2/2/11

Portes Obertes

Aquest passat mes de gener vaig tenir el goig i l'oportunitat de fer una escapada a París. Evidentment, no cal pas dir-ho, no hi vam anar per veure esglésies, però, a voltes l'art, la curiositat o l'oportunitat de seure i descansar una mica de les llargues caminades, tot donant-ne gràcies a Déu, van fer que entréssim a diferents esglésies. I aquesta va ser la nostra primera sorpresa: “entrar”, doncs a diferència del que sovint passa al nostre país, a París les esglésies estaven obertes.


L'ambient nadalenc encara era present a la ciutat i, lògicament, també a les esglésies. L'anunci de la bona nova de la vinguda de Jesús amb grans rètols era present no tan sols dins les esglésies, cosa que és d'esperar, sinó també al carrer, proclamant la bona nova a la gran diversitat d'homes i dones que omplen els carrers de la ciutat. Cada una d'elles ho feia amb els seus mitjans, ja sigui les habituals pancartes pintades o rètols que en podríem dir gairebé publicitaris. Per cert, França és un estat laic, oi? Ho dic perquè a vegades aquí, uns nouvinguts en això de la laïcitat, confonem, potser, una mica les coses.

Igual que aquí, en moltes esglésies, sobretot les més turístiques, venen medalles, estampes i ciris en algun racó del seu interior. Sincerament a mi no m'ha agradat mai. Però no és això el que volia ressaltar, sinó el fet que, en moltes esglésies, hi havia una oferta diversa de llibres religiosos que podies comprar, i no parlo dels anomenats “devocionaris”. Es pot discutir si el lloc és l'adient, però a mi, si no m'ho miro des d'un suposat interès recaptador, em va fer pensar.

El diumenge, de bon matí, vam enfilar a peu cap a Montmartre i a la basílica del Sacré Coeur. Sabíem que a les 11 feien una “missa cantada” i havíem decidit d'assistir-hi abans de finalitzar la nostra breu estada a París. La veritat és que va ser una agradable sorpresa. En primer lloc el respecte amb què convivien els visitants turístics i els feligresos que venien a celebrar l'eucaristia. Potser sí que estan en un altre nivell cultural. Després, trobar-nos que en aquella basílica hi vivia algú (!): una comunitat de monges benedictines -una gran comunitat benedictina- doncs, a la celebració s'hi aplegaven gairebé un centenar de monges, novícies i postulants. Es veia una comunitat amb una important presència de dones joves. Una d'elles s'encarregà de repartir a tots els assistents un full amb els cants i les lectures en diversos idiomes. Els cants, molt ben dirigits per una de les monges, eren monacals, però, amb aquella força que expressa la música francesa. Al costat nostre una dona de color cantava com si formés part del cor. Un bonic final que no esperàvem.

No només les portes de les esglésies de París eren obertes, també l'Església de París vivia i celebrava de portes enfora la seva fe.

Francesc Giol