les lectures del II diumenge de Quaresma

Gn 22, 1-2, 9-13, 15-18

Isaac és l’única esperança d’aconseguir una descendència, i Déu demana a Abraham que li sacrifiqui. Vist literalment, no és una bona manera d’imaginar Déu, que posa a prova Abraham demanant-li que li sacrifiqui el fill “que tan estimes” i a l’últim moment fa parar el sacrifici. Mirat, però, amb els ulls de la fe, es veu diferent.

Abraham sembla va viure cap els anys 1800 aC, i aquest text va ser escrit vers el 700 aC, moment en que el poble sabia perfectament que Déu refusava els sacrificis humans (Dt 18, 10; Jr 19, 5) però també que era difícil assumir-ho, quan els pobles veïns ho practicaven habitualment, com a exigència dels seus déus. Això demanava un canvi en la manera de veure Déu, i la gent llegia aquest text com un relat de la conversió de la mirada d’Abraham sobre Déu. Es com si Déu li digués: “com puc voler la mort del teu fill si, precisament, per ell tindràs la descendència promesa; no sóc pas com els déus pagans”.

Abraham és tingut per pare dels creients per la seva capacitat de saber escoltar Déu, i no perdre la confiança.

..........................................................................

Mc 9, 2-10

Jesús tot just acaba d’anunciar la seva passió i mort als deixebles, però no ho acaben d’entendre, doncs esperaven un Messies triomfador. “Sis dies després ...”, o sigui el setè dia (dia en que Déu va parlar a Moisés a la muntanya), Jesús s’endu Pere, Jaume i Joan cap una muntanya alta; la solitud i la immensitat de la muntanya, és el lloc de la revelació. La resplendor que adquireix Jesús, recorda la irradiació que emetia Moisès després de la seva trobada amb Déu. Déu era allà, el núvol manifestava la seva presència amagada; Moisés i Elies representaven la Llei i els profetes, l’Antic Testament.

Abans de començar la predicació per Galilea, en el baptisme de Jesús, Déu diu “en tu m’he complagut” ... hi està d’acord. Al iniciar ara el camí vers Jerusalem, on el mataran, Déu reafirma aquest acord en el que fa Jesús, i afegeix: “escolteu-lo”, és una crida a la confiança. ... i ara cal baixar de la muntanya i vèncer la temptació d’instal·lar-se en tres tendes, cal afrontar els esdeveniments.

 Sols la resurrecció donarà la llum per comprendre l’escena viscuda pels tres apòstols, i és per això que Jesús els diu que no ho diguin a ningú.

Joan i Roser

Joan Carrera, un bisbe del poble

Divendres passat va tenir lloc a l'església de Sta. Maria la presentació del llibre "Joan Carrera. Un bisbe del poble" escrit per dos amics seus, Joaquim Ferrer, historiador i Conseller de Cultura del 1985 al 1989,  i Francesc Teruel, enginyer i badaloní de Llefià. La presentació del llibre va comptar, a part dels seus autors, amb els testimonis de Mn. Jaume Aymar, Joan Soler i Amigó i Teresa Biayna.

El llibre, que us recomanem, a banda de comptar amb importants aportacions d'amics i testimonis, com és el cas del pare Josep Canals, de la Cartoixa de Montalegre, ha estat possible gràcies a la abundant documentació que es troba en la biblioteca personal que el bisbe Joan va donar a l'antic monestir de Sant jeroni de la Murtra. 

El llibre, crec, ens regala un testimoni de vida de total actualitat, avui i aquí, en aquesta nostra esgésia de Badalona, on encara, nord i sud, viuen a redós de les seves diferents realitats.

Agraïm a la Teresa Biayna que ens ha facilitat  el  seu testimoni escrit per a que el puguem publicar.

Joan Carrera un bisbe del poble

S'ha parlat molt del Bisbe Joan Carrera però ho faré amb el valor de la perspectiva que el temps m'ha donat.

Feia pocs anys de casada i la meva filla tenia 18 mesos. Dic això perquè el primer dia que el vaig conèixer va ser com omplir un qüestionari, ell ho volia saber tot...Va ser el primer conciliari del CIC a Badalona. El recordo com una persona reposada, amb caràcter greu, seriòs, diria que aparentment trist, rigurós, llest i brillant, també una mica murri, a mi em feia molt de respecte. Amb el temps vaig descobrir que tenia un sentit de l’humor molt fi i una ironia continguda.

Penso que era un Mossèn atípic, sabia transmetre coneixements amb tacte, saviesa i rigor, però mai amb paternalisme ni amb servitud. I això s’agraeix.

D’aquell primer temps vull recordar un fet: una tarda que ens feia una xerrada es va presentar amb una maleteta on hi portava un tocadisc portàtil i ens va dir:- avui escoltareu una cançó protesta –ens descobria um món nou. Amb tota solemnitat va posar el disc i va començar a sonar la cançó Guantanamera. Mai hauriem pensat que aquella cançó que havia fet popular el cantant folk Peter Seeger fós una cançó protesta , però clar, així que va acabar la cançó, Mn. Carrera es va posar a recitar-la estrofa per estrofa. Una d’elles diu:

“Con los pobres de la tierra

Quiero yo mi suerte echar

El arroyo de la sierra

Me complace mas que el mar”

Evidenment vaig començar a descobrir la sensibilitat extrema que tenia vers el més necessitats, la seva opció pels pobres, el seu esperit reivindicatiu, el seu compromís en el camp social i polític, l’esforç divulgador de la llegua catalana, el seu testimoni, el seu coratge...sempre tenia un projecte engegat. Era una persona compromesa i en el camp de la cultura ens en va obrir les portes. Eren les acaballes del franquisme, un parell de vegades el vaig acompanyar a portar diners a famílies de presos polítics que vivien a Santa Coloma, ho recordo molt bé, sempre amb l’ai al cor, però, era una lliçó, doncs no era sols l’ajut material sinó les paraules i els consells, era la manera com s’adreçava a aquelles persones. Mirant els apunts he trobat el que no es cansava de repetir-nos, no es cansava d’explicar el que creia,,. Doncs volia un món més just, penso que val la pena recordar algunes de les reflexions que ens deia perquè crec que són de plena actualitat, Deia:

-L’home que no pateix no viu

-Cal estimular una consciència solidària

-Anar contra corrent és positiu

-Heu de tenir obertura de ment

-Tenir esperit crític, sincer i directe

-Penseu que cadascú de vosaltres és una Església particular amb el seu origen i els seus fonaments i heu de tenir ordre, disciplina i rectitud i tenir les portes sempre obertes.

-La fe no és una línia recta.

-És important tenir amics que hagin evolucionat amb tu, sinó us faltaran referències emocionals, ja sé que aixó és dificil però cal tendir-hi, etc...

No s’acaba aquí la llista, ja que la podria continuar però he de ser breu. Després al marxar de Badalona, les trobades van ser més espaiades, però mai, mai, va faltar aquella trucada telefònica preocupant-se per fets molt concrets. El nostre retrobament va ser al CEP, el Centre d’ Estudis Pastorals, ja de Bisbe, continuava sent el mateix, però deia: - ara he de filar molt prim i tenir la vista clara.-

Un altre tret poc conegut potser, però crec important del Bisbe Carrera, era el seu coneixement de l’ art en general. Estava molt ben informat de tots els corrents artístics, tenia un sentit estètic molt gran, n’era tot un expert..

A tall d’exemple: als anys noranta quatre persones de la permanent del consell diocesà erem a Roma i vam coincidir amb el Bisbe Carrera.

Una tarda a les cinc, van celebrar una eucaristia a la parròquia de Montserrat, on Mn. Jordi Sánchez Bosch hi feia estada les temporades que estava a Roma, en acabar haviem de fer temps per anar a sopar, en sortir el Bisbe Carrera va proposar: - encara que ens esviaxem una mica podriem variar l’itinerari, doncs no tenim cap pressa i tenim temps de sobra-. La seva proposta era passar per uns carrers que, casa si casa també, eren Brocanters. Va ser una delícia, tenia un discurs propi per cada objecte, fós fusta, vidre, ceràmica i sobretot per les taules, entravem i sortiem mirant les peces més austeres però a la vegada més boniques, m’adonava del bon gust que tenia, recordo una taula macissa, llisa, em va dir -mira, un moble que pesa com si estés sembrat a terra, hi ha solidesa, deu ser fusta d’eucaliptus, has de pensar que cada peça ens ensenya una manera de viure, de treballar unes persones en un temps passat. Ja hi feia una una reflexió.

Tot això amanit per la rialla tan personal de l’anyorada Rosa Deulofeu que ens deia - ja heu deixat paga i senyal?-

Penso que el Bisbe Carrera és un patrimoni cultural.

Una de les últimes il·lusions que tenia era fer xarxa amb les persones que havien estat puntals dins la nostra església i que, per diferents motius, s’havien separat o havien deixat de col.laborar,-ells tindran les seves raons- deia, però valdria la pena intentar que es tornessin a apropar, poc abans de caure malalt encara en parlavem.

Per acabar vull donar les gràcies a Joaquim Ferrer i Francesc Teruel per aquest llibre que avui presentem, estem d’enhorabona! perquè tenim a les mans una visió profunda i detallada de la vida de Mn.Joan gràcies a això el podem conèixer millor. L’ homenatge que li podem fer és divulgar el seu treball com a patrimoni dels qui l’hem conegut, així com els que el coneixeran gràcies a llibres com aquest. Penso que sense el bisbe Joan el panorama de la nostra església hauria estat molt diferent. Gràcies.

Mª Teresa Biayna i Pedragosa

Badalona 20 de febrer de 2015

Teresa de Jesús (1). Aquest dilluns 23 a Badalona

les lectures del diumenge I de Quaresma

Gn 9, 8-15

El text denuncia el pecat de la humanitat, que s’ha apartat de la voluntat de Déu i s’ha endinsat cap a la violència. Això obliga Déu a intervenir amb un diluvi, per esborrar la seva primera obra, però ... no pot pas eliminar tota la humanitat, i demana a Noé i els seus que construeixin una arca i es salvin.

Aquesta renovació de la Creació s’acompanya d’una promesa d’Aliança que Déu fa a Noé, però que afecta al món sencer, a tota la humanitat, i per sempre. Noé era molt anterior a Abraham, i no era pas hebreu, el que ens vol dir que Déu no ha pas esperat el poble hebreu per fer una aliança amb tota la humanitat.

L’arc-iris (o arc de Sant Martí), que sembla unir el cel i la terra, i que coincideix amb el retorn de la llum després de la foscor de la pluja, és un bon símbol de l’Aliança entre Déu i la humanitat. En aquella època, penjar l’arc a la paret, era símbol de pau, s’havia acabat la guerra ... i Déu penja el seu arc al cel.

..........................................................................

Mc 1, 12-15

“L’Esperit empenyé Jesús cap el desert ...”, on va ser temptat. Però Marc no concreta en què, encara que, al llarg del seu evangeli es posen de manifest les vegades que, en el seu camí, li cal fer una tria per mantenir-se fidel al Pare. Es troba “entre les feres” que ataquen la imaginació, i “els àngels” que el Pare envia per confortar-lo.

El poble esperava un Messies poderós, però no era pas aquesta la seva missió, i és per això que, després d’un acte prodigiós, deia sempre que no ho diguessin a ningú, intentant evitar falses interpretacions del seu ministeri.

40 és un nombre simbòlic, que vol dir un temps de preparació i, també, tota una vida. Amb els 40 dies temptat al desert, se’ns vol dir que Jesús va ser temptat durant tota la seva vida.

Joan és tancat a la presó; la introducció a l’anunci del evangeli ja s’ha acabat, i Jesús comença a predicar a Galilea, “s’ha complert el temps” ... el temps que precedeix l’establiment del regne de Déu anunciat pels profetes, i s’apropa en la persona de Jesús, que proclama “... convertiu-vos i creieu en la bona nova”. És el projecte que Déu vol establir en el món.

Joan i Roser

cuaresma, sí, pero comunitaria

COMUNIDAD DE MONJAS TRINITARIAS, monjasdesuesa@gmail.com

SUESA (CANTABRIA).

ECLESALIA, 19/02/15.-

A veces nos encontramos con textos que nos dicen que la cuaresma es una carrera, o una cuesta, o una escalada. Está claro que, visto así, la cuaresma es para deportistas, y... bueno, en fin, no a todo el mundo se le da bien eso del ejercicio.

Cada cual que le encuentre su sentido propio a la cuaresma pero... nuestra propuesta es vivir una cuaresma comunitaria, ¿o es que no vamos todos hacia la misma meta? ¿Y no será mejor llegar juntos?

El tiempo de cuaresma es ideal para ahondar en el interior, en lo profundo, en “lo secreto” y rebuscar el perfume oculto antes de que se nos quede viejo.

¡Vamos a perfumar la cuaresma! ¡Que cuando llegue la pascua la gran comunidad de Jesús olamos a vida y fiesta! Como la mujer del perfume, rompamos el frasco y derrochemos el amor a raudales. No os preocupéis, no se gasta, no se agota, cuanto más se extrae más se posee.

¿Qué podemos hacer?

Algunas ideas:

- Vamos a querernos un poco más. No, no hablamos de quererse cada una, cada uno, un poco más a sí mismo (que es muy sano, sí) sino de querernos más entre nosotras y nosotros. Con gestos, con detalles sencillos, con palabras, con miradas, ¡hay mil maneras, no busques excusas!

- Podemos ayunar de “yoísmos”: abramos los pabellones auditivos del corazón para escuchar lo que nos cuenta el otro, la otra. No lo demos por sabido aunque ya nos lo sepamos.

- Nuestra oración en este tiempo puede ser alzando la cabeza y mirando más allá. Oraremos más por quienes están al lado, desde el vecino gruñón del 5º, hasta la compañera del trabajo que nos roba los minutos del descanso, pasando por la hermana mayor que nos desespera por su lentitud o las docenas de rostros sin nombre que vemos por el televisor.

- Quizás sea también buena idea sacar unos minutos al día para mirar hacia dentro, remover la propia tierra, abonarla un poco (no huele muy bien pero es buenísimo para después recoger mejores frutos) y bendecirla (esto no suele venir en los manuales de horticultura pero os lo recomendamos encarecidamente).

- Cuenta, cuenta: sí, eso, que cuentes, que te narres, que saques lo que hay en ti, con humildad y honestidad, que la belleza regalada por Dios y colocada en tu interior no es solo tuya, es de todos. Coteja tu vida con alguien, confronta tu camino, sé valiente y exponte ante alguien que acompañe tu camino, ante tu comunidad, tu familia,...

- Haz un censo: no para saber todo lo que tienes sino para darte cuenta de ¡todo lo que tienes! ¿Todo es necesario? Olvida los “por si...”, despréndete solidaria y ecológicamente de aquello que sabes que no necesitas: libros, ropa, dinero,...

- Haz un donativo: ¿el mejor?, tu tiempo, que no es recuperable.

Seguro que cada cual tiene más propuestas pero las que queremos fomentar son las que nos lleven a vivir una cuaresma comunitaria: “que todos sean uno como Tú y Yo somos uno”. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

Empezamos desde ya sembrando vida juntas, juntos, conesta danza.

"Princesa del Castillo Interior"

Ens fa il·lusió compartir des de  Xarxa de laics l'entrevista que Laia de Ahumada ha fet a en Lluís Platero. L'entrevista que ha estat publicada aquest mes de febrer a la web Casatell Interior, Santa Teresa de Jesús i els carmelites descalços a Catalunya, inclou  la cançó "Princesa del Castillo Interior", que en Lluís ha fet en motiu del Vè centenari del neixement de Santa Teresa.

Clicant l'enllaç accedireu a l'entrevista.

https://castellinterior.wordpress.com/2015/02/09/entrevista-a-lluis-platero/

les lectures del VI diumenge durant l'any. 15 de febrer

Lv 13, 1-2. 45-46

Se’ns proposa aquest text per comprendre millor el context en que es produeix la curació d’un leprós per Jesús, que ens relata l’evangeli.

No n’hi havia prou de sofrir una malaltia que, a més, qui la patia era declarat impur, lo que comportava estar apartat de tota vida religiosa i, en aquesta època, també de tota vida social.

La malaltia es creia conseqüència del pecat, i aquesta és la raó per la que el malalt tenia que separar-se del poble, complint lleis religioses, i adreçar-se a un sacerdot (i no a un metge) per declarar la malaltia, o certificar la seva curació, procedint llavors a una sèrie de ritus de purificació.

Perquè la lepra va adquirir tanta importància en la vida social? Donat que es considerava una malaltia contagiosa, era també una manera de preservar la resta de població.

..........................................................................

Mc 1, 40-45

El leprós era marginat per la seva malaltia, conseqüència del seu pecat, segons la tradició jueva; mai hauria d’haver gosat apropar-se a Jesús ... i Jesús mai hauria d’haver-lo tocat, amb el que esdevenia impur, segons la Llei. Un i l’altre van transgredir l’exclusió que proposava el Levític, però ... és a causa d’aquest doble atreviment, que la curació va ser possible. Jesús es commogué, i parlà amb autoritat: “ho vull”.

La Bona Nova que Jesús anuncia és que cap persona pot ser declarada impura i exclosa en nom de Déu. Jesús trenca tots els esquemes de marginació; la seva pràctica vol abolir les fronteres que divideixen els homes. Però Jesús no vol pas ser tingut per un guaridor, la seva missió depassa la curació del cos. Tal i com exigeix la llei, Jesús envià el leprós a que es mostri al sacerdot, per constatar la seva curació, i li diu que no expliqui res, però el leprós ho propaga per tot arreu. Això comporta que Jesús tingués de quedar-se sempre en el despoblat, per evitar aglomeracions de gent amb ànsies de curació. En Jesús, però, la curació era sols un signe de la seva disposició en favor dels desvalguts, dels més necessitats.

Jesús transgredeix la lletra de la llei (el que prescriu el Lv), adopta un gest d’extrema llibertat, però no tothom està disposat a entendre’l, d’aquí el silenci que imposa al leprós curat. Això dóna a entendre el combat constant que Jesús tindrà d’assumir, per revelar el vertader rostre de Déu: l’amor que allibera està per sobre de tota llei; trencar la marginació, és un signe evident de l’arribada del Regne.

Joan i Roser

les lectures del dimenge V durant l'any. 8 de febrer

"...i anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis."

Jb 7, 1-4, 6-7

En forma d’un conte, escrit en el segle V aC., el llibre de Job ens mostra un home ric i feliç, íntegre i creient en Déu que, de cop i volta, li cauen a sobre les pitjors desgràcies. Els seus amics, igual com tothom pensava en aquell temps (Lv 26, 15-26; Dt 28, 27), ho interpreten com un càstig pels seus pecats ... que Job nega haver comès.

En el text d’avui, Job exposa la seva tristesa i manca d’esperança. Però si seguim el relat, poc a poc la veu de l’experiència parla: s’adona de com alguns malfactors viuen feliços, mentre gent honesta pateix sense socors. No hi ha pas la justícia que els seus amics proclamaven, i Job fa un acta d’humilitat, reconeixent que sols Déu sap els misteris de la vida.

Sofriment i clams, continuen presents després de tants segles, i el parany es troba en actuar com els amics de Job, que volen explicar i justificar el mal. Lo important del llibre de Job no són els fets, que no són històrics, sinó la saviesa de les seves reflexions sobre el problema del mal i la seva presència injustificada en el món.

..........................................................................

Mc 1, 29-39

El punt capital d’aquest text és la importància de la intervenció de Jesús, que no vol la malaltia ni el sofriment, que afeixuguen als homes. Agafa la mà de la sogra de Pere i “la fa aixecar”, en que es posa de manifest l’autoritat de Jesús, i que porta a dues conseqüències: la febre va deixar-la, i la dona “es posà a servir-los”. Jesús ens vol drets i en camí, disponibles per servir als altres.

Quan “el sol s’havia post”, s’havia acabat el sàbat i porten cap a Jesús malalts i posseïts. Malgrat que per la malaltia eren persones excloses, impures, Jesús s’hi acosta i els cura, els hi obre un camí d’esperança, mostrant els “signes” de que el Regne de Déu ja és aquí. Si Jesús cura, a la vegada que anuncia el Regne, és perquè el mal contraria el projecte de Déu, i cal desfer-se’n.

Després ...“de bon matí” ... Jesús comença el dia pregant tot sol, en un lloc silenciós i en calma. No es pot entrar plenament dins la intimitat de Déu si no sabem aïllar-nos del nostre entorn ... “se n’anà a un lloc solitari”.

Pere li diu “tothom et busca”, però Jesús el condueix a l’essencial: ha vingut a predicar el Regne de Déu, i cal anar també a altres pobles.

Es posen de manifest els punts forts de l’activitat de Jesús: pregària, predicació i curar, curar com a símbol de misericòrdia, de la manera d’actuar Déu.

Joan i Roser