les lectures del diumenge 4rt. de Pasqua. 29 d'abril

Ac 4, 8-12

Pere i Joan han curat un malalt davant del Temple, i les autoritats jueves els detenen, els fan comparèixer davant el Sanedrí, i els pregunten amb quin poder han fet això. Lluc té cura de precisar, que Pere respon “ple de l’Esperit Sant”, amb lo qual vol donar a entendre que el que dirà és important, i que fa falta coratge per dir-ho. Pere els contesta “pel poder del nom de Jesucrist ...”, i després atribueix a Jesús la salvació, malgrat que el títol de “salvador” era estrictament reservat a Déu i, per tant, era una afirmació absolutament escandalosa i no acceptable pels jueus.

Actualment no podem mesurar la gravetat d’aquesta resposta, estem fora d’aquell context, però invocar un altre nom fora del de Déu, era entès com una idolatria, que mereixia la lapidació.

Però encara més, després, citant el Salm 118, 22, els diu que Jesús, “la pedra rebutjada pels constructors (vosaltres), ara és la pedra principal”, fent referència a la pedra que tanca la volta, o element superior que corona l’edifici, que sosté l’edifici.

...............................................................

Jn 10, 11-18

Pot sorprendre això de pastor i ramat, però cal posar-nos dins el context bíblic; en aquella època, el ramat era l’única riquesa del seu propietari, i els reis, o dirigents del poble. eren sovint comparats a un pastor. Tota la ideologia del regne era desenvolupada a l’entorn d’aquest tema; el símbol dels reis era el bastó de pastor. Malgrat tot, no sempre es comportaven d’acord amb aquesta idea, així Ez 34, 1-10, critica els reis que, en lloc de pasturar el poble, es pasturen ells mateixos.

L’evangeli utilitza la bona imatge del pastor per descriure les bones relacions de Jesús amb tots nosaltres, i se’n donen tres característiques:

1) es remarca la diferència entre un bon pastor, que té cura de les ovelles i, fins i tot, s’arrisca per elles, i el mercedari, que només pensa en ell mateix.

2) amb el bon pastor, hi ha una coneixença mútua entre ell i les seves ovelles, que Jesús compara amb la mútua coneixença entre Ell i el seu Pare; en llenguatge bíblic, “conèixer” implica l’amor, els esposos es “coneixen”.

3) Jesús es refereix també a les ovelles que no pertanyen a aquesta cleda. L’amor de Jesús no és pas selectiu, està obert a tothom, la seva missió no té límits: “hi haurà un sol ramat i un sol pastor”. 

JiR 

Francesc Abel, impulsor de la bioètica

El proper 25 d'abril, ales 19:00h a la Sala d’actes de l’Hospital Municipal de Badalona (BSA),
Xarxa de Laics - amb la col·laboració de Badalona Serveis Assistencials- organitzem un acte en memòria d’en Francesc Abel

Francesc Abel,
impulsor de la bioètica, és el títol de l’acte i l’eix temàtic de les diferents intervencions.



Llorenç Casanova, membre de la Xarxa de Laics, presentarà l'acte.

Pepita Abel, germana d’en Francesc Abel i Xavier Abel, professor de la facultat de dret de l’ESADE, magistrat excedent i Secretari del Patronat de l’Institut Borja de Bioètica faran una Semblança biogràfica d’en Francesc Abel Fabre

Àngels Avecilla, secretària del Comitè d’Ètica Assistencial (CEA) de BSA parlarà de La bioètica a Badalona Serveis Assistencials.

Núria Terribas, directora de l’Institut Borja de Bioètica (Universitat Ramón Llull) ens parlarà sobre l'Ètica assistencial en temps de crisi

David Gómez, regidor de Salut i Serveis Socials de l’Ajuntament de Badalona. clourà l'acte.

La inscripció és individual i gratuïta, però l’aforament és limitat i, per tant, les places s’atorgaran per ordre d’inscripció. Per formalitzarla inscripció cal que envieu un correu electrònic a actehomenatge@bsa.cat, indicant el vostre nom i cognom, el correu electrònic.

Xarxa de laics

les lectures del diumenge 3r de Pasqua. 22 d'abril

"...el qui ens obre el camí de la vida"

Ac 3, 13-15. 17-19

És un discurs de Pere, a la porta del Temple, davant de tot el poble. Tothom coneixia l’Escriptura i esperaven un Messies, però no l’identificaven en Jesús; cal reconèixer que, segons l’Escriptura, s’esperava un rei que alliberaria el poble, un Fill de l’home victoriós.

Pere intenta obrir-los els ulls: els profetes també anuncien que el Messies havia de patir, i els tranquil·litza: van ser responsables de la mort de Jesús, però en realitat “ja sé que no sabíeu el què fèieu” ... ara, però, “penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats”.

Pere vol mostrar la continuïtat de l’acció de Déu, després “d’Abraham, d’Isaac i Jacob ... i ara Jesús”, i inicia aquí un repàs dels antics títols: Servent, que evoca el què diu Isaïes; Sant, la visió del Senyor assegut en un tron, també de Isaïes; Just, una altre característica de Déu; qui obre el camí de la vida, el primer que passà de la mort a la vida. No hi ha cap ruptura entre les promeses de Déu i la realitat actual.

...............................................................

Lc 24, 35-48

Malgrat que estaven parlant de Jesús amb els deixebles que l’havien vist, anant cap Emmaús, quan se’ls presenta s’espanten i, fins i tot, arriben a tenir por; encara no havien assumit que Jesús era el Messies, però no pas com ells l’esperaven. Potser el Jesús que se’ls presenta té una imatge que no correspon a la que ells tenien del Jesús amb qui, feia poc, havien conviscut, i és per això que ha de mostrar la seva identitat: “mireu les mans i els peus”.

El fet de la resurrecció, va ser un objecte de fe pels primers deixebles, com ho és ara per nosaltres. En cap lloc, dins el Nou Testament, Jesús es deixa veure per algú que no cregui en ell.

Hi ha una expressió en el text, que es va repetint; “cal que ...”. Fa referència al compliment del projecte de Déu, que depassa la intel·ligència dels homes, però que se’n poden fer una idea llegint i meditant l’Escriptura, en que es podrà veure que aquest designi de Déu s’acompleix en Jesús.

Així, poc a poc, els deixebles assumiran que la Resurrecció també els afecta a ells ... en tindran de ser testimonis.

JiR

les lectures del 2n diumenge de Pasqua. 15 d'abril

Ac 4, 32-35

Aquest text és el que se’n diu un sumari, una mena de resum del què era la vida de la primera comunitat cristiana. Els apòstols acaben de rebre l’Esperit, i es diu en què consisteix la vida nova: la unitat, que es tradueix en el compartir. No es podria dir que tenien un sol cor i una sola ànima, si deixessin els altres a la misèria i tanquessin els ulls a les seves necessitats.

Es presenten les característiques d’una comunitat cristiana ideal, que testimonia la seva fe d’una manera pràctica; són omplerts de l’amor que els transmet l’Esperit de Jesús, i això els transforma i els fa veure d’una altra manera les realitats materials, s’ha produït un canvi de mentalitat.

“Dipositaven als peus dels apòstols el producte del que venien”, seria una manera de reconèixer la seva autoritat.

...............................................................

Jn 20, 19-31

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església.

La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.

Hi ha dues parts en el text: Primer, Jesús i els apòstols, en que hi ha una síntesi de diversos temes: la pau, Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; la missió, els envia com el Pare ha fet amb ell; l’Esperit, “alenà damunt d’ells”, per comunicar-los una nova vida, i el perdó, oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.

Després, es descriu la trobada entre Jesús i Tomàs, que abans no hi era i no accepta creure si no veu. No creu el testimoni dels seus companys, vol una experiència pròpia. Jesús se li mostra, i no el censura, admet que un acte de fe sigui condicionat.

La vinguda a la fe de Tomàs ens porta a un temps nou, el temps de l’Església, en que caldrà “creure sense haver vist”. No és fàcil veure els signes de la presència de Déu dins el món, i la fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar la presència de Jesús Ressuscitat i ... sortosos els que així creuran.

JiR

les lectures del diumenge de Pasqua. 8 d'abril

Ac, 10, 34. 37-43

Pere transgredeix totes les normes dels jueus: entra a casa de Corneli, un pagà, i menja amb ell. Pere li anuncia l’evangeli de Jesús que, així, desborda les fronteres d’Israel, i ho reafirma al final del seu discurs: “tothom qui creu en ell, obté el perdó dels pecats”, tothom, encara que pagà, pot ser batejat en el nom de Jesús.

Si bé abans de la Pasqua, Jesús pot entrar dins de la història, el després sols el pot constatar el testimoni dels deixebles.

Un aspecte a remarcar és la insistència a dir que és Déu qui actua en Jesús: “Déu el va ungir”, “era amb ell”, “el va ressuscitar” ...

...............................................................

Jn 20, 1-9

No hi ha testimonis del moment en que Déu intervé ressuscitant Jesús, sols sobre els seus efectes: la tomba és buida. Però el testimoni d’una dona no era vàlid, era imprescindible el de dos o més homes, i és per això que Maria Magdalena corre a dir-ho a Pere.

Pels jueus, el sepulcre és el sheol, on els homes duen una existència transitòria, una espera ... i Jesús ja no hi és. La pedra havia estat treta, i a dins sols hi havia el llençol d’amortallar i el mocador. Però si s’haguessin endut el cadàver no s’haurien entretingut a treure-li la roba, que esdevé la proba de que Jesús ha estat alliberat dels lligams que simbolitzen la passivitat de la mort.

Trasbalsats per la notícia, Pere i l’altre deixeble corren cap a la tomba. Pere, però, sols constata que Jesús no hi és. L’altre deixeble, amb els ulls de la fe, davant el buit, els signes de l’absència, sí que en treu una conclusió: “ho veié i cregué”; la fe li fa descobrir que Jesús és viu.

El fet més palpable, més evident, de la resurrecció, és que els deixebles, abans dispersats i atemorits, tornen a reunir-se, i després iniciaran la predicació del missatge de Jesús. Quelcom devia passar, d’altre manera ara nosaltres no seriem cristians.

JiR

Nova evangelització? Una reflexió de Antoni Vives

El polític i escriptor Antoni Vives ens proposa una interessant reflexió en el seu escrit del diari ARA d'ahir dilluns sobre el que s'ha anomenat Nova evangelització, una expressió que no ha nascut lliure de controvèrsia precisament pel seu qualificatiu de "nova".

"Amb aquesta reflexió -afirma Antoni Vives- no faig una esmena a la totalitat: hi ha bones intencions a tot arreu i no sóc ningú per fer-la. Només miro de reflexionar amb llibertat sobre una qüestió que per a mi és clau: la fe, i en la mesura de les meves escassíssimes forces, la vida basada en el missatge de l'home de les benaurances."

El podeu llegir sencer clicant en el següent enllaç:

http://www.ara.cat/premium/debat/Nova-Evangelitzacio_0_674932556.html#.T3ro-Ol_Vj8.gmail

La humanitat de Déu

La setmana passada us feiem saber per correu electrònic que el programa Millenium, del 33, anava dedicat a aquest tema, arran del llibre publicat per José Maria Castillo "La humanidad de Dios". Els que no el vau poder veure teniu l'oportunitat de fer-ho a través d'internet, TV3 a la carta.

Abans, però, d'aquest programa en Llorenç Casanova havia preparat per a ser publicat en aquest blog, un resum de l'article aparegut a El Ciervo, el novembre del 2011, año LX nº728, sobre aquest mateix llibre. Aprofitem doncs aquesta ocasió per publicar-lo i convidar-vos en aquesta setmana santa a dedicar alguna estona a reflexionar sobre les qüestions que es plantegen.

......................................

He llegit l’article del que recomano la seva lectura complerta. Faré un petit resum amb les idees que considero bàsiques. Ja sé que tot text fora del seu context pot esdevenir un pretext però intentaré defugir aquest perill, per aixó recomano la seva lectura complerta.

Després d’una introducció sobre l’ensenyament de la religió, en particular de la teologia, fa unes reflexions sobre Déu amb el títol de “Pensar al Trascendente”. El que s’escriu interpel·la a les tres religions monoteístes: Cristianisme, Islam, Judaísme, amb aplicacions a cadascuna d’elles. Després fa unes reflexions sobre l’Església amb el títol “El futuro de la Iglesia”:

[...] Dios és el trascendente [...] más allá de los límites de nuestro conocimiento experimental y demostrable. [...] Por eso, cuando las religiones nos hablan de Dios, realmente no hablan, ni pueden hablar, de Dios en sí, sino que nos hablan de las representaciones de Dios que los humanos nos hacemos. Nuestra representación de Dios es una proyección de nuestra anhelos más fuertes: el poder, la bondad, la felicidad. Así nos ha salido un Dios infinitamente poderoso e infinitamente bueno. [...] El resultado ha sido un Dios contradictorio y un Dios peligroso. [...] Contradictorio porque el poder sin límites y la bondad sin límites no son compatibles con el mal que hay en el mundo. Peligroso porque todo Dios monoteista es, por eso mismo, un Dios excluyente. De ahí que, inevitablemente, es también un Dios violento.

[...] Lo más determinante en nuestra vidas no son las verdades, que brotan de los contenido mentales. Lo más determinante son las convicciones, que se traducen en formas de conducta y en hábitos de vida.

(Veure també Nietzsche F., El Anticristo, pàrragraf 38.)

[...] En la tradición cristiana el Trascendente se nos hace presente [...] en Jesús de Nazaret [...] que es la humanización de Dios. [...] con la afirmación decisiva: “lo que hicisteis por una de éstos, a mí me lo hicisties”. En esa sentencia definitiva, ya no se tendrá en cuenta ni la fe, ni la religión. Sólo quedará en pie lo humano.

[...] La consecuencia es que el proyecto cristiano no puede ser un proyecto religioso o sagrado de divinización, sino un proyecto profano y laico de humanización.

[...] Lo determinante, para encontrar a Dios, no es la fe, sino la ética, que se traduce en respeto, tolerancia, estima y misericordia.

El futuro de la Iglesia

[...] Hoy, esta posición preponderante de la Iglesia y su teologia se ha hecho insostenible.. Porque ha perdido su falsa consistencia. El progreso de la ciencia y el avance incontenible de las tectnologías van poniendo a las religiones en su sitio. Las religiones se resisten al cambio y, con frecuencia, se quedan atascadas en la fidelidad a tradiciones de un pasado que ya nunca va a ser determinante en la vida de los individuos y de los pueblos.

[...] Ese desajuste se pretende explicar por causa de la prepotencia y el afán de mando de los dirigentes de las regiones. [...] Es la teoria sobre Dios la que falla. [...] la gente se imagina que encuentra a Dios en un Tú trascendente, que nos impone desde un poder inapelable. [...] Esa representación de Dios es la que está en la base y es la explicación de la actual crisis de la Iglesia (i de l’Islam i del Judaísme) [...] Es cada día más escaso el número de personas que se atreven a seguir creyendo en ese Dios contradictorio y peligroso. Por esos insisto que a Dios solo lo podemos encontrar en nuestra inmanencia, en lo laico, en lo secular, en lo civil, en lo humano. [...] Porque lo importante no es la religión sino Dios que solo podemos encontrar en nuestra inmanencia y en nuestra humanidad.

[...] Como decia Karl Rahner : solamente tendrá sentido y futuro la teología que sea capaz de aportar algún sentido a la vida [...] una forma de vida que, por ser más plenamente humana, por eso sea también más plenamente feliz.