29/10/16

diumenge XXXI durant l'any. 30 d'octubre

"Baixa que m'he de quedar a casa teva"
Sv 11, 23-12, 2 
            És un text escrit uns 50 anys aC, al final de la història bíblica, i mostra una mena de síntesi de totes les descobertes que el poble ha fet al llarg dels segles. És una mena de pregària, unes paraules de reconeixement de la misericòrdia universal de Déu:                 - mostra la insignificança del món davant Déu: “un esquitx de rosada que cau a terra el matí”.                                                                                                                                                      - el poder de l’amor de Déu és immens, estima tot lo creat, la creació és una obra d’amor.                                                                                                                           - no té en compta les nostres infidelitats, “dissimula els pecats dels homes, perquè puguin penedir-se”.                                                                                                     - tot existeix per què Déu vol: “el vostre alè immortal és present en tots”, la vida continua, no s’acaba.
 .........................................................................             
Lc 19, 1-10
            De la ruta cap a Jerusalem, Jericó era l’última etapa on els pelegrins hi passaven la nit.  Al arribar la gent, per veure Jesús, Zaqueu, que era petit d’estatura, s’enfila a un sicòmor (de branques molt baixes, i és fàcil pujar-hi), malgrat que, per la seva categoria, això posava en ridícul la seva dignitat; però Jesús el veu primer, i li diu: “baixa que m’he de quedar a casa teva”.
            Zaqueu recaptava impostos pels romans a Jericó, un poble fronterer. Estava sempre en contacte amb pagans i, per tant, quedava exclòs de la sinagoga, era un impur, i és per això, que tothom criticava Jesús perquè anava a casa seva, i es podia contaminar; però aquí passa el contrari, és Jesús qui “contamina”, fa canviar Zequeu, que el reconeix com a Senyor i, tot seguit, es preocupa pels pobres i pels qui havia defraudat, a qui retorna quatre vegades més, que era la pena prevista pel dret romà per un delicte de robatori.
            La bona voluntat de Zaqueu és manifesta, però és Jesús qui pren la iniciativa, l’actitud de Jesús és la que produeix la conversió, que es produeix en plena llibertat; sols quan Zaqueu anuncia la seva decisió de canviar de vida, que Jesús parla de salvació.

            Jesús ens mostra un Déu sempre compassiu, sortint a l’encontre dels seus fills: Déu estima tot el que existeix, llegíem en el text de Sv.

Joan i Roser 

21/10/16

diumenge XXX durant l'any. 23 d'octubre

"Déu meu, sigues-me propici que sóc un  pecador"

Sir 35, 12-14.16-18
Ben Sira va escriure aquest llibre el segle II aC., en època de dominació grega. La convivència de la cultura jueva amb la grega havia portat a una certa indiferència religiosa, i l’autor vol posar en relleu que la fe jueva no és una especulació filosòfica, sinó una experiència de proximitat amb Déu.
Presenta Déu com un jutge imparcial, que no té pas en compte el rang social o la fortuna de qui es presenta davant d’Ell. Déu no fa justícia segons les aparences, sinó que mira el fons del cor. Escolta al oprimit, l’orfe i la viuda, els tres tipus de situació de pobresa, els que no tenien dret a la paraula, en la societat d’aquell temps. Es vol fer reconèixer que Déu protegeix als més febles que, tan sovint són oblidats, i acull la seva pregària. Quan un està disposat a servir-lo amb tot el cor, és ben acollit, i la seva pregària arriba fins el cel, més enllà dels núvols.
És un advertiment pels que creuen adquirir mèrits davant Déu a base de cerimònies i sacrificis, que no reemplacen mai les disposicions del cor.
.........................................................................
Lc 18, 9-14
Jesús, amb aquesta paràbola, descriu dues actituds religioses contraposades, davant l’oració: 1) El fariseu prega dempeus, sense cap temor, la seva consciència no l’acusa de res, és un escrupolós observant de la Llei, que fins i tot sobrepassa. Dóna gràcies per ser tan bo i remarca la manca de justícia de l’altre, citada per enlairar la seva pròpia; més que pregar es contempla ell mateix.
2) El publicà, en un racó, ni s’atreveix aixecar els ulls. Sap que és malvist per tothom, doncs cobraven els impostos dels romans i, a vegades, més del que tocava. Reconeix el seu pecat, però no pot canviar de vida, sols li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu, “sigues-me propici”, diu. No té res per oferir a Déu, però sí moltes coses per rebre: perdó i misericòrdia.

Déu justifica el que demana ser justificat, i no pot fer res per l’altre, que es justifica ell mateix. Jesús sap molt bé, que el Pare ens acull i ens introdueix en el Regne per la seva pura misericòrdia i gratuïtat. Això és el que no entén el fariseu, que creu en els seus propis mèrits, perquè compleix la Llei. 

Joan i Roser

14/10/16

L'Alegria de l'Amor. (4) CAP. 3 i següents

Després d'un descans vacacional, continuem, i concluïm, la publicació dels diferents capítols de l'Exhortació Apostòlica de l'AMORIS LAETITIA.


El capítol III titulat "LA MIRADA POSADA EN JESÚS: VOCACIÓ DE LA FAMÍLIA" és més teològic i fa de pont cap el capítol IV que tracta de "L'AMOR EN EL MATRIMONI"
Hi ha una introducció en la que el Papa diu que l'ensenyament sobre el matrimoni no ha de ser una defensa del mateix amb una doctrina freda i sense vida. Parla després de tres aspectes: 1.- el projecte diví del matrimoni, 2.- El seu paper a l'Església 3.- El matrimoni com a sagrament. Ho comentarem d'una manera unitària per fer-ho més entenedor.
1.- El projecte diví sobre el matrimoni queda trastocat per l'aparició del pecat a la creació (Gn 2-11) i reconegut per Jesús a Mt 19,1-17. Jesús el que intenta és tornar el matrimoni al seu estat de bondat original (1); és així com ho hem d'entendre el que Jesús diu, no com unes disposicions legals de compliment obligatori.
2.- Aquest projecte diví queda incorporat a les primeres comunitats de seguidors de Jesús. A les esglésies de Pau, la família és el lloc de trobada de la comunitat, on moltes dones tenien un paper destacat. L'àmbit familiar assoleix un paper important en la transmissió del missatge del Regne de Déu. Això ho podem veure molt bé a les cartes de Pau especialment a 1a. i 2a. dels Corintis.
3.- És per això que el matrimoni esdevé un sagrament que el Concili de Trento l'institucionalitza (2). Per tant la família, és la mostra visible del Regne de Déu a través de l'Església (3). En la celebració del sagrament del matrimoni els ministres són la parella que es casa no el prevere ni el diaca. Només fa falta el consentiment matrimonial per establir el vincle.
Segueixen després unes consideracions sobre altres formes de matrimoni o de matrimonis en situacions difícils. S'han d'acollir totes les formes ja que també en la seva forma de viure, de forma implícita, poden ser també testimonis del Regne de Déu.
L'últim apartat tracta del fills i la seva educació. Sobre la vinguda dels fills el Papa diu :< El niño que llega no viene de fuera a añadirse al amor mutuo de los esposos [...] no aparece como el final de un proceso [...] està presente desde el inicio del amor [...,] que no està cerrado en si mismo, y se abre a la fecundidad que lo prolonga más allá de su propia existencia> Entre altres consideracions fa una que em sembla molt important, quan diu que el fill no és un dret sinó un do. Jo afegiria que també que és una responsabilitat i que, aquesta responsabilitat, inclou la educació. L'escola no ha de substituir els pares. Hi ha d'haver-hi un lligam i una relació entre famílies i escola, fet en el que hi ha una certa crisis, per part de l'escola que no es pot ficar en terrenys ideològics que no li corresponen i dels pares que deixen en mans de l'escola tota la educació dels fills.

1.- El projecte de Déu és tornar la creació al seu estat de bondat original trastocada per l'existència del pecat. (veure Gn 1-11). Aquest projecte de Déu és el que anomenem la Història de la Salvació. Aquesta Història de la Salvació culmina en Jesús amb l'anunci de l'arribada del Regne de Déu.
2.- El mot "sagrament" és la traducció llatina "sacramentum" del mot grec "mystirio" que vol dir una representació visible, amb símbols i signes, d'una realitat invisible que es manté present. L'Eucaristia és el "mystirio" Pasqual, la passió i mort, resurrecció i espera de la vinguda de Jesús. En el matrimoni és la vinguda del Regne de Déu que esborrarà el pecat del món, mitjançant la família amb el seu exemple de vida d'acord amb l'evangeli de Jesús.
3.- Església ve del mot grec "Ekklesia" que vol dir assemblea o comunitat, que ho podem definir com comunitat reunida entorn de Jesús.


Llorenç Casanova


Per llegir els comentaris sobre la resta dels capítols

diumenge XXIX durant l'any. 16 d'octubre


Ex 17, 8-13
És un combat d’Israel en el desert, per sobreviure, i Moisés vol mostrar que Déu està amb el poble. “Amb la vara de Déu a la mà”, es refereix al bastó que va aixecar per separar les aigües i obrir el camí pel poble, a la sortida d’Egipte, i també per fer sortir aigua de la roca, quan no en tenien en el desert. El bastó no fa pas màgia, sinó que esdevé un símbol per posar de manifest que Déu hi és.
Dalt del turó, mentre Moisés mantenia les mans alçades, que és l’actitud de pregar, Josué guanyava als amalaquites. És Déu qui actua, però és necessària la nostra participació. Les nostres mans, combatent, o aixecades pregant, són la nostra col·laboració a l’obra de Déu. Però quan un perd les forces, és bo de trobar qui ens ajudi a sostenir les nostres mans defallides, i aquest és el paper de la comunitat.
.........................................................................
Lc 18, 1-8
Al inici del text, ja se’ns dóna la clau de lectura de la paràbola: és “per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir”. Se’ns vol donar un exemple de pobresa i necessitat, i també de perseverança i constància en la petició.
La insistència, venç la resistència del jutge injust; Jesús, amb aquesta analogia, vol convidar els deixebles a afrontar la situació present i, ... en quanta més raó “Déu no farà justícia als seus elegits?”.
Però en la vida, no sempre s’arriba a un final feliç, com en la paràbola ... segueixen les injustícies, la pobresa ... i un es pregunta ¿com ho permet Déu? ¿on és Déu? ... està al teu costat. No s’han d’esperar “miracles”, sinó que conscients de la companyia de Déu en el nostre camí, insistir en la oració, demanant forces per perseverar.

Just abans d’aquest text, Jesús parla de la vinguda del Fill de l’Home, en una atmosfera de fi del món i de judici. El Fill de l’Home, és algú que s’espera per la fi del món (Dn 7, 13) i fins la seva vinguda, la fe serà sempre un combat, una prova de resistència. 

Joan i Roser

7/10/16

diumenge XXVIII durant l'any. 9 d'octubre

"la teva fe t'ha salvat"
2Re 5, 14-17
Naaman, era un general de l’exèrcit de Síria que tenia lepra, i una esclava seva, israelita, li diu que hi ha un profeta a Samaria que el podria curar. Amb una decisió no pas fàcil, i un xic contrariat pel fet de no ser rebut, personalment, pel profeta (leprós = impur), obeeix el que li diu el missatger d’Eliseu, es banya 7 vegades al Jordà, i es cura de la lepra.
El Déu d’Israel actua sobre tots els qui li fan confiança, i aquí és reconegut per un pagà, Naaman, que entén d’on li ve la curació. Era habitual creure que les divinitats tenien territoris propis, i és per aquest motiu, que Naatam s’emporta terra per, des del seu país, poder oferir sacrificis al Déu d’Israel.
Eliseu no admet cap obsequi, ell sap que no és l’autor de la curació, i els dons de Déu no es compren; caldria pensar en la costum, no gaire llunyana, de les prometences. Reconèixer que ens ve de Déu, és l’única manera d’agrair-ho.
.....................................................................
Lc 17, 11-19
La lepra era símbol del pecat, feia impur (Lv 13, 14), i la seva curació comportava tot un ritual, condició per tornar a formar part del poble jueu.
Els leprosos, “un tros lluny”, no sols a una distància física sinó social, doncs eren impurs, criden Jesús, i ell els diu que vagin a presentar-se al sacerdot, per certificar la seva curació. Sorprèn la sobrietat de la intervenció de Jesús, sols demana als leprosos observar la Llei de Moisés per reconeixe’ls curats. Obeint Jesús, són purificats pel camí, la confiança els hi aporta la curació.
Dels deu leprosos sols un, un samarità, al veure’s curat deixa el camí cap al Temple (que un samarità tampoc hi podia entrar) i torna cap a Jesús i “es prosternà als seus peus” (signe de reconèixer la seva autoritat) per donar-li gràcies, sap apreciar el do rebut de Déu; els altres nou van a complir lo establert per la Llei. Pel samarità, s’havia produït un miracle, que comporta fe, i Jesús li reconeix: “la teva fe t’ha salvat”; però els altres, simplement s’havien curat.

La malaltia havia acostat, reunit, aquests deu homes; el samarità, amb la lepra, era igual d’impur que els altres jueus, però la curació els torna a separar: nou són ara uns bons jueus i el samarità un heretge. Però Jesús no exclou ningú, la seva paraula es revela més forta que la Llei, i cura a tothom. 

Joan i Roser