les lectures de la festa de la Trinitat. Diumenge 31 de maig

"Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant"

Dt 4, 32-34, 39-40

És el discurs de comiat de Moisès, en que convida al poble a mirar al seu entorn, i veure si hi troben quelcom de semblant a l’Aliança que el Senyor va fer amb el seu poble. A l’època del Deuteronomi, i durant tot l’Antic Testament, l’objectiu era alliberar el poble del politeisme.

En aquest text trobem, en poques paraules, tota la catequesi del poble d’Israel, amb una enumeració de les obres de Déu pel seu poble: 1) Déu ha creat la humanitat, 2) ha parlat al seu poble, 3) l’ha escollit i l’ha alliberat, 4) li ha donat uns manaments, 5) i finalment, li ha donat una terra.

En aquesta presència constant de Déu al costat del poble, queda encara per descobrir que no és pas reservada exclusivament a Israel, Déu és el Déu de tots els pobles. En aquell temps, cada poble tenia el seu déu o déus, però el Déu que es revela a Israel, és el Déu de tothom.

.........................................................................

Mt 28, 16-20

Ens trobem a Galilea, lloc on va començar la predicació de Jesús, i on va dir a les dones, junt al sepulcre, que hi anessin els deixebles per trobar-se amb ell ... i a la muntanya, que ha estat sempre el lloc de trobada amb Déu. Aquí, Jesús pronuncia un curt discurs de comiat, però la seva presència no s’imposa com una evidència ... “alguns dubtaven”, que es podria interpretar com un avís de que la fe, malgrat la resurrecció, no és pas una resposta fàcil.

Se’ns mostra la fi de la presència visible de Jesús, i el començament de la història de l’Església, o comunitat de creients.

Jesús envia els deixebles en missió, aneu a convertir “tots els pobles”. Els evangelis parlen del baptisme en nom de Jesús, o per l’Esperit, però sols Mateu el proposa en el “nom del Pare del Fill i de l’Esperit Sant”. Probablement la litúrgia va escollir aquest text perquè menciona els tres personatges de la Trinitat. Però, pensant també en l’Esperit dels textos de la Pentecosta, una explicació entenedora de la Trinitat seria el que va dir Ireneu de Lió: “Jesús i l’Esperit són les dues mans de Déu amb les que actua en el món”.

“Aneu doncs”, és urgent veure tota la humanitat acollint el missatge proclamat per Jesús.

Joan i Roser

les lectures del diumenge de Pentecosta. 24 de maig

Ac 2, 1-11

La Pentecosta, en temps de Jesús, era una festa religiosa, per celebrar el do de la Llei al Sinaí, i aplegava a Jerusalem nombrosos jueus vinguts d’arreu. Els deixebles estaven reunits “tots junts al mateix lloc”, donant a entendre la unitat del grup.

És difícil descriure l’actuació de Déu, d’aquí la utilització de símbols, dels que se’ns avisa amb el “com”: com una ventada, com unes llengües de foc. La remor i el vent, que omplí tota la casa, és un element adequat per expressar la potencia i dinamisme de l’Esperit. El mot hebreu ruah, o el grec pneuma, volen dir vent, però també esperit. El cop de vent omple tota la casa, però les llengües de foc es posen sobre cadascú, és el bateig amb el foc de l’Esperit, que ja anunciava Joan Baptista (Lc 3, 16).

L’Esperit fa caure totes les barreres que impedien la comunicació entre els homes de races i llengües diferents, i cadascú sent proclamar la Paraula de Déu en la seva pròpia llengua, doncs ja no s’expressa sols en la llengua del Temple, sinó a la de cadascú.

.........................................................................

Jn 15, 26-27; 16, 12-15

Al acostar-se la fi de la seva missió, Jesús veu que hi ha coses que els deixebles no poden encara comprendre. El llarg camí de la descoberta de Déu no ha pas acabat, no es pot entendre tot de cop, i és l’Esperit qui ens portarà pel camí de la veritat.

Més que una doctrina sobre la Trinitat, se’ns mostra una estructura trinitària de la salvació: la iniciativa ve del Pare, que envia el seu Fill; la realització històrica s’identifica amb el Fill, que s’entrega a la seva missió fins a la mort; l’actualització permanent d’aquest missatge és obra de l’Esperit, enviat per Jesús de part del Pare, i que habita en els qui creuen. L’Esperit té una funció didàctica, en relació a la paraula de Jesús, però no fa noves propostes.

 Els evangelistes van reprendre les paraules de Jesús a la seva manera i en funció de la seva comunitat. L’Esperit Sant, que se’ns envia, ajuda el creient a adonar-se de la vigència d’aquestes paraules d’ahir, confrontades amb els esdeveniments d’avui; només així, l’Esperit pot mostrar-nos qui és Jesús i què espera de nosaltres.

Joan i Roser

les lectures del VII diumenge de Pasqua. 17 de maig

Ac 1, 1-11 

Els deixebles no comprenen massa el projecta de Déu, esperaven un rei temporal, però Jesús els diu que Déu enviarà quelcom d’Ell mateix, el seu Esperit, per establir un regne nou: el Regne de Déu.

Els relats d’ascensió i ocultament, eren un recurs literari freqüent en el món antic, tant greco-romà com jueu, que pretenien escenificar així el final gloriós d’un personatge.

A l’AT, Elies diu a Eliseu que heretarà el seu esperit profètic si el veu mentre es endut cap el cel; així succeeix i Eliseu hereta l’encàrrec de continuar la missió d’Elies. Els deixebles, veient com Jesús s’aixeca, esdevenen hereus de la missió de Jesús, i reben l’encàrrec de proclamar-la. El fet que Jesús desaparegui envoltat per un núvol, ens vol dir que retorna al sí de Déu; el núvol era el signe de la presència de Déu.

“¿Perquè esteu mirant el cel?” diuen els homes vestits de blanc ... l’Església ha de mirar cap a la terra, que és on s’ha de desenvolupar la seva tasca; el missatge pasqual s’ha d’encarnar en la vida dels homes.

L’Ascensió és la fi d’una època de relació entre Jesús i els deixebles, i en comença un altre, en la qual hi som tots, que és el temps de l’Església que neix. 

..........................................................................

Mc 16, 15-20

L’evangeli de Marc acaba en 16,8. El text restant va ser afegit posteriorment, ja en ple segle II, inspirat en textos de Lluc i de Joan.

Jesús s’acomiada dels deixebles amb un encàrrec “anuncieu l’evangeli a tota la humanitat”, no sols als jueus. La salvació s’ofereix a la humanitat sencera, però la fe n’és una condició fonamental. Els que es convertiran amb el missatge dels apòstols, és a través del baptisme que formaran part del grup de seguidors, i es salvaran, i Jesús afegeix els senyals que acompanyaran als qui hauran cregut. Quatre d’aquets cinc senyals són ja expressats, com a manera d’actuar, dins els Fets dels Apòstols, però aquí no reservats als missioners sinó a qualsevol creient. Són signes molt relacionats a la manera de pensar d’aquell temps, la malaltia, el mal, però a nosaltres ens caldrà donar senyals actuals, que facin evident la nostra fe en Jesús.

Després, Jesús “fou endut al cel”, amb el que es vol posar l’accent en el fet que la seva recepció i el asseure’s “a la dreta de Déu”, són conseqüència d’un acte del mateix Déu, que el crida cap a Ell. A la terra, Jesús va ser refusat, però en el cel, és portat a un lloc d’autoritat.

Joan i Roser

les lectures del VIè diumenge de Pasqua. 10 de maig

Ac 10, 25-26. 34-35. 44-48

Pere, relacionant-se amb Corneli, un pagà, deixa de considerar impures les persones no jueves, amb el que, teòricament, transgredeix la llei. Però per l’anunci de la Bona Nova, és important reunir-se amb la gent, sigui jueva o no, i allà on es troben.

S’inicia una nova etapa: cal obrir les portes de l’Església als pagans, per poder anunciar-los la Bona Nova. Pere entén que Déu el convida a depassar la Llei que feia impurs els pagans; poc abans havia tingut la curiosa visió d’un conjunt d’animals, considerats impurs, i una veu li deia “mata i menja”, i després li remarcava que sols pertany a Déu decidir el què és pur o impur.

Després del baptisme de Corneli, es vol manifestar com és l’Esperit Sant mateix, qui ha destruït les barreres que s’havien posat entre el món, dit pagà, i Déu. Déu no fa accepció de persones, només es fixa en la puresa del cor.

..........................................................................

Jn 15, 9-17

Quan Jesús parla als apòstols, és per omplir-los de joia, doncs la seva vida ha sigut tota d’amor, a imatge del Pare. En l’AT, ja es parla de la joia com una característica de salvació, que la humanitat espera, i sols llavors coneixeran Déu i viuran dins la seva joia.

Si bé amb el símbol de la vinya es parlava de l’activitat del Pare com a vinyater, que cuidava els ceps i les sarments, aquí es fa novament referència al Pare, però com a model d’amor: “tal com el Pare m’estima, jo us estimo a vosaltres”.

La relació de Jesús amb els deixebles, no es limita a la unió de les sarments al cep, sinó que adquireix un altre aspecte, una relació interpersonal d’amistat: “no us dic servents sinó amics”, i proposa una mesura de l’amor que comporta aquesta amistat: l’amor més gran és de “qui dóna la vida pels seus amics”.

 S’estableix una cadena d’amor entre el Pare, el Fill i els deixebles. De la mateixa manera que Jesús comparteix amb els deixebles el que rep del Pare, la seva estimació, també ells hauran de compartir amb els altres, amb els germans, el què han viscut i aprés de Jesús, el seu amor.

Joan i Roser