Si bé no
són exactament el mateix, voldria fer algunes aportacions sobre la
misericòrdia com a “virtut del perdó”. O com diu
el filòsof André Comte-Sponville¹:
“la seva veritat”. Anem a pams.
En la nostra
cultura el concepte del perdó està més aviat devaluat i
contraposat a una determinada idea de justícia. Utilitzem una
sèrie de conceptes indistintament, confonent el seu sentit
veritable. Perdonar no és cancel·lar la falta comesa, eliminar-ne
el dany causat, ni tampoc oblidar-la.. Perdonar no és el mateix que
clemència (renunciar a castigar); es pot ser clement sense haver
perdonat. Perdonar no és el mateix que la compassió (empatia amb el
sofriment d'altri). Perdonar no és el mateix que absoldre (un poder
sobrenatural).
Perdonar és
deixar d'odiar, eliminar tot rancor, tot ressentiment i tot desig de
càstig o de venjança.
Perdonar en
llatí ve del verb “donar”, precedit del superlatiu “per”:
“donar fins a l'extrem”. No perdonem només perquè
ens podem identificar amb qui ens ha fet mal; no perdonem només a
qui estimem;...Jesús ens diu: ”Doncs jo us dic: Estimeu els vostres
enemics,...”(Mt 5, 44) I, estimar els enemics, sí, sí, a aquells
que ens fan o ens volen mal, demana, primer, perdonar. Com podem estimar a
aquells que sentim, creiem o sabem que ens han fet mal? Per això
necessitem la misericòrdia. Podríem dir que la misericòrdia és la
porta per passar del perdó a l'amor que Jesús ens demana.
Deixeu-me
dir, però, que la misericòrdia, tot i fer referència al cor, no
és un sentiment. Perdonar demana acceptar, no per renunciar a
combatre el mal, sinó per deixar d'odiar. Recordem les paraules de
Jesús a la creu: “Pare, perdona'ls, que no saben el que fan!”.
Perdonar requereix consciència i llibertat.
Algú es
preguntarà si podem perdonar a aquell qui no es penedeix del mal que
ha fet i, per tant, no demana perdó. Si no ho fa, potser és que no
en té necessitat. Però, i nosaltres? L'odi només ens aporta més
dolor afegit al mal rebut. Necessitem odiar per combatre el mal? És
la misericòrdia la que ens permet ser realment combatius amb el mal
i justos amb el malfactor.
Torno a
citar André Comte-Sponville¹
quan diu sobre la misericòrdia: “és el punt de vista de Déu en
el cor de l'home” , i també, “La misericòdia no és tant la
virtut del perdó com la seva veritat: ella el realitza, però
suprimint el seu objecte (no la falta sinó l'odi)”.
Tot plegat
difícil, oi, però no impossible. El mateix Jesús ens crida a ser
misericordiosos com el Pare del cel és misericordiós. Feliços els
misericordiosos! Per perdonar, dèia, es requereix consciència i llibertat, per a ser misericordiosos ens cal gràcia. Demanem al Senyor la gràcia de l'alegria de la
misericòrdia.
Per acabar,
dues propostes:
- Meditar la
paràbola del “Pare bo” (Lc 15, 11-32). El fill pròdig torna a
casa disposat a demanar perdó, per poder ser acollit, però no
demana oblit ni la cancel·lació del mal fet, per això es mostra
disposat a acceptar el que, humanament, en diríem un acord just:
perdre la seva dignitat de fill. I el que es troba és la
misericòrdia del Pare.
- Un petit
llibre de la filosofia oriental, que ens ofereix una història
emocionant i unes pautes per conrear la capacitat de perdonar: “La
ley del espejo” de Yoshinori Noguchi. Editorial Comanegra.
Francesc Giol Castelltort
(¹)
“Pequeño tratado de las grandes virtudes” A Comte-Sponville.
Ed. Paidós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada