Advent: plens d'esperança!

Portem una llarga temporada fustigats per contínues males notícies, de penúries
econòmiques, de desencisos socials, de guerres, de terratrèmols, de volcans, de malaltia, ... És fàcil caure en el desànim, en el passotisme o en l’evasió.
Els cristians sabem que no podem instal·lar-nos en aquests estats tan improductius: tenim
l’esperança per superar-los. Sabem que la fe en un demà millor és una condició necessària per ser feliços i mantenir la confiança en l’home i en Déu.
Per això no sols proposem reflexionar sobre l’esperança, sinó que ens agradaria assolir el
convenciment de que estem plens de la mateixa; voldríem experimentar l’impuls vital d’aquesta
convicció.
Però de fet, què tenim els cristians que ens permeti mirar la vida amb aquest optimisme?, com
podem tenir una il·lusió que molts considerarien superficial i poc assenyada?.
Deia el Cardenal Suenens que la seva esperança està fonamentada en la creença de que Déu és
nou cada matí, que crea el món en cada moment i nosaltres participem d’aquesta creació contínua.
Una nova realitat material, espiritual, intel·lectual i sentimental pot ser creada de nou cada matí per la nostra acció.
Millor que seguir donant explicacions serà posar alguns paràgrafs del Cardenal Suenens que
són prou actuals, colpidors i, alhora, engrescadors per si mateixos:

“Sóc un home d’esperança perquè crec que Déu és nou cada matí. Perquè crec que crea el món en aquest mateix moment. No l’ha creat en un passat llunyà i no l’ha perdut de vista des d’aleshores. Això passa ara: cal, doncs, que estiguem disposat a esperar l’inesperat de Déu. Els camins de la paraula són normalment sorprenents. No som presoners de cap determinisme ni dels ombrívols pronòstics dels sociòlegs. Déu és aquí, a prop nostre, imprevisible i amant. Sóc home d’esperança, i no pas per raons humanes ni per optimisme natural. Sinó, simplement, perquè crec que l’Esperit Sant actua en l’Església i en el món, fins i tot allà on el seu nom és ignorat. Sóc optimista perquè crec que l’Esperit Sant és sempre l’Esperit creador. Dóna cada matí, a qui sap acollir, una llibertat total i fresca i una nova provisió de joia i confiança. Jo crec en les sorpreses de l'Esperit Sant.
Esperar és un deure, no un luxe. Esperar no és somiar. És el mitjà per transformar un somni en realitat."

Comunitat els garrofers.

les lectures del primer diumenge d'Advent. 28 de novembre

Is 2, 1-5

Enmig de la turbulència política, social i religiosa que li toca viure, Isaïes vol despertar en el poble l’esperança d’un temps millor, i ho presenta amb dues imatges. Cada any, per la festa de les Tendes, Jerusalem queda plena de gent, que ve de tot arreu i, en base aquest aplegament, en prefigura un altre, i anuncia que vindrà un dia que aquest peregrinatge a l’entorn de la muntanya del Senyor, reunirà tots els pobles i nacions, sense excloure ningú.

Però, perquè esdevingui això, segona imatge, cal superar la violència, convertint les armes en instruments de treball: amb les espases forjaran relles per llaurar, i de les llances en faran falçs per segar.

Esperant aquest dia, el profeta convida a seguir l’ensenyament del Senyor i caminar a la seva llum.

...........................................................

Mt 24, 37-44

Jesús, per tres vegades, s’anomena “Fill d’home”; cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel, que tothom coneixia (Dn 7, 13-14): “... vaig veure venir amb els núvols del cel, algú semblant a un fill d’home ...”, però aquest home venia “amb els núvols del cel”, que, en llenguatge bíblic vol dir-nos que pertanyia al món de Déu. Quan Jesús parla d’ell com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de la humanitat.

Per il·lustrar el caràcter sorprenent de la seva vinguda, Jesús els recorda el diluvi, i evoca la despreocupació de la gent, el caràcter imprevist de l’esdeveniment, i convida a la vigilància en vistes aquest dia.

Després, Jesús proposa dues situacions quotidianes, per poder mostrar que una aparent igualtat en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones. Finalment, el “vetlleu” queda il·lustrat amb una altre paràbola: el Senyor vindrà com un lladre a la nit. Cal estar a punt, doncs no sabem ni el dia ni l’hora i, aquesta “segona vinguda” és el pas definitiu a la vida eterna; la vida, la història, és com un caminar il·luminat per l’esperança de la trobada definitiva amb Déu.

JiR

ALS CRISTIANS CATALANS DEL SEGLE XXI DAVANT LES PROPERES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

Possiblement aquets dies de campanya electoral els aspirants a governar ens portin a discursos sobre si nacionalisme sí o nacionalisme no, independència si o independència no. Voldria fer unes reflexions com a cristians catalans amb cor universal, com deia Sant Pau.

Despres dels deu primers anys d´aquest nou segle caldria revisar alguns punts que hauriem de demanar els cristians del nostre país, Catalunya, davant dels que fins ara ens han governat o dels que ho pretenen fer-ho.

Punts que haurien de servir per la extensió del regne de Deu a casa nostra ,un Regne vasat en la cultura de la pau i la no violència, un Regne que demanem al nostre Pare cada dia amb la pregària del Parenostre.

Desde la vesan profètica els cristians no hauriem de cansar-nos de demanar i, si cal, denunciar per:

-Demanar el dret a la vida, la defensa de la família com element natural i fonamental a la nostra societat, el dret dels pares a escollir l´educació de llurs fills; el dret a circular i escollir el lloc de residència amb totes las seves conseqüències

-Defensar les no retallades a les despeses socials per la crisi , on la pobresa augmenta dia a dia, a casa nostra.

-Denunciar quan no es compleixi el cent per cent del 0,7%, com també la reducció i condonació del deute dels països més empobrits.

-Demanar per la reducció progressiva de la despesa militar espanyola, per transformar-la en inversió social, com també, per la no intervenció militar del exercit espanyol en els conflictes arreu del món.

-Demanar treballar per l´eliminació dels paradisos fiscals on els més rics i també alguns governants hi tenen els seus diners ,com també per la transparència del politics amb les seves gestions de govern, que la lluita pel frau fiscal i la corrupció siguin la seva prioritat.

-Denunciar quan els fons públics i subvencions arriben a aquelles empreses que vulneren els drets humans.

Finalment hauriem de demanar que vetllin per la nostra Natura catalana , que la petjada ecológica que deixarem als nostres progenitors sigui reduïda al mínim possible.

Jaume Ventura.

les lectures del diumenge 34 durant l'any. Crist Rei de tot el món. 21 de novembre

"recorda't de mi el dia de la teva vinguda"

2Sa 5, 1-3

És per etapes que David esdevé rei de tots. Primer, és ungit per Samuel, en nom de Déu (1Sa 16, 13); després de la mort de Saül, és escollit rei per la tribu de Judà (2Sa 2, 4), el Sud, amb capital Hebron. Al Nord hi regna el fill de Saül que, uns anys després, és assassinat. Llavors, finalment, les tribus del Nord van a trobar David, i es produeix la unió de totes les tribus, que fan aliança a l’entorn de David.

“... i l’ungiren rei d’Israel”, amb que es vol mostrar que aquesta unió és designi de Déu, donant a David el títol de Messies, que vol dir “l’ungit”. Déu l’ha escollit i li ha fixat una tasca: “pasturaràs Israel ...”, tindràs cura de que Israel vagi pel bon camí. Però amb l’exili a Babilònia desapareixen els reis, i neix l’esperança de que Déu n’enviarà un altre. Mil anys després de David, Jesús serà nomenat “Fill de David”, inaugurant el regne definitiu, i es dirà de sí mateix “Jo sóc el bon pastor”.

...........................................................

Lc 23, 35-43

El poble es limita a contemplar, en silenci, Jesús crucificat, però els dirigents es mofen d’ell, els soldats se’n riuen i un dels altres condemnats l’injuria. Tothom esperava un nou rei a l’estil de David (triomfant i poderós), però Jesús és tot el contrari del que esperaven.

Jesús és interpel·lat per tres vegades: “Si tu ets ...”. Cadascú ho fa a partir de la seva situació personal: els caps religiosos, que esperaven el Messies, els soldats, que els deien que Jesús era rei, i el malfactor que volia salvar-se de la mort. Tots volien que Jesús fes quelcom d’extraordinari ... com en les temptacions al desert; però aquí, Jesús no diu res.

La referència al “vinagre” que li ofereixen, forma part de l’escarni. Podem llegir en el Sl 69, 22: “quan tinc set, em fan veure vinagre”.

Tothom sembla estar-hi en contra, però, un dels malfactors afirma que Jesús no ha fet res de mal, reconeix la seva reialesa, i li demana ajut. Van crucificar Jesús com un rei (així ho diu el rètol), però sols un dels lladres intueix que es tractava d’un regne diferent, i li diu “recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” ... “avui seràs amb mi al Paradís”, li respon Jesús, on conviuran Déu i els homes.

JiR

Diumenge dia 7 de novembre vàrem anar a missa de 10

Cal sortir d’hora de casa perquè és previsible que l’església s’omplí i no es pas qüestió de no poder entrar-hi. A mida que ens apropem a l’església es nota cada vegada més ambient, grups de persones diverses que manifesten amb diferent intensitat i forma la seva alegria, la seva adhesió, la seva fe...
Un gran nombre de policies controla que no hi hagi cap incident, sembla que es preveu una gran concentració de persones. Als voltants del Temple ja hi ha milers de fidels, també hi ha moltes persones als carrers adjacents.
Una vegada entrem a dintre la visió és fantàstica no hi ha paraules per descriure un espai magnífic, impressionant, sorprenent,... que convida a mirar amunt a sentir-te més a prop del cel.
Una ullada a l’entorn i de seguida ens adonem que la majoria de persones que hem anat a aquella celebració eucarística ho hem fet com si estiguéssim a la nostra parròquia , perquè la major part dels assistents som això, parroquians de les diverses parròquies de la diòcesi.
A les deu en punt amb el cant d’entrada, en català, comença la celebració. La salutació inicial, en català, la paraula, en català i en castellà, l’homilia.. i així com en múltiples misses que els diumenges es diuen tant en català com en castellà a casa nostra, un poble que prega a un mateix Déu amb formes i signes diferents.
Al llarg de la celebració es succeeixen un seguit de ritus que no solen ser habituals, es tracta dels signes de dedicació d’un temple: olis crismals, encens, aigua beneïda,... allí només una taca negra enmig d’un mar blanc d’albes i estoles. Llàstima, encara cal que l’església avanci en alguns aspectes i un en el cal fer-ho i amb urgència és amb el del paper de la dona.
En acabar la celebració, després de la comunió i la pregària final, el Virolai. I encara una propina el Nigra Sum i l’Al•leluia del Messies de Haendel.
En definitiva una celebració eucarística solemne, però, alhora amb un to proper, ben nostre que ens ajuda a viure la fe com a membres d’una església local, però alhora com a membres d’una església universal: la de Crist.
Per cert encara no he dit que aquesta eucaristia va ser la de la consagració de la Sagrada Família i la va presidir el Sant Pare Benet XVI. Nosaltres vàrem ser-hi.
En acabar tornem a casa i comentem, ha estat bé,....molt bé.

Joaquim Sabater
Membre de Xarxa de Laics

les lectures del diumenge 33 durant l'any. 14 de novembre

“amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”

Ml 3, 19-20

Després l’entusiasme pel retorn de l’exili a Babilònia, les decepcions s’acumulen, i el relaxament deteriora les costums i la fe, tant dels sacerdots com del poble. Veuen els seus camps ocupats per estrangers, l’abundància de cultes pagans i el Temple destruït ... ¿on és Déu?

Malaquies s’esforça en tornar la moral al poble, i els diu que Déu prepara la seva vinguda, “el dia del Senyor ... abrusador com un forn”, imatge de l’amor infinit de Déu ... que abrusa. Això, però, no impedeix que es parli també d’un judici, en una imatge ambivalent del sol: llum i calor. Uns cremaran com la palla, però d’altres veuran brillar la llum de la salvació, enmig de la foscor, el dolor i la mort.

Aquesta ambivalència es dóna en tothom, tots tenim coses bones i dolentes, i cal esperar que el sol de Déu cremi les dolentes, com la palla, i faci germinar les bones amb la seva llum.

...........................................................

Lc 21, 5-19

Un grup remarca la grandiositat del Temple, que és símbol de la que ostenten els escribes i mestres de la Llei, identificats amb les estructures socials, polítiques i religioses d’Israel; són més importants els sacrificis i rituals, que la misericòrdia i la justícia social, que són les actituds que demana Déu. És per això que Jesús diu que el temple serà destruït, doncs no promou una relació adequada amb Déu i els germans, sinó que porta a divisions socials i injustícies. Llur fe, llur religiositat, es recolza en aquestes pedres ... però d’això no en quedarà pedra sobre pedra, els diu Jesús.

Es trobaven bé en el “sistema” del Temple, però Déu no mira les grandeses de pedra, ni els magnífics ex vots, sinó que busca un poble on poder-hi habitar. La vinguda del Senyor, fa passar aquest món dins l’eternitat de Déu, i això representa un capgirament, que s’expressa, simbòlicament, amb un llenguatge apocalíptic.

En aquesta situació caòtica, amb la que respon Jesús, Lluc s’inspira en l’ambient real que viuen els cristians en l’època en que ho escriu. Jesús, també, els vol prevenir del possible engany amb falses promeses, que els portés a abandonar la tasca i la lluita, deixar-ho córrer ... però cal continuar. Els deixebles seran perseguits, però el mateix Jesús els donarà saviesa per resistir-ho ... i “amb la vostra perseverança, obtindreu la vida”.

JiR

les lectures del diumenge 32 durant l'any. 7 de novembre

"Déu de vius"

2 Ma 7, 1-2, 9-14

Escrit el segle II aC. quan el rei grec Antioc volia posar una estàtua de Zeus al Temple de Jerusalem, i pretenia esborrar la religió jueva, començant per exigir desobeir les regles alimentaries i del sàbat, i oferir sacrificis a altres déus.

Posar un discurs en boca dels protagonistes, és un artifici literari per donar vida al missatge que es vol transmetre: per primera vegada, d’una manera clara, s’aborda la qüestió de l’esdevenir dels creients que moren per Déu, la descoberta de la fe en la resurrecció, de que la vida no s’acaba aquí.

La fe en una vida després de la mort, es desprèn de la confiança en la justícia de Déu, que no pot abandonar a la mort, aquells que accepten sacrificar per Ell la seva jove vida. Déu els donarà una vida nova, i superior a la que ells han donat.

...........................................................

Lc 20, 27-38

És una discussió polèmica amb els saduceus, a l’entorn de la resurrecció.

Els saduceus, sols reconeixien com a revelats els 5 primers llibres de la Bíblia, el Pentateuc, que atribuïen a Moisés, i en ells no es parla de resurrecció. Llavors, volen mostrar com una tal creença pot conduir a conseqüències ridícules, i posen un exemple inversemblant: una dona que ha tingut set marits. Dins una mentalitat on la mort esborra l’individu, aquest pot sobreviure a través de la seva descendència, i és per això que, per llei (Dt 25,5), una viuda sense fills, s’ha de casar amb un cunyat, per donar una posteritat al seu germà.

La resposta de Jesús comporta dos aspectes:

1) desfà les falses concepcions de la resurrecció, que és un altre tipus de vida, no la reanimació d’un cadàver, sinó una vida nova on no hi ha mort, però que és impossible descriure, i ni tant sols imaginar com serà.

2) els remet al mateix Moisés, que no van saber interpretar, i fa referència a la veu que surt de la bardissa que crema (Ex 3, 6): “Jo sóc el Déu del teu pare, d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” ... si Déu es refereix a ells, és que són vius!! És un Déu de vius i no pas de morts.

JiR