diumenge XXVII durant l'any. 2 d'octubre

Ha 1, 2-3, 2-4 

            A finals del segle VI aC, el poble del Nord sofreix una opressora ocupació pels babilonis. Aquesta situació provoca angoixa i desesperació, i Habacuc pregunta Déu per l’arrel del mal i el sofriment que els envolta; fa a la vegada de portaveu del poble i portaveu de Déu. És una crida de socors davant de tanta violència, però també davant el silenci de Déu.

            La resposta del Senyor no li fa cap retret per les seves queixes, però tampoc li respon a les seves preguntes, el per què, sols reafirma que no abandonarà mai al seu poble; Déu pot ser silenciós, però no pas absent, resta sempre al nostre costat. Déu fa una crida al just, a la fidelitat i a la confiança. S’escrivia “sobre tauletes” allò que es desitjava conservar, per recordar-ho, i això és el que el Senyor recomana a Habacuc: el que escriu s’acomplirà, però quan Ell decideixi.  Encara que no ho sembli, l’invasor orgullós anirà cap a la ruïna, però el just, per la seva fidelitat, viurà.    

  .....................................................................                  

Lc 17, 5-10

            Jesús es dirigeix d’una manera particular als apòstols, que tendeixen a pensar que si la seva fe fos molt gran, serien més eficaços, i conscients de la seva feblesa demanen a Jesús: “augmenta’ns la fe”. Jesús recolza el seu ensenyament amb unes paràboles; no respon directament al que li demanen, proposa una relació entre la fe i el servei.

            En la primera paràbola, els mostra que és suficient una fe petita com un gra de mostassa, perquè tot sigui possible. El gra de mostassa és la llavor més petita, però un cop sembrada, és la planta més gran de l’hort, i la morera és un arbre d’arrels molt profundes, difícils d’arrencar. A partir de la nostra modesta aportació, de la nostra disponibilitat, Déu pot fer grans coses. La fe és un do de Déu que ens pot portar a donar fruits.

            En la segona paràbola, Jesús dóna un exemple de servei, posa els apòstols en la hipotètica situació de l’amo d’un servent, per portar-los després a identificar-se amb aquest servent. L’autoritat no es pot exercir en benefici propi, tindrà de ser un servei, a la manera del servidor que compleix el seu deure, sense esperar res a canvi: és la gratuïtat. Se’ns convida a sortir de la perspectiva dels mèrits o de les recompenses. 

Joan i Roser

diumenge XXVI de durant l'any. 25 de setembre

Am 6, 1, 4-7 

            Llegint el text, un es pot imaginar el luxe que hi havia a Samaria, i és a aquests rics i poderosos que s’adreça Amós. La prosperitat material estava en plena extensió gràcies al comerç amb els països veïns; però aquest progrés condueix també a greus injustícies: els rics es complauen amb luxes i festes, però exploten els pobres i humils. No s’adonen, envoltats per la seva opulència, de l’amenaça que plana sobre d’ells, “es creuen segurs al turó de Samaria”. Però uns anys més tard, seran esclafats pels assiris, que els envairan, molts moriran i molts dels que restin seran deportats.

            La lògica d’Amós és que la benaurança dels homes, i dels pobles, passa per la fidelitat a l’Aliança, que vol dir justícia i confiança en Déu; quan un s’allunya d’aquesta línia, està perdut.

 .....................................................................                  

Lc 16, 19-31  

            Jesús proposa als fariseus una paràbola. Es tracta d’un ric i un pobre, no qualificats ni de bons ni de dolents. El ric, anònim, viu tancat en el seu món, abillat amb vestits de porpra i lli, que era la vestimenta del gran sacerdot; un toc d’atenció pels fariseus que escoltaven Jesús, molt pietosos, però indiferents a les misèries dels altres. El pobre, nomenat Llàtzer, està estirat a la porta del ric, esperant aconseguir quelcom per menjar; però els gossos li llepen les nafres i, per tant, és un impur. Les festes i el luxe, endureixen el cor del ric, que no s’adona de la pobresa del seu entorn, no obra la porta. La detallada descripció del luxe d’un i la misèria de l’altre, mostra que el gran abisme del què després parlarà Abraham, existeix ja en la terra.

            Els dos personatges moren i hi ha un capgirament de la situació, i per descriure-ho, Jesús s’expressa amb idees dels fariseus: el pobre va al “sí d’Abraham” = el cel, i l’altre a l’abisme, “lloc de turments” = l’infern. El ric, conscient de la seva situació, voldria estalviar aquest sofriment als seus germans, i demana d’enviar-los un missatger per avisar-los. Abraham li respon amb cordialitat, “fill meu”, però el que li demana és impossible, encara que ressuscités un dels morts, no es deixarien convèncer ... cal que escoltin Moisés i els profetes. Per l’home ric de la paràbola, ja no hi ha res a fer, però sí pels que escolten Jesús; encara hi ha temps per obrir la porta i veure la situació dels pobres. És una crida a la conversió, doncs estan en un temps favorable de l’anunci del Regne.

Joan i Roser

diumenge XXV de durant l'any. 18 de setembre

Am 8, 4-7 

            Amós és un profeta del s VIII aC, que Déu ha escollit per predicar a Samaria, al regne del Nord, en un moment de prosperitat econòmica. Però, com passa sovint, uns s’enriqueixen considerablement, a costa de l’empobriment dels altres, víctimes de la rapacitat dels comerciants, que tenen a les seves mans els productes de primera necessitat, i de la corrupció dels jutges. Arribava un moment en que per no morir de fam o de fred, no hi havia cap altre solució que vendre’s com esclau.

            Els dies de festa i el sàbat, concebuts perquè l’home giri la seva mirada vers Déu, són viscuts amb impaciència perquè aquella gent tenia un altre objectiu ... guanyar diners. Amós denuncia aquesta situació, i retreu al poble que viure en la injustícia i menysprear el pobre, és també menysprear Déu. “El Senyor no ho oblidarà mai ...” és un advertiment contundent d’Amós, que cal no prendre’s a peu de lletra, donat que Déu es mostra sempre propens al perdó.

.....................................................................                     

Lc 16, 1-13                                                                                                                           

           A Galilea, eren molts els que administraven les hisendes de propietaris que vivien a Jerusalem, i no cobraven un sou, sinó comissions, a vegades exorbitants; així, per exemple, el qui devia 100 barrils d’oli, en realitat sols n’havia rebut 50, els altres 50 eren la comissió.  

            L’abús d’un d’aquests administradors és descobert, i això el porta a reflexionar sobre el seu esdevenir i, abans de passar comptes amb l’amo, mira de fer-se amics, modificant el rebut en que constava el què van rebre. Rebaixar el deute als deutors, com fa l’administrador de la paràbola, representava, en realitat, renunciar a la seva comissió, però no pas una estafa o robar a l’amo, i això explica que el Senyor no l’acusa pas de lladre, sinó tot el contrari, remarca un aspecte positiu, lloa el que hagi actuat tan hàbilment, organitzant el seu avenir a base de donar el “diner injust” als seus deutors. Va trobar una solució astuta per assegurar-se el futur, utilitzant el diner com un mitjà i no pas com un objectiu.

            ¿Som tan hàbils per les coses del Regne de Déu, com pels afers temporals? Cal estar convençuts que les riqueses i els bens del món, no són en sí un objectiu, són sols un mitjà per poder servir millor als altres. Si Jesús empra aquest exemple provocador, és per fer-nos reflexionar sobre la darrera frase: hem de saber triar entre Déu o el diner.