les lectures del diumenge 27 de durant l'any. 2 d'octubre

Is 5, 1-7

La intenció d’Isaïes era fer comprendre al decadent regne jueu, els perills evidents d’una política exercida amb autoritarisme i repressió, i utilitza una antiga cançó romàntica. Proposa una mena de paràbola, per explicar el seu paper com intermediari entre el Senyor i el seu poble. És l’amic del propietari (que és el Senyor) de la vinya (que és el poble d’Israel) qui parla, i canta l’amor que aquest té per la seva vinya, però queda decebut pel que produeix, no hi troba ni justícia ni bondat, “dóna raïms agres”.

El vinyater treu la tanca i ensorra la paret, perquè tothom trepitgi la vinya. Estem encara en una època en que es creia en un Déu que castiga, però el mateix Isaïes, més endavant (Is 27, 2-4a) reprèn la cançó de la vinya i diu: “ ... Sóc jo qui la guarda ... ja no estic indignat contra ella”; ara és el Déu que estima i perdona.

..............................................................................

Mt 21, 33-43

En la paràbola, Jesús es basa en el cant de la vinya d’Isaïes, però aquí el propietari no es cuida directament de la vinya, sinó que la confia a uns vinyaters i, quan s’acosta la verema, els hi envia uns servents per rebre’n els fruits, però són mal acollits, els maltracten i els maten; després hi envia el fill, que també el maten.

Jesús s’ adreça als sacerdots i fariseus, que actuen com si fossin els propietaris de la vinya, i es guarden per ells tota la collita. Han capgirat la fe jueva, malgrat que, al llarg de la història, Déu no ha parat d’enviar signes, els profetes, perquè se’n adonessin.

A la pregunta de Jesús de ¿què farà l’amo amb els vinyaters? Contesten que els farà matar i donarà la vinya a uns altres. De la resposta, Jesús sols recupera la segona part, no s’interessa pel càstig o venjança, el regne de Déu sempre està obert, i cal no oblidar que una paràbola no és mai un veredicte, sinó una crida a la conversió. El que es posa en qüestió són les autoritats religioses, el ministeri dels quals és aconseguir el bé del poble, però l’utilitzen en benefici propi.

Déu necessita persones per aconseguir que l’evangeli prengui arrels i doni fruit, ens fa responsables de la missió. Però els càlculs dels obrers, l’atracció pel guany i la propietat, a vegades, eclipsen i anorreen la missió encomanada.

Recolzar-se en Jesús, la pedra angular, i rebre la missió de treballar a la vinya, ha de ser l’aspiració i desig de tot cristià.

Era foraster i em vau acollir

“La pancarta no penja a l'Ajuntament de Badalona,...Penja a la part alta del campanar de l'Església Major a Sta. Coloma de Gramanet. A la pancarta està escrita una frase breu, clara, positiva i cordial. En català. Era foraster i em vau acollir (Mt 25, 34-46)”.

Així començava l'article escrit per l'Oriol Domingo a la Vanguardia del diumenge 11 de setembre comentant la iniciativa eclesial de la nostra ciutat veïna. Una iniciativa que, pel que diu l'article, forma part d'un pla traçat per les vuit parròquies de l'arxiprestat i amb el suport de professionals i voluntaris de Càritas i que ha estat ben rebuda per ciutadans i autoritats municipals. Una iniciativa en positiu.

L'article al final acaba de reblar el clau: la iniciativa recull el llegat i el testimoni del bisbe Joan Carrera (1930-2008), per cert estretament i llargament vinculat a Badalona.

La notícia m'ha suggerit unes reflexions:

1.- La referència a Badalona no és baldera. Des de fa un temps a Badalona vivim, amb llum i taquígraf, la vinculació d'immigració i delicte. Pensament, per altra banda, força estès entre molts conciutadans. Hi han hagut iniciatives, com “Badalona som tots”, per a treballar en l'acollida, integració i cohesió social; iniciativa a la qual s'hi han sumat persones creients i entitats cristianes, però, l'Església de Badalona, amb un nord que viu d'esquena al sud, en conjunt i com a tal resta muda.

2.- Aquesta acció de l'Església de Santa Coloma, forma part d'un pla traçat en el marc de l'arxiprestat i amb el suport de professionals i voluntaris de Càritas. Un bon exemple i una interpel·lació als consells pastorals arxiprestals que aquests dies de setembre reemprenen l'activitat. Una crida al compromís de cristians laics i laiques que des de diferents entitats i grups hauríem d'estar disposats a implicar-nos-hi.

3.- És just i necessari, permeteu-me l'expressió, reemprendre i actualitzar el llegat del bisbe Joan Carrera en la comunitat d'homes i dones que ell va servir primer com a conciutadà i prevere i després com a bisbe.

Francesc Giol

les lectures del diumenge 26 durant l'any. 25 de setembre

Ez 18, 25-28

Ezequiel forma part dels deportats a Babilònia. La infidelitat els condueix a l’exili, però el poble, en aquest moment, pensaven que el càstig era per les culpes dels avantpassats i es sentien tractats injustament. La temptació de revoltar-se contra Déu era gran, donada la impressió de que pagaven les culpes de les generacions passades.

Ezequiel posa en relleu la responsabilitat pròpia; és una veritable revolució aquesta proposta del profeta: la responsabilitat del poble, que era col·lectiva, ara esdevé individual, de cada persona. Cadascú és retribuït en relació a la seva pròpia conducta, i mai ningú és castigat per les faltes d’un altre, però sempre s’hi és a temps a canviar de conducta o de camí. Com a conseqüència, es fa una crida a la conversió.

..............................................................................

Mt 21, 28-32

Joan Baptista havia cridat el poble a convertir-se i disposar-se per acollir la bona nova que portaria Jesús. Alguns es van mantenir tancats en les seves certeses, refusant les paraules de Joan, però d’altres, publicans i prostitutes, el van creure. La dificultat pels sacerdots i ancians era de creure en la paraula de dos individus (Joan i Jesús) que, segons ells, no tenien cap legitimitat: “qui t’ha donat aquesta autoritat?” (Mt 21, 23b), pregunten a Jesús.

“¿Què us en sembla?”, és lo primer que diu Jesús abans de proposar la paràbola, amb lo que vol donar ocasió als sacerdots i notables de donar el seu judici, de condemnar-se ells mateixos: els vol fer obrir els ulls.

El primer fill de la paràbola, refusa anar a la vinya (el Regne de Déu), però acaba anant-hi; representa la classe dels qui han pecat, els publicans i gent de mala vida, que no seguien la Llei, però la veu de Joan Baptista els cridà a penedir-se i van creure: primer van dir que no, però després s’hi repensen. Per contra, el segon fill accepta d’anar-hi tot seguit, però no hi va; representa els sacerdots i caps del poble, amb una conducta externa honorable, però que no es decideixen a creure, anar a la vinya. Allò que fem o deixem de fer després d’haver-hi reflexionat, és el que mostra realment el què som.

D’aquesta manera, Jesús denuncia l’actitud factícia dels dirigents jueus, que contrasta amb la resposta sincera dels publicans i prostitutes, que us “passen al davant en el camí cap el Regne”.

Jesús posa en relleu la primacia del fer sobre el dir, de la praxi sobre la teoria. Denuncia aquells que públicament es comprometen servir al Senyor, però no són capaços d’obrar d’acord amb les seves paraules.

JiR

les lectures del diumenge 25 durant l'any. 18 de setembre

Is 55, 6-9

Isaïes s’adreça a la gent desanimada durant l’exili a Babilònia, temptada a creure que Déu els ha abandonat, i els diu que retornin vers Déu i descobriran que s’apiada d’ells i és ric en perdó.

Crida l’atenció el primer verset: “Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar ... ara que és a prop” ... és que Déu, a vegades, no es deixa trobar, ni està a prop? Hi ha una altre traducció més entenedora: “Cerqueu el Senyor ja que es deixa trobar, invoqueu-lo doncs esta a prop” ... som nosaltres els qui ens allunyem de Déu, ell sempre està a punt.

Una lliçó del text podria ser que no és pas perquè Déu sembli silenciós, que és absent o llunyà. Encara que el poble sigui infidel a l’Aliança, Déu sempre és fidel; els camins del Senyor són molt diferents dels nostres.

Mt 20, 1-16

Jesús, al proposar aquesta paràbola, ja concreta que parla del Regne del cel, que és “com”, es podria comparar, a com actua el propietari d’una vinya, que es preocupa pels que no tenen feina. No es parla d’una “empresa”, en el Regne del cel no es procedeix amb una lògica contable, no es calculen els mèrits, les hores de treball, sols es demana la conversió, la disposició a entrar a la vinya.

L’actitud del propietari de la vinya no es correspon amb els nostres criteris de justícia, és un xic desconcertant; però les paràboles que explica Jesús, són per posar interrogants i motius de reflexió. La paràbola vol reflectir la manera d’actuar de Déu, que es contraposa a la mentalitat jueva d’aquell temps: enfront de la teologia del mèrit dels fariseus, Jesús hi proposa la teologia de la gràcia.

En temps de Mateu (que és l’únic que relata aquesta paràbola), l’arribada de pagans dins les comunitats cristianes d’Antioquia, feia inquietar els cristians procedents del judaisme, que es consideraven els autèntics hereus de les promeses de Déu, al haver sigut fidels a la Llei de Moisés i els primers a ser cridats; els costava acceptar que els cristians vinguts del paganisme fossin tractats igual que ells, malgrat haver-se convertit més tard. En la vinya del Regne del cel, es “lloga” a tots els qui escolten la crida del Senyor, fins i tot als que responen tard i, tant uns com els altres, valen igual als ulls de Déu.

El missatge de la paràbola és que Déu ens salva, no pels nostres mèrits, sinó perquè és generós. No “comprem” la salvació amb els nostres mèrits. És Déu qui fa el primer pas vers l’home (va sortir cinc vegades a buscar treballadors) i s’esforça perquè tothom trobi el camí de la fe, encara que sigui a l’últim minut ... com va passar amb el ”bon lladre”.

JiR

les lectures del diumenge 24 durant l'any. 11 de setembre

Sir 27, 30 – 28, 7

Ben Sira va més lluny que la justícia expressada per la llei del talió: “Ull per ull, dent per dent”, ja que demana de no guardar rancúnia envers el proïsme i perdonar-lo sense esperar res a canvi.

Aquell que refusa perdonar al germà, no pot pretendre rebre el perdó de Déu; no poden haver-hi dues actituds diferents: una amb Déu i l’altre amb el proïsme; el perdó humà és signe del perdó de Déu.

Es presenta la reciprocitat entre perdonar i ser perdonat. No es pot aspirar al perdó si no s’està disposat a perdonar als altres ... i això ho deia Ben Sira el s. II aC.

..............................................................................

Mt 18, 21-35

Les escoles rabíniques demanaven als seus seguidors de perdonar als altres un cert nombre de vegades, que variava segons l’escola. Pere vol saber quina és la opinió de Jesús, que li respon que cal perdonar no set vegades (7 = nombre perfecte), que ja és un gran pas, sinó setanta vegades set, és a dir, “sempre”.

Llavors, Jesús proposa una paràbola, que es podria dividir en tres punts: 1) un rei, ple de misericòrdia, es compadeix d’un subordinat que li deu una suma enorme, i li perdona el deute, 2) el subordinat ja no recorda el perdó que ha rebut i no atén les súpliques del seu deutor, d’una suma insignificant, i el porta a la presó, i 3) els seus companys, indignats per aquest comportament, informen al rei i aquest el farà castigar; al no voler fer gràcia al seu company, perd la gràcia que ell havia rebut del rei.

El text subratlla la gran diferència que hi ha entre els deu mil talents i els cent denaris, per mostrar la infinita distància que separa les idees humanes sobre el deute i la justícia, i les idees de Déu.

Amb el final de la paràbola un es pot preguntar: perdó sense límits? L’home serà definitivament perdonat si utilitza el temps de conversió que li és donat, per perdonar també i fer justícia. La vida cristiana és, en certa manera, com un temps de proba en que l’home, alliberat de les seves faltes, és convidat a donar també als altres el perdó que ell ha rebut. Quan un es sent perdonat per Déu, cal que també transmeti als demés aquesta misericòrdia.

JiR

les lectures del diumenge 23 durant l'any. 4 de setembre

Ez 33, 7-9

Ezequiel és deportat a Babilònia, junt amb una part del poble que s’havia desviat dels camins de Déu, i consagra totes les seves forces a mantenir l’esperança del seu retorn. Déu li fixa l’objectiu de la seva missió: “t’he fet sentinella del poble d’Israel”, ha d’assumir la responsabilitat de la mort dels pecadors, si no els adverteix que han de canviar de comportament. La missió d’un sentinella és avisar del perill.

Molts veuen l’exili com un càstig de Déu, amb el que es subratlla la solidaritat de tots en el pecat, però Ezequiel desenvolupa una idea nova per l’època, posant també en relleu la responsabilitat individual de cadascú: tothom ha de donar comptes a Déu dels propis actes; ell mateix és responsable davant Déu de l’acompliment de la seva missió. No depèn d’Ezequiel que el poble es converteixi, però ha d’advertir-los, cridar-los a la conversió, i si no ho fa, haurà de donar comptes del càstig que els hi caurà.

..............................................................................

Mt 18, 15-20

Convida a reflexionar sobre la nostra corresponsabilitat comunitària. La fe és una resposta personal, però es viu dins una comunitat i és per això que tots som responsables de la vida de cada germà.

Davant d’un germà que es separa, la reacció de la comunitat ha de ser d’amor fraternal, i Jesús indica el camí a seguir: d’entrada buscar personalment el diàleg, abans de parlar-ne amb els altres, a fi d’evitar ferir-lo propagant el seu problema; si cal, es passarà a cridar uns testimonis i, finalment, es pot recórrer a la comunitat ... però tots aquets passos cal que estiguin marcats per la discreció.

“Si no en fa cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”, però a la llum del acolliment que Jesús ha fet sempre als publicans i pecadors, no es pot pas considerar un refús definitiu, sinó una actitud de respecte a la llibertat de cadascú, esperant que es converteixi. Aquest poder de “lligar – deslligar”, concedit abans a Pere, no és exclusiu, doncs ara Jesús el confia també a la comunitat, té una dimensió comunitària.

Finalment, Jesús vol remarcar la seva presència en la comunitat: “on n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells” ... encara que, en les nostres reunions, no pas sempre en som conscients de la seva presència. Potser ens hi hauríem d’esforçar.