29/7/11

les lectures del diumenge 18è durant l'any. 31 de juliol

Is 55, 1-3

És una invitació, adreçada als exiliats a Babilònia, a que rebin l’aliment sòlid de l’ensenyament diví, portador de vida en plenitud. Els recorda tres temes: 1) la gratuïtat dels dons de Déu: “veniu a comprar sense pagar”; estem massa obsessionats a parlar de mèrits per comparèixer davant Déu, que els bons siguin recompensats i els dolents castigats, 2) l’escolta o la confiança: “escolteu ... i us saciareu de vida”; “no tenim diners”, no tenim títols o valors davant Déu, però Ell sols espera de nosaltres un cor disposat i una orella oberta, i 3) la fidelitat de Déu a la seva Aliança: “pactaré amb vosaltres una aliança eterna”; es pensaven abandonats de Déu, al haver oblidat els manaments, en el passat.

L’Aliança és interpretada com un gran àpat de festa. Tot ésser viu necessita menjar i beure, i això Isaïes ho trasllada al camp de la fe, per mostrar-nos que la paraula de Déu és quelcom més que una comunicació divina, és una necessitat insubstituïble que alimenta el nostre ésser i li dóna vida.

...................................................................

Mt 14, 13-21

El text fa pensar en l’actuació del profeta Eliseu (2Re 4, 42-44) que, en una època de fam, va repartir els 20 pans que va rebre com ofrena de les “primícies”, entre cent persones ... i encara en va sobrar. Déu multiplica els fruits de la nostra bona voluntat, cal saber donar el que tenim, encara que ens sembli poc.

Jesús “se’n compadí”, és una característica que defineix la seva personalitat, sensible a les necessitats de la gent, però compta amb nosaltres per aconseguir-ho: “doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

És fàcil acomiadar la multitud i que cadascú s’espavili en aconseguir el que necessita. Però Jesús els diu que siguin ells mateixos qui ofereixin el poc que tenen. Oferir 5 pans i 2 peixos és l’incentiu perquè, des de la pobresa, tothom aporti el que té i pugui així alimentar tot el poble de Déu. El problema no és la falta de recursos, sinó la manca de solidaritat. Si estàs disposa a donar el poc que tens, Déu farà que arribi a tothom. És una invitació als deixebles de tots els temps: cal tenir prou fe per estar convençut que el compartir pot fer miracles.

En l’actuació de Jesús s’hi pot veure una prefiguració de la Eucaristia: en l’últim sopar, igual que aquí, Jesús pren el pa, alça els ulls al cel, diu la benedicció, parteix els pans i els dóna als deixebles.

JiR

22/7/11

les lectures del diumenge 17è durant l'any. 24 de juliol


1Re 3, 5, 7-12

Salomó, tot just coronat, va en pelegrinatge a Gabaon per oferir un sacrifici i és allà on, en un somni, Déu li preguntà “què vols que et doni”, i ell respon amb una pregaria, que ha esdevingut un model per Israel. Però per comprendre l’objectiu o importància del text, cal anar un xic més enrere, doncs d’entrada pot semblar que Salomó tenia totes les qualitats, i la realitat n’era un altre. El seu accés al tron va estar envoltat d’intrigues i, fins i tot, assassinats; no va pas ser un sant qui es presentà davant Déu.

Salomó sabia que tenia de governar, i això no es fàcil, i va ser mèrit seu el comprendre (primera lliçó del text) que la saviesa és el bé més preuat, i que sols Déu té les claus de la vertadera saviesa. La pregaria de Salomó va ser un model d’humilitat i confiança.

Una segona lliçó és que la seva petició busca sols el servei al poble, no demana res per ell. La veritable saviesa d’un dirigent, consisteix en prendre les justes decisions per desenvolupar el seu regne.

...................................................................

Mt 13, 44-52

1) El Regne del cel és com un tresor amagat; el qui acull el missatge de Jesús i en comprèn la importància, ha de sacrificar-ho tot per aconseguir-lo. 2) El Regne del cel és com una perla de gran valor; quan un deixeble veu en Jesús el qui dóna valor a la seva existència, es desprèn de tot per adherir-se al seu missatge. El Regne del cel reclama una donació total d’un mateix, és una decisió radical. 3) El Regne és com una xarxa que aplega tot tipus de peixos, i un cop plena (= ha acomplert, és la pesca final), s’asseuen (actitud del mestre) i amb molta cura es posen a triar els peixos bons, per quedar-se’ls, i els dolents per llençar-los.

Les tres paràboles són un afer de tria. El primer troba un tresor amagat, que pot canviar la seva vida, el segon busca una perla millor que les que ja té, i ambdós decideixen, trien, i ho venen tot per aconseguir-ho. Entre els peixos bons i dolents també cal triar. Rebre la bona noticia del Regne del cel, exigeix una tria, i comporta prescindir de tot el que un té. El Regne ja és aquí, però encara no està plenament realitzat, cal treballar per la seva construcció, renunciant a tot el que ens ho impedeix.

Encara una quarta paràbola, precedida per la pregunta “¿Heu comprés tot això?” Jesús respecta la nostra llibertat, cal comprendre el valor del tresor i la perla. Ara compara els mestres de la Llei que es fan deixebles, amb un cap de casa que posseeix un tresor format de coses velles (la Llei) i coses noves (l’evangeli de Jesús); es proposa un lligam entre l’Antic i el Nou Testament. El que ens revela Jesús té les seves arrels en la revelació de la primera Aliança.
JiR

15/7/11

les lectures del diumenge 16è durant l'any. 17 de juliol

Sv 12, 13, 16-19

El llibre de la Saviesa, encara que atribuït a Salomó, va ser escrit uns 900 anys després, en grec, per un jueu d’Alexandria. Els lectors del llibre eren de cultura grega, que admiraven la saviesa, i l’autor els diu que la veritable saviesa, els secrets del coneixement, sols els posseeix Déu.

Hi ha en el text una meditació sobre dos temes majors, dins la fe jueva: 1) el poder de Déu: “Tens el poder a l’abast sempre que vols”, i 2) la bondat de Déu: “tractes a tothom amb clemència” ... “dónes oportunitat a penedir-se”. L’autor fa un lligam entre la bondat de Déu i el seu poder: si Déu es mostra tan indulgent amb els homes és perquè és totpoderós.

Aquesta descoberta d’un Déu a la vegada poderós i bo, va necessitar segles de pedagogia a través dels profetes. Això, però, comporta noves exigències per l’home: si Déu ens ha creat a la seva imatge, la conseqüència és que cal abandonar tota idea de violència i d’abús de poder, s’ha de compartir amistat amb tothom.

...................................................................

Mt 13, 24-43

Jesús parla del Regne del cel utilitzant tres paràboles. El Regne és ja present, però està en creixement i sols culminarà a la fi dels temps.

El problema del mal se’ns presenta en la paràbola del sembrador. La llavor és bona, però el creixement del Regne s’afronta a diferents oposicions internes i externes. Es subratlla la coexistència del bé i del mal barrejats en un mateix camp. Però no és pas Déu, el sembrador, qui hi posa el mal, el jull.

Un segon punt a considerar és que el sembrador calma la impaciència dels servents, i els diu que és ell qui decidirà quan cal fer la tria, doncs de precipitar-se es podrien confondre, ja que tots tenim coses bones i dolentes i no és fàcil discernir entre el que és completament bo o dolent, i hi ha risc de perdre blat al arrencar les males herbes.

Segueixen dues paràboles curtes: el gra de mostassa i el llevat, que donen un toc d’optimisme, mostrant el contrast entre la petitesa del començament i la grandesa a que poden arribar. El gra de mostassa sembrat, esdevé un gran arbre, i evoca el dinamisme del Regne, que partint gairebé de res és capaç d’una extensió universal. El llevat pot fer aixecar una pasta enorme, i aconseguir que tot el món es converteixi en Regne, però actuant d’una manera lenta, imperceptible.
JiR

8/7/11

les lectures del diumenge 15 durant l'any. 10 de juliol

Is 55, 10-11

Per comprendre bé aquest text, caldria llegir també el verset 12: “sortireu de Babilònia cridant de goig, i us conduiran en pau a casa vostra ...”. És, doncs, un anunci del retorn dels exiliats. Per creure en una alliberació tan esperada (portaven 50 anys a l’exili) calia confiar en la Paraula de Déu.

Per comprendre l’eficàcia de la Paraula de Déu, Isaïes agafa la imatge de la pluja, molt apropiada per un poble assecat pel sol (tant Israel com Babilònia) i ansiós de rebre cada any les primeres pluges. La Paraula de Déu és com la pluja que amara la terra i la fa germinar.

Una de les constants que es troben en l’acció de Déu entre els homes, és que mai queda estèril. Però cal tenir paciència, igual que cal un temps entre el moment de sembrar la llavor i tenir el pa a punt per ser menjat.

...................................................................

Mt 13, 1-23

Cal situar l’ensenyament de Jesús dins el seu context: es troben després de les polèmiques amb els fariseus i els seus seguidors, que es tanquen dins les pròpies certeses i, com deia Isaïes (Is 6, 9-10), esdevenen impermeables a la paraula de Déu, es neguen a entendre, no es volen convertir.

Jesús s’asseu, com un mestre, i explica una paràbola, en que vol posar en evidència el fet de que la Paraula de Déu és rebuda de maneres molt diferents, la disposició del terreny on cau la llavor condiciona el resultat.

Es mostra la importància de la disposició del cor per comprendre el missatge. Com tantes vegades proposa l’Antic Testament, apareixen aquí les dues vies: o bé escoltes i obres les orelles per deixar-te instruir per la Paraula de Déu, o refuses escoltar, a risc d’esdevenir cada cop més dur d’orella i deixar-ho perdre tot. Els fariseus i la seva gent no estaven encara disposats a escoltar.

La paràbola del sembrador, i l’explicació que en dóna Jesús, apareix com la descripció dels obstacles que trobarà la predicació de l’evangeli. Sembrar la llavor del Regne comporta que una part, per diversos motius, no arriba a arrelar, però això no ha de desanimar, doncs la part que arrela i creix, donarà molt de fruit.

Cal que el missatge sigui rebut amb una bona disponibilitat del cor, que el terreny sigui propici, perquè cal també que prengui arrels fermes. Els actes de cadascú han de ser conformes amb el què s’ha escoltat.

JiR

1/7/11

les lectures del 14è diumenge durant l'any. 3 de juliol

És Ell qui ens donarà la força per tirar endavant.

Za 9, 9-10

Es tracta d’un oracle de consolació, per estimular l’esperança messiànica d’Israel que, després de l’exili, es troba novament sota el domini d’una potència estrangera , la d’Alexandre el Gran. És un moment en que cal recolzar-se en l’esperança d’una intervenció de Déu.

El profeta anuncia que un dia tindran un rei, que vindrà muntant un ase, i el seu domini s’estendrà “d’un mar a l’altre”, englobarà tots els pobles. Sembla anunciar la reunificació del regne de David: “bandejarà d’Efraïm ...” (regne del Nord), “allunyarà de Jerusalem ...” (regne del Sud), i “vindrà muntant humilment un ase ...” semblant a com Salomó va fer sobre la mula del seu pare David (1Re 1, 33-34).

Es mostra un tipus de rei, certament victoriós, però modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe, un rei seguint l’espera tradicional del poble jueu, amb la novetat que es combina el Messies Rei amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes. Una sola cosa compta: instaurar la pau i la justícia a tots els pobles.

La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries, com anunci de l’entrada de Jesús a Jerusalem.

...................................................................

Mt 11, 25-30

Comença el text, amb una lloança a Déu Pare que, si bé es revela a qui vol, Jesús ha fet experiència que té les seves preferències pels petits. Són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis i entesos”, com els escribes i doctors de la Llei que, imbuïts pel seu saber, es creuen capaços d’explicar les Escriptures, però no coneixen res del misteri de Déu que proclama Jesús.

Jesús revela als deixebles, les relacions entre el Pare i Ell i, després, els convida a seguir-lo: “veniu a mi ...”. És una crida a la llibertat, Jesús els ofereix el seu jou, per alliberar-los del jou massa pesat de la Llei, tal i com la presenten els escribes, i així podran trobar el repòs. En sentit figurat, el “jou” és el que fa ajuntar-se a un altre, per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca.

La paraula “repòs” és com l’Antic Testament presentava la Terra Promesa: el “lloc de repòs” promès per Déu al seu poble. En el salm 95, 11, Déu expressa el seu disgust pel comportament del poble i diu: “no entraran mai al meu repòs”. En certa manera, oferir Jesús el “repòs”, seria identificar-se amb Déu.

Enganxar-se al jou de Jesús, és trobar el repòs en la llei de l’amor, i és Ell qui ens donarà la força per tirar endavant.

JiR