29/4/16

diumenge VI de Pasqua. 1 de maig


Ac 15, 1-2. 22-29
Des del començament de la predicació a Antioquia, ja hi havia cristians d’origen pagà, però la relació amb els cristians jueus, va esdevenir difícil quan aquests pretenien imposar la llei jueva als pagans convertits, inclosa la circumcisió.
Això fa decidir a Pau i Bernabé recórrer a l’arbitratge dels apòstols de Jerusalem i, no pas fàcilment, arriben a un acord. “L’Esperit i nosaltres ...” (mostrant així la creença en la assistència de l’Esperit) decideixen que els cristians d’origen jueu, no han d’imposar les pràctiques jueves als cristians d’origen pagà, i els d’origen pagà, per respecta als jueus, procuraran seguir algunes regles alimentàries, per no torbar la convivència; cal considerar que la Eucaristia es celebrava en un sopar.
Cal fer un pas endavant, doncs amb Jesús s’està entrant en una nova aliança i cal superar la tradició jueva. També avui, hi ha grups que no volen canviar res de les pràctiques d’altres temps, però no s’ha d’imposar una Església tancada, obligant a seguir tradicions que ja no són actuals; l’Església ha d’estar oberta al món, no s’ha de perdre la seva perspectiva universal. 

.....................................................................

Jn 14, 23-29
Jesús sap el que passarà i ho accepta, no fa res per defugir-ho. Anuncia la seva partença, però ho presenta com el començament d’una nova presència. No ha pas de posar tristos als deixebles, doncs va cap el Pare.
Jesús insisteix sobre el lligam que l’uneix al Pare i, fins i tot, s’hi refereix en plural: “Qui m’estima ... vindrem (Ell i el Pare) a fer estada en ell”. Jesús és la Paraula del Pare, però és conscient que deixa uns deixebles que no l’han pas entès del tot, i d’ara endavant, serà l’Esperit Sant qui la farà comprendre, qui vindrà a acabar la seva obra. Serà una nova presència, que actua en el més íntim de la persona, una estada permanent a l’interior de qui l’aculli. Quan Jesús se’n anirà, no els deixarà pas sols.
Acaba el discurs de Jesús amb una paraula de pau, que assereni el cor dels deixebles, torbats pels esdeveniments que s’apropen.


 El text fa pensar amb el que deia Ireneu de Lió: Jesús i l’Esperit, són les dues mans de Déu, amb les que actua dins el món.

Joan i Roser

27/4/16

L'Alegria de l'Amor (2) "A la llum de la paraula"

El capítol primer es titula A LA LUZ DE LA PALABRA es presenta en cinc apartats,
però us faria una recomanació que us ajudarà a comprendre millor aquesta capítol: llegiu amb calma el llibre del Gènesi especialment capítols 1 al 12, que s'explica l'entrada del pecat a la creació, també la història dels patriarques. Consulteu també les referències que hi surten.
1.- Presentació d'una família
2.- Home i dona. marit i muller
3.- Els fills
4.-Relació entre pares i fills
5.- Situacions que trenquen la vida de les famílies

1.- Presentació de la família.- Es presenta la família amb el que diu el Salm 128: <<Menjaràs del fruit del teu treball, seràs feliç i tindràs sort. La teva esposa fruitarà com una parra, dins la intimitat de casa teva; els teus fills seran com plançons d'olivera al voltant de la taula.>> Tenim l'estructura bàsica de la família: marit i muller, treballant i tenint cura de la casa i els fills, com a fruit d'aquesta situació, al voltant de la taula, que és el símbol de compartir totes les coses. <<Atravesamos entonces el umbral de esta casa serena, con su familia sentada en torno de la mesa festiva. En el centro encontramos la pareja del padre i de la madre.>> Feta aquesta situació el Papa va presentant els trets més importants de la família.

2.-Home i dona: l'home i la dona creats, per ajudar-se, a qui Déu entrega tota la creació (Gn 1-2) per a que la treballin , cuidin i els alimenti. Home i dona creats per Déu a la seva imatge, dignitat essencial de la persona humana. Aquesta parella és el fonament de la casa que la cuiden i treballen. És una ajuda recíproca i del mateix nivell per els dos. En aquesta creació a la seva imatge rau la dignitat de l'home molts cops depreciada pel "pecat del món", com podem veure molt a prop nostre.

3.- Els fills: d'aquesta trobada entre l'home i la dona surt la generació i la família amb una adhesió física i personal (Sl 63,9). El matrimoni va més enllà de la dimensió sexual, és una unió personal, una sola carn (Gn 2,23-25).
Estem doncs en el segon nivell de la família que són els fills. Segueix la reflexió amb el tema dels fills <<Si los padres son como el fundamento de la casa, los hijos son como las piedras vivas>>.

4.- Relació entre pares i fills: els fills han de practicar el manament de <<Honoraràs al teu pare i a la teva mare>>, i els pares han de complir amb la missió educadora tal com podem veure en el llibre dels Proverbis en molts passatges (Pr 3,11-12; 6,20-22; 23,13-14 i molts d'altres). Missió educadora social i pels cristians transmissora dels valors evangèlics tant de paraula com amb l'exemple de les seves vides. Però: << los hijos no son una propiedad de la família, sino que tienen por delante su propio camino de vida>>. Fet que veiem reflectit als evangelis, l`escena del temple (Lc 2,48-50) i a Mt12,46-50; Mc 3,31-35; Lc 8,19-21.

5.- Situacions que trenquen la vida de les famílies: en aquest esquema idílic hi ha moltes vegades <<una realidad amarga que marca todas las Sagradas Escrituras. Es la presencia del dolor, del mal, de la violencia que rompen la vida familiar.>> Ja en el llibre de Gènesi comença aquest dolor a conseqüència de l'entrada del pecat
(Gn 3) <<patir les grans fatigues de l'embaràs [...] tota la vida passaràs fatigues per treure'n aliment [...]) a Gn 4 un germà mata a l'altre per gelosia (v.6-9), problemes familiars entre Abram i Lot (Gn13-14). Més endavant els problemes familiars dels patriaques, començant per Abraham i Lot, i les disputes entre Sara i Agar, els drets de primogènit entre Esaú i Jacob, entre els fills de Jacob, l'adulteri de David amb Betsabé. La narració de la Bíblia no és aliena al sofriment i dolors de les famílies. L'abandó de Job per part dels seus familiars, els problemes de Tobies. També en els evangelis hi han dolors familiars: la vídua de Naín, el fill del centurió, el fill que deixa la casa per fer les seves aventures i moltes altres. Els problemes de Jesús amb la seva família (Lc 2,41-51; 8,19-21;Mc 3,31-35; Mt 12,46-50)

D'aquesta contemplació dels problemes familiars presents a la Bíblia fa una ullada als problemes actuals. En el Salm 128 el pare és presentat com un treballador: << Comerás del trabajo de tus manos, serás dichoso, te irá bien>> en les circumstàncies actuals: <<se comprende que la desocupación y la precariedad laboral se tranmformen en sufrimiento [...] y esta ausencia de fuentes de trabajo afecta de diferentes maneras a la serenidad de las familias>>.
Altres aspectes negatius són el <<el ser humano se comporta como un tirano ante la naturaleza, devastándola, usándola de modo egoista y hasta brutal.>> (Gn 3,17-19)
<> (1Re 21; Lc 12,13-21;16,1-31)
Tot aquest capítol és una introducció bíblica al que desenvoluparà en el capítol següent: Realidad i desafíos de las famílias. 

Llorenç Casanova

22/4/16

diumenge V de Pasqua. 24 d'abril

El testimoni de l'amor serà el distintiu propi de la comunitat cristiana.

Ac 14, 21-27
Estem en el retorn del primer viatge de Pau amb Bernabé, en que visiten les comunitats que havien fundat que, pel que sembla, sofrien ja algunes persecucions a causa de la seva fe. Llavors les exhorten a perseverar en la fe, dient “cal passar per moltes tribulacions per entrar al Regne de Déu”. Aquest “cal”, però, no vol pas mostrar una exigència de Déu, sinó que, malauradament, són degudes a la duresa del cor dels homes.
S’ha de vetllar per la bona organització de les comunitats, i nomenen responsables, o preveres, i s’insisteix en la necessitat de complementar-ho amb la pregària i el dejuni ... “i els encomanaren al Senyor”.
La missió que Déu confia, és una obra comuna: obra de Déu confiada als homes, i obra dels homes acompanyada i inspirada per Déu; “reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells”.
.....................................................................
Jn 13, 31-35
Ha arribat l’hora en que Jesús acompleixi la seva vocació de ser el reflex del Pare. Hi ha llavors una mena de variacions a l’entorn del mot “glòria”, que cal no confondre amb “èxit”. Glòria, en el llenguatge de l’Escriptura, és la manifestació de Déu, donar a conèixer el seu veritable valor, la seva vertadera dignitat. Jesús revela el sentit de la seva Passió i del seu servei als homes, és així com es manifesta la seva glòria. Jesús glorifica el seu Pare manifestant el seu amor incondicional pels homes fins a la creu.
En la segona part del text, estem entrant en un discurs de comiat, el “testament espiritual de Jesús”; la separació exigeix una nova manera d’estar vinculat i de viure. L’amor de Jesús que el lliga al seu Pare dins la glòria, es comunica a aquells qui creuen en Ell, i Jesús els diu, us dono un nou manament : “estimeu-vos els uns als altres ... tal i com jo us he estimat”. La novetat no és pas el fet d’estimar, sinó en estimar com Ell estima, comprometre la vida en la seva totalitat. La fidelitat a aquest manament serà el signe davant els homes, de la nostra partença al Crist.

La comunitat esta cridada a donar testimoni d’una realitat nova: el testimoni de l’amor, que serà el distintiu propi de la comunitat cristiana. El més important no és pas la qualitat del nostre discurs, de la nostra teologia, o del nostre coneixement, ni tampoc la bellesa de les nostres cerimònies litúrgiques ... sinó la qualitat de l’amor dels uns als altres.  

Joan i Roser

15/4/16

diumenge IV de Pasqua. 17 d'abril


Ac 13, 14. 43-52

Pau, junt amb bernabé, arriba a Antioquia de Písidia i, com tot jueu practicant, el sàbat va a la sinagoga i, en signe d'acolliment li donen la paraula. Pau els parla de Jesús com el Messies esperat pels jueus, i és ben acollit pels assistents jueux i prosèlits (no jueus, pagans convertits).

El sàbat següent, una gran gentada esperava Pau a la sinagoga, cosa que preocupa als jueus, i quan comença a parlar, engelosits pel seu èxit, es posaren a contradir les seves paraules ... però els pagans semblaven més disposats a acceptar-les. Es tenia la idea de que calia anunciar la paraula de Déu primer als jueus, però això va comportar un capgirament del pensament de Pau, que el condueix a que l’evangeli de Jesús sigui anunciat i conegut per tothom, sense importar fronteres, races, ni classes socials, i el fa decidir a portar el missatge de Jesús als pagans, encara que sense refusar els jueus.
.....................................................................
Jn 10, 27-30

Jesús estava en el Temple i els jueus li pregunten si és ell el Messies. Esperaven un Messies reial i poderós, que els alliberés dels romans, però Jesús no respon ni si, ni no; vol ser guia del poble d’una manera radicalment nova, a la manera d’un pastor que estima i condueix les seves ovelles; rei-pastor era una expressió habitual en la historia d’Israel, i David n’era la figura paradigmàtica d’aquest “pastor” (Ez 34, 21-28).

Hi ha una relació d’amistat i d’amor entre Jesús i les seves ovelles, els qui creuen en ell: “escolten la meva veu, jo les conec i elles em segueixen”. Conèixer, en terminologia bíblica, té un sentit més profund i més íntim que el que nosaltres li donem.


 Però Jesús encara va més lluny: “Jo els dono vida eterna ...”, ¿qui pot donar la vida eterna sinó Déu?. Però encara més: “ningú me les arrencarà de les mans ...ningú podrà arrencar res de les mans del Pare”; posa les dues frases a un mateix nivell, i acaba dient el que ja semblava deduir-se: “jo i el Pare som u”. Pels interlocutors, això era inacceptable, contrari al que cada dia proclamaven, “escolta Israel, el Senyor nostre Déu és el Senyor U”, ja que semblava voler dir que Jesús, un home, es feia Déu. Això justifica que, després, el volguessin apedregar.

Joan i Roser

14/4/16

L'alegria de l'amor (1)


Acaba de publicar-se la EXHORTACIÓ APOSTÒLICA POSTSINODAL amb el títol de AMORIS LAETITIA, (L'ALEGRIA DEL AMOR) en la que el Papa Francesc ens parla sobre l'amor en la família. Aquesta exhortació va dirigida a tots els cristians i és la conclusió del camí per posar al dia el pensament de l'Església sobre el matrimoni. Aquest difícil camí es va iniciar amb el Motu Propio Mitis et Misericors Jesus en el que es reformaven alguns aspectes de les nul·litats matrimonials. Després amb el Sínode sobre la família, en dues etapes i, finalment, amb la Butlla Misericordiae Vultus de convocatòria de l'any de la Misericòrdia. Amb tots aquests elements, el Papa, ha escrit aquesta exhortació, no una encíclica, com va fer Pau VI amb la Humanae Vitae. Estem doncs davant d'un escrit pastoral no teològic, malgrat que en ell subsisteix una profunda teologia que penso no és especulativa sinó narrativa o pastoral, molt propera a l'evangeli de Jesús.
D'aquesta exhortació tothom, mitjans de comunicació i persones, en diran el que els hi convingui, per això Xarxa de Laics pensa que és molt important la seva lectura i comprensió global, per entendre clarament el que el Papa Francesc ens vol dir.
Aquesta exhortació consta de nou capítols que els anirem comentant per separat un cada setmana, malgrat que alguns, com el quart i el sisè necessitaran més temps.
El text que tenim està escrit en castellà però no el traduirem al català per no fer algunes incorreccions de interpretació, ja que tota traducció inclou implícitament cert element subjectiu.
L'Exhortació té una introducció en la que podem copsar el pensament global de la publicació.
<< a pesar de la numerosas señales de crisis del matrimonio [...] el anuncio cristiano relativo a la família es verdaderamente una buena notícia.>> Després diu que el tema és molt complex i que necessita << la reflexión de los pastores y teólogos, si es fiel a la Iglesia, honesta, realista i creativa, nos ayudará a encontrar mayor claridad.>>. Critica les postures de voler canviar les coses sense una reflexió o fonamentació o aplicant normes generals o conclusions excessives en algunes reflexions teològiques.
Diu també que << no todas las discusiones doctrinales, morales o pastorales no deben se resueltas con intervenciones magistrales [...}diferentes maneras de interpretar algunos aspectos de la doctrina o algunas consecuencias que se derivan de ella [...} en cada país o región se pueden buscar soluciones más inculturadas [...] todo principìo general necesita ser inculturado.>>
Els valors per sostenir un amor son la generositat, el compromís, la fidelitat i la paciència. En els casos de famílies amb problemes << sean signos de misericordia i cercania allí donde la vida familiar no se realiza perfectament o no se desarrolla con paz i gozo.>>
La lectura d'aquest document, tal i com ens té acostumats el Papa Francesc, és fàcil i entenedora, cosa no freqüent en altres documents vaticans.

Llorenç Casanova


8/4/16

diumenge III de Pasqua. 10 d'abril

"És el Senyor!" al sentir-ho, "Pere es llançà a l'aigua"
Ac 5, 27-32. 40-41

Igual que Jesús, els apòstols compareixen davant el sanedrí. El gran sacerdot esta inquiet per si el poble, escoltant els apòstols, els retreuen la mort de Jesús.
L’experiència dels apòstols ha evolucionat, els ha portat a un canvi radical: els que havien fugit, abandonant Jesús, ara no tenen por de donar-ne testimoni. El discurs que Pere adreça al tribunal, és com un resum de la fe cristiana naixent, assegurant que a qui cal obeir és a Déu i no pas als homes. i proclama dos títols de Jesús: 1) capdavanter (= model destinat a ser reproduït), Jesús és el primer ressuscitat i obre el camí per ser seguit per tothom, i 2) salvador, proporcionant al poble la possibilitat de convertir-se, de girar-se vers Déu i acollir-se al seu perdó.
.....................................................................
Jn 21, 1-19 

El capítol 21 de Jn, va ser afegit posteriorment, sembla per posar en evidència la preeminència de Pere, però sembla, també, que es vulgui mostrar que el Jesús ressuscitat menja. Els hel·lenistes, basant-se en la filosofia dualista grega, deien que les visions eren de l’ànima de Jesús, no pas d’un ressuscitat ... però l’ànima no menja.
Els detalls de l’evangeli no són casuals, sinó que sempre ens volen dir quelcom. Els deixebles, en nombre de 7 (= la plenitud), representen tota l’Església, però la seva missió és estèril (no pesquen res) si no es recolza en la paraula del Ressuscitat. Llavors, la xarxa (imatge de l’Església) s’omple amb 153 peixos, que sembla era el nombre d’espècies conegudes aquell temps, i representaria la totalitat dels pobles ... però no s’esquinça; la diversitat no trenca pas la seva unitat.
Quan baixen de la barca, els deixebles veuen un foc amb peix i pa, però Jesús els demana que portin peixos. Sembla deduir-se que dins l’obra d’evangelització, simbolitzada per la pesca, Jesús ens va al davant (ja té peix al foc), però sol·licita sempre la nostra col·laboració.
Hi ha també dues actituds de fe: contemplativa (“és el Senyor”) i activa (“Pere es llançà a l’aigua”). Un mateix amor els empeny a tots dos: l’un a proclamar el Senyor, l’altre a sortir-li a l’encontre. Actituds equivalents es produïren davant la tomba buida: l’un ho veié i cregué, però és Pere el qui primer hi entra.

Pere havia negat Jesús tres vegades, i ara Jesús li demana una triple confessió del seu amor. Les fórmules jurídiques, per ser vàlides, devien repetir-se tres cops davant els testimonis. Això pot justificar també que fos la tercera aparició de Jesús als deixebles, és com dir que, oficialment, la visió era certa. 

Joan i Roser

1/4/16

diumenge II de Pasqua. 3 d'abril


Ac 5, 12-16

Se’ns vol mostrar la continuïtat entre l’acció de Jesús i la de la comunitat de deixebles. A Galilea, Jesús havia curat malalts imposant-los les mans (Lc 4, 40), i ara, ressuscitat, és present dins de l’Església i continua la seva obra per mà dels apòstols. Aquestes guaricions dels apòstols, eren l’ocasió per predicar el missatge de Jesús, que no havia pas vingut sols a curar malalts, malgrat ser un acta de misericòrdia, sinó a comunicar la Bona Nova de Déu.
Es reunien al Temple, al pòrtic de Salomó, un lloc de pas i de trobada, accessible a tothom. “Cada vegada se’ls afegien més homes i dones ...”, una novetat remarcable, doncs mostrava que no hi havia distinció, cosa que sí es donava en el Temple, en que les dones estaven arraconades i el lloc dels homes era el preferent.
.....................................................................
Jn 20, 19-31

Estem encara en el primer dia de la setmana, és el començament d’una nova creació, el naixement de l’Església. La porta estava tancada, en l’ànim dels deixebles no hi havia pas la joia de la Pasqua, sinó l’angoixa i la por; malgrat tot, estaven reunits i no pas dispersats. Jesús “es posà al mig”, és el centre de la comunitat, i es donà a conèixer, “ensenyà les mans i el costat”. Jesús s’ha de donar a conèixer amb algun signe, doncs la seva imatge no és com abans, és viu d’una altre manera.
Jesús manifesta la seva presència amb el do de la pau i de la joia; els envia en missió com el Pare ha fet amb ell; “alenà damunt d’ells”, els donà l’Esperit, per comunicar-los una nova vida, i la capacitat de perdó, amb que oferiran una reconciliació universal, Déu és Amor i Perdó.
Els deixebles havien cregut ... però després de veure el Ressuscitat. Tomàs no hi era, i per creure necessita proves. Jesús no el censura pas, i admet que un acte de fe sigui condicionat per alguns elements ... obrint Jesús les mans, ja n’hi ha prou perquè Tomàs reconegui no sols al Senyor, sinó a Déu.


 Aquest relat anava dirigit a la gent de finals del s. I (però també de tots els temps) que hauran de creure sense haver vist Jesús Ressuscitat amb els seus propis ulls. La fe tindrà de recolzar-se en el testimoni dels qui van experimentar aquesta presència, però ... sortosos els que així creuran.

Joan i Roser