la Resurrecció

Si bé la crucifixió i mort de Jesús van ser esdeveniments públics, la resurrecció és quelcom confidencial.

Ningú ha vist la Resurrecció de Jesús: la tomba va ser trobada buida. Cap text descriu el fet, ningú era allà per verificar-ho. Ell viu d’una altre manera, com en un altre món, que se’ns escapa. No era pas la reanimació d’un cadàver, sinó un passar de la nostra condició mortal al món propi de Déu.

En els 4 evangelis es descriu la tomba buida, però sense masses coincidències: els personatges són diferents, encara que sempre dones que, en aquell temps, el seu testimoni no era vàlid, doncs per ser-ho era imprescindible el de dos o més homes.

La tomba buida, la desaparició del cadàver, no els fa creure en la resurrecció, però si haguessin trobat el cos de Jesús en el sepulcre, no hagués estat possible la fe en la resurrecció, ja que, pels semites, en el cos hi havia tota la persona, no hi havia la idea de cos i esperit (el dualisme grec de Plató) i, per tant, mai haguessin admès la possibilitat d’una aparició: si Jesús estava en la tomba, no podia estar en cap altre lloc. La desaparició del cadàver no fonamenta la fe en la resurrecció, però n’és una condició necessària.

Segons l’evangeli de Marc, el més antic, les dones troben la tomba buida, on només reconeixen “un jove vestit de blanc” que els diu: “no és aquí”. Jesús continua estan en el present i és actiu: “va davant vostre a Galilea”. Només reprenent el seguiment que havia quedat interromput per la mort en la creu, Jesús restablirà la visió. I aquesta trobada tindrà lloc a Galilea, és a dir, en mig de la nostra vida ordinària, en el que és habitual, quotidià … Galilea és la oportunitat de començar de nou.

El que es tradueix per “aparicions”, literalment és “deixar-se veure”, però el sentit de la visió està vinculat al tema de la fe: els deixebles veuen coses que sense la fe no es veurien. Després del desengany per la mort de Jesús, els fa reconèixer que el Jesús, que fou crucificat i sepultat, ara és viu.

Marc ens diu que les dones, les úniques que havien pogut superar els esdeveniments de la mort de Jesús (tots els altres havien fugit, doncs la condemna de Jesús els podria afectar també a ells), ara s’enfonsen, la por s’apodera d’elles, les desborda … i abandonen. Així, doncs, ja no queda ningú dels seus seguidors … Al posar aquí Marc punt i final al seu Evangeli (la resta va ser un afegitó molt posterior), se’ns està dient que si les dones no varen dir res, las comunitats que posteriorment es van anar formant, havien de ser fruit d’una nova presència de Jesús. Segur que quelcom va passar, sinó ara nosaltres, 2000 anys després, no seríem cristians. 

Joan i Roser