les lectures del diumenge 29 de durant l'any. 16 d'octubre

Is 45, 1, 4-6

El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu.

“El Senyor diu”, però, en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.

Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit.

..............................................................................

Mt 22, 15-21

És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (conservadors de les tradicions i costums, i representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Amb la resposta a la pregunta “és permès de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites” i no es compromet, uneix l’obediència al César i la deguda a Déu, tot i distingint els camps, l’autonomia dels afers temporals i la dels espirituals.

Els qui li proposen la pregunta a Jesús, porten monedes romanes del César i, en aquell temps, portar la moneda volia dir que acceptaven i reconeixien la seva sobirania. Jesús els desmunta la trampa dient que li mostrin una moneda, que portava l’efígie i el nom del César, amb característiques d’ídol, de déu; una ironia, doncs els jueus coneixien la prohibició bíblica de les representacions humanes i, especialment, d’un déu, idolàtriques (Dt 4, 16). No es tractava, doncs, d’un diner de Déu, sinó del César, pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria (en els temps de Mateu, molts van morir per refusar aquest culte). I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”, és a dir, retorneu-li el seu poble, sobre el qual heu carregat el jou d’unes lleis massa dures a seguir; esteu segurs de donar a Déu tot el que és de Déu?

JiR