIxN2UwZWM3&hl=ca&authkey=CN2ry4YE

les lectures del diumenge 31 durant l'any. 31 d'octubre


"!Zaqueu, apressa't, baixa, que avui a casa teva cal que sojorni!"


Sv 11, 23 - 12, 2

Escrit en segona persona, més que una meditació sobre Déu, és una pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu. Ens mostra la seva paciència afectuosa i ens recorda que la creació és una obra d’amor, que tota vida ve del desig de Déu.

És un text escrit 50 anys aC., al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. L’amor de Déu, no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”. La descoberta que Déu estima la vida, porta a creure que la mort no és pas l’última paraula, la vida continua: “el teu alè immortal és present en tots”.

...........................................................

Lc 19, 1-10

Per veure Jesús, Zaqueu, com que era petit d’estatura, s’enfila a un arbre, a un sicòmor (les seves branques surten molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.

Zaqueu era un recaptador d’impostos pels romans, a Jericó, un poble fronterer, i estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè va a casa seva.

Zaqueu queda “tocat” per la mirada de Jesús, el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui dóna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà pel delicte de robatori. La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, impacient per salvar els pecadors. Però sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

Pel judaisme de l’època, el perdó era una qüestió de rituals de purificació en el temple, Jesús, però, ofereix el perdó en qualsevol lloc. Se’ns mostra la pedagogia de Jesús cap aquells que han actuat malament.

27/10/10

Un Badaloní que coneix de ben a prop els afers del litigi de les obres d'art de Lleida

Avui que els diaris ens parlen de la renúncia del bisbe Peris a la utilització de la via judicial per a la reivindicació de l'art sacre, publiquen aquest escrit que ens ha fet arribar Josep Casanova Doménech.

Parlem un altre cop del litigi de les obres d’art de Lleida

El passat dia 7 vam conèixer la sentència del jutjat núm. 4 de 1ª instància de Lleida sobre les obres d’art. Diguem sense embuts que ja es contemplava de bell antuvi que aquesta primera decisió judicial civil fos desfavorable, ateses les circumstàncies personals i d’horitzons professionals de la jove jutgessa que ni la premsa aragonesa ha dissimulat quan s’ha conegut la sentència. Crida l’atenció que, per una banda, refusa la adquisició de les obres d’art feta pel bisbe Messeguer (darreries del segle XIX) per usucapió (possessió al llarg de més de cent anys sense cap tipus de reclamació per part de ningú) doncs, diu, que no ha quedat provat que el bisbat de Lleida les posseís “a títol d’amo”. Però, per altra banda, va denegar la petició de la part actora (Associació d’Amics del Museu de Lleida: AAMLl) per tal que la mateixa jutgessa demanés d’ofici el protocol documental -custodiat al despatx d’un notari de Barcelona i que va ser protocol·litzat pel bisbe emèrit de Lleida Mons. Ciuraneta- que ho prova. Jo mateix he llegit i analitzat aquesta monumental peça de documents d’uns 40 quilos, i es veu ben clar que el trasllat de les obres al Museu de Lleida creat pel bisbe Messeguer no va ser a títol de dipòsit sinó amb voluntat de traslladar o canviar la propietat. Per altre banda en aquells començaments dels primers Museus de l’Església (Vic una mica abans, Tarragona una xic després), capdavanters a l’Església Universal i sensibles a una petició feta pel Papa Lleó XIII per tal d’establir ponts entre fe i cultura, hom sap que la figura d’entrega de peces per els Museus a títol de dipòsit encara no s’acostumava a fer; això vingué molt després.
Així doncs, ¿hi ha quelcom de positiu a l’actual estat del litigi? Doncs sí. Primerament, la via civil queda definitivament oberta sense que cap institució pública o privada pugui barrar-la; una via civil que ja vaig dir fa temps (núm. 05/03/2009), es perllongarà molts anys (llevat que la part actora, la AAMLl, es fes enrere de la seva acció). I, segonament, en aquest moment del procés, les 88 obres d’art en litigi tenen la consideració judicial de “cosa litigiosa” i, per tant, no es poden pas moure del seu lloc al Museu de Lleida per molt que fos la voluntat política (via acords, etc.) de traslladar-les, posem per cas, al Museu del bisbat de Barbastre (on mai hi han estat). Ara li tocarà el torn a l’Audiència de Lleida, organisme judicial col·legial i més apartat de l’ immediatesa d’un jutjat de 1ª instància i on es podran posar sobre la taula els dits protocols documentals; després, si fos el cas, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I això sense oblidar el Tribunal Suprem (segons com quedi l’aplicació de l’Estatut) que avala les tesis de Lleida amb diverses sentències aplicades a semblants casos. Com en totes les coses, posem-nos d’esquena al camí fet i davant del que resta per recórrer.

Josep Casanova Doménech. Canonista y civilista. Professor universitari.

Fusions sense valor afegit

Segur que l’objectiu final d’una fusió (o absorció, o adquisició) és afegir valor a una empresa i aquesta és una reflexió en la que s’endinsa amb intel·ligència Jaume Suau, en l’escrit publicat al blog de Xarxa. Talment, una dissertació feta a manera de provocació, una única manera de poder entendre el forçat paral·lelismes entre parròquia i empresa. Doncs, una vegada llegit i rellegit l’article, és possible posar al mateix sac una i altre realitat?.

Per començar, si les parròquies fossin empreses ja faria temps que haurien fet concurs de creditors, potser per la pròpia incapacitat de modernització o per la simple regla de tres que diu que el pas de les generacions desvia els objectius fundacionals. I, encara, juga el fet que és difícil convertir l’actiu immobiliari en terrenys requalificats i posats a mans de intermediaris promotors de bons negocis. Les empreses tenen l’ànima que tenen i en temps de crisi més val no remenar-les gaire.

Però, en un blog de Xarxa hauríem de parlar de les parròquies i de la realitat d’una institució eclesial necessitada de recursos, on cal un pas endavant per reordenar el “negoci”; i és aquí on Jaume Suau apunta a una reflexió més profunda. Quan els recursos trontollen cal cercar noves formes, però quan tentinegen els conceptes, que cal fer?, on trobar la formula màgica?, fins on cal forçar la màquina?.

Parlem de fusionar parròquies i fa quatre dies separàvem diòcesis; quina incongruència!!. Perduts en el no res de l’administració empresarial, potser oblidem el full de ruta.

Crec que hem de llegir el manual d’usos i, aquest, pels cristians, fa dos mil anys que funciona. Seia bo donar un cop d’ull a les primeres comunitats cristianes i a la humil vida de l’antiga secta dels cristians, quan l’administració de la comunitat era ben simple i de tant en tant tenien la sort de ser visitats per un diaca amb qui compartir l’eucaristia. Total, economia de subsistència: si, Suau, igual que les actuals empreses.

Això només vol ser una primera aportació a un debat més llarg, al que cal afegir-hi molt més. En seguirem parlant i, segur, al final tocarem el tema de la possible fusió de parròquies.

Jaume Oliveras

22/10/10

les lectures del diumenge 30 durant l'any. 24 d'octubre

Sir 35, 12-14, 16-18

Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC, en hebreu, i després es va traduir al grec, llatí i siríac; però hi ha una certa confusió entre les diferents versions, que es pot també apreciar en els textos actuals.

Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint, són oblidats, i acull la seva pregària.

No es diu pas que Déu “prefereixi” els pobres, però és dins d’una situació de necessitat, quan es pren consciència de la pròpia feblesa i hom es refugia en la pregària i prega amb tot el cor.

...........................................................

Lc 18, 9-14

Amb aquesta paràbola, se’ns vol mostrar quina ha de ser l’actitud adequada per pregar. La diferència entre els personatges, ja es manifesta en la presentació: el publicà es manté a distància, i el fariseu al davant.

Els fariseus tenien bona reputació i, el que diu en la seva pregària, és veritat; però això no era pas una pregària, el fariseu no agraeix beneficis rebuts, sinó mèrits adquirits. Les tres classes de pecadors (lladres, injustos i adúlters) serien com tres maneres de descriure el recaptador d’impostos; la seva oració , doncs, no era pas innocent.

Els publicans eren mal vistos, doncs estaven al servei del ocupant romà, per cobrar impostos i, al temple, el publicà no gosa ni aixecar els ulls al cel, i diu: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador”.

El fariseu compleix regles i preceptes, es contempla a ell mateix i no espera de Déu altre cosa que la satisfacció pel que ell fa; però el Déu de Jesús no és pas un Déu que es pugui comprar, encara que sigui amb una vida “virtuosa”. El publicà, però, no s’atreveix a valorar res del que fa i ho espera tot de Déu. El fariseu, a més, sembla que vulgui trobar quelcom de dolent en el publicà, per persuadir-se de lo bo que és ell ... sembla reflectir el que passa, encara actualment , en la vida social.

JiR

17/10/10

Sant Jeroni i Sant Bru. La Murtra i Montalegre.


El 30 de setembre i el 6 d’octubre se celebren les festivitats de sant Jeroni i sant Bru respectivament. Sis dies les separen, com sis són els quilòmetres de distància entre dos monestirs catalans que beuen del seu carisma fundacional: Sant Jeroni de la Murtra (Badalona) i Santa Maria de Montalegre (Tiana). Els paral·lelismes entre ambdós no es limiten, però, a la proximitat geogràfica, sinó que s’extenen en altres àmbits. Els jerònims de la Murtra van començar la seva trajectòria històrica l’any 1416, mentre que els cartoixans s’instal·laren a l’actual Conreria de Tiana l’any 1415. Aquest inici tan proper també marca l’estil arquitectònic dels dos monestirs, el gòtic tardà, molt sobri i auster en el cas de Montalegre, amb més presència d’elements decoratius i ornamentals en el cas de la Murtra. Centenars de joves procedents de tots els racons de Catalunya acudiren durant segles a aquests dos centres religiosos per menar-hi una vida dedicada a l’oració i a la contemplació fins que la fatídica desamortització de Mendizábal (1835) els va expropiar els béns que possibilitaven la seva existència. Dels dos monestirs, tan sols la cartoixa de Montalegre ha pogut reprendre la funció religiosa per la qual va ser concebuda i actualment és seu d’una comunitat que continua una tradició que es remunta a final del segle XI, quan sant Bru fundà l’orde al desert de la Chartreuse (França). A Sant Jeroni de la Murtra, malgrat que no hi han tornat mai més els jerònims, s’hi manté la flama del silenci i la pau espiritual propis del monacat contemplatiu gràcies a l’Àmbit de Repòs religiós i cultural Francesca Güell, on les persones que ho desitgen poden hostatjar-s’hi per gaudir d’uns dies de silenci en un magnífic entorn paisagístic i monumental. Perquè un altre dels trets comuns entre aquests dos cenobis és que uneixen la bellesa de les seves fàbriques –són dues joies del patrimoni cultural català- amb un entorn natural privilegiat, sobretot si es té en compte que estan dins la gran metròpoli barcelonina.

Carles Diaz

16/10/10

L'Església catalana avui

Us oferim l'enllaç al monogràfic que el Centre d'Estudis Jordi Pujol ha fet sobre l'Església catalana. En ella hi podreu veure un video de 8 minuts en que Jordi Pujol explica l'esforç que suposa ser creient, analitza el desprestigi del cristianisme a Catalunya i reflexiona sobre la visita del Papa a terres catalanes.

A més hi trobareu tres escrits breus:

"La situació de l'Eslésia" de Lluís Duch, teòleg, antropòleg i monjo de Montserrat

"Església i país" de Ramón M Nogués, escolapi i catedràtic d'antropologia a la UAB

"Església i religió" de Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona

Tot plegat un interessant i amè material que ens ajuda a la reflexió.

www.jordipujol.cat/ca/cejp/monografic/215

15/10/10

les lectures del diumenge 29 de durant l'any. 17 d'octubre

Ex 17, 8-13

És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.

Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.

...........................................................

Lc 18, 1-8

Al inici del text, ja se’ns dóna la clau de lectura de la paràbola: “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.

La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.

Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.

Just abans d’aquest text, Jesús parla de la vinguda del Fill de l’Home, en una atmosfera de fi del món i de judici. El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència.

JiR

12/10/10

L'ENCONTRE DE PREGÀRIA PER LA PAU PASSA PER BADALONA


Entre els proppassats dies 3 i 5 d'octubre va tenir lloc a Barcelona l'Encontre de Pregària per la Pau que cada any, des d'en fa 25, organitza la la Comunitat de Sant'Egidio recollint el testimoni de la històrica Jornada de Pregària d’Assís convocada per Joan Pau II el 27 d’octubre de 1986. Representants de les Esglésies cristianes i de les grans religions, així com exponents del món de la cultura i de la política internacional, s’han reunit a Barcelona en l’«esperit d’Assís»
i van estar en diàleg per buscar propostes i solucions que ajudin a sortir d’una dècada marcada per la crisi mundial i per la resposta al terrorisme.
Una sessió de treball d'aquesta trobada concretament el dia 4 a la tarda va tenir lloc a la
Parròquia de Sant Francesc de la nostra ciutat.
Hem demanat a mossèn Jaume Aymar rector d'aquella parròquia que ens en faci una breu ressenya

L’Esperit d’Assís a Badalona

Un acte veritablement històric és el que es va viure a la parròquia de Sant Francesc d’Assís de Bufalà, el passat dia 4 d’octubre en el marc de la XXV Trobada Internacional per la Pau, organitzada per la Comunitat de Sant’Egidio i l’Arquebisbat de Barcelona. Després de beneir la nova imatge del titular, obra de l’escultor japonés Etsuro Sotoo, hi hagué una taula rodona en la qual van participar representants de les diverses religions amb el lema “L’Esperit d’Assís”. Cal saber que Sant Francesc d’Assís és el patró del diàleg interreligiós per la seva trobada amb el soldà Melek el Kamel d’Egipte. Fa 25 anys que el 27 d’octubre de 1986, a la ciutat d’Assís, com un fruit del Concili Vaticà II, el papa Joan Pau II va convocar els líders religiosos del món a pregar per la pau. Era realment una novetat veure el Sant Pare, sense altra primacia que la de ser l’amfitrió, voltat dels representants de les diverses confessions i tradicions religioses del món. El Papa Wojtyla, avui camí dels altars, durant el seu pontificat va recordar repetides vegades el compromís indefugible que les religions tenen a favor de la pau. D’aleshores ençà s’han anat celebrant aquests encontres a diverses capitals europees i també d’Amèrica organitzats per la Comunitat de Sant Egidio, una comunitat de laics en creixement nascuda el 1968 arran del post-concili. El Cardenal Martínez Sistach, que coneix i estima la trajectòria d’aquesta Comunitat, va participar l’any passat de la trobada a Cracòvia i va anunciar que la d’enguany seria a Barcelona. El prelat, en una recent carta pastoral, ha escrit que aquestes trobades “han fet molt per introduir en el món el compromís d’un diàleg entre les religions i un servei de totes a favor de la pau. La pau és l’aspiració que es troba en totes les religions, en la seva identitat més pregona”. A la trobada de Badalona hi van participar autoritats ciutadanes i molts cristians de la ciutat.
La parròquia de Sant Francesc ja va ser afavorida l’any 2001 amb motiu de la trobada d’aquell any, amb una conferencia de Sor Emmanuelle la “germaneta dels drapaires” que va viure molts anys de la seva vida en una petita casa del suburbi d’Ezbet-El-Nakhl, sense aigua ni electricitat, on va dedicar-se a treballar entre els més pobres que sobrevivien recollint deixalles dels abocadors d’escombraries. Aleshores va compartir taula amb el bisbe Joan Carrera.

8/10/10

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 10 d'octubre

2Re 5, 14-17

Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat per no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix el que li diu Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.

El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.

Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.

...........................................................

Lc 17, 11-19

La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.

Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Obeint Jesús, són purificats en el camí, la confiança els hi aporta la curació.

Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom.

JiR

4/10/10

Temps de canvis per a les parròquies?

Arriben notícies de canvis en forma del que podriem anomenar, amb totes les reserves que vulgueu, "fusions" o "absorcions" d'algujes parròquies en els nostres arxiprestats. Tots acostumem a atribuir aquestes decisions a la manca de preveres lligada a la disminució del nombre de feligresos, però, de ben segur, és una realitat complexa a la que ens hi podem acostar des de diferents punts de vista.

Avui us presentem la reflexió que sobre aquest tema ens ofereix el badaloní Jaume Suau i Seriol. Una reflexió des de l'òptica del món de les empreses que, avui, estan també inmerses en aquest moviment de fusions i absorcions. Us convidem doncs a reflexionar-hi a través del seu escrit i a compartir-la afegint-hi els vostres comentaris.

Per llegir l'escrit cliqueu al següent enllaç:https: //docs.google.com/document/edit?id=1ba0-AUZI5V0JHx-v1lCEj0TJ24nmtZFTdO0dAdNiS8Q&hl=ca&authkey=CLDb_rEK

2/10/10

les lectures del diumenge 27 durant l'any. 3 d'octubre



"La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot!"


Ha 1, 2-3, 2-4

A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu de Déu i portaveu del poble. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.

La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.

...........................................................

Lc 17, 5-10

Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tindran la responsabilitat de dirigir l’Església que naixerà i, com és costum, recolza el seu ensenyament amb unes paràboles, encara que no respon pas, directament, al que li demanen: “augmenta’ns la fe”.

En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa perquè tot sigui possible. El gra de mostassa era la llavor més petita, però un cop sembrada, era la planta més gran de l’hort. La fe no és pas un producte que es pugui quantificar; no es tracta de quantitat, sinó de qualitat de fe. Els deixebles tenen poca fe, però Jesús els diu que amb una fe com un gra de mostassa, estarien ja en condicions d’arrencar una morera i plantar-la al mig del mar; la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. L’arbre és símbol de la vida i la mar de la mort ... seria com plantar la vida dins la mort, i vèncer la mort. La fe, encara que petita, pot canviar-ho tot, fer viure d’una altre manera, lluny del cúmul de preceptes en que basen el compliment de la Llei.

En la segona paràbola, Jesús dóna un exemple de servei, posa als apòstols en la hipotètica situació del propietari d’un esclau, per convertir-los després a identificar-se amb aquest esclau. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses.


JiR