31/12/15

diumenge II despés de Nadal. 3 de gener

"A Déu ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic,...és qui l'ha revelat" Jo1,18

Sir 24, 1-2, 8-12

D’una manera poètica es canta l’elecció d’Israel, d’entre tots els pobles, com a seu de la Saviesa.

Podríem definir la saviesa com un atribut que permet prendre decisions justes. Però la Saviesa, en la Escriptura, es presenta com una persona, igual que la Paraula en l’evangeli de Joan. Serien ambdues una manifestació directe de Déu.

La Saviesa s’adreça primer al poble de Déu, probablement reunit al Temple (“en l’assemblea de l’Altíssim”). Baixa del cel, s’estableix enmig dels homes i amplia la seva presència: la muntanya de Sió, la ciutat de Jerusalem i tot Israel com heretat.
...........................................................
Jn 1, 1-18

La Paraula apareix com un personatge, del que se’ns vol fer descobrir tot el seu misteri, centrant primer l’atenció sobre la seva inicial existència i activitat, abans de la seva manifestació dins la història. Comença el text amb les mateixes paraules del inici del Gènesi: “Al començament ...”. Es vol significar que comença una nova etapa de la història humana, és com una nova creació. El que fa Déu el primer dia, és separar la llum de les tenebres, i aquí es presenta Jesús, la Paraula, com la llum que brilla enmig de la foscor. Al donar Déu la seva Paraula, ens fa sortir de les tenebres, aportant-nos la seva llum.
El qui és la Paraula “s’ha fet carn”, que vol dir condició humana, amb totes les seves febleses i limitacions, s’ha fet un home com nosaltres i habita enmig nostre, acomplint així les promeses de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Com podríem entendre la Paraula de Déu, si no fos expressada amb paraules nostres; sols així, Jesús ens pot parlar de Déu i donar-lo a conèixer, perquè a Déu ningú l’ha vist mai, està fora de l’espai i del temps, i la nostra intel·ligència no el pot abastar.
Sols la Paraula ens pot parlar de Déu i ens el dóna a conèixer; la Paraula és la llum veritable, i era present en el món, Joan Baptista n’era testimoni ... però no tothom l’ha reconeguda.
Joan i Roser

25/12/15

Octava de Nadal. Diumenge 27 de desembre


Sir 3, 2-6, 12-14
Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.

........................................................... 

Lc 2, 41-52
En el textos de la infància de Jesús, Lluc utilitza un llenguatge a la vegada simbòlic i teològic, ple de poesia, mística i emotivitat; no pretén donar una estricta informació.
Jesús, va dues vegades al Temple de Jerusalem amb els seus pares, sempre per complir els preceptes de la Llei. Primer per la seva presentació com a nounat, i després per la celebració anual de la Pasqua. En cada anada hi ha paraules que provoquen sorpresa; la primera vegada, pel que diu Simeó en relació al nen.
En la segona anada, Jesús tenia ja 12 anys, que és quan els nois jueus feien la seva entrada oficial a la comunitat, i tenien accés a conèixer la Llei. Quan al cap de tres dies, els pares troben Jesús parlant amb els mestres de la Llei, es sorprenen, però tampoc entenen la seva resposta, de que “havia d’estar a la casa del meu Pare”. Maria, angoixada i emocionada, busca comprendre “conservant tot això en el seu cor”.
Els tres dies que triguen a trobar Jesús, és un nombre simbòlic, que trobem en altres llocs de la Bíblia ... és el temps d’espera per trobar Déu, o el dia de la seva actuació.


 Jesús torna a Natzaret amb els seus pares, i continua “creixent en edat i saviesa”. Per Jesús, “estar amb el Pare” vol dir portar una vida al servei de la gent.

Joan i Roser

18/12/15

Any de Misericòrdia (1)

Amb aquest escrit d'avui iniciem un seguit de reflexions sobre la Misericòrdia. Volen ser una humil invitació a concretar en les nostres vides la crida de Jesús: "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare del cel és misericordiós". Deixem caure els rencors, la rabia, la violència i la venjança i obrim-nos a la felicitat de la Misericordia.



La misericòrdia és un sentiment o actitud que hem de diferenciar d’altres de semblants. Les paraules tenen els seus límits i no ens permeten assolir completament la realitat a la que es refereixen. Com escriu González Faus al diari La Vanguardia, misericòrdia no és permissivitat envers els que pateixen un fracàs, tampoc és compassió en la que hi ha un cert sentiment de superioritat i de distància, tampoc és llàstima en la que ens fixem més en les causes que en la persona. Tampoc és solidaritat, que és un sentiment o una actitud basats en interessos comuns en situacions complicades o injustes.
Misericòrdia és un mot compost pel terme miser i còrdia, misèria i cor. Posar el cor en la situació miserable d’una persona. Entenem com a situació miserable aquella en la que una persona està falta dels elements necessaris, no només materials, per assolir una vida plenament humana. En aquesta situació hi posem el nostre cor, és a dir la nostra persona.
En aquest any de la misericòrdia proposat pel Papa Francesc, hi ha el perill de practicar una “misericòrdia desnatada”, conferències, declaracions, jubileus, peregrinacions, obrir “portes santes” i quedar-nos només en els simbolismes i la teatralitat.
González Faus, citant al teòleg japonès K.Kitamori, diu que l’amor de Déu és més fort que la seva ira. Quina és la ira de Déu? Aquella actitud de no acceptació la “misèria humana”, sempre originada en el pecat del món que ens atrapa. Aquest dolor de Déu només és superat per la seva misericòrdia. Nosaltres quan estimem al proïsme, per amor de Déu, no podem oblidar aquesta “ira” que és el que ens impulsa a treballar per eliminar el pecat del món causa de la misèria. Déu és amor però no tolera la injustícia, si només ens basem en el seu amor tenim una actitud de “fuga mundi” i si només ens basem en la injustícia som uns “revolucionaris”. La misericòrdia ha d'anar contra el sistema que provoca la "misèria humana" i per això és "antisistema".
És per això que la misericòrdia és acolliment i alliberament i, com a conseqüència, perdó. Acollir a tothom per la misericòrdia de Déu, alliberar per fidelitat a aquesta misericòrdia i perdó ja que tots (acollit i acollidor) som pecadors i necessitem la seva misericòrdia.



Llorenç Casanova   

4rt diumenge d'advent. 20 de desembre


Mi 5, 1-4
Miquees escriu en el segle VIII aC, en temps difícils, però aquest text, sembla va ser afegit posteriorment, després de l’exili a Babilònia, en que la preocupació era que no hi havia rei a Jerusalem, David no tenia descendent, i seguien sota domini estranger. El projecte universal de Déu (“d’un cap a l’altre de la terra”) no va ser intuït fins després de l’exili a Babilònia, i Miquees va viure molt abans.
És un text d’encoratjament; de la petita vil·la de Betlem en sortirà un rei (un pastor) que portarà seguretat i pau al poble. Perquè Betlem?: 1) el poble sabia que el Messies seria descendent de David, i va ser a Betlem on Samuel, per encàrrec de Déu, va escollir David, i 2) perquè Déu, per les coses grans tria sempre el més petit. Les paraules “de tu en sortirà”, evoca el pastor que surt al davant del seu ramat, com el Messies pastor. En aquest text, la tradició cristiana hi ha vist l’anunci del naixement de Jesús a Betlem.
...........................................................
Lc 1, 39-45
És la trobada de dues dones que porten un fill, engendrat d’una manera poc convencional: Maria és verge i Elisabet estèril i d’edat avançada. Sols una intervenció de Déu podia aconseguir-ho; són dos nois portats al món per un desig especial de Déu, les circumstàncies, si més no, en són un clar símbol.
Després d’acollir amb fe la missió de ser mare, a Maria sols se l’hi acut servir, i va posar-se en camí, per fer costat a Elisabet, la seva cosina que necessita ajuda, durant els tres mesos abans del naixement de Joan.
Dins la trobada, Joan i Elisabet fan un homenatge a Jesús i a Maria. Joan, ple de l’Esperit, descobreix Jesús dins les entranyes de Maria i salta de goig, símbol dels salts de David davant l’arca de l’Aliança; Maria és la nova arca de l’Aliança, que porta dins seu el Senyor.
Elisabet canta la glòria de Maria, aquella que fou escollida per ser mare del Salvador i, plena d’alegria, exclama: “ets beneïda entre totes les dones, i és beneit el fruit de les teves entranyes” ... “feliç tu que has cregut”.


Joan i Roser

16/12/15

Ressistències nadalenques


Per Natàlia Plá, Doctora en filosofia Barcelona, desembre 2015 
Àmbit Maria Corral, d'investigació i difusió.

(Per a reticents a l’esperit nadalenc i devots de les convencions)

Entrant de ple a la recta final de preparatius per al Nadal, procedeixen algunes consideracions a tall d’avís per a navegants. No és tan fàcil manegar aquesta mena de marabunta que ens envaeix i, sobretot, amenaça d’arrossegar-nos. I no em refereixo només a aquesta riuada material que tants comenten. També hi ha amenaces per a la nostra vida interior. D’aquí que siguin aquestes que venen, setmanes per a la resistència, seguint l’afortunada intuïció de Josep M. Esquirol a La resistència íntima.
Dos són els aspectes contemporanis comentats per aquest autor que il·luminen el nostre quadre nadalenc més que els llums que guarneixen els nostres carrers. El primer, el que ens parla de la confusió. El segon, avisa de la lluita per a no disgregar-se davant el risc de dissolució.

11/12/15

3r diumenge d'Advent. 13 de desembre

"...i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres".
So 3,14-18
En ple segle VII aC, Jerusalem tenia uns reis pervertits i allunyats de l’Aliança, i hi havia també una clara amenaça per part d’Assíria. Quan s’inicia el regnat de Josies, aquest troba en el Temple uns escrits del Deuteronomi, sembla la part legislativa (cap. 12 a 26), que l’estimula a proposar reformes, per intentar resoldre la misèria moral del poble, i que sembla també aturar l’amenaça dels assiris.
Aquesta nova situació, estimula a Sofonies a proclamar un missatge de joia i d’esperança (novament l’esperança dels profetes): “Alegret !”, “El Senyor és a dintre teu”. Però no sols el poble s’omplirà de goig, sinó que el mateix Déu mostra el seu goig amb el seu poble: “se sent joiós i alegre per l’amor que et té”. És un himne joiós per proclamar l’acció de Déu dins el poble.
........................................................... 
  Lc 3, 10-8
La predicació de Joan impressiona el poble, i la gent s’hi acosta a preguntar-li “Què hem de fer?”. És una proba de que han comprés el missatge, perceben que el bateig de Joan exigeix un canvi de comportament.
Tres grups diferents posen la mateixa pregunta; es vol mostrar el caràcter universal de la crida a la conversió. En les tres respostes, Joan remarca, sobretot, l’exigència de la justícia i el compartir, començant per les coses més essencials, com el vestir i el menjar. “No exigiu més del que està establert”, diu als publicans, recaptadors d’impostos, i als soldats “no actueu amb violència”.
Una altre pregunta es presenta, i és si Joan no seria el Messies. Però ell respon que no ho és pas; el Messies vindrà després d’ell. El baptisme amb aigua de Joan comporta un canvi de mentalitat, però Jesús “batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”, que no s’ha d’interpretar com un foc de destrucció, sinó de purificació.


 Cal tenir en compta que la preposició grega “kai” vol dir “i”, suma, però també “adhesió” o equivalència, amb lo que es podria traduir com “amb el foc de l’Esperit”, o “amb l’Esperit que és foc”, que ens crema amb el seu amor. D’aquesta manera, també es faria més comprensible el foc que, diuen, apareix sobre els apòstols, durant la vinguda de l’Esperit en la Pentecosta.

Joan i Roser

3/12/15

II diumenge d'advent. 6 de desembre

"Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"

Ba 5,1-9
És un text escrit el s. II aC, durant l’ocupació grega, per un profeta desconegut que pren el nom de Baruc, que era el secretari de Jeremies (s. VI aC). És una manera d’adherir-se espiritualment a Jeremies, el gran profeta de l’esperança, amb un discurs d’encoratjament, dirigit a un poble amb una evident temptació cap el desesper.
Baruc reprèn els oracles d’esperança d’Isaïes, tornant a dir que Déu aplanarà els camins per retornar a Jerusalem (Is 40, 3-4 i Is 49, 11) i s’aixecaran arbres per donar ombra al camí. Tots aquests textos, però, es referien a la deportació dels jueus a Babilònia, i d’això havien passat ja molts segles. De fet, el text de Baruc va dirigit a les comunitats disperses dins el món greco-romà (la diàspora), que se sentien exiliats de Jerusalem. El profeta anuncia que el projecte de Déu sobre Jerusalem, es realitzarà sense cap dubte, i reunirà “els fills de llevant i de ponent”, la humanitat sencera ... i això és una esperança per tothom.
Anys després, l’evangeli actualitzarà aquests textos veient-hi l’anunci de la vinguda de Jesús.
........................................................... 
  Lc 3, 1-6
L’entrada en escena de Joan Baptista és solemne i s’inscriu dins la història d’Israel, citant els poders polítics i religiosos d’aquell temps, i també els llocs, tant jueus com pagans, potser per suggerir que la salvació que ve, afecta a tothom.
“Déu va comunicar la seva paraula a Joan ... en el desert”, lloc on predisposa més acollir-la. Malgrat ser fill d’un sacerdot, Joan pren distància del Temple, i es reuneix amb la gent al desert, “... proclamant un baptisme de conversió”. La conversió ha estat sempre tema de predicació dels profetes.
Quan Joan vol cridar el poble a la conversió, al canvi de mentalitat, s’utilitzen les paraules del profeta Isaïes; és una manera de tornar a dir que Joan actua com un profeta. Així Lluc, rellegint Isaïes, hi descobreix un altre camí d’alliberament: no són sols els exiliats a Babilònia, sinó que hi afegeix, “tot home veurà la salvació de Déu”.
 “Prepareu el camí del Senyor ...”, a cadascú correspon veure quines renuncies comporta aplanar muntanyes, o aixecar valls: cal orientar els nostres camins perquè ens portin cap a Déu.

Joan i Roser

30/11/15

Sobre "Mitis iudex Dominus Iesus", la carta apostòlica del Papa Francesc en forma de "motu propio".

"Mitis iudex Dominus Iesus: El Senyor Jesús jutge benèvol"














La Carta Apostòlica en forma de "Motu Propio" del Papa Francesc sobre la reforma del procés canònic per a les causes de declaració de nul·litat del matrimoni en el Codi de Dret Canònic no ha tingut gaire ressò, malgrat que la seva importància potser és superior a les del Sínode. Ja en el títol es manifesta la intenció amb la que enfoca el tema:
Per centrar el tema he de fer unes reflexions prèvies. Tant en el àmbit civil com en el canònic, el compromís matrimonial és el mateix: fidelitat, ajuda mútua i educació dels fills. Aquest compromís és per a tota la vida, fins que la mort els separi. Però poden sortir circumstàncies en les que aquest compromís s'ha trencat. En aquests casos l'àmbit civil considera el divorci, el matrimoni és dissolt; amb tot, amb la reforma del 2005, es pot dissoldre sense acreditar gaires causes (en podem dir "divorci exprés"). En l'àmbit canònic no es dissolt, sinó que es declara nul quan hi ha un impediment no dispensable; un defecte de forma en la celebració; falta de consentiment o vici en el consentiment.
L'augment dels divorcis i de les peticions de nul·litat canònica no indican una crisi de la institució "matrimonial" sinó de la persona. Per a que la vida en parella, també anomenada família, "funcioni" es necessita tenir una escala de valors ben clara, en la que el bé de la família estigui sempre per sobre els interessos individuals. Els cristians, els que ho són de fet i no només de nom, tenen una gran ajuda amb l'exemple i les paraules de Jesús de Nazaret. Deia un cantant italià dels anys seixanta que el seu matrimoni havia anat bé perquè eren "un trio": Ella, ell i Jesús de Nazaret.
Aquesta indissolubilitat absoluta i intocable del matrimoni canònic necessita un estudi exegètic i contextualitzar els textos evangèlics en els que es basa, tal com s'ha fet en altres temes. Però que el Col·legi Episcopal accepti aquest estudi és tan difícil com moure un elefant adormit.
Crec que és per això que el Papa Francesc ha publicat aquest "Motu Propio" (Llei pontifica de caràcter universal) que presenta les modificacions del Codi de Dret Canònic en el seu Llibre VII, Part III, Títol I, Capítol I, Cànons 1671 a 1691, en que es tracta del procés especial per declarar la nul·litat del matrimoni. Abans hi ha un preàmbul que és el que ens interessa conèixer.

<>
<
[...] Teniendo siempre como guía la ley suprema de la salvación de las almas. [...]
Consciente de ello [...] constituí un grupo de personas eminentes [...] para que esbozase un proyecto de reforma, quedando firme el principio de la indisolubilidad del vínculo matrimonial. [...]
És la preocupación de la salvación de la almas, que, hoy como ayer, continua siendo el fin supremo de las instituciones, de las leyes[...] Alimenta el estímulo de reformador el enorme número de fieles que [...] se desaniman ante las estructuras jurídicas de la Iglesia [...]; por tanto la caridad y la misericordia exigen que la misma Iglesia como madre se haga accesible a los hijos que se consideran separados.
[...] Disposiciones con las cuales se favorezca no la nulidad de los matrimonios sino la celeridad de los procesos. [...]
Criterios fundamentales:
1.- Una sola sentencia es ejecutiva. Ya no se requiere una doble decisión conforme.
2.- El juez único bajo la responsabilidad del obispo
3.- El mismo obispo es juez.- [...] El obispo en su Iglesia, de la que es constituido pastor y cabeza, es por eso mismo juez entre los fieles que se le han confiado [...] Esto valga especialmente en el proceso más breve, que es establecido para resolver los casos de nulidad más evidente.
4.- El proceso más breve, especialmente cuando se presenten argumentos particularmente evidentes.
5.- La apelación a la Sede Metropolitana[...] signo de la sinodalidad de la Iglesia.
6.- Función propia de las Conferencias Episcopales.- [...] Deben respetar absolutamente el derecho de los Obispos de organizar la potestad judicial en la propia Iglesia particular. [...] Cuiden de que se asegure la gratuidad de los procesos.
7.- La apelación a la Seda Apostólica, [...] que respeta un antiguo principio jurídico, de modo que resulte reforzado el vínculo entre la Sede de Pedro y las Iglesias particulares.


Després hi han set articles que modifiquen els cànons esmentats al principi. És interessant llegir-los i comparar-los.
Amb aquest <> el que vol el Papa es abreujar i fer més senzill, i per tant més econòmic, el procés de declaració de nul·litat de matrimoni,  tot i que les causes o capítols son els mateixos que fins ara i que ja van ser molt reformats en el Codi vigent per influencia del Concili Vaticà II. El Papa simplifica moltes coses, dona més autonomia a les Esglésies particulars presidides pel Bisbe, delimita les competències de les Conferències Episcopals i afirma que l'objectiu fonamental és el bé de les ànimes.
De forma implícita facilita els processos de nul·litat. Ser més explícit no pot, ja que això és matèria del Col·legi Episcopal que, per ara és un elefant adormit però que sembla que es vol despertar.
Tota simplificació és perillosa , per això recomano llegir el document original que, a diferència d'altres documents vaticans, és curt, només 12 folis, i entenedor. També es poden comparar els articles modificats del Codi de Dret Canònic amb els fins ara vigents, per copsar millor l'abast del canvi. Si voleu el document original d'aquest <> el podeu demanar a xarxalaics@gmail.com i us serà enviat amb format PDF. També podeu llegir Mt 5; Mt 19,1-2; Mc 10,1-12 i preguntar-vos perquè sentències de Jesús del mateix nivell, que les referides al matrimoni, han estat interpretades amb criteris exegètics, hermenèutics o contextuals i les referents al matrimoni només amb criteris purament textuals.


Llorenç Casanova

27/11/15

diumenge Ir d'Advent. 29 de novembre



Lluc, d’educació hel·lenista, escriu amb un grec molt culte, i hauria acompanyat Pau, en una part dels seus viatges, o al menys sembla deduir-se del seu text dels Fets dels Apòstols. Diuen que era metge, i sembla que Pau ho confirma (Col 4, 14 : “Us saluda Lluc, el metge estimat ...”), encara que altres creuen que era rabí, i d’aquí li vindria conèixer Teòfil (=”estimat de Déu”), una persona important, a qui dedica la seva obra, per demostrar-li que Jesús era el Messies esperat. Comença el seu Evangeli amb un pròleg, el que confirma un nivell cultural que no es troba en els altres textos del Nou Testament: “Són molts els qui han emprés la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres ... Ara jo, havent-me informat minuciosament ... he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, d’una manera ordenada”.

 L’Evangeli de Lluc s’inspira, i ajunta moltes coses, al que va dir Marc i la font Q. S’ignora on va ser escrit i la data, encara que sembla molt probable l’any 80. En la seva obra , reflecteix l’ambient d’un període de calma dels anys  anteriors a la persecució de Domicià, i molts esdeveniments queden situats en un marc històric, datats en més o menys certesa. Segons alguns entesos, és l’Evangeli que més transmet una veritable teologia. Vol mostrar que Jesús va ser un salvador per a tothom, i no pas sols per un determinat grup. Els seus temes predilectes són: la misericòrdia, la renuncia a tot per seguir Jesús, la pobresa i la pregària; en diversos llocs, Jesús és presentat pregant o exhortant a la pregària. 




Jr 33, 14-16
            En nom del Senyor, el profeta Jeremies envia un oracle de benaurança al seu poble, traumatitzat per la catàstrofe sorgida amb la presència de les tropes de Nabucodonosor.
            Jerusalem estava ocupada, el Temple destruït, el país devastat, i la majoria de supervivents deportats a Babilònia. La gent es preguntava què se’n havia fet de les promeses dels profetes, del que havia anunciat Natam a David (2Sa 7, 12-13): “... posaré al teu lloc un del teu llinatge ... el seu tron es mantindrà per sempre”. Jeremies els diu que el Senyor complirà la promesa, i farà néixer un rebrot del llinatge de David, que serà un rei just i bo, no pas com els reis que els varen portar a l’exili. El mot rebrot evoca una idea de filiació però, a la vegada, d’una cosa humil i petita: Déu sempre fa néixer el millor, de les coses petites i insignificants.        
            Per nosaltres, aquest rebrot de David és Jesús, que ens anuncia la justícia i la bondat.
...........................................................                                                                                                                               
 Lc 21, 25-28.34-36                                                                                                                         
            Per descriure la seva segona vinguda, Jesús utilitza un llenguatge apocalíptic, que no és pas sinònim de terror. En grec, apocalipsi significava “aixecar el vel”, és un text de revelació, que al ser proclamat en temps de dificultats, pel desordre establert dins la humanitat, és també de consolació. La descripció d’un capgirament còsmic, és símbol d’un canvi de situació, la humanitat serà transformada amb la vinguda del Fill de l’Home, que apareixerà sobre d’un núvol, símbol de Déu, de qui li ve el seu poder.   
            En l’espera d’aquesta renovació promesa per Déu, Jesús convida a adoptar una actitud de vigilància activa: “redreceu-vos i alceu el cap”, que és l’actitud dels ressuscitats. Els posa en guàrdia contra totes les formes de desordre dins la vida privada, que provoquen les situacions catastròfiques que s’acaben de mencionar. Cal estar sempre alerta, actius i pregant, per poder-nos-en sortir bé de tot això ... i acaba el seu discurs, amb una crida a la confiança, que ens dóna aquesta entrada del Fill de l’Home dins la nostra història.
........  Pensant aquest text, condueix a la idea de que potser es dirigeix també a nosaltres, donada la situació que estem vivint: guerres, assassinats, catàstrofes naturals ... “Vetlleu i pregueu en tot moment”, ens recomana Jesús.  

Joan i Roser

21/11/15

diumenge XXXIV durant l'any. Crist rei del món. 22 de novembre

"vinguia nosaltres el vostre Regne,..."
Dn 7, 13-14 
Per entendre el text, cal anar una mica abans i una mica desprès. El profeta Daniel ens descriu una visió: veu quatre bèsties monstruoses (els imperis dominants), que sorgeixen del mar (el poder del mal). Un ancià vestit de blanc (que tothom entén que es tracta de Déu) venç les forces del mal, i apareix un Fill d’home enmig dels núvols del cel, a qui li dóna el poder i la reialesa, diferent de la dels reis de la terra.
És un missatge d’esperança, en un temps de dominació grega, sota Antioc Epifane. És com dir al poble, que ara estan dominats i perseguits, però la seva alliberació s’apropa i serà definitiva.
Daniel parla de fill d’home (=un home) però, en els evangelis, és sols Jesús qui parla d’aquest personatge, referint-se a si mateix. Hi ha, però, una petita modificació gramatical, Jesús es diu “Fill de l’Home”, que fa pensar en la Humanitat. Jesús es mostraria com el portador del destí de tota la Humanitat, seguint Dn 7, 18: “el poble sant de l’Altíssim rebrà la reialesa i la posseirà eternament ...”.
........................................................... 
Jn 18, 33-37 
Les paraules “Crist Rei del món”, actualment sonen malament, doncs evoquen una situació amb honors, fastuositat i poder absolut, que no és el que havia mostrat Jesús, reconegut com amic dels pobres, dels malalts, dels exclosos. Amb les seves paraules i el seu testimoni, que el va portar a la mort, ens va obrir el camí vers un món nou, que anomena Regne de Déu.
En el decurs de la seva vida, Jesús sempre havia defugit la pretensió del poble de fer-lo rei (rei que els alliberés de Roma) i, precisament ara, abandonat, anorreat i condemnat, es reconeix rei.

Davant Pilat, encarregat de defensar el poder polític de Roma, Jesús no refusa el títol de rei: “Tu ho dius: jo sóc rei”. Sembla com si Jesús deixés a Pilat la responsabilitat d’aquesta afirmació, i en precisa el sentit: “la meva reialesa no és d’aquest món”. Però la paraula “món”, no és pas una referència a que el reialme de Jesús pertany a una dimensió espiritual, i fora de la realitat en que vivim. Si fos així, seria deixar de reconèixer el compromís de Jesús, especialment amb els pobres, durant la seva vida pública, no hauria preocupat a les autoritats jueves i, segur, no hagués acabat a la creu. Aquest rei, que és Jesús, no té cap altre ambició que el servei als demés, donant testimoni de la Veritat que, en sentit bíblic, és Déu mateix, de qui Jesús n’és la Paraula.

Joan i Roser

13/11/15

diumenge XXXIII de durant l'any. 15 de novembre





Dn 12, 1-3
            El llibre de Daniel va ser escrit cap l’any 170 aC, durant la dominació grega, en temps de Antioc IV, que es feia anomenar Epifanes (=manifestació de Déu), i que perseguia i matava als jueus que es negaven adorar-lo.
            Daniel adreça al poble un missatge d’esperança: després de les desgràcies, el poble serà alliberat, i els que “dormen a la pols de la terra seran desvetllats” ... tornaran a viure, ressuscitaran. Déu no pot pas abandonar eternament els que han acceptat morir per Ell.
            En aquell temps, es creia que la immortalitat afectava sols al poble, gràcies als fills el poble persistia, però no pas els individus, que després de la mort, s’aplegaven en el sheol per un repòs etern. El llibre de Daniel, és el primer testimoni d’una nova revelació: Déu és el mestre de la vida, i pot despertar als qui dormen al sheol, per donar-los vida eterna.
...........................................................
 Mc 13, 24-32                                                                                                                                                      
            Aquest  text forma part del discurs escatològic pronunciat per Jesús en la muntanya de les Oliveres.
            S’anuncia la vinguda del Fill de l’Home amb l’arribada del Regne. El llenguatge apocalíptic, obscur per nosaltres, era ben comprés pels cristians del primer segle, i això és el que motiva utilitzar-lo per proclamar un missatge d’esperança.
            Una commoció còsmica, era la manera de descriure la caiguda d’un rei o d’una nació opressora. El sol i la lluna eren símbol de divinitats paganes, i les estrelles i astres, els seus vassalls que oprimien els pobles. Amb la caiguda d’aquets elements, el Fill de l’Home posarà terme a les probes i persecucions, que patirà l’Església durant un temps, i aplegarà els elegits provinents de tot arreu.
            Se’ns vol dir que Déu és el Senyor de la historia. No s’ha pas de parlar de “fi del món”, sinó, que amb la victòria total sobre el mal, més aviat de “transformació del món”, de “renovació del món”.
            ¿Però quan passarà tot això? “D’aquell dia i aquella hora, ningú en sap res”, per tant, no s’ha d’abandonar la feina, pensant que tot això és a prop. Jesús sols dóna uns signes que faran preveure l’esdeveniment ... i que compara amb el que passa amb la figuera, quan està a prop l’estiu.  

Joan i Roser

11/11/15

símbols cristians (3)


Quaranta aplicat al temps, significa espera, proba i preparació ... però també tota una vida. Quaranta anys de camí, van ser necessaris per arribar a la Terra promesa; després de quaranta anys, els esclaus sortits d’Egipte ja no hi eren, el poble que hi arriba eren els fills, era un poble lliure, no esclau.
Jesús va passar quaranta dies al desert, on va ser temptat (Mc 1, 12-13) ... Jesús va ser temptat durant tota la seva vida. La Quaresma dura quaranta dies ... per preparar la Pasqua.
Sang la sang és el símbol de la vida, que en la copa de vi que Jesús ofereix durant el Sopar, és dir-nos que dóna la seva vida per defensar el seu missatge com a Paraula de Déu, que ha proclamat en la seva condició de carn, de persona, de cos humà, que ofereix prèviament en forma de pa ... és l’Eucaristia.
Sal la sal, que permet la conservació dels aliments, com ara la carn, apareix com un símbol d’incorruptibilitat. També la sal dóna més gust i sabor als aliments: sense sal els aliments són insípids. Jesús diu als deixebles que “són la sal de la terra” i els convida a donar al món el seu veritable sentit, tot i guardant-lo de la corrupció (Mt 5, 13).
Set és el nombre perfecta dins la Bíblia, que esdevé sagrat pel 7º dia, el del repòs de Déu, i dins la predicació de Jesús, el set continua ocupant un lloc important en l’anunci de la Nova Aliança.
Jesús proclama set malediccions als escribes i als fariseus hipòcrites (Mt 23, 13 s). Quan Pere diu a Jesús si ha de perdonar set vegades, referint-se a la llei del Talió, li respon “no set vegades, sinó setanta vegades set” ( Mt 18, 21-22), on el set pot simbolitzar la plenitud, la totalitat.
En l’Apocalipsi hi ha múltiples referències al set: la visió cal revelar-la a les set esglésies (Ap 1, 11); l’anyell porta set corns i set ulls, que són els set Esperits de Déu (Ap 5, 6); set àngels amb set trompetes (Ap 8, 6).
La tradició cristiana es manté fidel al set: les virtuts teologals, els pecats capitals, els dons de l’Esperit, els sagraments de l’Església catòlica.
Tempesta la navegació és una metàfora de l’existència humana, i la tempesta representa els assalts de les forces del mal, que poden portar al naufragi.
Tres pels cristians és el nombre de la Trinitat. Déu és un, però a la vegada tres ... no sempre fàcil d’entendre-ho. Ho aclareix una mica unes paraules de Ireneu de Lió: “Jesús i l’Esperit, són les dues mans de Déu amb les que actua en el món” ... el Pare i les seves dues mans (Fill i Esperit) són un sol Ésser.
El tres relacionat amb Déu, apareix també en els evangelis: “El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà ...” (Jn 2,1-5) en que es va produir no un “miracle”, sinó com diu Joan un “signe”, que porta a preguntar-se “un signe de què?”. El tercer dia és el dia de l’actuació de Déu, que porta a Jesús a començar la seva missió, i explica en què consisteix: no ve a trencar la Llei de Moisés, que representa les piques de pedra amb l’aigua per la purificació, sinó a canviar-li el contingut. Transforma l’aigua en vi, i el cap del servei troba que aquest és un vi millor.
El tres torna a aparèixer després de la mort de Jesús, que “el tercer dia” va ressuscitar ... Déu torna a actuar.
Vent El vent ha estat associat a la divinitat. En la Pentecosta: “com si es girés una ventada impetuosa ...”, abans que una llengua de foc es possés sobre cada un dels deixebles (Ac 2, 2). El vent i el foc són les dues manifestacions de l’Esperit de Déu.
Vinya en l’Antic Testament esdevé símbol d’Israel, que Jahvè cultiva amb cura i n’espera una producció generosa (Is 5, 1-7), però malgrat la seva atenció, la vinya d’Israel, a vegades, el decep amargament (Jr 2, 21).
Jesús proclama que ell és el vertader cep, i el seu Pare el vinyater; l’ésser humà és el sarment que unit a aquest cep, ha de donar fruit (Jn 15, 1-5).

La vinya és un símbol del Regne del Cel. En la paràbola dels vinyaters homicides (Mt 21, 33-44) el pare, finalment, hi envia el fill, que els vinyaters també maten. Llavors el pare els castiga i decideix confiar la vinya a uns altres vinyaters: el Regne del Cel serà obert a totes les nacions, a tothom.

Joan Minguella

6/11/15

diumenge XXXII de durant l'any. 8 de novembre

"aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots"
1Re 17,10-16
Estem en el regne del Nord, al s. IX aC. El rei Acab, sota la influència de la seva dona Jezabel, s’allunya del veritable Déu, per donar culte als Baals, déus de la fertilitat, la pluja, els llamps i el vent. Però Déu provoca una sequera al país, per demostrar que és Ell qui domina la natura. Després de profetitzar aquest fet, i davant la còlera del rei, Elies es veu obligat a fugir a l’estranger.
A Serepta, Elies demana beure i menjar a una dona pagana, viuda i pobra, que es juga la vida compartint amb el profeta tot el que té, “... i després morirem de fam”, ja que no tenen res més. En els pobres, és on hi ha més disponibilitat a compartir ... però aquest gest comportarà, per aquesta dona, que ja no li falti mai ni farina ni oli.
Els pagans també poden beneficiar-se de la generositat de Déu, si tenen fe. La salvació es promesa a tota la humanitat; la paraula de Déu també ressona en terra pagana. Anys més tard, Jesús recordarà aquest text als seus compatriotes (Lc 4, 25-26).
...........................................................
Mc 12, 38-44
Els “mestres de la Llei”, o escribes, eren laics estudiosos de la Llei, amb dret a comentar l’Escriptura i predicar, i disposaven d’un lloc al Sanedrí i a la sinagoga. Tenien un gran reconeixement popular, i això portava a exagerar el seu protagonisme.
Al llarg del seu evangeli, Mc mostra una creixent malfiança dels escribes envers Jesús, fins arribar a buscar com fer-lo morir. Jesús, però, no els retreu això, sinó que “devoren els bens de les viudes” aprofitant-se de la seva autoritat, i que fan ostentació amb boniques vestimentes, però estan lluny de posar en pràctica allò que ensenyen.
Jesús veu com uns rics fan ofrena de molts diners i, com a contrast, una viuda pobre hi posa dues petites monedes, que són tot el que té. Igual com la viuda de Serepta dóna a Elies les seves últimes provisions, aquesta dóna els seus últims diners.
El model que proposa Jesús, no és la ostentació d’alguns escribes, la seva recerca d’honors, sinó la discreta generositat de la viuda, que ho arrisca tot per la seva confiança en Déu.

La mirada del Senyor no es limita a l’exterior, sinó que va al cor de les persones, per descobrir-hi el sentit profund dels seus gestos. 

Joan i Roser

30/10/15

diumenge XXXI de durant l'any. 1 de novembre


Ap 7, 2-4. 9-14 
Tots Sants és una festa ecumènica, que agrupa tots els qui són sants als ulls de Déu: “gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”. Hi ha quatre temes en aquesta enumeració; quatre vol dir el món creat, tota la humanitat, dels 4 punts cardinals.
El text ens presenta dues visions: 1) sobre la terra. Un àngel demana de “no fer mal” fins que no estiguin marcats tots els servents de Déu. Recorda la marca de les cases d’Egipte, per protegir els hebreus, o la marca al front de Caïn, perquè ningú el matés. Eren 144.000, que és 12 tribus x 12 apòstols x 1000 (una gran quantitat) = una multitud, no un nombre concret, literal.
2) al cel. Referent a la multitud que envolta el tron de l’Anyell, que “porten vestits blancs” i “estan drets”, condició de ressuscitat; “venen de la gran tribulació”, per ells ja s’han acabat les probes de la terra, han estat salvats per l’Anyell; “amb palmes a les mans”, són un símbol litúrgic: en la festa de les Tendes, els pelegrins brandejaven les palmes, tot cantant el Salm 118.
............................................................
Mt 5, 1-12 
Jesús es mostra als seus deixebles com un nou Moisès, que conduirà el poble a una nova i definitiva terra promesa: el Regne del cel. Els primers versets del text, són com una introducció: 1) s’indica el marc: la muntanya, lloc de la presència de Déu, 2) els destinataris: la multitud i els deixebles, i 3) Jesús s’assegué: actuarà com un mestre anunciant la nova llei, que no és una llista de manaments, sinó un nou estat d’esperit per trobar Déu.
La redacció de Mateu està influïda per com es troba la seva comunitat, pobre i perseguida. Es vol mostrar qui són els que estan en situació més propicia per rebre el Regne, seria el programa de vida que Jesús proposa per aquells que vulguin seguir-lo. Al costat dels deu manaments, expressió de la voluntat de Déu, les benaurances, d’una manera breu, mostrarien els valors que per Jesús són essencials.
Les benaurances es podrien agrupar en dos tipus: 1) a l’entorn de la pobresa i el comportament: la humilitat, els qui ploren, el ser justos, compassius, nets de cor, buscar la pau, i 2) fan referència a la persecució, que es dirigeix específicament als deixebles, canviant “els que ...”, de les altres benaurances, per “vosaltres”. La comunitat que assumeix aquest estil de vida, es converteix en una nosa, i és perseguida ... semblant als profetes.

Jesús ens convida a buscar més enllà de l’aparença: amb Ell, la vida trobarà un nou sentit. 

Joan i Roser

27/10/15

Unes reflexions després del Sínode sobre la família.


Ha acabat el Sínode sobre la família i, probablement sense haver llegit el document oficial, ja hi han reaccions "efusives". Entre altres temes el més esperat era el de la situació canònica dels matrimonis "fets per l'Església" que s'han separat i que, sense la nulitat, s'han tornat a casar o viure amb parella, que no poden rebre la comunió. La valoració de tot el Sínode vol una mica de reflexió i llegir el document original.
El Papa Francesc ha publicat, abans del Sínode, dos documents molt importants que, si no els hem llegit, no podem valorar amb fonament les decisions que afecten a les parelles separades.
Auqest Papa mai passarà per sobre del Sínode Episcopal ja que és molt cuidadós en aquest tema, però sí que és més agosarat quan pot decidir sobre temes que no ncessiten la reflexió sinodal.
Per aixó el dia 15 d'agost va publicar la Carta Apostòlica en forma de Motu Propio "Minis Iudex Dominus Iesus" en que dóna un pas molt importat en el tema de les nulitats matrimonials, jo penso que ja es temia que la reacció del Sínode fora molt tímida i per això la va publicar.
També el dia 11 d'abril va publicar la Bula de la convocatòria del Jubileu extraordinari de la Misericòrdia, titulada "Misericordiae Vultus", que dona una base molt sòlida al desemvolupament de la Carta Apostòlica.
No podem comentar determinades qüestions del Sínode sinó hem llegit aquests documents en els seus originals; ja que són de fàcil lectura, cosa rara en els documents vaticans, en general avorrits i difícils d'entendre.
En el tema dels matrimonis separats el sínode ha deixat una escletxa, que es pot convertir en una porta si actuem amb decisió i sense enfrontaments apologètics.
Com explica avui La Vanguardia comentant el Sínode, el Papa, com bon jesuita, té una gran paciència i una gran habilitat de reconèixer la realitat, comprendre-la i canviar-la. L'escletxa del Sínode i la seva ambigüitat en alguns punts li dona certa llibertat per fer el que consideri millor i els dos documents als quals m'he referit al principi, són al seva base.
Hem d'apredre a llegir els signes dels temps que és entendre la realitat, cosa que sembla que encara no hem aprés.

LLorenç Casanova

26 d'octubre de 2015

símbols cristians (2)


Dotze rivalitza en importància amb el set; els dos nombres han sortit del “tres” i del “quatre”, en són el producte (3x4) o la suma (3+4). El dotze correspon a realitats terrenals (recordant el quatre), però també segons una ascendència divina (recordant el tres). És el nombre de les tribus d’Israel, nascudes dels dotze fills de Jacob, nomenat Israel, i dins la Bíblia simbolitza el conjunt del poble de Déu. En els Evangelis, els Dotze són els apòstols, deixebles de Jesús.
Estripada d’un teixit és un signe de ruptura. En el text de la Passió, quan Jesús es dóna a conèixer “el gran sacerdot s’esquinçà els vestits” (Mc 14, 63), doncs considerava una blasfèmia el que deia Jesús, i amb el seu gest simbolitza el refús de la Bona Noticia. L’estripada de la cortina del Temple en el moment de la mort de Jesús (Mt 27, 51) s’ha interpretat com un signe de la ruptura de la Llei mosaica amb l’adveniment de Jesús, el nou Temple.
Foc és un símbol ambivalent: té un aspecte purificador, però també destructor. El seu poder incontrolable i la seva lluminositat esclatant, en fan una imatge de Déu. En “una flama enmig d’una bardissa ...” (Ex 3, 2) es manifesta Déu a Moisés.
Però el foc purifica i dóna vida: “ell (Jesús) us batejarà amb l’Esperit i amb foc” (Mt 3, 11). En el moment de la Pentecosta, és en forma de llengües de foc que es manifesta l’Esperit de Déu (Ac 2, 3).
Un cor inflamat és una al·legoria de la caritat.
Jou significa submissió i obediència. En la tradició bíblica es troba freqüentment la metàfora “del jou de la Llei”, del pes d’obeir els més de sis-cents manaments en que els mestres del Temple van “resumir” la Llei de Moisés.
En sentit figurat, el jou és el que fa ajuntar-se a un altre per caminar al mateix pas, enganxats a la mateixa tasca.
Jesús reprèn aquesta imatge per anunciar un altre jou, que reemplaça la Llei, i és més suau i una càrrega lleugera (Mt 11, 30), resumit en estimar Déu i al proïsme.
Llum Jesús és la llum del món (Jn 9, 5), que il·lumina els homes, substituint la llum de la Llei. El camí vers la salvació és una lluita contra les tenebres per portar els homes a la llum de l’Esperit.
La llum és símbol de benaurança, de prosperitat i de joia, que ve de Déu i que acompanya les manifestacions glorioses, com en la Transfiguració de Jesús (Mt 17, 2).
Mar és on habiten i actuen els poders demoníacs (Ap 7, 2). Però Jesús la domina, camina sobre el mar (Mt 14, 25), apaivaga la turmenta (Mc 4, 39). Jesús diu que farà als apòstols pescadors d’homes (Mc 1, 17), els trauran del mar, que és el mal, i es salvaran.
Menjar és alimentar-se per sobreviure físicament, però també es relaciona amb la vida espiritual. Menjar vol dir adherir-se amb el que menges, unir-se, acceptar-ho. En l’Antic Testament, aquesta idea era ja molt present, en que la Paraula es comparava amb un aliment: “l’home no viu sols de pa, sinó de tot allò que surt de la boca del Senyor” (Dt 8, 3); “Quan m’arribava la teva Paraula, jo la devorava, ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor” (Jr 15, 16); “ ... Menja’t aquest escrit i ves a parlar a Israel ... i porta’ls el meu missatge” (Ez 3, 1-4).
Jesús també s’expressa en aquesta línia quan diu “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell” (Jn 6, 56). És adherir-se al missatge que ens va aportar la trajectòria de la seva persona (la carn) amb la seva Paraula, i el conjunt de la seva vida (la sang) fins a la mort.
Muntanya és el lloc on la terra s’eleva vers el cel, és el punt privilegiat de la trobada amb Déu. Moisés va rebre les taules de la Llei a la muntanya del Sinaí. Jesús es retirava a la muntanya a pregar (Mt 14, 23). Jesús explica a la muntanya les benaurances, “el sermó de la muntanya” (Mt 5, 1-12). També en una muntanya es produeix la Transfiguració de Jesús, on es revela que és Fill de Déu (Mc 9, 2).
Núvol pertany al cel, a la vegada llum i obscuritat inaccessible i impalpable. El núvol és una imatge de Déu invisible, però present. En un núvol, Déu es fa present durant l’èxode, es manifesta en la Transfiguració de Jesús, un núvol s’endugué Jesús en la ascensió.
Pa és un aliment essencial per sobreviure, i amb el cristianisme adquireix un significat propi del Misteri de l’Eucaristia, en que el cos de Crist és ofert com el pa de Vida. Jesús és el pa de vida (Jn 6, 35).
Pastor Déu es descriu com un pastor ple de sol·licitud pel seu ramat: els porta vers els millors pasturatges (Sl 23, 1-4). Dins la literatura universal, el pastor és la figura tradicional de guia d’una comunitat, i en l’Antic Testament, a vegades es critica la infidelitat a la seva missió (Ez 34, 2-10).
Jesús és el Bon Pastor que ho sacrifica tot per trobar l’anyell perdut (Mt 18, 12-14), i és omplert de misericòrdia per les ovelles perdudes, sense pastor (Mc 6, 34).
Peix els primers cristians representaven el Crist amb el símbol d’un peix, una manera d’afirmar la seva fe en el Crist. El mot “peix”, en grec ICHTUS, en la transcripció llatina està format per les inicials de Iesou Christus Theou Uios Soter = Jesús Crist Déu Fill Salvador. Un símbol dins el sentit d’un veritable credo.
Això explica la presència de l’esquema d’un peix en algunes imatges cristianes.

Porta oberta o tancada, la porta és el punt de pas vers un altra lloc. Segons la paràbola del pastor (Jn 10, 9), Jesús, des d’ara, és la porta on el qui creu entrarà dins la plenitud de la vida. Aquesta porta és la de la Casa del Pare ... però és estreta i alguns no hi podran passar (Lc 13, 24).

Joan Minguella

23/10/15

diumenge XXX de durant l'any. 25 d'octubre

"Rabuni, fés que hi vegi!"
Jr 31, 7-9
Aquests versets pertanyen al anomenat “Llibre de la Consolació”, escrit per Jeremies, que resta a Jerusalem durant l’exili a Babilònia, i intenta animar als seus compatriotes desesperats, anunciant que els exiliats retornaran, alguns potser malmesos ... però tornaran.
Quan van ser deportats, va ser difícil suportar les dificultats de la ruta, però la tornada serà joiosa, fins i tot pels més febles.
Com que tot va malament, el seu missatge d’esperança seria poc creïble i, per això, comença amb “diu el Senyor” ... no pas jo.
............................................................
Mc 10, 46-52
Els deixebles, a Jericó de camí vers Jerusalem, i després de tres avisos, continuaven sense comprendre la propera fi de Jesús, no era aquesta la seva idea de Messies ... estaven cecs.
El cec Bartimeu, estava assegut “a la vora del camí”, no hi veia, no ho entenia, i és per això que no seguia el camí, però reconeix la seva ceguesa. Així, quan sent que passa Jesús, el crida i insisteix, demana ajuda. La gent el vol fer callar, però Jesús s’atura i el fa cridar. Bartimeu s’aixeca, llença el mantell, i va cap a Jesús. El mantell era la peça més preuada per un jueu; segons la Torà, quan un té un deute, si no el paga, se li pot prendre tot excepte el mantell, sense el qual, amb el fred de la nit, podria morir ... seria matar-lo
Bartimeu, doncs, ho abandona tot per anar cap a Jesús, i li diu “Rabuni, fes que hi vegi”, no ho veia clar, no ho entenia ... però quan hi veu, quan comprèn el missatge, segueix el camí de Jesús. La seva fe, la seva confiança en Jesús, l’ha salvat.

No es pot seguir Jesús a cegues, com en un ramat, cal demanar de veure-hi clar, i cal desfer-se dels entrebancs, per poder trobar el camí.

Joan i Roser