Els
relats del naixement de Jesús, sols figuren en dos dels quatre
evangelis. Perquè? ... La primera predicació cristiana sorgí a
l’entorn de la Pasqua, el centre del missatge era el Crist mort i
ressuscitat. Va ser després que els evangelistes es van preguntar:
“Aquest Jesús, d’on venia?”. Si bé els relats del naixement
són posats al començament dels Evangelis, venen després d’una
reflexió sobre la resurrecció i ascensió de Jesús.
Mateu
i Lluc no van pas voler escriure una biografia complerta de Jesús,
sinó explicar el seu origen, mostrant que des dels primers instants
de la seva existència, ell era veritablement l’enviat de Déu. Els
primers cristians no havien pas constatat sols el miracle del retorn
de Jesús a la vida, van comprendre que havia estat regenerat dins la
mateixa vida de Déu. A partir d’això, consideren que Jesús era
tingut en compte per Déu des de molt temps, i que pertanyia a la
història de Salvació, és a dir, al projecte de Déu sobre la
humanitat: des del seu origen és l’Enviat de Déu als homes.
El
Fill de Déu, un nen dins un pessebre? Un infant feble, sense
voluntat pròpia i que no parla? Però parla molt per nosaltres, diu
com Déu ve dins la humanitat. No pas conquistant, ni com un
dominador, sinó com un do que se’ns dóna. La pobresa d’aquest
naixement és la revelació d’un Déu amb humilitat, que no ve pas
a forçar l’home a reconèixer-lo dins el temor. Aquesta imatge del
naixement ens diu que l’Evangeli és revelació i obra de vida, del
començament fins el final.
Dins
aquets relats del naixement, un hi veu el cel que s’obre, els
àngels que parlen amb els pastors, una estrella que guia als mags
... Perquè aquest recurs al meravellós? D’entrada cal afirmar que
el cristianisme no neix pas dins el meravellós, com hi ha tendència
a dir. Cal llegir els evangelis del naixement com uns relats
simbòlics. Les meravelles són signe d’una meditació de
l’Escriptura i que ens ve a dir: “Veieu-hi aquí l’acompliment
de les profecies, el que s’esperava”. És el símbol d’una
recerca intel·ligent de la fe. Si som capaços de desxifrar-ho, ens
diu que aquest infant no ve pas dels homes, sinó de Déu.
¿Què fer
però d’una meravella que, avui dia, no té gaire sentit? Aquests
relats s’assemblen a d’altres escrits del temps de Jesús, jueus
o pagans, que expliquen el naixement d’un personatge important. El
sentit de Nadal no està pas dins la meravella; els evangelis
apòcrifs, que contenen moltes meravelles no han pas estat acceptats
dins les Escriptures.
Per
comprendre bé la nativitat, cal veure l’infant dins la menjadora i
entendre les paraules de Pau: “Ell que és de condició divina no
ha pas reivindicat el seu dret a ser tractat igual que Déu” (Fl 2,
6). Així la menjadora és la mateixa imatge de la creu, que ens
mostra l’abaixament de Déu.
¿Com
ens afecta aquest misteri del naixement? Podem llegir davant el
pessebre aquest text de la carta de Pau als Gàlates: “Però quan
va arribar la plenitud dels temps, Déu envià el seu Fill, nascut
d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés als qui vivien
sota la Llei i rebessin la condició de fills” (Ga 4, 4-5). Aquest
text aclareix el fet que, per Nadal, Jesús pren la nostra condició
d’impotència, per comunicar-nos la seva pròpia condició d’infant
de Déu. És una primera il·lustració de la voluntat de Déu
d’adoptar els homes com els infants des del seu naixement.
No
sembla que es puguin analitzar a part cadascun dels misteris de
Jesús, però si l’anunci de l’Evangeli va comença per la mort i
resurrecció de Jesús, es suposa que Nadal fa de la totalitat de la
vida de Jesús un esdeveniment de revelació. Els relats del
naixement volen centrar la mirada del creient, no sols en la funció
de “enviat”, que Jesús ve a acomplir, sinó sobre la seva
mateixa persona, en qui es produeix el trobament de Déu amb la
humanitat. A partir del naixement de Jesús es presenta el projecte
de Déu: agrupar dins de la unitat tota la humanitat creada a la seva
imatge: “Que siguin un, Pare, com tu i jo som un” (Jn 17, 21).
Des
del començament de la seva història, la humanitat havia esperat que
la vida de l’home seria conduïda cap a la immortalitat junt a Déu.
El naixement de Jesús confirma aquesta esperança. Déu ve cap a
nosaltres a compartir la nostra vida, a conviure amb nosaltres. El
projecte de Déu es realitza dins una activitat continua creadora i,
a la vegada, salvadora: porta la humanitat cap a la perfecció i li
comunica, ja dins el temps, la seva vida eterna.
Alguns
cristians dels primers segles, com sant Justinià, definien el
cristianisme com una filosofia “Escola del Logos”, nom que volia
significar que en Jesús s’hi encarnava la Raó divina.
L’ensenyament de Jesús es feia, sovint, per mitjà de paràboles,
de relats de la vida quotidiana, que estan lluny de ser discursos
filosòfics. És a través d’elles que ens feia comprendre la
saviesa de Déu, sense refusar la saviesa humana, però si
transcendint-la. Si Jesús és filòsof o mestre del pensament, no és
pas sols per les seves paraules, sinó per tot l’exemple de vida
que ens dóna ... i això comença per la presència del Jesús, que
encara no parla.
Resum d’uns textos de Joseph
Moingh, jesuita
