"El pa que jo donaré és la meva carn: perquè dóni vida al món" .....Fem Festa!
Dt 8, 2-3, 14b-16a
El text comença per “recorda’t”. Fer memòria del nostre passat, forma part de la història de la fe, de la història de salvació. Moisès recorda al poble que, en el decurs de la marxa pel desert, malgrat les proves i dificultats que van patir, Déu ha estat sempre present i mai l’ha abandonat.
És curiós que Moisès presenta aquí aquestes proves com un temps d’aprenentatge imposat per Déu, és com voler mostrar, d’una part, la pobresa del poble i, per altre, la sol·licitud constant de Déu envers ell, doncs d’altre manera s’haguessin mor.
Aquest text va ser escrit força temps després de Moisès, en una època en que el poble, instal·lat a Canà, sense fam, ni set, ni serps, s’estava oblidant de la fidelitat a l’Aliança. És llavors que els discursos de Moisès foren descoberts i van mostrar tot el seu sentit: “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (Dt 8, 3). Aquesta experiència ha de servir de lliçó per el poble de Déu de tots els temps. Déu està sempre al nostre costat, i dóna el pa de la seva paraula i l’aigua de la vida eterna. ...................................................................
Jn 6, 51-58
Reprenent la imatge del mannà, Jesús es presenta com el pa baixat del cel, i el seu do és el que ens fa viure. Quan es va escriure aquest evangeli, la pràctica eucarística estava ja sòlidament establerta, i és a la llum del Sopar que es comprenen les paraules de Jesús.
Jesús és el “pa viu” que pot satisfer totes les fams; els aliments terrenals (la set de diner, els honors, el poder) mai podran satisfer plenament el cor humà. Jesús s’ofereix ell mateix: la seva persona, “la carn” designa la condició humana, en la seva vessant de feblesa i limitació, és la manera d’estar present el Verb, la Paraula; i ofereix també la seva vida (“la sang”).
En el “menjar”, com a assumpció de la Paraula, hi trobem l’experiència dels profetes, que van tenir d’empassar-se la Paraula de Déu: Jr 15, 16 “Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava ...”; Ez 3, 1-3 “Fill d’home, menja això que reps. Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ...”. Menjar o beure, simbòlicament, és assumir, identificar-se, amb el que es menja o es beu i, en el cas de Jesús, comporta assumir, adherir-se, al missatge que ens ofereix la seva persona durant tota la seva vida.
Amb aquest llenguatge simbòlic, Jesús ens vol dir que la seva història (la carn) i la seva vida (la sang), han estat per donar-nos vida a nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada