25/9/15

diumenge 26 de durant l'any. 27de setembre


Nm 11, 25-29
Durant la travessa del desert, el poble retreu a Déu i a Moisès que estaven millor a Egipte, on no els hi mancava el menjar. Llavors, Déu proposa donar col·laboradors a Moisés, i reparteix l’Esperit entre 70 ancians, per alleugerir, així, la seva càrrega de direcció del poble ... i els ancians profetitzen. En l’AT, l’Esperit és una força que transforma i fa parlar en nom de Déu (=profetitzar). El sentit de profetitzar no era pas preveure l’esdevenir.
Però dos que no eren a la tenda on Déu va actuar, també profetitzen, i Josué demana de impedir-ho; no li preocupen les necessitats del poble, que seguissin endavant pel desert, sinó defensar lo “oficial”, lo “instituït”. Davant la gelosia de Josué, Moisès diu “tant de bo que tot el poble tingués el do de la profecia ...”. Ningú posseeix l’Esperit, és l’Esperit qui pot posseir-nos, si ho vol.
.........................................................................
Mc 9, 38-43, 45, 47-48
A Joan el preocupava la “exclusivitat”, un que no era del grup dels dotze, treia dimonis; Jesús els diu que en la tasca de la construcció del Regne, ningú en té la exclusiva, ningú pot sentir-se propietari dels dons de Déu.
Donar “un vas d’aigua” és un gest molt petit, però el valor d’una acció es mesura sols per l’amor amb que es fa.
Jesús, després, aborda el tema de l’escàndol als “petits”. Les paraules de Jesús són dures, però no convida pas a la mutilació; ens demana de trencar, d’una manera rotunda, amb les habituds que ens portin al pecat. Dins i fora de la comunitat hi ha fruits bons i dolents, però cal tallar l’arbre malalt per impedir que el seu fruit dolent contamini als altres.
La mà es feta per rebre els dons de Déu i compartir-los, però porta al pecat si fa violència o busca acumular riqueses, refusant compartir. El peu és la autonomia que ens permet anar i venir, però pot portar al pecat si refusa seguir el bon camí. Cal convertir la nostra mirada, tant de l’ull del rostre com el del cor, que ens faci veure els altres amb amor i tendresa.


 Abans de jutjar als altres i imposar els nostres punts de vista, Jesús ens convida a treure el pecat de la nostra vida i evitar la caiguda dels més petits.

Joan i Roser

22/9/15

ENTRE TOTS HO FAREM,...O HO INTENTAREM

Un any més, acabat l'estiu i passades les vacances, hem reprès la rutina de cada dia. Ara tornem a la normalitat, a la nostra vida, a les nostres comunitats, Consell Pastoral, Arxiprestal, diferents grups,...i tornem amb un panorama brutalment canviat, doncs, a part dels temes que afecten a la comunitat o arxiprestat, no podem oblidar l'onada de refugiats. Els preveres i els laics no podem passar per alt aquest fet, les nostres comunitats i grups no poden oblidar els qui pateixen, han de tenir un lloc entre nosaltres. Aquest any  no ens pot amençar la "rutina"! Les trobades i reunions són l'eina on preveres i laics han de parlar i sobretot escoltar. Escoltar vol dir estar oberts a canviar.

Des de la llibertat i la responsabilitat, des d'una òptica evangèlica, siguem capaços de mirar més cap al costat i no només cap amunt. Cadascú en el seu lloc, sumant esforços amb la participació de tots a l'hora de prendre decisions i dur-les a la pràctica. No podem donar una imatge encarcarada i, en masses aspectes, tant distant de l'evangeli. Hem de presentar un altre rostre.

Pot ser per a molts aquesta Església és com una cosa llunyana, però l'Església és el poble de Déu que pren rostre en les diverses comunitats com una xarxa de relacions. Fem que sigui una Església real. Les portes obertes i el cor obert, amb senzillesa siguem un punt de referència per a tothom. Un veritable corrent d'aire fresc.

Som-hi!

Mª Teresa Biayna

10/9/15

diumenge XXIV de durant l'any. 13 de setembre

No defugis el risc....Confía!
Is 50, 5-9 
Probablement, la clau del text està en el verset anterior: “... Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer”. L’home que parla aquí és alimentat per la Paraula de Déu, i és per això que el persegueixen, però també li dóna força per afrontar la persecució.
Es evident que Isaïes no pensava en Jesús quan va escriure això, sinó en el poble d’Israel, servidor de Déu, perseguit durant l’exili a Babilònia. Ens vol descriure la relació que uneix el Servidor al seu Déu, i no és sorprenent que, després, s’hi hagi volgut veure una imatge del Jesús de la Passió.
Una característica cabdal és la confiança, “escoltar” la Paraula. Els profetes insisteixen “escolta Israel”, que vol dir la confiança en Déu, passi el que passi, doncs la fidelitat a la missió confiada implica la persecució, que Isaïes descriu de manera molt realista.
El camí de la justícia, la misericòrdia i la solidaritat, no és un camí de roses, la persona que hi opta ha de preparar-se pel refús i, fins i tot per la mort.
.........................................................................
Mc 8, 27-35 
La gent identifica Jesús, des del punt de vista jueu, com Joan Baptista, Elies, o un profeta, però Pere s’atreveix a donar una declaració extraordinària: “Tu ets el Messies”. Jesús no refusa el títol, però prohibeix dir-ho (el “secret messiànic”), encara és aviat per dir-ho a tothom, ja que si bé és el Messies que esperaven, no és pas tal i com l’esperaven.
Jesús ens ve a salvar, però amb la senzillesa d’un home qualsevol i passant serioses dificultats, que assumirà; però Pere pensava encara en un Messies gloriós i amb poder, del qual ells en podrien participar; “es posà a renyar-lo”, i Jesús li diu Satanàs (= obstacle) ... “no veu les coses com Déu, sinó com els homes”.
Jesús diu a la gent i als deixebles, que el qui vulgui seguir el seu camí “es negui a ell mateix, que prengui la seva creu ...”. No es tracta aquí de buscar el sofriment, que Jesús ha mirat sempre d’eliminar, ni de considerar-lo com un bé, sinó de no defugir els riscos a que pot portar el donar testimoni de la fe en el Crist.

Si bé quan es va escriure l’evangeli, i també per nosaltres, tenia sentit el “prendre la creu”, segur que Jesús ho devia expressar d’una altra manera, doncs els deixebles no l’haguessin entès; Jesús encara no havia portat la seva de creu, i la creu, en aquell temps, tenia un sentit pejoratiu.

Joan i Roser

5/9/15

diumenge XXIII de durant l'any. 6 de setembre

les fronteres dels homes no compten pas per  Jesús!
Is 35, 4-7 
 El text de Isaïes es dirigeix al poble deportat a Babilònia que, enmig del dolor generat per l’exili, necessita una veu d’esperança: “no tingueu por”, Déu no us abandona pas, ve a salvar-vos. Cal confiar en Déu, seran alliberats de la esclavitud com hi foren els seus pares i, com ells, hauran de travessar el desert. De la proximitat del Senyor, en neix l’alegria, de la que en participa l’home i també la natura, formant un tot inseparable; van compartir el dolor i comparteixen la joia. “Els cecs hi veuen ... han nascut torrents en el desert”. El retorn del poble es converteix en un símbol de l’arribada dels temps messiànics. .........................................................................
 Mc 7, 31-37
 Trobem Jesús en ple territori pagà, passa per la Decàpolis.. Aquest recorregut per terres paganes posa de manifest que la missió de Jesús no es limita pas als jueus, és una manera de dir que les fronteres que posen els homes, no compten pas per Jesús, el seu missatge va dirigit a tothom. Enmig de tota aquesta gent, li porten un sord que a penes podia parlar; és el prototipus d’una humanitat tancada a la veu de Déu i incapaç de donar-li lloança. Jesús “se l’endu tot sol, lluny de la gent”; mostra amb el malalt, un contacta més directa que l’habitual, (toca les orelles i la llengua) i “alçant els ulls al cel” (la curació ve de dalt, del Pare), fa servir la fórmula aramea “efatà” (obre't !!) i li obre les orelles i deslliga la llengua, que és el què cal per entendre i proclamar el missatge de Jesús. La gent no se’n sabien avenir, i deien “Tot ho ha fet bé ... els sords hi senten i els muts parlen” ... sense saber-ho, els pagans citaven l’Escriptura, com recordant les promeses d’Isaïes.

Joan i Roser