Arran de la celebració de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians que va tenir lloc enguany entre els dies 18 i 25 de gener ens hem plantejat de fer un apropament a com s’està treballant de forma callada l’ecumenisme a la nostra ciutat.
La Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians té lloc cada any, des d’en fa uns quants, convocada per l’Església Catòlica, i al seu entorn es convoquen múltiples actes per tal de promoure la unitat de les esglésies cristianes, concepte a l’entorn del qual treballa l’ecumenisme.
En aquesta línia a la nostra ciutat s’ha desenvolupat, des de fa dotze anys, un procés de treball liderat per la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, que ha marcat una manera de fer i una manera de fomentar l’apropament entre les esglésies cristianes que, tal com han demostrat els darrers esdeveniments, no ha tingut el respecte degut per part dels estaments oficials de l’arquebisbat i més concretament per part de la Delegació d’Ecumenisme de la l’Arquebisbat de Barcelona, que l’any passat i aquest any ha organitzat actes a la nostra ciutat sense tenir en compte aquesta feina, tenaç i callada, que s’ha anta fent i que ha reeixit en resultats tangibles.
Hem volgut parlar amb Joan Bofill, Prior de la Venerable i Discreta Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Badalona que ens ha fet un relat de com s’han anat trabant les relacions entre les diferents esglésies cristianes que participen en la pregària que es fa cada any a la nostra ciutat i ens ha donat el seu punt de vista sobre la intervenció de la Delegació Episcopal d'Ecumenisme i de Relacions Interreligioses de l’Arquebisbat de Barcelona en els dos darrers anys.
La tasca es va iniciar, segons el relat d’en Joan, arrel d’una circular del general terciaris servites, orde a la qual està adscrita la Congregació dels Dolors, que l’any 2000 recomana que per tal de fomentar l’ecumenisme no només cal resar sino que cal actuar. En aquesta línia i després d’un seguit de consultes amb els superiors de l’orde servita i del procés intern de reflexió en el que també participa mossèn Andreu Pasqual, en aquell moment rector de Santa Maria i corrector de la congregació, que constata que s’han intentat algunes accions però que no han quatllat, es decideix que per “actuar” cal primer de tot conèixer i donar-se a conèixer i d’aquesta manera s’inicia un apropament cap a les comunitats evangèliques de la ciutat a la qual respòn de forma molt positiva l’Església Cristiana Adventista del Setè Dia.
Els primers resultats d’aquest acostament es donen l’any següent i el 26 de gener de 2001 es celebra la primera pregària a la parroquia de Santa Maria amb la participació de membres de la comunitat catòlica i de membres de la comunitat adventista.
L’any 2002, el 23 de gener, adventistes i catòlics, de nou compartiren pregària a Santa Maria, en un pas mes d’aquest diàleg.
Es repetiren, any a any, les pregàries, fruit del diàleg establert i de la voluntat de mantenir i enfortir l’acostament.
L’any 2003 s’afegeixen a la pregària un grup d’evangèlics que col·laboren amb Can Banús i el 2005 també s’hi afegeix la comunitat de l’Església Evangèlica Baptista “Nova Salem”.
En aquests anys s’han alternat les pregàries en els diferents llocs de culte de cada església i l’any 2008 es celebra la pregària a l’Església de la Comunitat dels Pares Carmelites, tot coincidint amb el centenari de la presència d’aquesta comunitat a la nostra ciutat.
L’any 2009 es va traslladar al Monestir de les Clarisses de la Divina Providència que fou ofert per a tal acte.
I, seguint el relat, arribem a l’any 2010 en el que obviant tota aquesta feina, passant per sobre la tasca constant i que en forma de pluja fina s’havia anat fent entre els membres de les comunitats catòlica, adventista i baptista, la Delegació Episcopal d'Ecumenisme i de Relacions Interreligioses de l’Arquebisbat de Barcelona va decidir, de forma unilateral, celebrar una cerimonia a la Parròquia de Santa Maria quan ja s’havia pactat, entre totes les comunitats, repetir la pregària al Monestir de la Divina Providència. I enguany de nou, també de forma unilateral, i obviant la realitat de les comunitats locals es va proposar un acte “oficial”, aquesta vegada a la Parròquia de Sant Josep, en el que les comunitats cristianes de Badalona hi van participar, com a signe de comunió, malgrat com s’havia organitzat. Aquesta vegada, però, es va realitzar una altra pregària “local” a l’Església Adventista del Setè Dia.
Val a dir que la pregària s’ha anat consolidant d’any en any i el nombre de persones que hi participa ha anat en augment, demostrant que ha arrelat i que ha esdevingut una manifestació important de les persones que des de diferents opcions vivim una mateixa fe.
En Joan Bofill, al llarg del relat, esmenta diversos noms que han estat fonamentals al llarg dels anys: d’una banda els pastors de les esglésies adventista i baptista; el rector de la parròquia de Santa Maria; l’arxiprest de Badalona Nord; els membres del Centre Ecumènic de Catalunya;...
Per altra banda destaca que el recorregut s’ha basat, fonamentalment, en el diàleg i la generació de confiança; en comentar obertament les coses, tenir molt en compte la realitat, en definitiva treballar per anar construïnt xarxa...i en això troben tota la nostra complicitat.
D’entre les característiques a destacar val la pena esmentar que la pregària que s’ha anat organitzant és una pregaria conjunta en la que es prega de forma conjunta per la unitat dels cristians, a diferència d’altres pregàries que es convoquen al llarg de la setmana en la que els catòlics preguen per la unitat dels cristians i conviden a participar-hi les altres esglésies cristianes.
Pel que fa a algun fet destacat que s’agi donat al llarg d’aquests anys, Joan Bofill detaca el fet que l’any 2007 l’evangeli el va llegir una diaconesa i el rector va assenyalar que era la primera vegada en quasi 900 anys d’història de la parròquia en que es donava aquest fet.
El nostre convenciment és que la voluntat de mantenir el contacte i de construïr un espai de coneixement entre les diferents esglésies cristianes de la nostra ciutat ha permès superar la manca de sensibilitat o, fins i tot, la prepòtència que ha demostrat el delegat diocesà d’ecumenisme, organitzant una activitat sense aixecar el cap i mirar, ni que sigui una mica, allò que passa en l’entorn.
La nostra preocupació, però, és que aquesta actitud no és infreqüent en la nostra església i les realitats locals, massa sovint no són tingudes en compte, malgrat ser fruit d’un esforç i d’una constància, quan el que es tracta és d’organitzar una cosa per part de l’església oficial..
En tot cas la feina feta a Badalona al llarg d’aquests anys seguirà i estem convençuts que la llavor donarà fruit i s’haurà fet un pas en la cosntrucció de l’ecumenisme a la nostra ciutat.
“L’ecumenisme en definitiva no és res més que l’acció desplegada als diversos nivells per gairebé totes les denominacions cristianes amb el desig de restablir la unitat, fins i tot visible, que Crist volia per a la seva Església.... En això val la pena comprometre-s’hi. Perquè el moviment que en resulta, amb la renovació de l'actitud espiritual, suposa una visió positiva del món i de l'home. El moviment ecumènic comporta una ideologia, un sistema i fins i tot una organització, bé que cap d'aquestes dimensions no sigui una finalitat. No cerca el retorn d'una confessió a l'altra ni tampoc les confronta amb la pruïja del triomf d'una d'elles. Creu en les possibilitats de creixença de la unitat que ja existeix i, mai que arribés a acomplir del tot la seva tasca, com a mitjà que és, el moviment ecumènic hauria de desaparèixer. La renovació de l'eclesiologia catòlica, iniciada vigorosament al s XIX per J.A.Moehler, fou el resultat d'una confrontació positiva entre el catolicisme i el protestantisme i preparava el camí de l'ecumenisme, del qual foren capdavanters P.Couturier (ecumenisme espiritual) i Y.M.Congar (ecumenisme teològic) i el monestir de Chevetogne, fundat per L.Beauduin, en el camp catòlic. La superació del liberalisme protestant del s XIX, per obra de K.Barth, juntament amb l'exigència de donar un testimoni missioner de tots els cristians units, posà també unes bases segures al moviment ecumènic actual”
Quim Sabater
