27/5/11

les lectures del 6è diumenge de Pasqua. 29 de maig


“... abocaré el meu Esperit sobre tothom”

Ac 8, 5-8, 14-17

Se’ns presenta Felip, un dels Set, predicant a Samaria, que no deixa de ser insòlit, donada la tradicional enemistat entre jueus i samaritans, tan present en diferents passatges de l’evangeli. La lapidació d’Esteve no calma pas els ànims de persecució que afectava als cristians hel·lenistes, i és per això que aquest grup, per prudència, es dispersa.

En certa manera, és gràcies a la persecució que la Bona Nova desborda Jerusalem i s’estén per altres llocs de Judea i a Samaria, lo qual fa recordar la frase de Jesús (Ac 1, 8): “... rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra”.

És així, doncs, com Felip va a Samaria i es posa a predicar, sense trencar, però, els lligams amb la comunitat de Jerusalem que, enviant Pere i Joan, en certa manera, vindran a recolzar el treball de Felip. Un bon exemple d’equilibri a mantenir: sentir-se lliure d’innovar dins les nostres missions, sense trencar la comunió amb els altres. Felip, de cultura grega, se sent lluny de les disputes teològiques entre jueus i samaritans i, gràcies a això, l’evangeli traspassa les fronteres i “hi hagué una gran alegria en aquella ciutat”.

...................................................................

Jn 14, 15-21

En un moment en que es prepara per deixar-los, Jesús anuncia als deixebles la vinguda de l’Esperit. Coneixien el que havia dit Ezequiel (Ez 36, 26-27): “Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre ... Posaré el meu Esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes ...”. Dir als apòstols que l’Esperit es quedaria amb ells, és anunciar que el gran dia de l’Aliança definitiva havia arribat. Déu estava en una Tenda durant l’Èxode, després en el Temple de Jerusalem, però ara, complint el que profetitzava Ezequiel, Déu estarà en el cor del seu poble.

Jesús promet enviar un “Defensor”; el text grec en diu “Paraclet”, que es podria traduir per defensor, intercessor, el qui dóna suport. Si Jesús promet “un altre Defensor”, sembla suggerir que, fins ara, el Paraclet era Ell: aquest Esperit de veritat promès, prendrà el relleu de Jesús i continuaria la seva obra, és una altre manera de restar Ell present. No s’anuncia, doncs, un temps d’absència, sinó un temps d’una altre presència. Per l’Esperit, Déu estarà en el cor dels homes, dels qui volen viure dins la fidelitat als manaments de Jesús, els revelarà el missatge de la seva obra i els conduirà cap el dia gloriós en que arribaran a la casa del Pare.

Diu el text que “El món no el pot rebre ...”. És com dir: “el món no és capaç d’acollir l’Esperit”, la condició de l’home, abandonat a les seves pròpies forces, no pot trobar aquest “esperit d’amor”, però els apòstols sí que el rebran, i la seva missió serà aconseguir que aquest Esperit arribi a tothom, acomplint així una altre profecia: “... abocaré el meu Esperit sobre tothom” (Jl 3, 1).

JiR

20/5/11

les lectures del 5è diumenge de Pasqua. 22 de maig


Ac 6, 1-7

L’acceptació de la diversitat és un desafiament per tota comunitat que es fa gran: uns llegien l’Escriptura i pregaven en hebreu, i d’altres ho feien en grec. Una llengua diferent vol dir també una cultura i unes costums diferents, i la desigualtat en l’atenció a les viudes va desencadenar el problema. Era una regla del món jueu atendre les viudes, pel que fa creure que els encarregats de fer-ho eren jueus hebreus i, sembla, tendien a afavorir les viudes del seu grup.

La reacció dels Apòstols comporta tres punts: 1)convoquen una assemblea de deixebles, que és on es prenen les decisions, 2) recorden els objectius dels cristians: pregària, servei de la Paraula i servei als germans, i 3) no dubten en proposar una nova organització; ser fidels no vol pas dir mantenir-se fixats al passat. Llavors es decideix nomenar 7 persones que es dediquin al servei dels germans, i sorprèn que tots tinguessin noms grecs. Els apòstols restarien responsables de la pregària i proclamar la paraula ... però, més endavant, trobem alguns dels Set, com Esteve i Felip, fent tasques de predicació, semblant als Apòstols. Alguns interpreten el 7 com a xifra simbòlica: els 12 (12 tribus) actuarien a Israel, i els 7 (xifra completa) ho farien cap els pagans, a tothom ... com així va succeir quan els hel·lenistes van fugir de Jerusalem, després de ser lapidat Esteve.

...................................................................

Jn 14, 1-12

Jesús sap que els deixebles pensaven en la seva partença, feia poc que ho havia anunciat, i això els afligia, lo que explicaria les primeres paraules de Jesús que ens relata el text, “que els vostres cors s’asserenin”; però també els diu que tenen un lloc reservat a la casa del Pare, i que una vegada els hi hagi preparat, tornarà per porta’ls-hi.

Però ... i el camí? Davant el dubte de Tomàs, Jesús respon que Ell és el camí que porta al Pare, la veritat en relació al Pare, i la vida que dóna el poder per arribar a conèixer el Pare. El Fill és l’únic camí per anar al Pare.

Jesús els vol fer veure la unitat que hi ha entre el Pare i Ell. “Qui em veu a mi veu al Pare”, li respon a Felip. Jesús ens proposa entrar en comunió amb la Vida divina, ens hi prepara un lloc. No ha vingut per ensenyar-nos el camí ... Ell és el camí per arribar al Pare. En Jesús tenim un bon guia al llarg de la ruta de la nostra vida.

JiR

13/5/11

les lectures del 4rt diumenge de pasqua. 15 de maig

"El bon pastor". Catacúmbres de Priscil·la

Ac 2, 14, 36-41

Es tracta d’una primera elaboració teològica del anomenat kerigma, o nucli de la predicació. La gent amb qui parla Pere, són pelegrins vinguts d’arreu per celebrar la Pentecosta, o festa del do de la Llei, i el que intenta amb les seves paraules és obrir-los els ulls: a Jesús “Déu l’ha constituït Senyor i Messies” , fent reposar així sobre Jesús totes les esperances d’Israel.

Però creure que Jesús és el Senyor sense que canviï res en la nostra vida no té sentit; ser deixeble no consisteix sols en creure, és també actuar. “Què hem de fer?” li pregunten ... “convertiu-vos”, que vol dir retornar, donar la volta; és la imatge d’haver-hi dues rutes o vies, i un es pot equivocar de camí. “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada” ... volent dir que han perdut el camí, però no és pas un menyspreu, sinó constatar que s’han equivocat, i que el camí a seguir és un altre. El mitjà per canviar de ruta és el bateig rebent l’Esperit, que és obert a tothom, malgrat que alguns “encara siguin lluny”.

...................................................................

Jn 10, 1-10

El pastor representava una persona amb absoluta dedicació al seu ramat, i símbol d’una donació pels altres.

La al·legoria del bon pastor està inspirada en el capítol 34 d’Ezequiel, en que es retreu a les autoritats jueves no haver sabut pasturar el poble, però si cuidar-se ells mateixos. Llavors, Déu promet assumir Ell el paper de pastor del poble.

Els que escoltaven Jesús comprenien aquesta reflexió, perquè coneixien bé el problema dels ramats, i també l’Escriptura, encara que Joan diu que “no van entendre del què els parlava”. Probablement es referia als fariseus, que veien evident que si Jesús es presentava com el bon pastor, el pastor dolent devien ser ells, i això comportava admetre que qui els parlava era el Messies.

Llavors, Jesús els diu que “Ell és la porta”, creure és passar per Ell, per la porta que els conduirà a ser lliures i no empresonats per la llei. Pels fariseus, Déu era inaccessible, estaven encara tancats en la cleda de la llei de Moisés i els seus manaments i, al dir Jesús que ell és la porta, és donar a entendre que, a través d’Ell poden trobar Déu. La porta és el pas obligat per aquells que volen formar part del poble de Déu. La única manera d’entrar al Regne de Déu és acceptar i practicar l’ensenyament de Jesús, passar abans per Ell.

JiR


6/5/11

les lectures del 3r diumenge de Pasqua. 8 de maig

"No estava el nostre cor ben velat, mentre ens parlava pel camí, quan ens obria les escriptures"? Lc 24, 32 (segons el còdex Beza)


Ac 2, 14, 22-33

Pere, atemorit fins ara, es desvetlla amb la vinguda de l’Esperit, s’aixeca i “es posa dret” per parlar al poble d’Israel. És el primer discurs de la jove Església que comença. Els pelegrins vinguts d’arreu, compartien l’esperança d’Israel en la vinguda del Messies i, és per això que Pere s’aixeca per anunciar que el Messies que esperaven ja ha vingut: Déu ha complert la seva promesa.

La predicació de Pere va dirigida a tothom, i presenta els tres aspectes de la vida de Jesús que compondran el credo de fe més antic: un Jesús històric, acreditat per Déu amb prodigis i senyals, la seva mort en mans de les autoritats jueves, i la seva resurrecció obrada per Déu. Vol també fer èmfasi en la continuïtat de l’obra de Déu a través de Jesús, i per fer-la evident, invoca el que deia David referint-se a ell (Sl 16, 8-11). Pere acaba el discurs amb un signe d’autenticitat: “nosaltres en som testimonis”.

........................................................

Lc 24, 13-35

No és la narració d’un fet històric, sinó una composició teològica, que vol donar un missatge a través de l’experiència d’una parella de deixebles (Cleofàs i la seva dona) que, decebuts per la mort de Jesús tornaven a casa seva, a Emmaús. Tenien la idea d’un Messies alliberador, triomfador ... però és que no hi veien. Quan se’ls apropa Jesús “els seus ulls no el reconeixen”, però al explicar Jesús el sentit de les Escriptures, al final “se’ls hi obren els ulls”; estem parlant, però, d’una lectura cristiana de l’Escriptura, els jueus no ho veien pas així. Reconèixer Jesús com el Messies no és pas una evidència, l’Escriptura, així de clar, no ho diu enlloc, i sols esdevé evident quan els ulls se’ls hi obren, comprenen el sentit, i llavors “el cor s’abrusava dins nostre”.

No es diu pas quins textos cita Jesús, sols que “no calia que el Messies patís ... abans d’entrar a la glòria?”. Seria, però, trair les Escriptures creure en un exigència de patiment i de mort, per part de Déu; cal referir-ho a la frase del mateix Jesús: “No hi ha amor més gran, que donar la vida pels qui un estima”. S’ha d’arribar aquí perquè puguem descobrir el gran amor de Déu per tots nosaltres. No es tracta d’un masoquisme, sinó d’assumir les conseqüències de la seva opció d’estimar la humanitat i manifestar-ho, malgrat el que això pugui comportar.

La trajectòria de Cleofàs i la seva dona és una mostra de com haurien de ser les nostres celebracions de l’eucaristia: cal escoltar i entendre les lectures, la Paraula, per després poder reconèixer Jesús en el pa que es trenca i es reparteix.

JiR