les lectures del diumenge de la presentació del Senyor. 2 de febrer

"...llum que es reveli a les nacions..."

Ml 3, 1-4

El profeta Malaquies escriu cap els anys 450 aC; no hi ha rei i són els sacerdots qui exerceixen l’autoritat, i l’Aliança entre Déu i el seu poble, en certa manera, passa per ells. Però els jueus viuen uns temps difícils: la situació religiosa i moral s’ha degradat, el culte negligit, alguns volen enganyar amb falses ofrenes, i la Llei no és respectada.

Malaquies proclama que Déu no deixarà durar aquesta situació i enviarà “un missatger perquè obri el camí davant meu”. Serà un temps de proba i s’encarregarà d’esborrar la corrupció dels ministres del culte “purificant els fills de Leví”; serà una restauració i un retorn als valors del passat.

Més tard, Jesús citarà Malaquies quan proposa Joan Baptista (Mt 11, 7-10) com el “missatger que li prepara el camí”.

.............................................................

Lc 2, 22-40

Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei. És dins el marc de la Llei d’Israel que s’ha manifestat la salvació de tota la humanitat. La llarga espera d’Israel a ser alliberada, és representada pel reconeixement de dues persones senzilles, Simeó i Anna, que serveixen Déu, nit i dia, amb la oració.

L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.

En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.

“L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir. Lo qual estaria clarament en contra de la interpretació, que alguns han fet, de que Jesús no podia “créixer”, perquè ja havia nascut perfecte.

Joan i Roser

Les lectures del diumenga 3r de durant l'any. 26 de gener

Is 8, 23-9, 3

El profeta descriu la salvació com una llum que brilla dins les tenebres, fent al·lusió a Galilea, regió menyspreada pels jueus de Jerusalem, on hi viu gent d’arreu i estava ocupada per les tropes d’Assiria. El Senyor no els abandonarà, intervindrà com ho va fer en temps antic, a l’època de Gedeó, i la seva victòria sobre Madian (Jt 7, 16-25).

La vinguda d’un nou rei era comparada a la sortida del sol, com a promesa d’una era nova. Amb aquesta “llum”, Isaïes es referia a Ezequiel, el fill promès al rei Acaz (Is 7, 14: “la noia tindrà un fill ...”). La captivitat s’acabarà, els presoners que vivien dins la tenebra veuran una gran llum, cal alegrar-se; el profeta sap que Déu no abandonarà el seu poble. Mateu ens dirà que finalment s’acompliran en Jesús aquestes promeses: la llum de Jesús comença a Galilea, i vencerà les forces del mal. 

.............................................................                                                                                                 

Mt 4, 12-23

La missió de Joan el Baptista s’ha acabat (és empresonat), i Jesús inicia la seva activitat pública tornant a Galilea. Deixa Natzaret i s’instal·la a Cafarnaüm, on es barregen jueus i pagans. Es vol donar a entendre que la llum s’aixeca sobre la humanitat sencera, simbolitzada en la diversitat de Galilea. D’aquí en sortirà la llum, i Jesús comença la seva predicació amb les mateixes paraules del Baptista (Mt 3, 2): “convertiu-vos que el Regne del cel és a prop”; cal canviar de mentalitat, doncs l’estil del Regne és diferent. 

Però Jesús no pot estar sol per fer arribar el Regne, i és per això que crida deixebles per poder proclamar la Bona Nova a totes les nacions. Jesús no és un rabí com els altres: aquí és el mestre qui tria els deixebles, no pas a l’inrevés, i els deixebles seran associats a la seva missió, tindran també d’actuar.

Els primers deixebles   cridats són pescadors, que no vol pas dir ignorants i pobres, sinó simplement persones comuns i normals. Però la missió que els encarrega, sí que és adequada a un pescador: “us faré pescadors d’homes”. El mar era símbol del mal, i treure homes del mar és impedir que s’ofeguin, és salvar-los. S’assemblaria a una pesca amb xarxa, que quan es llença al mar no se sap mai què en sortirà, però s’ha d’insistir si es vol obtenir fruit. Llançar la xarxa de l’evangeli és intentar portar els homes cap a la salvació de Déu. Déu vol fer brillar la seva llum allà on les tenebres són més profundes.   

Joan i Roser

les lectures del 2n diumenge de durant l'any. 19 de gener

"mireu l'anyell de Déu..."

Is 49, 3, 5-6

El segon “Cant del Servent” mostra tots els conflictes d’identitat que va viure la comunitat d’Israel, durant l’exili i la tornada a Jerusalem. Es fa evident que el Servent es refereix a Israel: “Ets el meu Servent; en tu, Israel, faig resplendir la meva glòria”, és a dir, seré reconegut, revelat. Però no sembla referir-se a la totalitat d’Israel, doncs proposa al Servent reunir tot el poble; es fa referència a la “petita Resta”, que s’ha mantingut sempre fidel, i que portarà la salvació a tot Israel, però també al món sencer “d’un cap a l’altre de la terra”.

En certa manera, tots es sentien cridats per Déu, però en dues maneres diferents i antagòniques: uns s’inclinaven per la exclusivitat, el nacionalisme i la recerca de la puresa, que els distingís dels demès; però d’altres optaven per la universalitat, la tolerància, la capacitat de diàleg amb tothom (la “petita Resta”), que és amb qui s’ha identificat Jesús.

.............................................................

Jn 1, 29-34

Quan Joan veu venir Jesús, diu a la gent “mireu l’anyell de Déu”, però el seu significat va més enllà de la tendresa o la innocència d’un anyell, té un fonament bíblic; es refereix a l’anyell pasqual, que amb la seva sang “posada als muntants i la llinda de les cases” (Ex 12, 7), va protegir el poble jueu a Egipte, alliberant-lo de l’esclavitud. Joan atribueix a Jesús el mateix significat: marcarà la marxa dels seus seguidors vers el definitiu alliberament.

Joan identifica Jesús com “l’home que em passa al davant”, i assoleix un lloc preeminent, doncs ja existia abans d’ell, i dóna testimoni de que Jesús és el Messies, veu posar-se sobre d’ell l’Esperit. La paraula posar-se, o reposar, és una manera de dir-nos que tot el que faci Jesús, serà obra de l’Esperit de Déu, que es manté en Ell. Déu autentifica la missió de Jesús enviant-li el seu Esperit.

Quan un rei prenia possessió del tron de Jerusalem, el ritus de la unció el feia un consagrat, un messies, i rebia el títol de fill de Déu. Així és com es pot entendre que Joan afirmés que Jesús era fill de Déu.

Joan no coneixia Jesús, però amb el seu bateig es va donar a conèixer i es va manifestar a tothom. Joan Baptista reconeix Jesús com el Messies que esperaven, però no pas tal com l’esperaven: un messies rei poderós.  

Joan i Roser

COMUNITAT VIVA DE PARELLES QUE CERQUEN JUNTS VIURE L’EVANGELI AVUI

Més d'un centenar d'Equips a tot Catalunya i Menorca, 3 dels quals a Badalona, segueixen, després de gairebé 80 anys, aplegant a parelles que cerquen viure junts l'Evangeli avui.  Són els anomenats Equips de la Mare de Déu.
Us preguntareu si un moviment iniciat en la primera meitat del segle passat pot ser un moviment viu i significatiu per a la realitat de les parelles d'avui. L'Albert i l'Anna, de Badalona i actuals responsables dels EMD de Catalunya i Menorca, volen, des de Xarxa de laics, compartir i oferir aquesta experiència a altres parelles de la nostra església local.

Els Equips de la Mare de Déu (EMD) van néixer a França a finals dels anys trenta, en temps d’entreguerres, quan un grup de matrimonis li van plantejar a un sacerdot jove, el pare Henri Caffarel, com podien viure més profundament el Sagrament del matrimoni.

-Perquè en aquell moment l’església no contemplava una via de santificació pels laics...

-Just. I la resposta del pare Caffarel fou: Cerquem junts.

Avui, gairebé vuitanta anys després, aquesta cerca segueix essent tant o més necessària que llavors...

-Per què “Equips”?

-La “unitat bàsica”, per dir-ho d’alguna manera, l’anomenem “equip”, segurament per influència del francès. L’Equip és una petita comunitat formada per entre quatre i set matrimonis acompanyats d’un consiliari. És l’entorn on avançar en el coneixement de les escriptures, discutir sobre un tema d’estudi i compartir vivències.

-I com es treballa?

-Se’ns proposen unes pautes que ens ajuden a avançar junts, primer com a parella i després com a grup. En diem “mitjans concrets d’esforç”, i són:

• L’escolta habitual de la Paraula de Déu com a font de coneixement de les escriptures;
• L’oració com a via de comunicació amb Déu;
• La pregària conjugal, feta en conjunt per la parella;
• El “deure d’asseure’s”, entès com un moment de diàleg de la parella sobre el tema d’estudi i sobre la seva progressió com a matrimoni cristià;
• La regla de vida, pautes autofixades per cada parella, referència en el seu camí de creixement ;
• El recés anual, en parella

L’Equip és la força que ens permet créixer sobre aquests eixos, cada matrimoni al seu ritme, en un entorn on l’ajuda mútua s’expressa tant en medis materials com en suport per viure la fe en un entorn a voltes francament hostil.

-Cert, no és fàcil portar un projecte de parella a terme...

-No, no ho és; només cal donar una mirada al nostre voltant... La realitat de la família i la parella ha canviat, cada família i cada parella busca la manera de tirar endavant el seu projecte, a vegades fora del marc més ortodoxa. El mateix Sant Pare Francesc ens demana que trobem fórmules per acollir aquestes situacions. Avui més que mai trobar un recolzament pot ser important per a reeixir com a parella cristiana.

-I en els Equips hi ha lloc per a parelles en situació, diguem-ne, “irregular”?

-Els Equips són transversals a la societat, com també ho és l’Església. S’han de trobar fórmules per acollir tots aquells amb un desig de viure la seva fe en parella.

-Com és una reunió d’Equip?

-Doncs comença al voltant de la taula, compartint sopar. Primer de tot ens posem al dia: som amics, compartim problemes d’escola, de família, les darreres novetats al barri, els canvis a la parròquia o les solucions a la crisi. Després comença pròpiament la reunió: una petita pregària ens permet fer el canvi de registre. Tots hem preparat el tema a casa, i cadascú hi diu la seva. El consiliari posa el contrapunt amb una visió diferent però igualment complementària; val a dir que molts admeten que viure la vida de l’equip els ha ajudat a entendre millor la seva feligresia...

-Fa seixanta anys que aquest moviment va arribar a Catalunya. Te sentit encara avui?

-El pare Caffarel insistia en els seus escrits que la raó de ser dels Equips era formar homes i dones compromesos amb la seva Església i amb la seva societat. Han canviat les formes,però no l’esperit; avui des del Moviment se’ns convida a llegir els signes dels temps per a entendre com viure aquest compromís adaptat a les noves realitats i les necessitats de les parelles d’avui.

Voldríem convidar-vos a tots a conèixer-nos millor a través de la nostra pàgina web:

www.emd-cm.cat

o bé personalment, si ho preferiu. 

Sincerament, des dels Equips pensem que tenim eines per ajudar a viure la fe en parella. I ho volem compartir.

Albert Mascaró i Anna M Padrós

Responsables dels EMD de Catalunya i Menorca

Albert.anna@emd-cm.cat

les lectures del diumenge del baptisme del Senyor. 12 de gener

Is 42, 1-4. 6-7

Es un text del Segon Isaïes, que predica en temps de l’exili a Babilònia. En una primera part, el Senyor parla d’un misteriós personatge, “el Servent”, escollit per anunciar i implantar la justícia a la terra, però no s’ha d’entendre una justícia en el sentit d’una condemna, sinó d’una posada en llibertat. Déu instaura la seva justícia i la seva llum, a traves de la debilitat de l’ésser humà. La voluntat de Déu és de salvació i alliberament per tota la humanitat.

En una segona part, el Senyor s’adreça directament al Servidor, a qui explica la missió que li confia.

Els jueus van identificar aquest “Servent” amb la “resta d’Israel”, i la comunitat cristiana hi ha vist la figura de Jesús, introduint un nou concepte de Messies, que comparteix la debilitat de la condició humana, en coherència amb el Déu amb nosaltres (=Emmanuel).

........................................................... 

Mt 3, 13-17

Joan havia anunciat la vinguda de Jesús, però en lloc d’aparèixer dins un esclat de glòria messiànica, el troba junt als pecadors que esperaven ser batejats. Jesús vol posar en evidència que, havent-se fet home, cal que s’identifiqui amb el poble. S’estableix llavors un diàleg entre Jesús i Joan, que posa de manifest la superioritat de Jesús i presenta, a la vegada, el sentit de la seva obra: “convé que complim tota justícia”, que significa actuar en conformitat amb el que Déu vol.

Al sortir Jesús de l’aigua del Jordà, “el cel s’obrí”, baixà l’Esperit “com un colom”, i es va sentir la veu de Déu manifestant: “aquest és el meu Fill, en qui m’he complagut”. És com un avís, al començar la vida pública de Jesús, per expressar d’una manera poètica i simbòlica que, per més estranya que pugui semblar la seva actuació ... Déu hi està d’acord.

El colom, per un jueu, representava l’Esperit de Déu que, en el relat del Gènesi, planava sobre les aigües de la Creació, i que ara es posa sobre Jesús, que ve a salvar el seu poble i tota la humanitat ... comença un món nou. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 2n després de nadal. 5 de gener de 2014

Sir 24, 1-2. 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Serien ambdues una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.

........................................................... 

Jn 1, 1-18

La Paraula apareix com un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tot el seu misteri, centrant primer l’atenció sobre la seva inicial existència i activitat, abans de la seva manifestació dins la història. Comença el text amb les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la història humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia, és separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.

El qui és la Paraula “s’ha fet carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres; sols així, Jesús ens pot parlar de Déu i donar-lo a conèixer, perquè a Déu ningú l’ha vist mai, està fora de l’espai i del temps, i la nostra intel·ligència no el pot abastar.

Sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dóna a conèixer; la Paraula és la llum veritable, i era present en el món, Joan Baptista n’era testimoni ... però no tothom l’ha reconeguda.

Joan i Roser