19/3/16

Diumenge de Rams. 20 de març


Is 50, 4-7
Isaïes parla d’ell mateix i, també, del poble perseguit i humiliat en l’exili de Babilònia. És alimentat per la Paraula de Déu, per així poder-la transmetre, i alguns entenen la crida, però d’altres la refusen i, malauradament, es troba amb la persecució, però suporta els maltractaments doncs sap que està sostingut per Déu.
La principal característica d’un veritable servidor de Déu, és l’escolta de la Paraula, “mantenir la orella oberta”. “Escolta” vol dir també confiança; és una història de confiança mútua: Déu confia en el servidor, i li proposa una missió ... i el servidor accepta amb confiança aquesta missió.
Els deixebles de Jesús, buscant dins l’Escriptura, troben en aquest text una ajuda per comprendre el final de Jesús.
.....................................................................
Lc 22, 14 – 23, 56
Partir el pa i repartir-lo, és propi del ritual jueu del sopar de Pasqua; la novetat està en que Jesús va identificar aquest pa amb la seva persona. La última copa de vi, també del ritual, la identifica amb la seva sang amb la que, simbòlicament, segella la nova i definitiva Aliança; la primera, Moisés també la va segellar amb sang. Però ... entretant, un el traeix, l’altre el nega i altres sols es preocupen de qui manarà més en el Regne que s’apropa.
El relat de la Passió, cada evangelista l’elabora en base a la seva pròpia sensibilitat, i Lluc mostra un Jesús que viu els últims moments amb una certa pau. El de Lc, és considerat l’evangeli de la misericòrdia, i no insisteix en el sofriment físic de Jesús (no hi ha coronació d’espines ni flagel·lació), per ell, la Passió és com una crida a apropar-se a Déu. Hi ha tres aspectes que no es mostren en els altres evangelis: 1) “mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere” (22,61); és una mirada delicada, que ajudarà Pere a aixecar-se de nou. 2) “Pare perdona’ls, que no saben el què fan” (23,34); el condemnen i el maten, i les seves úniques paraules són de perdó, els justifica: no saben el que fan. 3) ”Jesús recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” (23,42); sembla que és l’únic que ho ha entès ... “avui seràs amb mi al paradís”.
Lluc vol també subratllar el to personal i íntim de Jesús amb el Pare i, sovint, el mostra pregant: en el mont de les Oliveres (22,42), el perdó donat a la creu (23,34), i el seu abandó al Pare a l’instant de la seva mort (23,42).

El text acaba: “... començaven a brillar les llums del sàbat”. Amb el final de la missió i de la vida de Jesús, una nova humanitat acaba de néixer !!! 

Joan i Roser