les lectures del diumenge 31 durant l'any. 2 de novembre

Jb 19, 23-27

La situació de Job és més aviat trista: la muller el menysprea, els servents no l’obeeixen, els nens se’n riuen ... Però ell se sap innocent i voldria que les seves paraules s’escrivissin sobre una pedra perquè es guardessin per sempre. Job vol que la seva causa es vegi, encara que sigui després de mort. En aquell temps no es coneixia la resurrecció, pel que tota la força de Job està en que espera en Déu, malgrat no conèixer l’existència d’un més enllà.

Job confia en el seu goel (= defensor). La funció del goel era de protegir i ajudar el parent necessitat, víctima de la injustícia i incapaç de sortir-se’n tot sol. Job creu que Déu mateix serà el seu goel, perquè creu en la seva pròpia innocència i en la justícia de Déu.

..........................................................................

Jn 14, 1-6

S’inicia un discurs de comiat, que pretén dir-nos quin és el sentit que Jesús dóna a la seva vida. Al començament, se’ns vol mostrar una situació de crisi dels deixebles, “que els vostres cors s’asserenin”, els diu Jesús; esperaven un messies que els alliberés dels romans, i ara els parla d’anar-se’n ... no entenen Jesús, no havien copsat que era la revelació de Déu com a Pare, i és per això que no comprenen el que és la casa del Pare, on Jesús anirà a preparar-los-hi estada. Però, malgrat la partença de Jesús, la comunió amb ell no es trenca, sinó que s’enforteix.

Jesús és el camí que porta al Pare, sols a través d’ell s’hi pot arribar, i és la veritat. En la Bíblia, la veritat expressa la idea d’una cosa sòlida, damunt la qual et pots recolzar, però aquí la veritat no és una doctrina, ni un fet concret, sinó algú: Jesús, que ens revela qui és el Pare, és l’expressió del Pare, la seva Paraula, que ens permet caminar cap a Ell. Gràcies a Jesús, podem rebre i compartir la vida de Déu, Jesús és la vida, necessària per gaudir de tot el que ens ha revelat, i els diu: “ningú no arriba al Pare si no és per mi”. Anant al Pare es posseeix la vida eterna, és coneix la casa del Pare, on Jesús anirà a prepara’ls-hi un lloc. 

Joan i Roser

Sínode de la Família: algunes dades

El Sínode de la família va acabar el dissabte 18 d’octubre, amb un reportatge final que serà debatut pels catòlics, en espera del proper sínode ordinari d’aquí un any.

S’han publicat els resultats de la votació dels 183 pares sinodals. Era necessari l’aprovació per un mínim de dos terços dels vots (122 o més), que no vol pas dir que els paràgrafs que no hi arribin siguin refutats definitivament, doncs encara hi ha camí per fer.

La idea d’un camí de penitència, sota la responsabilitat del bisbe, al final del qual els divorciats tornats a casar podrien accedir a l’eucaristia, va ser refutada per 74 pares sinodals, els a favor no arribaven als 122 necessaris. Sobre una atenció pastoral i acolliment a les persones homosexuals, per molt poc, no es va acceptar:118 a favor, 62 en contra i 3 abstencions. Tots els altres paràgrafs van ser votats afirmativament.

Al acabar-se les votacions, el papa Francesc va pronunciar un discurs remarcable. En la seva intervenció va començar amb un balanç positiu, viscut amb llibertat i esperit de col·legialitat; però, com en tots els camins, hi ha hagut moments de cursa ràpida i moments de fatiga, d’altres d’entusiasme i consolació, escoltant testimoniatges que porten saviesa dins el cor, reflectint les joies i llàgrimes dels fidels.

Després va fer referència a les temptacions de Jesús al desert, per aplicar-les a l’assemblea durant aquestes dues setmanes del Sínode, i enumera cinc grans temptacions, que podien amenaçar els pares sinodals dins el seu treball: 1) voler tancar-se dins la lletra de la llei, amb la certesa del que coneixen i no del que encara cal aprendre. 2) en nom d’una misericòrdia traïdora, tractar els símptomes i no les causes i les arrels. 3) transformar el pa en pedra, i tirar-la contra els pecadors, els febles i els malalts. 4) baixar de la Creu per acontentar la gent, i no quedar-s’hi per complir la voluntat del Pare. 5) considerar-se no com els guardes, sinó com els propietaris i mestres i no tenir en compta la realitat utilitzant un llenguatge minuciós, per dir tantes coses i no dir res. Però el Papa insisteix que aquestes temptacions són normals, no ens han de desanimar, ja que cap deixeble és més gran que el mestre ... i Jesús també va ser temptat. Remarca que s’hauria preocupat molt i entristit de no veure-hi aquestes temptacions, les discussions animades, aquets moviments d’esperit, i tots haguessin estat d’acord, dins una calmada pau.

Així el Papa considera que aquesta experiència sinodal representa una veritable experiència d’Església, la veritable esposa de Crist que busca ser fidel al seu espòs i a la seva doctrina, l’Església que té les portes obertes per rebre aquells que ho necessiten, els que es penedeixen, i no pas sols els justos o que es creuen perfectes.

Encara tenim temps per madurar les idees proposades i trobar solucions concretes en la nova trobada del Sínode ordinari del 2015. 

Joan i Roser

les lectures del diumenge 30 durant l'any. 26 d'octubre

Ex 22, 20-26

El Llibre de l’Èxode conté textos de llei atribuïts a Moisès però, al llarg de la història d’Israel, s’hi han afegit lleis adaptades a les noves condicions socials, que reflecteixen el context en que viuen després de instal·lar-se novament a Israel, i no pas durant l’èxode; la solidaritat en temps de penúria, sol oblidar-se en períodes de prosperitat.

El codi de l’Aliança aplica a la vida social d’Israel els grans principis del decàleg, recordant al poble els seus deures de justícia, especialment amb els més febles, prenent com a fonament la doble experiència: de l’esclavatge a Egipte i l’alliberació per Déu. Déu es revela com qui escolta el clam dels humils, en situacions que la gent ja coneix: l’emigrant, que viu enmig del poble sense prendre’n part, la viuda i l’orfe, que per sobreviure han de comptar amb l’ajuda dels altres, i també crida l’atenció sobre la usura i l’apropiació de bens indispensables. Malauradament, de moment, cal encara amenaçar perquè la Llei sigui respectada (“... us mataré amb l’espasa”).

..........................................................................

Mt 22, 34-40

El mestre de la Llei sembla voler verificar la ortodòxia de Jesús, que parla amb dones de mala vida, menja amb no importa qui i no respecta el dissabte. : “Quin és el manament més gran?”, li pregunta.

Jesús respon amb dues frases de l’Antic Testament, que ells ja coneixien: “Estima al Senyor, el teu Déu ...” (Dt 6, 5), i “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19, 18). Els convida a sortir del legalisme, amb Déu no estem dins un terreny de càlcul, del què cal fer o no, per estar “en regla”, sinó sota la llei de l’amor.

La originalitat de la resposta de Jesús no és pas sols confirmar el què ja es pot llegir en l’Escriptura, sinó el fet de que relaciona l’amor a Déu i l’amor al proïsme, donant-los una importància igual. Si aquest amor existeix, s’ha acomplert la Llei. Hi ha una gran distància entre l’univers tancat dels fariseus i l’obertura que ofereix la Bona Nova de Jesús.

Jesús posa en pràctica aquests dos manaments: porta a l’extrem el seu amor envers el Pare, i no estima sols al proïsme, sinó a tots els humans, també els enemics: mor perdonant als qui el maten.

D’acord amb aquest missatge, Sant Agustí deia: “L’amor a Déu és el primer com a manament, però l’amor al proïsme és el primer com a actuació pràctica”.

Joan i Roser

El Sínode: més valoracions

S’ha acabat el Sínode sobre la família i llegint les informacions dels diaris, hom té l’ impressió que l’únic tema hagi estat el dels divorciats i la se va acceptació a la comunió i els homosexuals i la seva consideració com a matrimoni. Són molts altres els temes tractats i molt importants. En el document final podem llegir declaracions de gran valor.

Hi ha tres punts que han trencat motlles de segles: no s’ha dissimulat les divisions entre els bisbes, s’ha parlat amb tota llibertat i en el comunicat final no hi ha cap anatema. L’Església catòlica ha de tenir sempre oberta la porta, acollint a tots sense cap exclusió, ha dit el papa Francesc.

Un grup de bisbes conservadors va anar a parlar, en secret, amb el papa emèrit Benet XVI per a que intervingués contra la línia aperturista del papa Francesc. Ell els hi va respondre que no era el papa i que no era a ell a qui s’havien de dirigir, i va oferir tota la seva ajuda en temes teològics al papa Francesc.

Aquesta sensació de llibertat d’opinió, de no dissimular la controvèrsia i de publicar els resultats de les diverses votacions deixa la porta oberta per a que en el Sínode Ordinari de Bisbes del proper mes d’octubre hi hagin resolucions concretes sobre alguns temes.

Per acceptar una ressolució fan falta els 2/3 de les votacions, o sigui el 66% dels vots. Amb la majoria simple del 51% totes les ressolucions haguessin estat acceptades. Això vol dir que la major part dels bisbes estan a favor de les reformes proposades. Això que no ho sabíem ara ha quedat clar i tot està apunt per l’empenta final.

Llorenç Casanova

Sínode: ...una primera valoració

Els plantejaments de l’Església en relació als divorciats tornats a casar, ha pres un lloc central entre els participants del Sínode. Dues línies diferents s’afronten: els “durs”, defensors d’un model de família que creuen conforme a la tradició cristiana, el matrimoni és indissoluble, i els “oberts”, que proposen una evolució dins la disciplina de l’Església, tenint en compte l’evolució de la societat. Els primers temen que un canvi en aquesta matèria, arrisca de fer trontollar l’edifici de l’ensenyament moral de l’Església, i el remei podria ser pitjor que el mal. Altres, en contra, advoquen perquè els divorciats tornats a casar, puguin beneficiar-se d’una misericòrdia més gran, per part de l’Església, insistint en la necessitat d’establir una clara diferència entre el qui provoca la separació i el qui la pateix. D’altres proposen que es simplifiquin els processos per reconèixer la nul·litat dels matrimoni, obrint una via administrativa diocesana que ho faciliti; però aquest aspecte va ser refusat majoritàriament. L’accés als sagraments dels divorciats tornats a casar, és potser el tema més difícil, tant teològic com pastoral, i exigeix una solució nova. Ningú ha proposat un canvi de doctrina, però sí que cal aprofundir en la seva comprensió: caldria passar d’un “codi legislatiu” a un “evangeli de la família”.

Una altra qüestió espinosa és l’actitud de l’Església davant les persones homosexuals. Es vol evitar la impressió d’una avaluació positiva d’aquesta tendència, per part de l’Església. És també una qüestió difícil que, de moment, tampoc porta a una unanimitat en la assemblea.

A la lectura d’un primer text de síntesi del Sínode, el dilluns 13, en van seguir moltes intervencions, algunes crítiques. El text era portador d’un nou mètode pastoral que, avui dia, cal basar en la realitat de la vida dels homes i dones. És l’hora de prendre cura d’un acull incondicional de les persones que hagin viscut fracassos i ferides; en quan els divorciats tornats a casar, per misericòrdia, no es podria refusar l’eucaristia i la reconciliació; també respectar les persones homosexuals, que tenen dons i qualitats a oferir a la comunitat cristiana. La veritat s’encarna dins la fragilitat humana, no pas per condemnar, sinó per guarir.

Es podria remarcar dins el Sínode, que la paraula ha esdevingut sempre molt lliure, tal i com el Papa va demanar al inici. Les parelles laiques obrien les sessions amb el seu testimoniatge, sense cap temor, com també després el pares sinodals. També caldria dir que tothom ha comprés que aquest Sínode es juga en dos temps; una propera assemblea, aquesta vegada ordinària, és prevista per l’octubre del 2015, amb una llarga discussió preparatòria dins els episcopats.

Joan i Roser

les lectures del diumenge 29 durant l'any. 19 d'octubre

Is 45, 1.4-6 

El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu.

“El Senyor diu”, però, en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo soc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.

Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit. ..........................................................................

Mt 22, 15-21 

És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Ambdós pagaven el tribut al César; els fariseus, menys compromesos, acceptaven que tot poder, també el dels reis o emperadors, venia de Déu; els herodians eren partidaris de la col·laboració amb Roma. Amb la resposta a la pregunta “és permès o no de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites”, doncs no proposen pas una pregunta, sinó un parany, i els demana que li mostrin una moneda, que segur porten a la butxaca, i contemplin la imatge de l’emperador i el text escrit, que deia: “Tiberi César, fill del déu August”.

Els jueus refusaven tota representació d’imatges, no sols de Déu, sinó també de l’home (Ex 20, 4), i encara més si aquest home es pretenia déu. En aquell temps, portar una moneda era el reconeixement d’una sobirania; si portaven una moneda amb la imatge del César és que, de fet, reconeixien la dominació romana però, per la imatge anaven contra la Llei. No es tractava, doncs, d’un diner de Déu, sinó del César, pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria. I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”.

Jesús estableix una clara diferència entre el poder temporal i l’espiritual; reconeix el temporal, el polític, la seva autonomia, però el poder de Déu no es situa pas al mateix nivell que el del César: “Jo soc el Senyor, i no n’hi ha cap altre”, llegim en el profeta Isaïes. Jesús no es compromet, i en lloc d’oposar l’obediència al César i la deguda a Déu, les uneix tot i distingint els diferents camps a que pertanyen.

Joan i Roser

Paraules del Papa Francesc en l'obertura del Sínode.

El diumenge 5 d’octubre, en la homilia de la missa d’obertura del Sínode, el Papa deia: “que l’Esperit Sant ens doni la saviesa, que va més enllà de la ciència, per treballar generosament i amb veritable llibertat i humil creativitat.”

Dilluns al matí, en la obertura de l’activitat del Sínode, el Papa va dir: “Vosaltres porteu la veu de les Esglésies particulars, a través de les Conferències Episcopals. És una gran responsabilitat, portar les realitats i les problemàtiques de les Esglésies, per ajudar-los a caminar sobre aquesta via, que és l’Evangeli de la família. Una condició de base és parlar clarament. Cal dir tot el que un sent amb “parresia”. (El Papa Francesc no va pas utilitzar per atzar, aquesta paraula grega, que es tradueix per “llibertat de paraula”, i que per Sòcrates era una forma d’ètica de la llibertat).

Després, el Papa comenta que, lamentablement, alguns cardenals no tenen el coratge de dir algunes coses, per respecte al Papa, pensant que potser ell pensa diferent. Però això no és pas la sinodalitat, doncs cal dir tot el que un té el deure de dir, sense cap respecte humà, sense temor. A la vegada, cal escoltar amb humilitat, i acollir amb el cor obert, el que diuen els nostres germans. És per aquestes dues actituds que un exerceix la sinodalitat.

Al acabar la vetlla a la plaça de sant Pere, també va dir que “Per buscar el que el Senyor demana avui a la seva Església, hem de percebre l’olor dels homes d’avui dia, fins a ser impregnats de les seves joies, i les seves esperances, de les seves tristeses i les seves angoixes, i així sabrem proposar amb credibilitat la bona nova sobre la família”.

A les 7 de la tarda, al acabar la primera jornada del Sínode, la majoria de bisbes i cardenals van sortir i pujaven als cotxes que ja els esperaven ... el Papa, però, va marxar a peu cap a Santa Marta.  

Joan i Roser

les lectures del diumenge 28 durant l'any. 12 d'octubre

Is 25, 6-10

Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.

Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble. ..........................................................................

Mt 22, 1-14

D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.

Jesús anuncia primer la Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en que es va escriure, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.

Desprès, els servents surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de Jesús surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. La sala del banquet s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne.  

Joan i Roser

parlar clar

Ja sabeu que ha començat el Sínode sobre la família. Xarxa de Laics es va sumar a promoure la participació en l’enquesta prèvia que el papa Francesc va enviar a tot el poble de Déu. És bó que ara hi sumem la nostra pregària. Us hem adjuntat la que ha fet el Papa pel bon resultat del Sínode.

En el diari Ara del passat 8 d’octubre, l'Antoni Bassas, en la seva columna diària, recull la petició feta pel Papa als bisbes del sínode de “parlar clar” i el recordatori que hi ha “mals pastors que carreguen pesos insuportables que ells no freguen ni amb els dits”.

El dia 19 tenim la trobada pastoral del arxiprestat nord de Badalona, amb la responsabilitat de Xarxa de Laics en la seva organització. Confiem que des de les diferents comunitats es faci una crida a parfticipar-hi: és una bona ocasió per a que els laics presentem les nostres propostes “parlant clar” i assumint el paper que ens pertoca com a Poble de Déu.

Llorenç Casanova

Pregària pel Sínode dels Bisbes

les lectures del diumenge 27 durant l'any. 5 d'octubre

Is 5, 1-7

La intenció d’Isaïes era fer comprendre al decadent regne jueu, els perills evidents d’una política exercida amb autoritarisme i repressió, i utilitza una antiga cançó romàntica. Proposa una mena de paràbola, per explicar el seu paper com intermediari entre el Senyor i el seu poble. És l’amic del propietari (que és el Senyor) de la vinya (que és el poble d’Israel) qui parla, i canta l’amor que aquest té per la seva vinya, però queda decebut pel que produeix, no hi troba ni justícia ni bondat, “dóna raïms agres”.

El vinyater treu la tanca i ensorra la paret, perquè tothom trepitgi la vinya. Estem encara en una època en que es creia en un Déu que castiga, però el mateix Isaïes, més endavant (Is 27, 2-4a) reprèn la cançó de la vinya i diu: “ ... Sóc jo qui la guarda ... ja no estic indignat contra ella”; ara és el Déu que estima i perdona.

..........................................................................

Mt 21, 33-43

En la paràbola, Jesús es basa en el cant d’Isaïes sobre la vinya, però aquí ja s’intueix que la vinya és el Regne de Déu i els vinyaters el poble d’Israel.

Jesús s’ adreça als sacerdots i fariseus, que actuen com si fossin els propietaris de la vinya, i es guarden per ells tota la collita. Déu hi envia profetes perquè se’n adonin, però són mal acollits, i quan finalment hi envia el seu fill, el maten.

A la pregunta de Jesús de ¿què farà l’amo amb els vinyaters? contesten que els farà matar i donarà la vinya a uns altres ... i Jesús no els contradiu. No s’interessa pel càstig o venjança, el regne de Déu sempre està obert, i cal no oblidar que una paràbola no és mai un veredicte, sinó una crida a la conversió. Se’ns presenta un esquema de la historia de salvació, i fa pensar en que Déu va enviar el seu Fill per recordar-nos el que calia fer, que no va agradar als qui llavors manaven, i el van matar.

Després el text, citant el Salm 118,22-23, parla de la pedra rebutjada, Jesús rebutjat pel seu poble, però que al ressuscitar-lo Déu, es converteix en la pedra principal del nou edifici format pel poble de Déu.

 Recolzar-se en Jesús, la pedra angular, i rebre la missió de treballar a la vinya, ha de ser l’aspiració i desig de tot cristià.

Joan i Roser