31/12/14

lectures del diumenge abans d'Epifania. 4 de gener de 2015



Sir 24, 1-2, 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.
Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Serien ambdues una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

..........................................................................

Jn 1, 1-18

La Paraula apareix com un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tot el seu misteri, centrant primer l’atenció sobre la seva inicial existència i activitat, abans de la seva manifestació dins la història. Comença el text amb les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la història humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia, és separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.

El qui és la Paraula “s’ha fet carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres; sols així, Jesús ens pot parlar de Déu i donar-lo a conèixer, perquè a Déu ningú l’ha vist mai, està fora de l’espai i del temps, i la nostra intel·ligència no el pot abastar.Sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dóna a conèixer; la Paraula és la llum veritable, i era present en el món, Joan Baptista n’era testimoni ... però no tothom l’ha reconeguda.

Joan i Roser

el misteri de Nadal.


Els relats del naixement de Jesús, sols figuren en dos dels quatre evangelis. Perquè? ... La primera predicació cristiana sorgí a l’entorn de la Pasqua, el centre del missatge era el Crist mort i ressuscitat. Va ser després que els evangelistes es van preguntar: “Aquest Jesús, d’on venia?”. Si bé els relats del naixement són posats al començament dels Evangelis, venen després d’una reflexió sobre la resurrecció i ascensió de Jesús.
Mateu i Lluc no van pas voler escriure una biografia complerta de Jesús, sinó explicar el seu origen, mostrant que des dels primers instants de la seva existència, ell era veritablement l’enviat de Déu. Els primers cristians no havien pas constatat sols el miracle del retorn de Jesús a la vida, van comprendre que havia estat regenerat dins la mateixa vida de Déu. A partir d’això, consideren que Jesús era tingut en compte per Déu des de molt temps, i que pertanyia a la història de Salvació, és a dir, al projecte de Déu sobre la humanitat: des del seu origen és l’Enviat de Déu als homes.
El Fill de Déu, un nen dins un pessebre? Un infant feble, sense voluntat pròpia i que no parla? Però parla molt per nosaltres, diu com Déu ve dins la humanitat. No pas conquistant, ni com un dominador, sinó com un do que se’ns dóna. La pobresa d’aquest naixement és la revelació d’un Déu amb humilitat, que no ve pas a forçar l’home a reconèixer-lo dins el temor. Aquesta imatge del naixement ens diu que l’Evangeli és revelació i obra de vida, del començament fins el final.
Dins aquets relats del naixement, un hi veu el cel que s’obre, els àngels que parlen amb els pastors, una estrella que guia als mags ... Perquè aquest recurs al meravellós? D’entrada cal afirmar que el cristianisme no neix pas dins el meravellós, com hi ha tendència a dir. Cal llegir els evangelis del naixement com uns relats simbòlics. Les meravelles són signe d’una meditació de l’Escriptura i que ens ve a dir: “Veieu-hi aquí l’acompliment de les profecies, el que s’esperava”. És el símbol d’una recerca intel·ligent de la fe. Si som capaços de desxifrar-ho, ens diu que aquest infant no ve pas dels homes, sinó de Déu.
¿Què fer però d’una meravella que, avui dia, no té gaire sentit? Aquests relats s’assemblen a d’altres escrits del temps de Jesús, jueus o pagans, que expliquen el naixement d’un personatge important. El sentit de Nadal no està pas dins la meravella; els evangelis apòcrifs, que contenen moltes meravelles no han pas estat acceptats dins les Escriptures.
Per comprendre bé la nativitat, cal veure l’infant dins la menjadora i entendre les paraules de Pau: “Ell que és de condició divina no ha pas reivindicat el seu dret a ser tractat igual que Déu” (Fl 2, 6). Així la menjadora és la mateixa imatge de la creu, que ens mostra l’abaixament de Déu.
¿Com ens afecta aquest misteri del naixement? Podem llegir davant el pessebre aquest text de la carta de Pau als Gàlates: “Però quan va arribar la plenitud dels temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés als qui vivien sota la Llei i rebessin la condició de fills” (Ga 4, 4-5). Aquest text aclareix el fet que, per Nadal, Jesús pren la nostra condició d’impotència, per comunicar-nos la seva pròpia condició d’infant de Déu. És una primera il·lustració de la voluntat de Déu d’adoptar els homes com els infants des del seu naixement.
No sembla que es puguin analitzar a part cadascun dels misteris de Jesús, però si l’anunci de l’Evangeli va comença per la mort i resurrecció de Jesús, es suposa que Nadal fa de la totalitat de la vida de Jesús un esdeveniment de revelació. Els relats del naixement volen centrar la mirada del creient, no sols en la funció de “enviat”, que Jesús ve a acomplir, sinó sobre la seva mateixa persona, en qui es produeix el trobament de Déu amb la humanitat. A partir del naixement de Jesús es presenta el projecte de Déu: agrupar dins de la unitat tota la humanitat creada a la seva imatge: “Que siguin un, Pare, com tu i jo som un” (Jn 17, 21).
Des del començament de la seva història, la humanitat havia esperat que la vida de l’home seria conduïda cap a la immortalitat junt a Déu. El naixement de Jesús confirma aquesta esperança. Déu ve cap a nosaltres a compartir la nostra vida, a conviure amb nosaltres. El projecte de Déu es realitza dins una activitat continua creadora i, a la vegada, salvadora: porta la humanitat cap a la perfecció i li comunica, ja dins el temps, la seva vida eterna.
Alguns cristians dels primers segles, com sant Justinià, definien el cristianisme com una filosofia “Escola del Logos”, nom que volia significar que en Jesús s’hi encarnava la Raó divina. L’ensenyament de Jesús es feia, sovint, per mitjà de paràboles, de relats de la vida quotidiana, que estan lluny de ser discursos filosòfics. És a través d’elles que ens feia comprendre la saviesa de Déu, sense refusar la saviesa humana, però si transcendint-la. Si Jesús és filòsof o mestre del pensament, no és pas sols per les seves paraules, sinó per tot l’exemple de vida que ens dóna ... i això comença per la presència del Jesús, que encara no parla.


Resum d’uns textos de Joseph Moingh, jesuita

18/12/14

les lectures del 4rt diumenge d'Advent. 21 de desembre de 2014


2Sa 7, 1-5, 8-11, 16
David ha esdevingut un gran rei. Va reunir les tribus del Nord i del Sud, i s’ha instal·lat a Jerusalem, on habita en un palau, i creu que hauria de construir un temple per acollir l’Arca de l’Aliança, la presència de Déu ... però, durant la nit, Déu manifesta a Natan el que Ell en pensa de tot això: d’entrada un refús, i després una promesa.
Déu no necessita una casa, que no afegeixen res a la seva grandesa. L’Arca de l’Aliança no era més que un signe visible de la seva presència enmig del poble; la seva presència real no es deixa de produir encara que estiguin lluny de Jerusalem.
La promesa del Senyor, és que farà un casal per David ... i no pas a l’inversa, David una casa per Déu. En hebreu, casa, o casal, podia ser un habitatge familiar, però també una dinastia en el sentit d’una descendència.
La profecia ens vol dir que Déu donarà una descendència a David, mantindrà el seu llinatge. Una tradició posterior, interpretarà aquesta promesa relacionant el Messies com a un descendent de David: Jesús acompliria les promeses de Déu.
..........................................................................
Lc 1, 26-38
L’infant que naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu d’una altre manera ... ell serà sant, i la santedat no era pas la característica principal dels reis, dins la Bíblia era un atribut essencial de Déu.
Lluc vol insistir en el fet de que aquest infant no té un pare humà, és “Fill de Déu”, i aporta dues proves: 1) Maria diu que no coneix home, és verge, i 2) “li posaràs el nom de Jesús”, adreçant-se a la mare, cosa del tot inhabitual, doncs és el pare qui dóna el nom a l’infant. Cal recordar Joan Baptista que, malgrat que el pare era mut, és ell qui confirma el nom que li posaran.

Lluc vol remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, enmig dels pobres, tant en l’anunci a Zacaries com, també, a Maria, i Maria accepta, Déu no es fa home en contra de la voluntat dels homes. Nosaltres coneixem Jesús a través de la seva vida, però Maria va acceptar un esdevenir desconegut, un acta de fe.

Joan i Roser

12/12/14

les lectures del 3r diumenge d'Advent. 14 de desembre

Is 40, 1-5, 9-11
Podem distingir dues parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben: altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus tradicionals són una minoria.
En un missatge de consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”. Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual, Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.
2) El poble s’alegra, com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert, serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es revesteix amb la seva millor roba.
El text acaba amb una mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge per sostenir l’esperança.
..........................................................................
Jn 1, 6-8.19-28
La dignitat de Joan es gran, doncs se’l presenta com un enviat de Déu, igual que els profetes dels temps antics. Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”; ve a anunciar la llum dins les tenebres, la Paraula dins un món en silenci.
“¿Perquè bateges, doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat ... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat del seu amo.

“Això passava a Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.

Joan i Roser

5/12/14

les lectures del 2n diumenge d'Advent


Is 40, 1-5, 9-11
El poble es trobava perdut, lluny de la seva terra, deportat a Babilònia, i es preguntava si Déu no l’havia abandonat, a causa de la seva infidelitat.
“Consoleu el meu poble, diu el vostre Déu”; aquests texts de Is es coneixien com el llibre de la consolació. Déu obra un nou esdevenir. Ja una vegada, Déu va treure d’Egipte el poble esclau, i ara ho farà també, alliberant-lo de l’opressió de Babilònia.
El poble es sentia doblement castigat pel Senyor, a causa dels seus mancaments a l’Aliança ... però Déu els perdona. Segons la Llei, un lladre, per ser perdonat, havia de restituir el doble del que havia robat.
“Obriu en el desert una ruta al Senyor ...”. Quan un rei guanyava una guerra, es traçava un camí triomfal per celebrar el seu retorn victoriós; en aquest cas era el Senyor Déu qui els retornava de Babilònia cap a Israel.
L’arribada del Senyor Déu, es descriu amb una imatge de “poder ... domina tota cosa”, però també “com un pastor amb el seu ramat”. Per Israel, el rei ideal inclou aquests dos aspectes: un pastor ple de sol·licitud pel seu poble, i un rei triomfant, per protegir el poble dels seus enemics.
..........................................................................
Mc 1, 1-8
“Comença l’evangeli ...”, en grec, euangelion = gran notícia, Bona Nova. En aquell temps, es nomenava així el naixement d’un rei o una gran victòria militar. Aquí és una manera de dir que aquell que el poble esperava, ja ha vingut, és la notícia del començament d’un Regne, del Regne de Déu.
Els versets 2-3, és l’única vegada en que Marc cita l’acompliment de l’Escriptura. És una combinació de dos textos que es recolzen en la paraula “camí”: “jo envio el meu missatger perquè prepari el camí” (Ml 3, 1), i “obriu al desert una ruta al Senyor ...” (Is 40, 3). Marc vol encaixar Jesús en la tradició de l’Antic Testament, per relacionar-lo amb Joan, com a precursor que li prepara el camí.
La vestimenta de Joan era l’habitual dels profetes, i en quan alimentar-se de llagostes i mel, era el menjar del desert, volent mostrar així una situació d’ascetisme.

Marc resumeix, en dos punts, l’ensenyament de Joan: 1) proposa un baptisme de conversió, pel perdó dels pecats; proposa el bateig submergint-se del tot dins l’aigua, per manifestar la ferma resolució de purificar la vida, i 2) anuncia la vinguda d’un, més fort que ell, i que batejarà amb l’Esperit Sant.        

Joan i Roser

28/11/14

les lectures del diumenge de la 1a setmana d'Advent. 30 de novembre


Is 63, 16-17, 19; 64, 2-7
Al tornar de l’exili, els israelites troben un país immers en la misèria, el caos i l’afrontament. Llavors el profeta demana la intervenció de Déu, tot i reconeixent que de tot el que passa en té la culpa el poble, que ha pecat i ningú ha invocat el seu Nom.
En el text hi trobem dues frases idèntiques, “Senyor tu ets el nostre pare”, i entre aquestes dues afirmacions, Isaïes adreçada a Déu una pregària.
També diu a Déu “El nostre redemptor”. Redemptor = alliberador; recordant així l’experiència de l’alliberament d’Egipte. Una altre imatge interessant és “Nosaltres som l’argila i tu el terrisser”, que dóna sentit a la paraula “pare”. No es parla pas d’una paternitat carnal, semblant a la humana ... el terrisser no és pas el pare biològic de l’objecte que treballa, n’és el creador !!
..........................................................................
Mc 13, 33-37
Jesús parla als deixebles de la seva vinguda ... malgrat que encara es troba enmig d’ells. Quan s’escriu el text, ja havien viscut la resurrecció de Jesús, però esperaven el seu retorn per entrar amb Ell al Regne. És en aquest sentit que es parla de la vinguda del Senyor.
Jesús se’n va, deixa la casa i reparteix les tasques i responsabilitats als seus servents. Serà necessari organitzar-se durant la seva absència, que no en precisa la durada. Què fer durant l’espera?: vetllar! Jesús crida a la vigilància i es limita a recordar-nos dues coses: 1) “no sabeu quan”, que ho repeteix dues vegades; cal comportar-se de tal manera que estiguem sempre a punt per acollir el Senyor quan torni; i trobem aquí indicades les quatre parts de 3 hores en que els romans dividien la nit, des de la sis del vespre fins la sis del matí (vespre, mitja nit, cant del gall i matinada). 2) “vetlleu”, que ho diu tres vegades. Vetllar no és pas una actitud passiva, sinó una crida a la vigilància activa, acomplint el treball i la missió confiats a cadascú. Jesús no utilitza la por, no profereix cap amenaça, sols crida a la vigilància.


 La temptació és adormir-se, desatendre la casa que ens ha estat confiada. Les nostres modestes vides poden contribuir en la gestió de la nova humanitat, però cal vetllar per fer-ho possible.

Joan i Roser

27/11/14

Arriba l'Advent


Amb el primer diumenge d’Advent, comença un nou any litúrgic, el cicle B, on gairebé tots els diumenges es llegirà l’evangeli de Marc. El mot Advent, ve del llatí “adventus”, que vol dir arribada, vinguda, i l’Església hi designa el temps durant el qual esperem la vinguda de Jesús, que celebrem per Nadal. És un temps de preparació, marcat per la simbologia de l’esperança i el desig.
Les primeres paraules del text de Marc, són “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”, que indiquen el seu objectiu o propòsit. L’evangeli és un gènere literari propi de la comunitat cristiana, que té una bona notícia per anunciar (euangelion, en grec). Probablement va ser sota la influència dels primers versets de l’evangeli de Marc, que el nom que volia descriure el contingut del llibre (anunci de la bona nova), va esdevenir, a partir del segle II, a designar el llibre: l’evangeli.
Marc agrupa en un llibre totes les “lògia” que s’havien escrit, i també proposa un quadre geogràfic i cronològic a la vida de Jesús, que després recolliran Mateu i Lluc, però que era més d’ordre teològic que històric.

No havia pogut escoltar ni seguir Jesús, però va tenir molta relació amb Pere, amb qui va viatjar cap a Roma on, sembla, es va escriure l’evangeli cap els anys 70, influït per la predicació de Pere. Escriu pels no jueus, doncs, explica costums jueves: “els fariseus no es posen a menjar sense abans rentar-se les mans” (Mc 7, 3-4), dóna precisions geogràfiques, no es preocupa massa de precisar l’acompliment de les Escriptures, i insisteix sobre la universalitat del missatge de Jesús. El text original s’acaba a 16, 8, i el text 16, 9-20, en que explica aparicions i la Ascensió de Jesús, va ser afegit durant el segle II. 

Joan i Roser

24/11/14

Fent camí cap el Congrés Laïcat XXI


El passat dissabte, 22 de novembre, va tenir lloc la primera trobada pública que Laïcat XXI ha organitzat a la Parròquia de Santa Madrona del Poble Sec de Barcelona.

Podreu conèixer l'abast de l'acte veient el reportatge que Catalunyareligio.cat n'ha fet. Estem contents per l'esperança que el projecte està generant, i que ens durà amb força cap al Congrés del Laïcat que celebrarem al Monestir de Poblet els dies 2 i 3 d'Octubre del proper 2015.

També la revista Vida Nueva, en el seu núm. 28 corresponent al mes de novembre, dedica el seu suplement VN Catalunya al tema del laïcat.  Entre altres hi podeu trobar una entrevista a Josep Folguerola i Cori Casanova, promotors de Laïcat XXI.


20/11/14

les lectures del diumenge 34 durant l'any. 23 de novembre


Ez 34, 11-12, 15-17
Una catàstrofe ha caigut sobre Jerusalem, amb la destrucció del Temple i la deportació d’una part del poble. Tothom n’és responsable d’aquesta situació, diu el profeta, però d’una manera especial el rei i la seva cort.
El poble, a Babilònia, lluny de la seva terra, es creia abandonat pel Senyor, però el profeta s’esforça per tornar-los l’esperança. Una bona notícia és que Déu resta fidel a l’Aliança, i “Jo mateix”, Déu mateix, aplegarà totes les ovelles en una bona pastura, fins i tot les que “s’havien dispersat el dia de núvols i boira” i, com un bon pastor, les pasturarà “totes amb justícia”. Tradicionalment, els reis d’Israel s’atribuïen el títol de pastor, de pastor que conduïa el seu poble, però ara és Déu qui els conduirà.
..........................................................................
Mt 25, 31-46
El text ens parla de la trobada final amb el Fill de l’Home. “Tots els pobles es reuniran davant seu”, tots els pobles, fins i tot els que mai han sentit parlar del missatge de Jesús.
En un marc apocalíptic del judici final, es descriu, en forma de paràbola, com el Rei-Pastor farà la tria de les ovelles (els bons, símbol de virtut i submissió) i els cabrits (els dolents, símbol d’agressivitat i desobediència).
Jesús es fa a la vegada germà i defensor dels més pobres, fins a identificar-se amb ells. Això fa comprendre l’astorament d’alguns, al sentir les paraules del Senyor ... però ¿Quan? si ni el van conèixer ... doncs quan ho vareu fer als demès, als que ho necessitaven.

Alguns es sorprenen de descobrir que estaven propers al Crist sense saber-ho. Uns altres descobreixen, una mica tard, que el seu lligam amb el Crist era fictici, el servien amb paraules, però no pas amb fets. Ser just, per Jesús, és donar a qui ho necessita. Tot deixeble ha de saber que no es pot dissociar l’amor a Déu i l’amor al pròxim.         

Joan i Roser                                                     

14/11/14

les lectures del diumenge 33 durant l'any. 16 de novembre


Pr 31, 10-13, 19-20, 30- 31
Es el final del llibre dels Proverbis i, d’alguna manera, en aquets últims versets se’ns retrata la dona ideal, que ha fet fructificar els seus talents. Però més que un elogi de la bona esposa, és un elogi del treball que du a terme amb responsabilitat. El secret de la felicitat esta fet de coses humils i modestes, de la nostra vida de cada dia.
Dues coses es volen posar en valor, que són com les benaurances de la dona: benaurada tu que veneres el Senyor, i benaurada ets perquè amb el teu treball crees benestar. La seva fe és activa, i es manifesta pel seu amor als pobres.

..........................................................................

Mt 25, 14-30
En un moment en que Jesús es disposa a afrontar la mort i a confiar la futura Església als deixebles, la lliçó de la paràbola és clara: encara que el seu retorn es faci esperar, els deixebles hauran d’administrar el tresor de la seva Paraula, i prendre les iniciatives que calguin per produir fruits.
La nova vinguda del Fill de l’Home, serà una mena de test per tots els seus seguidors, a qui reparteix els seus bens, cadascú segons les seves capacitats. Déu ens fa confiança, la sola cosa que ens demana és fer el que ens sigui possible pel Regne, fins i tot assumint riscos, que és el que fan els dos primers servents per aconseguir doblar la suma confiada. El tercer servidor, però, no s’arrisca de perdre el que el senyor li ha donat, a qui considera exigent i té por d’ell, no confia en ell.
Tant al qui havia rebut 5 talents, com al que 2, el senyor els diu el mateix, la recompensa és la mateixa, el què compta és produir fruit, no es tracta d’una valoració matemàtica dels beneficis. El qui havia rebut un sol talent, no aprofita les possibilitats que se li ofereixen, i acaba perdent, fins i tot, el que tenia, per la manca de confiança. A vegades també ens passa que, davant de petites coses, tendim a no fer res.

Els talents, la Bona Nova que ens aporta Jesús, és dotada de múltiples possibilitats, que cadascú ha de fer fructificar segons la seva capacitat.    

Joan i Roser          

8/11/14

les lectures del diumenge 32 durant l'any. 9 de novembre

Ez 47, 1-2, 8-9, 12

Des de l’exili, Ezequiel intenta mantenir l’esperança del poble, i insisteix en recordar-los que, malgrat les aparences, poden estar segurs que Déu no els ha pas abandonat ... però el Temple de Jerusalem havia estat destruït, i ells creien que la presència de Déu es trobava dins el Temple.
Ezequiel intenta dir-los que el Temple no es pas el lloc de la presència de Déu, n’és sols un signe; Déu no està pas enmig les ruïnes del Temple, sinó enmig del seu poble. Llavors Ezequiel imagina el Temple del demà, i descriu “una font d’aigua que surt del llindar del santuari”, baixa cap a l’orient i esdevé una font de vida: Déu surt del seu Temple i aporta la benaurança a tot el país, que es descriu evocant el Paradís de Gn 1. Aquesta font d’aigua que surt de Déu, fa pensar també en la imatge descrita en Ap 22, 1: “L’àngel em va mostrar el riu de l’aigua de la vida ... que naixia del tron de Déu i de l’Anyell.”
La referència als punts cardinals, volen donar més credibilitat a la promesa, doncs evoquen la situació geogràfica del Temple de Jerusalem, coneguda per tots.
.......................................................................... 
Jn 2, 13-22 

L’evangeli de Joan descriu tres pujades de Jesús a Jerusalem, i és en la primera que es situa aquest esdeveniment, al començament de la vida pública, per així remarcar, d’entrada, la seva ruptura amb el judaisme oficial.
Els jueus compraven a l’esplanada del Temple, els animals que tenien d’oferir en sacrifici, però no es podien pagar amb monedes romanes, que duien l’efígie de l’emperador; calia canviar-les per les del Temple, que era el negoci dels sacerdots.
Expulsant del Temple tot aquest muntatge, Jesús mostra que vol posar fi a aquesta religió sacrificial. Cal remarcar, però, la diferent manera d’actuar Jesús segons a qui es dirigeix. Tracta amb moderació als comerciants de coloms, que aprovisionen als pobres, a qui, fins i tot, explica les raons del seu gest, i severament als que venien bous i moltons, evidentment, als rics. Tomba les taules dels canvistes, de la moneda romana per la que sols acceptaven en el Temple.

Si bé la violència de Jesús és inesperada, les seves paraules encara ho són més: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. Davant d’aquesta actitud, s’explica la indignació dels jueus, que diuen a Jesús “amb quin senyal demostres que pots obrar així?”, doncs per ells, Jesús era sols un vulgar samarità. 

5/11/14

El dret a decidir des de la perspectiva cristiana (2)

2a part

http://youtu.be/VbV5dV7Yt0s

El dret a decidir des de la perspectiva cristiana (1)

El passat 17 de setembre es celebrà, organitzat per Justicia i Pau de Badalona, en el teatre del Círcol, una taula rodona per abordar des de la perspectiva cristiana el dret a decidir. L'acte, presentat per Jaume Ventura de Justicia i pau i membre de Xarxa de laics, va comptar amb la participació de Eduard Ibañez, advocat i director de Justicia i Pau de Barcelona i amb Miquel Calçada, periodista i comissari de la commemoració del Tricentenari.

De cara a la jornada participativa del 9N, i el moment que vivim com a país, ens ha semblat interessant de publicar en aquest blog el video d'aquest acte. Agraïm a Justicia i Pau de Badalona que ens ha facilitat la gravació.


Degut a la seva durada ho publiquem amb dues parts.

31/10/14

les lectures del diumenge 31 durant l'any. 2 de novembre


Jb 19, 23-27
La situació de Job és més aviat trista: la muller el menysprea, els servents no l’obeeixen, els nens se’n riuen ... Però ell se sap innocent i voldria que les seves paraules s’escrivissin sobre una pedra perquè es guardessin per sempre. Job vol que la seva causa es vegi, encara que sigui després de mort. En aquell temps no es coneixia la resurrecció, pel que tota la força de Job està en que espera en Déu, malgrat no conèixer l’existència d’un més enllà.
Job confia en el seu goel (= defensor). La funció del goel era de protegir i ajudar el parent necessitat, víctima de la injustícia i incapaç de sortir-se’n tot sol. Job creu que Déu mateix serà el seu goel, perquè creu en la seva pròpia innocència i en la justícia de Déu.
..........................................................................
Jn 14, 1-6
S’inicia un discurs de comiat, que pretén dir-nos quin és el sentit que Jesús dóna a la seva vida. Al començament, se’ns vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, “que els vostres cors s’asserenin”, els diu Jesús; esperaven un messies que els alliberés dels romans, i ara els parla d’anar-se’n ... no entenen Jesús, no havien copsat que era la revelació de Déu com a Pare, i és per això que no comprenen el que és la casa del Pare, on Jesús anirà a preparar-los-hi estada. Però, malgrat la partença de Jesús, la comunió amb ell no es trenca, sinó que s’enforteix.

Jesús és el camí que porta al Pare, sols a través d’ell s’hi pot arribar, i és la veritat. En la Bíblia, la veritat expressa la idea d’una cosa sòlida, damunt la qual et pots recolzar, però aquí la veritat no és una doctrina, ni un fet concret, sinó algú: Jesús, que ens revela qui és el Pare, és l’expressió del Pare, la seva Paraula, que ens permet caminar cap a Ell. Gràcies a Jesús, podem rebre i compartir la vida de Déu, Jesús és la vida, necessària per gaudir de tot el que ens ha revelat, i els diu: “ningú no arriba al Pare si no és per mi”. Anant al Pare es posseeix la vida eterna, és coneix la casa del Pare, on Jesús anirà a prepara’ls-hi un lloc. 

Joan i Roser

24/10/14

Sínode de la Família: algunes dades

El Sínode de la família va acabar el dissabte 18 d’octubre, amb un reportatge final que serà debatut pels catòlics, en espera del proper sínode ordinari d’aquí un any.
S’han publicat els resultats de la votació dels 183 pares sinodals. Era necessari l’aprovació per un mínim de dos terços dels vots (122 o més), que no vol pas dir que els paràgrafs que no hi arribin siguin refutats definitivament, doncs encara hi ha camí per fer.
La idea d’un camí de penitència, sota la responsabilitat del bisbe, al final del qual els divorciats tornats a casar podrien accedir a l’eucaristia, va ser refutada per 74 pares sinodals, els a favor no arribaven als 122 necessaris. Sobre una atenció pastoral i acolliment a les persones homosexuals, per molt poc, no es va acceptar:118 a favor, 62 en contra i 3 abstencions. Tots els altres paràgrafs van ser votats afirmativament.
Al acabar-se les votacions, el papa Francesc va pronunciar un discurs remarcable. En la seva intervenció va començar amb un balanç positiu, viscut amb llibertat i esperit de col·legialitat; però, com en tots els camins, hi ha hagut moments de cursa ràpida i moments de fatiga, d’altres d’entusiasme i consolació, escoltant testimoniatges que porten saviesa dins el cor, reflectint les joies i llàgrimes dels fidels.
Després va fer referència a les temptacions de Jesús al desert, per aplicar-les a l’assemblea durant aquestes dues setmanes del Sínode, i enumera cinc grans temptacions, que podien amenaçar els pares sinodals dins el seu treball: 1) voler tancar-se dins la lletra de la llei, amb la certesa del que coneixen i no del que encara cal aprendre. 2) en nom d’una misericòrdia traïdora, tractar els símptomes i no les causes i les arrels. 3) transformar el pa en pedra, i tirar-la contra els pecadors, els febles i els malalts. 4) baixar de la Creu per acontentar la gent, i no quedar-s’hi per complir la voluntat del Pare. 5) considerar-se no com els guardes, sinó com els propietaris i mestres i no tenir en compta la realitat utilitzant un llenguatge minuciós, per dir tantes coses i no dir res. Però el Papa insisteix que aquestes temptacions són normals, no ens han de desanimar, ja que cap deixeble és més gran que el mestre ... i Jesús també va ser temptat. Remarca que s’hauria preocupat molt i entristit de no veure-hi aquestes temptacions, les discussions animades, aquets moviments d’esperit, i tots haguessin estat d’acord, dins una calmada pau.
Així el Papa considera que aquesta experiència sinodal representa una veritable experiència d’Església, la veritable esposa de Crist que busca ser fidel al seu espòs i a la seva doctrina, l’Església que té les portes obertes per rebre aquells que ho necessiten, els que es penedeixen, i no pas sols els justos o que es creuen perfectes.

Encara tenim temps per madurar les idees proposades i trobar solucions concretes en la nova trobada del Sínode ordinari del 2015. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 30 durant l'any. 26 d'octubre


Ex 22, 20-26
El Llibre de l’Èxode conté textos de llei atribuïts a Moisès però, al llarg de la història d’Israel, s’hi han afegit lleis adaptades a les noves condicions socials, que reflecteixen el context en que viuen després de instal·lar-se novament a Israel, i no pas durant l’èxode; la solidaritat en temps de penúria, sol oblidar-se en períodes de prosperitat.
El codi de l’Aliança aplica a la vida social d’Israel els grans principis del decàleg, recordant al poble els seus deures de justícia, especialment amb els més febles, prenent com a fonament la doble experiència: de l’esclavatge a Egipte i l’alliberació per Déu. Déu es revela com qui escolta el clam dels humils, en situacions que la gent ja coneix: l’emigrant, que viu enmig del poble sense prendre’n part, la viuda i l’orfe, que per sobreviure han de comptar amb l’ajuda dels altres, i també crida l’atenció sobre la usura i l’apropiació de bens indispensables. Malauradament, de moment, cal encara amenaçar perquè la Llei sigui respectada (“... us mataré amb l’espasa”).
..........................................................................
Mt 22, 34-40
El mestre de la Llei sembla voler verificar la ortodòxia de Jesús, que parla amb dones de mala vida, menja amb no importa qui i no respecta el dissabte. : “Quin és el manament més gran?”, li pregunta.
Jesús respon amb dues frases de l’Antic Testament, que ells ja coneixien: “Estima al Senyor, el teu Déu ...” (Dt 6, 5), i “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19, 18). Els convida a sortir del legalisme, amb Déu no estem dins un terreny de càlcul, del què cal fer o no, per estar “en regla”, sinó sota la llei de l’amor.
La originalitat de la resposta de Jesús no és pas sols confirmar el què ja es pot llegir en l’Escriptura, sinó el fet de que relaciona l’amor a Déu i l’amor al proïsme, donant-los una importància igual. Si aquest amor existeix, s’ha acomplert la Llei. Hi ha una gran distància entre l’univers tancat dels fariseus i l’obertura que ofereix la Bona Nova de Jesús.
Jesús posa en pràctica aquests dos manaments: porta a l’extrem el seu amor envers el Pare, i no estima sols al proïsme, sinó a tots els humans, també els enemics: mor perdonant als qui el maten.

D’acord amb aquest missatge, Sant Agustí deia: “L’amor a Déu és el primer com a manament, però l’amor al proïsme és el primer com a actuació pràctica”.

Joan i Roser

23/10/14

El Sínode: més valoracions


S’ha acabat el Sínode sobre la família i llegint les informacions dels diaris, hom té l’ impressió que l’únic tema hagi estat el dels divorciats i la se va acceptació a la comunió i els homosexuals i la seva consideració com a matrimoni. Són molts altres els temes tractats i molt importants. En el document final podem llegir declaracions de gran valor.
Hi ha tres punts que han trencat motlles de segles: no s’ha dissimulat les divisions entre els bisbes, s’ha parlat amb tota llibertat i en el comunicat final no hi ha cap anatema. L’Església catòlica ha de tenir sempre oberta la porta, acollint a tots sense cap exclusió, ha dit el papa Francesc.
Un grup de bisbes conservadors va anar a parlar, en secret, amb el papa emèrit Benet XVI per a que intervingués contra la línia aperturista del papa Francesc. Ell els hi va respondre que no era el papa i que no era a ell a qui s’havien de dirigir, i va oferir tota la seva ajuda en temes teològics al papa Francesc.
Aquesta sensació de llibertat d’opinió, de no dissimular la controvèrsia i de publicar els resultats de les diverses votacions deixa la porta oberta per a que en el Sínode Ordinari de Bisbes del proper mes d’octubre hi hagin resolucions concretes sobre alguns temes.

Per acceptar una ressolució fan falta els 2/3 de les votacions, o sigui el 66% dels vots. Amb la majoria simple del 51% totes les ressolucions haguessin estat acceptades. Això vol dir que la major part dels bisbes estan a favor de les reformes proposades. Això que no ho sabíem ara ha quedat clar i tot està apunt per l’empenta final.

Llorenç Casanova

17/10/14

Sínode: ...una primera valoració

Els plantejaments de l’Església en relació als divorciats tornats a casar, ha pres un lloc central entre els participants del Sínode. Dues línies diferents s’afronten: els “durs”, defensors d’un model de família que creuen conforme a la tradició cristiana, el matrimoni és indissoluble, i els “oberts”, que proposen una evolució dins la disciplina de l’Església, tenint en compte l’evolució de la societat. Els primers temen que un canvi en aquesta matèria, arrisca de fer trontollar l’edifici de l’ensenyament moral de l’Església, i el remei podria ser pitjor que el mal. Altres, en contra, advoquen perquè els divorciats tornats a casar, puguin beneficiar-se d’una misericòrdia més gran, per part de l’Església, insistint en la necessitat d’establir una clara diferència entre el qui provoca la separació i el qui la pateix. D’altres proposen que es simplifiquin els processos per reconèixer la nul·litat dels matrimoni, obrint una via administrativa diocesana que ho faciliti; però aquest aspecte va ser refusat majoritàriament. L’accés als sagraments dels divorciats tornats a casar, és potser el tema més difícil, tant teològic com pastoral, i exigeix una solució nova. Ningú ha proposat un canvi de doctrina, però sí que cal aprofundir en la seva comprensió: caldria passar d’un “codi legislatiu” a un “evangeli de la família”.
Una altra qüestió espinosa és l’actitud de l’Església davant les persones homosexuals. Es vol evitar la impressió d’una avaluació positiva d’aquesta tendència, per part de l’Església. És també una qüestió difícil que, de moment, tampoc porta a una unanimitat en la assemblea.
A la lectura d’un primer text de síntesi del Sínode, el dilluns 13, en van seguir moltes intervencions, algunes crítiques. El text era portador d’un nou mètode pastoral que, avui dia, cal basar en la realitat de la vida dels homes i dones. És l’hora de prendre cura d’un acull incondicional de les persones que hagin viscut fracassos i ferides; en quan els divorciats tornats a casar, per misericòrdia, no es podria refusar l’eucaristia i la reconciliació; també respectar les persones homosexuals, que tenen dons i qualitats a oferir a la comunitat cristiana. La veritat s’encarna dins la fragilitat humana, no pas per condemnar, sinó per guarir.

Es podria remarcar dins el Sínode, que la paraula ha esdevingut sempre molt lliure, tal i com el Papa va demanar al inici. Les parelles laiques obrien les sessions amb el seu testimoniatge, sense cap temor, com també després el pares sinodals. També caldria dir que tothom ha comprés que aquest Sínode es juga en dos temps; una propera assemblea, aquesta vegada ordinària, és prevista per l’octubre del 2015, amb una llarga discussió preparatòria dins els episcopats.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 29 durant l'any. 19 d'octubre


Is 45, 1.4-6 
El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu.
“El Senyor diu”, però, en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.
Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit. ..........................................................................
Mt 22, 15-21 
És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Ambdós pagaven el tribut al César; els fariseus, menys compromesos, acceptaven que tot poder, també el dels reis o emperadors, venia de Déu; els herodians eren partidaris de la col·laboració amb Roma. Amb la resposta a la pregunta “és permès o no de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites”, doncs no proposen pas una pregunta, sinó un parany, i els demana que li mostrin una moneda, que segur porten a la butxaca, i contemplin la imatge de l’emperador i el text escrit, que deia: “Tiberi César, fill del déu August”.
Els jueus refusaven tota representació d’imatges, no sols de Déu, sinó també de l’home (Ex 20, 4), i encara més si aquest home es pretenia déu. En aquell temps, portar una moneda era el reconeixement d’una sobirania; si portaven una moneda amb la imatge del César és que, de fet, reconeixien la dominació romana però, per la imatge anaven contra la Llei. No es tractava, doncs, d’un diner de Déu, sinó del César, pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria. I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”.

Jesús estableix una clara diferència entre el poder temporal i l’espiritual; reconeix el temporal, el polític, la seva autonomia, però el poder de Déu no es situa pas al mateix nivell que el del César: “Jo soc el Senyor, i no n’hi ha cap altre”, llegim en el profeta Isaïes. Jesús no es compromet, i en lloc d’oposar l’obediència al César i la deguda a Déu, les uneix tot i distingint els diferents camps a que pertanyen.

Joan i Roser

10/10/14

Paraules del Papa Francesc en l'obertura del Sínode.




El diumenge 5 d’octubre, en la homilia de la missa d’obertura del Sínode, el Papa deia: “que l’Esperit Sant ens doni la saviesa, que va més enllà de la ciència, per treballar generosament i amb veritable llibertat i humil creativitat.”
Dilluns al matí, en la obertura de l’activitat del Sínode, el Papa va dir: “Vosaltres porteu la veu de les Esglésies particulars, a través de les Conferències Episcopals. És una gran responsabilitat, portar les realitats i les problemàtiques de les Esglésies, per ajudar-los a caminar sobre aquesta via, que és l’Evangeli de la família. Una condició de base és parlar clarament. Cal dir tot el que un sent amb “parresia”. (El Papa Francesc no va pas utilitzar per atzar, aquesta paraula grega, que es tradueix per “llibertat de paraula”, i que per Sòcrates era una forma d’ètica de la llibertat).
Després, el Papa comenta que, lamentablement, alguns cardenals no tenen el coratge de dir algunes coses, per respecte al Papa, pensant que potser ell pensa diferent. Però això no és pas la sinodalitat, doncs cal dir tot el que un té el deure de dir, sense cap respecte humà, sense temor. A la vegada, cal escoltar amb humilitat, i acollir amb el cor obert, el que diuen els nostres germans. És per aquestes dues actituds que un exerceix la sinodalitat.
Al acabar la vetlla a la plaça de sant Pere, també va dir que “Per buscar el que el Senyor demana avui a la seva Església, hem de percebre l’olor dels homes d’avui dia, fins a ser impregnats de les seves joies, i les seves esperances, de les seves tristeses i les seves angoixes, i així sabrem proposar amb credibilitat la bona nova sobre la família”.

A les 7 de la tarda, al acabar la primera jornada del Sínode, la majoria de bisbes i cardenals van sortir i pujaven als cotxes que ja els esperaven ... el Papa, però, va marxar a peu cap a Santa Marta.  

Joan i Roser

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 12 d'octubre


Is 25, 6-10
Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.
Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble. ..........................................................................
Mt 22, 1-14
D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.
Jesús anuncia primer la Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en que es va escriure, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

Desprès, els servents surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de Jesús surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. La sala del banquet s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne.  

Joan i Roser

9/10/14

parlar clar

Ja sabeu que ha començat el Sínode sobre la família. Xarxa de Laics es va sumar a promoure la participació en l’enquesta prèvia que el papa Francesc va enviar a tot el poble de Déu. És bó que ara hi sumem la nostra pregària. Us hem adjuntat la que ha fet el Papa pel bon resultat del Sínode.

En el diari Ara del passat 8 d’octubre, l'Antoni Bassas, en la seva columna diària, recull la petició feta pel Papa als bisbes del sínode de “parlar clar” i el recordatori que hi ha “mals pastors que carreguen pesos insuportables que ells no freguen ni amb els dits”.

El dia 19 tenim la trobada pastoral del arxiprestat nord de Badalona, amb la responsabilitat de Xarxa de Laics en la seva organització. Confiem que des de les diferents comunitats es faci una crida a parfticipar-hi: és una bona ocasió per a que els laics presentem les nostres propostes “parlant clar” i assumint el paper que ens pertoca com a Poble de Déu.


Llorenç Casanova

Pregària pel Sínode dels Bisbes


3/10/14

les lectures del diumenge 27 durant l'any. 5 d'octubre


Is 5, 1-7
La intenció d’Isaïes era fer comprendre al decadent regne jueu, els perills evidents d’una política exercida amb autoritarisme i repressió, i utilitza una antiga cançó romàntica. Proposa una mena de paràbola, per explicar el seu paper com intermediari entre el Senyor i el seu poble. És l’amic del propietari (que és el Senyor) de la vinya (que és el poble d’Israel) qui parla, i canta l’amor que aquest té per la seva vinya, però queda decebut pel que produeix, no hi troba ni justícia ni bondat, “dóna raïms agres”.
El vinyater treu la tanca i ensorra la paret, perquè tothom trepitgi la vinya. Estem encara en una època en que es creia en un Déu que castiga, però el mateix Isaïes, més endavant (Is 27, 2-4a) reprèn la cançó de la vinya i diu: “ ... Sóc jo qui la guarda ... ja no estic indignat contra ella”; ara és el Déu que estima i perdona.
..........................................................................
Mt 21, 33-43
En la paràbola, Jesús es basa en el cant d’Isaïes sobre la vinya, però aquí ja s’intueix que la vinya és el Regne de Déu i els vinyaters el poble d’Israel.
Jesús s’ adreça als sacerdots i fariseus, que actuen com si fossin els propietaris de la vinya, i es guarden per ells tota la collita. Déu hi envia profetes perquè se’n adonin, però són mal acollits, i quan finalment hi envia el seu fill, el maten.
A la pregunta de Jesús de ¿què farà l’amo amb els vinyaters? contesten que els farà matar i donarà la vinya a uns altres ... i Jesús no els contradiu. No s’interessa pel càstig o venjança, el regne de Déu sempre està obert, i cal no oblidar que una paràbola no és mai un veredicte, sinó una crida a la conversió. Se’ns presenta un esquema de la historia de salvació, i fa pensar en que Déu va enviar el seu Fill per recordar-nos el que calia fer, que no va agradar als qui llavors manaven, i el van matar.
Després el text, citant el Salm 118,22-23, parla de la pedra rebutjada, Jesús rebutjat pel seu poble, però que al ressuscitar-lo Déu, es converteix en la pedra principal del nou edifici format pel poble de Déu.


 Recolzar-se en Jesús, la pedra angular, i rebre la missió de treballar a la vinya, ha de ser l’aspiració i desig de tot cristià.

Joan i Roser

26/9/14

les lectures del diumenge 26 durant l'any. 28 de setembre


Ez 18, 25-28
Ezequiel forma part dels deportats a Babilònia. La infidelitat els condueix a l’exili, però el poble, en aquest moment, pensaven que el càstig era per les culpes dels avantpassats i es sentien tractats injustament. La temptació de revoltar-se contra Déu era gran, donada la impressió de que pagaven les culpes de les generacions passades.
Ezequiel posa en relleu la responsabilitat pròpia; és una veritable revolució aquesta proposta del profeta: la responsabilitat del poble, que era col·lectiva, ara esdevé individual, de cada persona. Cadascú és retribuït en relació a la seva pròpia conducta, i mai ningú és castigat per les faltes d’un altre, però sempre s’hi és a temps a canviar de conducta o de camí. Com a conseqüència, es fa una crida a la conversió.
..........................................................................
Mt 21, 28-32
Joan Baptista havia cridat el poble a convertir-se i disposar-se per acollir la bona nova que portaria Jesús. Alguns es van mantenir tancats en les seves certeses, refusant les paraules de Joan, però d’altres, publicans i prostitutes, el van creure.
“¿Què us en sembla?”, és lo primer que diu Jesús abans de proposar la paràbola, amb lo que vol donar ocasió als sacerdots i notables de donar el seu judici, de condemnar-se ells mateixos: els vol fer obrir els ulls.
El primer fill de la paràbola, refusa anar a la vinya (el Regne de Déu), però acaba anant-hi; representa la classe dels qui han pecat, els publicans i gent de mala vida, que no seguien la Llei, però la veu de Joan Baptista els cridà a penedir-se i van creure: primer van dir que no, però després s’hi repensen. Per contra, el segon fill accepta d’anar-hi tot seguit, però no hi va; representa els sacerdots i caps del poble, amb una conducta externa honorable, però que no es decideixen a creure, anar a la vinya. Allò que fem o deixem de fer després d’haver-hi reflexionat, és el que mostra realment el què som.
D’aquesta manera, Jesús denuncia l’actitud dels dirigents jueus, que contrasta amb la resposta dels publicans i prostitutes, que us “passen al davant en el camí cap el Regne”. Aquells que eren rebutjats seran els primers perquè han escoltat, no perquè no siguin pecadors, sinó perquè amb humilitat ho reconeixen, que és el primer pas per canviar.

Jesús posa en relleu la primacia del fer sobre el dir, de la praxi sobre la teoria. Denuncia aquells que públicament es comprometen servir al Senyor, però no són capaços d’obrar d’acord amb les seves paraules. 
Joan i Roser

22/9/14

El valor del PIB: ser o tenir?



A partir d'aquest mes de setembre Espanya serà 46.000.000.000 d'euros més rica. És a dir, el PIB augmentarà del 2,7% al 4,5%, notícia que han anunciat els principals diaris econòmics d'aquest país a causa del canvi metodològic i estadístic de la comptabilitat nacional que inclueix els fluxos procedents d'activitats il·legals com prostitució, la producció i el tràfic de drogues o el contraban de tabac i alcohol.

Crec que és moment de reflexionar sobre el sentit d'aquest indicador econòmic. Ara més que mai apareix totalment allunyat de l'objectiu real de l'economia com és el de satisfer les necessitats dels seus ciutadans. Tampoc ens indica si estem treballant per la pau o creant estats més belicosos o si, com les notícies del mes d'agost diuen, ja hem consumit tot el que pot produir la naturalesa durant el 2014. Un indicador monetari com aquest mai ens mesurarà els veritables valors perquè una societat pugui satisfer les seves necessitats i sigui més feliç.

En una època com la que estem vivint fan falta altres indicadors que mesurin l'èxit econòmic en el qual es reflecteixin valors com l'honestedat, la confiança, la responsabilitat, la solidaritat i la justícia.

Jaume Ventura, membre de Justícia i Pau Badalona


19/9/14

les lectures del diumenge 25 durant l'any. 21 de setembre


Is 55, 6-9
Isaïes s’adreça a la gent desanimada durant l’exili a Babilònia, temptada a creure que Déu els ha abandonat, i els diu que retornin vers Déu i descobriran que s’apiada d’ells i és ric en perdó.
Crida l’atenció el primer verset: “Cerqueu el Senyor ara que es deixa trobar ... ara que és a prop” ... és que Déu, a vegades, no es deixa trobar, ni està a prop? Hi ha una altre traducció més entenedora: “Cerqueu el Senyor ja que es deixa trobar, invoqueu-lo doncs esta a prop” ... som nosaltres els qui ens allunyem de Déu, ell sempre està a punt.
Una lliçó del text podria ser que no és pas perquè Déu sembli silenciós, que és absent o llunyà. Encara que el poble sigui infidel a l’Aliança, Déu sempre és fidel; els camins del Senyor són molt diferents dels nostres.
..........................................................................
Mt 20, 1-16
A l’inici del text ja es concreta que la paràbola parla del Regne del cel, que es compara a com actua el propietari d’una vinya. En el Regne del cel no es procedeix amb una lògica contable, no es calculen els mèrits, les hores de treball, sols es demana la conversió, la disposició a entrar a la vinya.
El mateix Jesús va trobar la hostilitat dels qui el seguien, quan amigablement es relacionava amb publicans i pecadors, doncs es consideraven equiparats amb aquesta gent. També en temps de Mateu (que és l’únic que relata aquesta paràbola), l’arribada de pagans dins les comunitats cristianes d’Antioquia, feia inquietar els cristians procedents del judaisme, que es consideraven els autèntics hereus de les promeses de Déu, al haver sigut fidels a la Llei de Moisés i els primers a ser cridats. Els costava acceptar que els cristians vinguts del paganisme fossin tractats igual que ells, malgrat haver-se convertit més tard.

La paràbola vol reflectir la manera d’actuar de Déu, que es contraposa a la mentalitat jueva d’aquell temps: enfront de la teologia del mèrit dels fariseus, Jesús hi proposa la teologia de la gràcia. Ens revela un Déu que vol ser salvador de tothom, és Ell qui fa el primer pas vers l’home (va sortir cinc vegades a buscar treballadors), i s’esforça perquè tothom trobi el camí de la fe. No s’entra dins el Regne en funció dels propis mèrits, sinó per pura gràcia de Déu.

Joan i Roser           

12/9/14

les lectures del diumenge 24 durant l'any. 14 de setembre

Nm 21, 4-9
            L’episodi es situa al final de la travessa del desert. El poble malparlava de Déu per la duresa de la vida, i Déu els castiga enviant-los serps verinoses que els picaven. El poble es penedeix i Déu diu a Moisès què cal fer per curar-los.
            D’entrada sobta aquest relat, malgrat s’hi podrien veure les conseqüències que pot tenir una revolta contra Déu. Avui dia, però, no diríem pas que les serps són un càstig, igual que davant una malaltia no estem pas convençuts que és un càstig de Déu.
            L’objectiu de Moisès era convertir el poble de la falta de confiança en Déu. Més que les serps, és la manca de fe el que alenteix el poble en el seu camí cap a la llibertat, i Moisès ho sap, i aprofita una antiga pràctica ... és suficient mirar un fetitxe, i tot s’arregla. Moisès transforma el que fa temps havia sigut un acta màgic, en un acta de fe ... sapigueu que qui us cura és el Senyor, i no pas la serp; de Déu sols n’hi ha un, que és qui us ha tret d’Egipte.
            Quan el llibre de la Saviesa medita aquest afer, és així com ho interpreta: “El qui es girava a mirar-lo, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom”.
..........................................................................                                                                                                                                                                                                                
Jn 3, 13-17
            És la trobada de Jesús amb el fariseu Nicodem, en que li deixa entreveure la seva íntima relació amb Déu: ell ve de Déu.
            Per Joan, la mort de Jesús no és pas un sacrifici per calmar la còlera de Déu, com alguns han afirmat, sinó la manifestació de l’amor de Déu pels homes. Joan veu en la crucifixió el moment culminant de la vida de Jesús, “l’hora” de la seva glorificació. Aquest seria el sentit de celebrar l’exaltació de Jesús, i no pas de la creu; la creu és un signe de l’amor de Jesús vers la humanitat. 
            Jesús hagués pogut estalviar-se la creu, si hagués renunciat a proclamar el missatge de salvació, com a paraula de Déu, que no era acceptat, doncs posava en perill els privilegis de les autoritats del Temple ... però malgrat saber el què l’esperava, Jesús no va abandonar la seva missió.
            Crida l’atenció comparar Jesús en creu amb la serp que Moisés enlairava en el desert. És una doble comparació: 1) Jesús és enlairat, és glorificat, i 2) la visió de Jesús ens dóna vida i els qui miraven la serp salvaven la vida. La creu ens afronta, a la vegada, a l’horror del pecat, que porta a la mort, i a l’amor de Jesús per tots nosaltres, que dóna la vida.    

Joan i Roser