7/10/11

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 9 d'octubre

Is 25, 6-9

Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.

Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.

..............................................................................

Mt 22, 1-14

D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal.

Amb la imatge d’una festa de noces, Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, donat que Israel no l’havia volgut rebre, passaria als pagans.

Jesús anuncia la Bona Nova, però molts dels primers beneficiaris no mostren cap interès pel seu missatge i, llavors, diu que hi ha altres convidats i hi envia missatgers a cridar-los. Primer, l’evangeli va ser predicat als jueus, els primers convidats, però la majoria no en van fer cas i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Llavors, els deixebles de Jesús van sortir fora d’Israel i van anunciar l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. Cal situar el text en el temps en que Mateu el va escriure a Antioquia de Siria, on hi havia molts cristians d’origen pagà, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

Finalment, la sala del banquet s’omple, tothom és convidat, bons i dolents; però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe, el reconeixement i l’amor. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne.

JiR