diumenge 17 durant l'any. 27 de juliol

1Re 3, 5, 7-12

Salomó, tot just coronat, va en pelegrinatge a Gabaon per oferir un sacrifici i és allà on, en un somni, Déu li preguntà “què vols que et doni”, i ell respon amb una pregaria, que ha esdevingut un model per Israel.

Salomó sabia que tenia de governar, i això no és fàcil, i va ser mèrit seu el comprendre (primera lliçó del text) que la saviesa és el bé més preuat, i que sols Déu té les claus de la vertadera saviesa. La pregaria de Salomó va ser un model d’humilitat i confiança.

Una segona lliçó és que la seva petició busca sols el servei al poble, no demana res per ell. La veritable saviesa d’un dirigent, consisteix en prendre les justes decisions per desenvolupar el seu regne.

..........................................................................

Mt 13, 44-52

Jesús complementa la paràbola del sembrador amb unes petites paràboles, que ens mostren la importància de fer una adequada tria. Un home troba un tresor en el camp, i un mercader descobreix una perla excepcional. Els dos, amb una veritable saviesa, sacrifiquen el que és secundari per anar cap l’essencial. El Regne porta una exigència, que pot generar inseguretat, doncs pot ser necessari vendre-ho tot per arribar a l’absoluta possessió del Regne, com a major riquesa.

El Regne ja és aquí, però encara no està plenament realitzat, es mostrarà clarament a la fi dels temps, i cal treballar per la seva construcció, renunciant a tot el que ens ho impedeixi. El Regne és com una xarxa que aplega tot tipus de peixos, i un cop plena (=és la pesca final), els àngels, semblant als pescadors, amb molta cura triaran els peixos bons, per quedar-se’ls, i els dolents per llençar-los.

Finalment, Jesús compara els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne, amb un cap de casa que posseeix un tresor format de coses velles (la Llei) i coses noves (el seu missatge); es proposa un lligam entre l’Antic i el Nou Testament. El que ens revela Jesús, té les seves arrels en la revelació de la primera Aliança. 

Joan i Roser

diumenge 16è durant l'any. 20 de juliol

   

                                                                           

Sv 12, 13. 16-19

            Hi ha en el text una meditació sobre dos temes majors, dins la fe jueva: 1) el poder de Déu: “Tens el poder a l’abast sempre que vols”, i 2) la bondat de Déu: “tractes a tothom amb clemència” ... “dónes oportunitat a penedir-se”. L’autor fa un lligam entre la bondat de Déu i el seu poder: si Déu es mostra tan indulgent amb els homes és perquè és totpoderós.

            Aquesta descoberta  d’un Déu a la vegada poderós i bo, va necessitar segles de pedagogia a través dels profetes. Això, però, comporta noves exigències per l’home: si Déu ens ha creat a la seva imatge, la conseqüència és que cal abandonar tota idea de violència i d’abús de poder, s’ha de compartir amistat amb tothom.    

..........................................................................                                                                                                                                                                                                                      

 Mt 13, 24-43 

            Jesús parla del Regne del cel utilitzant tres paràboles. En la paràbola del sembrador se’ns presenta el problema del mal. La llavor és bona, però el creixement del Regne s’afronta a diferents oposicions internes i externes, heretgies, persecucions o indiferència. Es subratlla la coexistència del bé i del mal barrejats en un mateix camp; és un missatge de la realitat del Regne de Déu immers dins el món.

            Se’ns vol mostrar, també, la paciència de Déu, el sembrador, que no vol arriscar-se a arrencar precipitadament el jull, doncs no és fàcil discernir entre el que és completament bo o dolent, ja que tots tenim coses bones i dolentes, i hi ha risc de perdre blat al arrencar les males herbes.

            Segueixen dues paràboles curtes, que mostren una lliçó sobre el creixement del Regne de Déu, amb un exemple del treball de l’home en el camp, i de la dona a casa. El Regne és a la vegada visible, com l’arbre que creix en el camp, fruit d’un petit gra de mostassa, i invisible, com el llevat amagat dins la farina, però que lentament fa créixer la pasta. El gra de mostassa i el llevat, donen un toc d’optimisme, mostrant el contrast entre la petitesa del començament i la grandesa a que poden arribar. El gra de mostassa sembrat, esdevé un gran arbre, i evoca el dinamisme del Regne, que partint gairebé de res és capaç d’una extensió universal. El llevat pot fer aixecar una pasta enorme, i aconseguir que tot el món es converteixi en Regne, però actuant d’una manera lenta, imperceptible. 

Joan i Roser

diumenge 15è durant l'any. 13 de juliol

Is 55, 10-11

Per comprendre bé aquest text, caldria llegir també el verset 12: “sortireu de Babilònia cridant de goig, i us conduiran en pau a casa vostra ...”. És, doncs, un anunci del retorn dels exiliats. Per creure en una alliberació tan esperada (portaven 50 anys a l’exili) calia confiar en la Paraula de Déu.

Per comprendre l’eficàcia de la Paraula de Déu, Isaïes agafa la imatge de la pluja, molt apropiada per un poble assecat pel sol (tant Israel com Babilònia) i ansiós de rebre cada any les primeres pluges. La Paraula de Déu és com la pluja que amara la terra i la fa germinar.

Una de les constants que es troben en l’acció de Déu entre els homes, és que mai queda estèril. Però cal tenir paciència, igual que cal un temps entre el moment de sembrar la llavor i tenir el pa a punt per ser menjat.

..........................................................................

Mt 13, 1-23

Jesús s’asseu, com un mestre, i explica una paràbola. L’ensenyament de Jesús es proclama en forma de històries simples, basades en la vida de la gent de Galilea: les paràboles. En aquesta, es vol posar en evidència el fet de que la Paraula de Déu és rebuda de maneres molt diferents; la disposició del terreny on cau la llavor, l’actitud de les persones, condiciona el resultat.

Per què hi hagi una bona collita, cal una bona llavor, un sembrador generós, i una bona terra. Cal que el missatge sembrat sigui rebut, comprés i agafi arrels, condició perquè doni fruits, per què doni una resposta positiva al projecte de Déu.

La paràbola ens mostra quatre tipus de terreny, quatre destinataris, que reben la llavor, la Paraula. Tres són incapaços de donar fruit, i sols els del quart terreny ho aconsegueixen, però no pas tots amb la mateixa fecunditat: “cent, o seixanta, o trenta”. La quantitat de fruit aportat per cada persona, pot variar segons les dificultats trobades, i segons l’estat del seu esperit.

La paràbola del sembrador, i l’explicació que en dóna Jesús, apareix com la descripció dels obstacles en que es trobaran els deixebles en la predicació de l’evangeli. Cal que el missatge sigui rebut amb una bona disponibilitat del cor, que el terreny sigui propici, perquè cal també que prengui arrels fermes. Els actes de cadascú han de ser conformes amb el què s’ha escoltat.    

Joan i Roser

diumenge 14 de durant l'any. 6 de juliol de 2014

"Veniu a mi tots els que estigueu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar"

Za 9, 9-10

Es tracta del que se’n diu un oracle de consolació. Cal situar aquest text a l’inici de la dominació grega, amb les grans conquestes d’Alexandre el Gran.

El profeta pensa en un altre tipus de rei, certament victoriós, però modest, que no es recolza en el prestigi de les armes, ni en el luxe. Un rei que entra a Jerusalem muntant un ase, semblant a com Salomó ho va fer sobre la mula del seu pare David (però aquí encara més humil, en un pollí) i va ser acollit amb crits de joia.

El Messies que anuncia Zacaries és, d’entrada, presentat com un rei, seguint l’espera tradicional del poble jueu ... però la seva novetat és que combina el Messies Rei amb la humilitat del Servent descrit per Isaïes, ja que el seu rei és humil. Una sola cosa compta: instaurar la pau i la justícia a tots els pobles.

La comunitat cristiana ha aplicat a Jesús aquest oracle de Zacaries.

..........................................................................

Mt 11, 25-30

“Aquell temps”, es vol referir a quan Jesús constata, amb dolor, el refús del seu poble. No hi ha res més dolorós que un amor incomprès i menystingut per un poble influït pels mestres de la Llei.

Llavors, Jesús comença una pregària de lloança a Déu Pare i posa en relleu que, són els senzills els qui s’obren al seu missatge de salvació, i no els “savis”, que es consideren grans i entesos ... com els escribes. Es beneficiaran els petits que, amb tota simplicitat, reben Jesús com el seu Salvador i així, la revelació dels pensaments de Déu. Després, Jesús revela als deixebles, les relacions entre el Pare i Ell, i els convida a seguir-lo: “veniu a mi”.

Jesús fa una crida, una invitació, al repòs dels afeixugats, que eren els pobres que havien de suportar la càrrega de les prescripcions que els imposaven els mestres de la llei, amb la obligació de complir, en la pràctica diària, els 614 manaments en que havien traduït la Llei de Moisés.

La imatge del “jou”, era utilitzada per parlar d’allò que s’imposava el bon jueu per fer la voluntat de Déu ... però Jesús hi contraposa el seu ensenyament alliberador, i convida a que es facin deixebles seus, amb el que trobaran el repòs, doncs el jou que Ell imposa és sols estimar Déu i el proïsme.

Els preceptes, els detalls del què hem de complir en la pràctica, no cal escriure’ls, com feren els mestres de la Llei, sorgiran en cadascú de nosaltres

Joan i Roser