les lectures del 3r diumenge de quaresma. 27 de març

Ex 17, 3-7

A la sortida d’Egipte, el poble jueu no es troba pas d’immediat en una terra acollidora, sinó que haurà d’experimentar el desert, la proba.

El pànic s’ha apoderat del poble, doncs no tenen aigua. És molt bonic sortir d’Egipte i conquerir la llibertat, però ... si és per morir de set al desert, ja estaven bé a Egipte. Davant de tota mena d’acusacions, Moisès no sap què fer i acudeix a Déu, que li transmet la seva força en el bastó, que ja va tenir el seu rol en les plagues d’Egipte, i ara farà brollar aigua de la roca, que calmarà el poble assedegat, però sobretot retrobaran la certesa de que Déu està allà amb ells. Moisès donà a aquest lloc el nom de Massà i Meribà, que vol dir desafiament i acusació, doncs el poble va dir: “el Senyor està veritablement enmig nostra o no hi és?”.

Aquesta temptació de dubtar de Déu davant les dificultats, és encara actual; costa confiar en que Déu està al nostre costat i ens farà trobar mitjans per sortir-ne. L’autor del relat del jardí de l’Edèn, no va fer altra cosa que posar-hi l’experiència de Massà i Meribà, per fer-nos entendre que la sospita portada sobre Déu enverina des de sempre les nostres vides, es “original”, des dels orígens.

...........................................................

Jn 4, 5-42

Els pous eren un lloc de trobada, i junt a un pou, Jesús inicia el diàleg simbòlic amb la samaritana, demanant-li aigua, perquè tenia set.

En la Bíblia, la infidelitat a Déu, era considerada com un adulteri, i el mot marit símbol de divinitat. Samaria va ser ocupada per cinc pobles, amb els seus respectius déus ... la dona havia tingut cinc marits, i l’actual “no és pas el teu marit” (el Déu veritable), li diu Jesús.

Perquè ella ha acceptat el diàleg (malgrat Jesús és jueu), i busca de bona fe una explicació ... pot entrar en el coneixement del Messies, “Sóc jo, qui parla amb tu”, encara que Jesús havia dit als deixebles que no ho diguessin a ningú.

Es contrasten dues realitats: material i espiritual. Jesús demana menjar als deixebles, però quan li porten diu “el meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat”. Jesús demana aigua a la samaritana, i en resposta al què diu, li parla del do d’una altre aigua. “Cal adorar Déu en aquesta muntanya?” pregunta la dona; quan parla del culte, Jesús li proposa el culte “en Esperit i en veritat”. Amb la vinguda del Messies, el culte ja no serà un afer de lloc, temple, muntanya: Déu es fa conèixer a tothom sense distinció, en Esperit i en veritat.

JiR

Les lectures del 2n diumenge de Quaresma. 20 de març

"La transfiguració" Mosaics artístics egara.

Gn 12, 1-4

Abram vivia a Ur de Caldea, a la vall de l’Eufrates, cap el segle XIX aC. Pertanyia a un clan de pastors seminòmades, que buscaven pasturatge pels seus ramats, no lluny de les ciutats. Déu va dir a Abram: “Ves-te’n del teu país ...”, però el text hebreu és més expressiu al afegir “per tu ...”, pel teu bé. Si Déu crida Abram, i a tot humà, és per la seva benaurança, Déu es revela com el qui vol el bé de l’ésser humà. El fa marxar pel seu bé, prometent-li tot el que, en aquell temps, feia feliços els homes: una nombrosa descendència i la benedicció de Déu.

Aquesta benedicció promesa a Abram, però, no és pas per ell sol, el projecta de Déu és per a tota la humanitat, i mai es desdirà d’aquesta promesa, encara que ningú no està obligat a acceptar-la. Posar-se en marxa, és una proba de la fe d’Abram i, més endavant, Déu li canviarà el nom, es dirà Abraham, que vol dir “pare de multituds”.

...........................................................

Mt 17, 1-9

Hi ha un paral·lelisme entre l’escena de la Transfiguració i la del Baptisme de Jesús. En el Baptisme, Déu recolza Jesús al començar la seva missió, i abans d’iniciar la ruta cap a Jerusalem, on el mataran, es produeix la Transfiguració, amb un nou recolzament a Jesús, per part de Déu; és com dir que malgrat el que veuran a partir d’ara, continua estant-hi d’acord, que no s’ha d’interpretar que Déu vol que el matin, que exigeix un sacrifici, semblant als déus pagans.

En el text hi abunden les imatges bíbliques: 1) la muntanya, com a lloc de revelació de Déu, 2) el núvol, signe de la presència de Déu, 3) la cara i els vestits de Jesús, resplendents i plens de llum, semblant a Moisés baixant del Sinaí, 4) Moisés i Elies, representen la Llei i els Profetes, el conjunt de les Escriptures, i 5) les tendes que evoquen la festa de les Tendes, en que els jueus recordaven la travessa del desert, en espera d’una nova manifestació de Déu.

Després els deixebles, prosternats sentint la veu de Déu, quan aixequen els ulls sols veuen Jesús; Moisés i Elies ja no hi eren: la Llei i els Profetes cedien el lloc a Jesús ... però aquesta realitat, sols es podrà entendre després de la Resurrecció, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.

JiR

Quaresma, una espera joiosa de la resurrecció.

La quaresma no ha de ser un temps de sacrificis i penitències sinó una espera joiosa de la resurrecció. El cimal de la vida cristiana és la celebració de la resurrecció de Jesús la nit del Dissabte Sant.

Per intentar esbrinar el significat de la resurrecció hem de comprendre la situació prèvia:

Jesús va ser crucificat per què, en els tres anys de vida pública, amb fets i paraules va proclamar que, en el projecte de Déu, el bé de l’home està per sobre de la llei i de totes les normes cultuals i preceptes, això va incomodar a les autoritats civils-religioses que van decidir ajusticiar-lo com a un malfactor amb la pena de la crucifixió. Els seus seguidors, que no van entendre res del que deia i feia, van fugir plens de por i el van abandonar; només unes dones s’ho miraven de lluny. Un conegut seu, Josep d’Arimatea el va enterrar.

Tres punts hem de considerar per fer una aproximació a la resurrecció de Jesús:

1.- Què va passar ? L’únic fet històric és que poc temps després aquests seguidors van proclamar que Déu l’havia ressuscitat (Ac 2,22-25) i en van donar testimoni amb les seves vides. Del que hem comentat abans i del que està escrit en els evangelis cal pensar que aquests seguidors no creien ni esperaven la resurrecció, és un fet que se’ls va mostrar amb les aparicions.

2.- Aspecte hermenèutic: Què volen dir els relats del NT sobre la resurrecció. El testimoni de la primera comunitat, la que va conèixer a Jesús, el recull Pau a 1Co 15,3-15ss; Fl 2,6-11, uns 30 anys abans dels testimonis dels evangelis. Hi ha dos punts importants: el primer que el text grec (malgrat la traducció) diu que Crist ha estat ressuscitat per Déu, no que ha ressuscitat, la resurrecció és doncs una acció de Déu. El segon és el fet de que el testimoni de la resurrecció no està a la tomba sinó en el fet que Crist se’ls va fer present, les aparicions no són una apreciació dels deixebles sinó una acció de Jesús.

3.- Aspecte teològic: Què significa la resurrecció. Al començament de la predicació dels deixebles el tema de resurrecció era conflictiu (Ac 4,1-7; 5,29-33; 7,57-58). En aquells temps la resurrecció es considerava el fet amb el que Déu donava la raó a la víctima, Déu és alliberador i salvador que no tolera que la última paraula del just sigui la seva mort, per això amb la seva resurrecció Déu li donava la raó. Era doncs intolerable que Déu donés la raó a un crucificat.

El que celebrem la nit del Dissabte Sant és el fet que Déu ha donat la raó a Jesús, ha expressat de forma clara la seva voluntat: El bé de l’home que està per sobre de la llei, els preceptes i el culte. Una vida plenament humana amb justícia, veritat i llibertat. Això és el que celebrem la nit de Pasqua i aquest és el nostre compromís com a cristians.

Llorenç Casanova i Domènech

Podeu consultar:

Lois Julio, La experiencia del Resucitado, en los primeros testigos y en nosotros hoy.

Lorenzen Thorwald, Resurrección y discipulado.

Alegre Santamaria Xavier, Un silenci eloqüent: o la paradoxa del final de Marc

Pagola José Antonio, Jesús. Aproximación histórica. Cap. 14

les lectures del 1r diumenge de quaresma. 13 de març

un desert interior...

Gn 2, 7-9; 3, 1-7

Aquest segon relat de la creació vol explicar, a través d’un mite, l’origen del mal i de la mort. El mal no és pas creat per Déu, no pertany a la creació original.

Es descriu un jardí ple d’arbres, dels que es pot menjar el fruit de tots, excepte de “l’arbre del coneixement del bé i del mal”. La serp fa fixar l’atenció de la dona sobre aquest arbre prohibit, i s’instal·la en ella la confusió i la sospita: com és que no en podem menjar? és que Déu ens prohibeix accedir al coneixement? ... Al menjar el fruit se’ls hi obren els ulls, l’arbre acompleix el seu rol: descobreixen que van nus i són mortals ... però menjar-ne és també pretendre decidir el què és bo i el que no, i això pot portar problemes ... és el mal. Sols Déu pot saber el que és bo o el que és dolent. ...........................................................

Mt 4, 1-11

Passar 40 dies al desert i ser temptat, és com dir que Jesús va ser temptat durant tota la seva vida. 40 és un número simbòlic que vol dir un temps de preparació o d’espera, però també tota una vida. El desert on Jesús va ser temptat, també té un sentit simbòlic, fa pensar en els 40 anys de desert on el poble d’Israel també va viure la temptació.

El text vol donar una visió teològica de les diverses formes de temptació en que es va trobar Jesús. Jesús és temptat en allò que es creia més essencial: 1) la riquesa o capacitat de resoldre qualsevol necessitat, 2) el prestigi, la temptació de la imatge, i 3) el poder, pactant amb qui calgui per aconseguir el que es desitja.

Les tres respostes de Jesús al temptador, són cites del llibre del Deuteronomi tretes, precisament, d’una meditació sobre les temptacions del poble d’Israel en el desert: 1) l’aliment de la Paraula (Dt 8,3), 2) el refús de posar Déu a proba (Dt 6, 16), i 3) el servei exclusiu a Déu (Dt 6, 13). Per la obediència a l’Escriptura Jesús ha obtingut la victòria sobre el diable. És important, doncs, conèixer i entendre la Paraula de Déu, per poder així respondre adequadament a les temptacions.

JiR

Quaresma 2011: construint el camí per celebrar la Pasqua

En els darrers dies hem conegut l’assassinat del ministre catòlic del Pakistan Shahbaz Bhatti. Responsable del Ministeri per a les Minories, el seu assassinat va tenir com a única motivació la seva religió i la seva oposició a la llei contra la blasfèmia que va condemnà a mort a Asia Bibi. Assassinat per ser cristià i defensar els drets de les minories religioses; assassinat per lluitar pel respecte, la igualtat i la dignitat de totes les persones.

També en aquests dies s’ha difós la notícia de l’assassinat del pare Marek Rybinski, salesià de 34 anys que des de 2007 treballava en una escola de Tunísia i a qui va matar un empleat de la mateixa escola que havia agafat uns diners, teòricament en préstec, i que va respondre amb un ferotge atac contra el pare Marek que era l’ecònom.

Per altra banda ens trobem cada dia, des d’en fa uns quants, amb notícies sobre les revoltes que s’han escampat pels països del nord d’Àfrica per reclamar llibertat i que, així com en alguns, han trobat una resposta més o menys raonable per part del governants, en d’altres com és el cas de Líbia han respost amb una violència extrema que ja s’ha cobrat un gran nombre de víctimes.

Horror, tristesa, indignació, preocupació, por, dubte... tot es barreja...escriu el bisbe de Tunísia Monsenyor Maroun Lahham en una carta adreçada als catòlics d’aquest país.

Ahir, va concelebrar la missa de vuit del vespre a Santa Maria un pare blanc¹ que fa quaranta set anys que viu i treballa a Burundi. A l’hora de l’homilia ens va parlar des de la seva experiència de vida d’una terra que, a nosaltres ens pot semblar estranya, però que per a ell ha esdevingut terra de fraternitat i de presència de Déu.

El contrast entre aquestes notícies sobre morts i violència i el missatge de vida que ens va fer arribar el pare blanc m’ha fet pensar que, enfront d’un món que s’encaparra en viure sense Déu, cal refermar-nos en la paraula esperançadora que ens fa arribar Crist.

Ara que comença la Quaresma podem plantejar-nos de retrobar aquesta esperança, d’intentar defugir, des de la nostra vida quotidiana, les temptacions (violència, injustícia, odi,...) que s’ens presenten cada dia. Tant de bò fossim capaços en aquest temps de quaresma de construïr, en el nostre entorn, un espai que ens permeti viure amb plenitud la Pasqua que, de nou, arribarà i en la que cal que arrelem la nostra vida.

De cap altra manera els homes podrem construir un món en el que no hi dominin la violència, la injustícia, la manca de llibertat o la mort, i només transformat-nos nosaltres podrem començar a fer present Déu en un mnón cada vegada més sense Déu.

Quim Sabater

1 Els “pares blancs” és el nom popular com es coneix la Societat dels Missioners d’Àfrica, orde religiós fundat l’any 1868 pel cardenal Charles Lavigerie que va lluitar contra la tracta d’esclaus i que va voler que la manera de viure d’aquesta orde s’arrlès a la cultura dels països africans que és on treballen fonamentalment.

les lectures del diumenge 9è durant l'any. 6 de març

Dt 11, 18, 26-28

Moisès es dirigeix al poble, però en realitat, es tracta d’un text del segle VIII aC, quan el regne del Nord va ser arrasat pels assiris, i l’autor hi veu una conseqüència de l’oblit dels manaments de Déu, i vol posar en guàrdia el regne del Sud per si encara hi són a temps.

Cal que recordin els manaments i, fruit d’aquesta proposta, apareixen les “filacteries”, dos petits cubs de cuir on, a dins, hi ha enrotllats uns pergamins amb paraules de la Llei, i que encara avui els jueus porten al front i al braç esquerra, a nivell del cor, i són símbol del que diu el text.

La Llei de Déu és una bona orientació de vida per fer la voluntat de Déu; és una llei de veritat, però també de llibertat. En el decurs del nostre camí, que s’ha simbolitzat amb una Y, som lliures d’escollir entre anar cap un costat o cap a l’altre.

...........................................................

Mt 7, 21-27

La confessió de fe no es pot expressar sols amb paraules, cal recolzar-la amb actes, conforme la voluntat del Pare del cel. “Aquell dia” (= el dia del judici) serà el de la gran trobada amb el Senyor i el dia en que la veritat es posarà de manifest.

La fe és l’escolta de la Paraula de Déu i una posada en pràctica d’aquesta paraula rebuda. No es proposa la salvació per les obres, sinó per aquella fe viva que condueix a practicar les obres.

Es mostra després el contrast entre l’home prudent que construeix la casa sobre la roca, metàfora de qui escolta la paraula de Jesús i actua, en fa un bon assentament, i l’home insensat que la construeix sobre la sorra i que, si bé escolta, després no fa res. La tempesta, que arriba sobre ambdues cases, simbolitza el judici de Déu, és el moment en que Déu es fa present, i es posarà de manifest la solidesa del què hem construït.

Cal ser un vertader deixeble que fa “la voluntat del Pare”, i un home assenyat que “construeix la casa sobre la roca”.