símbols cristians (1)

A vegades en els evangelis, però també en el conjunt de la Bíblia, hi trobem paraules que no ens ajuden a veure el què ens vol dir el text que llegim. Cal considerar que algunes d’aquestes paraules són símbols, fàcils d’entendre quan es va escriure el text, però no tant per nosaltres, dos mil anys després.

            Això m’ha portat a buscar, i escriure, el simbolisme d’algunes d’aquestes paraules, per si pot ajudar-nos a entendre millor els textos, en que a vegades ens costa trobar-hi el veritable sentit.

Aigua  és un símbol de vida i de purificació. Amb la conversa amb la samaritana, Jesús es presenta com l’aigua de la vida eterna (Jn 4, 10-14). La tradició litúrgica dóna una gran importància al símbol de l’aigua, especialment dins el ritus del Baptisme, que és com un nou naixement a una vida nova.

Quan del costat de Jesús crucificat, ferit per la llança, brolla sang i aigua (Jn 19, 34), s’hi ha de veure un doble símbol, el del Sacrifici eucarístic i el del Baptisme segons l’Esperit.

 Alfa i Omega  són la primera i última lletra de l’alfabet grec. Dins l’Apocalipsi, aquestes dues lletres són pronunciades pel Crist, que així es proclama el Principi i el Fi (Ap 22, 13), representa el començament i el final de la història, de tot el que existeix.

Amen  no sols significa un desig (així sigui), sinó també una afirmació (és veritat). El mot amen és per aprovar, en una ocasió solemne, habitualment litúrgica, allò que s’ha dit. És com una aclamació amb la que l’assemblea s’uneix a les paraules escoltades, de les que se’n ha comprés el sentit.

Anyell  en la tradició bíblica, l’anyell representa l’israelita membre del ramat que, pacíficament, és conduit pel pastor Senyor Déu (Is 40, 10-11). La mateixa imatge es troba en els Evangelis, en la Paràbola del Bon Pastor (Lc 15, 3-7).

L’anyell és també la víctima sacrificial de la Pasqua jueva, que va esdevenir la Pasqua cristiana. El Crist és l’Anyell del que la seva sang va ser vesada en la creu: l’Anyell Pasqual.

Dins l’Apocalipsi, el Crist ressuscitat, és presentat com un anyell degollat, però viu i gloriós (Ap 5, 6; 13).

Àpat  especialment el sopar, en el món jueu representa una aliança, una fraternitat. Aquesta comunitat de taula dóna el sentit d’hospitalitat, d’unió dels cors. Jesús va expressar així el seu amor pels pecadors (Lc 15, 1-2), relaciona la benaurança celestial amb un joiós banquet, i és en un sopar amb els apòstols on ens deixa l’Eucaristia.    

Arbre  s’arrela dins la terra i s’adreça vers el cel. Els arbres de l’Edèn donaven fruits deliciosos (Gn 2, 9). Jesús és “un rebrot nascut de la soca de Jessè” (pare de David), com ja deia el profeta Isaïes 11, 1.

És símbol de la relació entre el cel i la terra; el cel representat per la copa de l’arbre, i la terra per les arrels. En la copa hi resideix Déu, i per això l’arbre és també símbol del culte i l’home s’hi eleva des de baix. Tot arbre tindrà de produir fruits, sinó serà tallat i tirat al foc (Lc 3, 9).

Camí  representa l’itinerari de formació d’un bon deixeble. Amb Jesús, el camí deixa de ser un camí terrestre: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida” (Jn 14, 6). Jesús és el camí que revela el Pare i condueix cap a Ell.

Carn  s’utilitza el mot carn per designar la persona, la condició terrenal i fràgil. “El Verb ha esdevingut carn” (Jn 1, 14) ... és un home veritable, sotmès als límits d’aquest món. Però en aquest cas, també un home en qui el creient hi reconeix el Salvador Fill de Déu (1Jn, 4, 2).

Cec  segons la tradició hebrea el cec, privat de la llum de Déu, és percebut com un pecador, la ceguesa és un càstig de Déu.

En relació amb la presentació profètica de la salvació com “la llum”, la ceguesa simbolitza les tenebres espirituals; així, donant Jesús la vista als cecs dóna un signe dels temps messiànics, i al que el reconeix (el veu) comprèn que Jesús és la llum del món (Jn 8, 12). La ceguesa pot interpretar-se, també, com no entendre, no comprendre el missatge de Jesús. Així, en el text del cec Bartimeu (Mc 10, 46-52), ell estava assegut “vora” el camí, però quan hi veu, quan ho entén, llavors segueix el camí amb Jesús.

Cendra  és la matèria residual després de la combustió, és lo que resta després que el foc hagi acomplert la seva obra. Les cendres representen la nul·litat, la vacuïtat, i en la tradició judeo-cristiana està lligada a la idea de la mort moral i física, en absència de l’ajuda de Déu: el foc diví s’ha acabat.

En alguns rituals, correspon a una presa de consciència del pecat i la precarietat de l’ésser humà, és un signe de penitència. Aquest és el sentit de la imposició de la cendra al front al començament de la Quaresma.

Colom  la gràcia i la bellesa del colom, associats a la blancor, en fan un símbol de puresa, castedat i innocència (Mt 10, 16 : “innocents com els coloms”). Portador de missatges, és molt present en la Bíblia: Noé comprèn que ha acabat el diluvi quan li arriba un colom amb un ram d’olivera en el bec, signe de pau.

 Dins el simbolisme cristià, el colom representa l’Esperit Sant, que baixa del cel durant el baptisme de Jesús, per significar que ell és l’escolli’t de Déu (Lc 3, 22): “l’Esperit baixa cap a ell, en forma visible, com un colom ...”. Sembla suggerir també l’amor de Déu que baixa simbòlicament a la terra.

Cor  dins la Bíblia, el cor és considerat com el lloc de la vida interior conscient i intel·lectual, però també, i sobretot, afectiva. És dins el cor que l’esser humà busca Déu i el rep (Dt 4, 29). Dins la tradició cristiana, el cor és el lloc de l’Amor i la Caritat.

En el Nou Testament, el cor es designa com el lloc de les forces vitals. No significa sols la vida afectiva (Jn 16, 6), sinó que és font de diverses manifestacions de l’home: la font de pensaments intel·lectuals (molt proper a l’esperit), de la fe, de la comprensió,  de la consciència moral, de la joia no escrita i de la trobada amb Déu (Mt 13, 19). És dins el cor que l’home creu o refusa de creure, decideix fer el bé o el mal.  

Joan Minguella