Pensant en l'Esperit Sant

L’Esperit Sant és realment enigmàtic. Si bé les expressions Pare i Fill són molt “personals” i es recolzen sobre la metàfora d’una relació familiar, l’Esperit és un subjecta, però no pas a la manera del Pare i el Fill, i això el fa una persona de qui un parla, però no pas a qui un s’adreça.

Si bé en els evangelis hi ha paraules del Pare, del Fill i entre ells, no hi ha paraules de l’Esperit Sant, però sí s’hi manifesten accions concretes. Quan l’Evangeli atribueix paraules a l’Esperit Sant, es diu que inspira, inspira segons el pensament del Pare i del Fill: “Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor” (Jn 16, 13).

És després de la resurrecció, que es manifesta plenament la presència de l’Esperit Sant en el món ... quan el Crist ressuscitat “va alenar sobre els deixebles” (Jn 20, 22). Els Fets dels Apòstols mencionen en diverses ocasions la iniciativa de l’Esperit; el dia de la Pentecosta, és descrit com “un fort cop de vent” que fa parlar als homes: “Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal i com l’Esperit els concedia d’expressar-se.” (Ac 2, 4)- El do de l’Esperit sobre els apòstols és una imatge per dir el que no es pot expressar.

L’Esperit Sant se’ns mostra en la Bíblia amb imatges, com ara: l’aigua (que renta i vivifica), el foc (que escalfa i purifica), el vent (que ho remou tot), el buf (que aporta l’assossegament), l’alè (que dóna vida), el colom (símbol de pau) ... La paraula hebrea, habitual, que designa l’Esperit en la Bíblia és ruah, i en grec pneuma, que significa buf, alè; l’Esperit és com un buf, com un alè de vida que està dins nostre, però que no el podem pas considerar com un objecte, no el podem palpar. Tot el referent a l’Esperit Sant és sempre com: “com unes llengües de foc” en la Pentecosta, “com un buf sant” que ho omple tot. En el bateig al Jordà, l’Esperit plana sobre Jesús “com un colom”, i anuncia així la seva acció en Jesús: tot el que farà i dirà Jesús al llarg de la seva vida, es farà amb el poder de l’Esperit que ve del Pare.

Abans de morir, Jesús promet als seus deixebles una ajuda: Quan vingui el Defensor (Paraclet) , l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare, i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. (Jn 15, 26).

Tot això comporta que parlar de l’Esperit Sant no sigui un tema fàcil i s’hagi de recórrer a termes abstractes, i a vegades fins i tot poètics, perquè s’està descrivint una sensació, un sentiment, més que no pas quelcom visible. Uns exemples:

Ireneu de Lió compara l’Esperit Sant amb un director de teatre. Condueix el drama de la salvació sobre l’escena de la història, de manera que els homes la coneguin i es deixin sorprendre per ell. També diu que Jesús i l’Esperit Sant, són les dues mans de Déu, amb les que actua en el món.

Pierre Teilhard de Chardin. Una brisa se sent passar dins la nit. Quan s'ha aixecat ? D'on ve ? A on va ? Ningú no ho sap. Ningú no pot forçar que es posi sobre seu l'esperit, la mirada, la llum de Déu ... Però un dia l'home pren consciència que ha esdevingut sensible a una certa percepció del Diví que s’estén per tot arreu. Quan va començar aquest estat per ell ? No ho pot pas dir. Tot el que sap és que un esperit nou va transformar la seva vida.

Yves Congar Per parlar del Pare i del Fill, disposem de nocions ben definides i accessibles de paternitat i de filiació. Aquests termes signifiquen les característiques de les persones per les seves relacions mútues. Però l’Esperit no té res a veure amb això. No hi ha una revelació objectiva de l’Esperit Sant, com de les persones del Fill o del Pare. L’Esperit ens és revelat i conegut, no en ell mateix, sinó pel que ell opera en nosaltres.

Jacques Guillet. No es coneix pas l’Esperit com un coneix el Pare o el Fill. L’Esperit no té cara, ni tan sols un nom susceptible d’evocar una figura humana. Un no es pot posar davant de l’Esperit, contemplar-lo, seguir els seus gestos. “El coneixeu, deia Jesús als seus, perquè ell està en vosaltres”.

Bernard Sesboüé diu que l’Esperit és una metapersona (= més enllà d’una persona), és algú que m’atrau, amb respecte i dins la llibertat, a viure segons Déu. És la personificació, per excel·lència, de l’amor de Déu. Aquest amor personificat, és el que s’envia als homes per establir la seva comunicació amb Déu.

.... Un altre exemple. És com una explicació raonable de quelcom que no es compren, però potser ens ajudà a entendre-ho. Ja fa temps (l’any 1991), vàrem anar a veure el naixement, la font, del riu Loue, en els pre-Alps francesos. És com una gruta, el terra de la qual és un petit llac. No es veu d’on brolla la font, però hi és (és Déu Pare), el llac la posa de manifest. Si no fos pel llac (Jesús) no sabríem pas que existeix la font. A la vora de la gruta, l’aigua del llac vessa, saltant per les roques muntanya avall; és la força de l’aigua que després, suaument, s’estén i es distribueix per la vall (és l’Esperit). L’Esperit, com el riu en la vall, reparteix els seus dons, i tots els racons, tots els individus, en reben la seva part i així tota la vall floreix, tota l’Església se’n beneficia.

Salm 104, 30 Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra.... això és l’Esperit.

Joan Minguella