30/12/17

Octava de Nadal

Octava de Nadal. 31 de desembre del 2017                                                                                  
Sir 3, 2-6, 12-14

              Quan s’escriu aquest text, estaven sota la dominació grega, hi havia tranquil·litat, però les noves maneres de pensar s’anaven estenent i hi havia el risc d’acabar vivint com els grecs. Això portà a Ben Sira a defensar els fonaments de la religió jueva, començant per la família, ja que si l’estructura familiar s’afebleix, qui transmetrà als infants la fe, els valors i les pràctiques del judaisme? Així desenvolupa una mena de variacions sobre el quart manament “honra el pare i la mare”, que junt amb “recorda’t de consagrar-me el dissabte” eren els dos únics manaments positius de la Llei, tots els altres eren prohibicions (Ex 20, 1-17). Ben Sira diu que si volem honorar Déu, comencem per honorar els pares. La família humana no es pot viure fora d’una relació recíproca d’amor.                                           
.......................................................                                                                                      
Lc 2, 22-40

              Maria i Josep van a Jerusalem per acomplir tot el que estava prescrit per la Llei: el ritus de la purificació de la mare, i presentar el fill primogènit.  Els primers en reconèixer Jesús són la gent senzilla, com Simeó i Anna que eren uns contemplatius que servien Déu nit i dia amb la pregària. Jesús és aquell que ve a instaurar el Regne de Déu damunt la terra, però ningú se’n adonava encara, ni tant sols els pares: “estaven meravellats del que es deia del seu fill”.
              L’Esperit inspira Simeó les paraules que revelen el misteri d’aquest Infant; era un home just i religiós que esperava “la consolació d’Israel” i, aixecant l’Infant, posa de manifest la ”llum del Salvador, que es revela a les nacions”, i “la glòria del poble d’Israel”; el projecte de salvació de Déu concerneix tota la humanitat. Sorprèn que aquest caire universal de la missió de Jesús, es proclami precisament dins el Temple jueu, zelós del seu privilegi exclusiu.
              En quan a Anna, estava també plena d’impaciència, i parla de l’Infant a tots els qui “esperaven l’alliberament de Jerusalem”.
              “L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment, i el favor de Déu l’acompanyava”: l’encarnació esdevindria tot un procés històric. Si realment era un home, havia d’anar assumint progressivament la missió que devia acomplir.

Joan i Roser


27/12/17

Nadal 2017

El misteri de Betlem ens revela el Déu-amb-nosaltres, que està a prop nostra, perquè, en certa manera, s’ha adaptat a la nostra humanitat. Ha pres sobre d’Ell la nostra condició, triant ser com nosaltres en totes les coses, excepte el pecat, per així fer-nos esdevenir com Ell. La joia cristiana sorgeix, doncs d’aquesta certitud: Déu és proper, està amb nosaltres dins la joia i en el dolor, en la salut i la malaltia, com un amic o un espòs fidel. I aquesta joia es manté així dins el més profund de la persona que confia en Déu, i posa en Ell la seva confiança.

... però un pot també equivocar-se de camí cap a Nadal, confondre la festa amb lo que no ens obre el cor a la joia del Crist. Que Maria ens ajudi a la recerca de Déu, a anar fins a Betlem per trobar l’Infant, que ha nascut per nosaltres, per la salvació i la benaurança de tothom.


Benet XVI  (Advent 2007) 

23/12/17

Setmana IV d’Advent

Setmana IV d’Advent. 24 de desembre del 2017                                                                                  

2Sa  7, 1-5, 8-12. 14a.16  


              Caldria situar la profecia de Natan en el seu context. David, un petit pastor, ha esdevingut un gran rei. Ha aconseguit reunir les tribus del Nord i del Sud, i s’ha instal·lat a Jerusalem, on habita en un palau, i creu que hauria de construir un temple per acollir l’Arca de l’Aliança, la presència de Déu ... però, durant la nit, Déu manifesta a Natan el que Ell en pensa de tot això, una resposta en dos punts: d’entrada un refús, i després una promesa.
              Déu no necessita una casa, les nostres construccions no afegeixen res a la seva grandesa. L’Arca de l’Aliança no era més que un signe visible de la presència de Déu enmig del poble; però la seva presència real no es deixa de produir encara que estiguin lluny de Jerusalem, en el exili uns segles després, o amb el temple destruït.
              La promesa del Senyor, és que farà un casal per David ... i no pas a l’inversa, David una casa per Déu. En hebreu, casa podia ser un habitatge familiar, però també una dinastia en el sentit d’una descendència.
              La profecia ens vol dir que Déu donarà una descendència a David, mantindrà el seu llinatge. Una tradició posterior, interpretarà aquesta promesa  relacionant el Messies com a un descendent de David: Jesús acompliria les promeses de Déu. 
 .......................................................                                                                                  
 Lc 1, 26-38 
           
 Aquest text de Lc és un relat teològic; l’inici de la vida de Jesús, és narrada com l’acompliment de l’Escriptura. L’infant que naixerà serà un vertader rei d’Israel, “Déu li donarà el tron de David”, on cal entendre que serà una conseqüència de la promesa feta a David, a través de Natan. Però no serà fill adoptiu de Déu, com els altres reis, sinó Fill de Déu d’una altre manera ... ell serà sant, i la santedat no era pas la característica principal dels reis.
              Lluc vol insistir en el fet de que aquest infant no té un pare humà, és “Fill de Déu”, i aporta dues proves: 1) Maria diu que no coneix home, és verge, i 2) “li posaràs el nom de Jesús”, adreçant-se a la mare, cosa del tot inhabitual, doncs és el pare qui dóna el nom a l’infant. Cal recordar Joan Baptista que, malgrat que el pare era mut, és ell qui confirma el nom que li posaran.
              Cal remarcar que l’acció de Déu es manifesta fóra del Temple, enmig dels pobres, tant en l’anunci a Zacaries com a Maria. Déu no es fa home en contra de la voluntat dels homes, Maria accepta.
              Es podria meditar sobre el fet que tots som escollits per Déu (com Maria) per encarnar la seva voluntat i justícia, encara que, a vegades, se’ns faci difícil copsar en què.

Joan i Roser

16/12/17

Setmana III d’Advent

Setmana III d’Advent. 17 de desembre del 2017                                                                                  

Is 61, 1-2. 10-11    

              Podem distingir dues parts: 1) Isaïes, en tant que profeta, anuncia la bona nova al poble jueu. “El Senyor m’ha ungit ...” El qui rep la unció, tenia la missió d’aportar la benaurança al poble, però ... qui són els desvalguts, els cors adolorits, a qui el profeta és enviat? Són els exiliats que tornen al país i queden decebuts davant del que troben: altres pobles s’han instal·lat a Jerusalem, on han introduït les seves religions, hi ha molts matrimonis mixtes, i els jueus tradicionals són una minoria.

              En un missatge de consolació, Isaïes proclama “l’any de gràcia del Senyor”. Segons Lv 25, era un any sant que celebraven cada 7 anys (l’any sabàtic), i cada 50 anys (l’any jubilar), en que els deutes eren esborrats i els esclaus alliberats. Des d’un aspecte espiritual, Déu perdonava els pecats, era com tornar a començar.

              2) El poble s’alegra, com si les promeses de la primera part s’haguessin ja complert, serà com una gran festa, com un casament en el que cadascú es revesteix amb la seva millor roba.
              El text acaba amb una mena de paràbola de la llavor; la germinació és una bella imatge per sostenir l’esperança.                         
.......................................................                                                                                     
 Jn 1, 6-8. 19-28

              Se’ns mostra Joan Baptista com testimoni de la llum; ell sols ve a preparar el camí del Senyor. Però la seva reputació era tal, que justifica la pregunta dels sacerdots i levites: “ets el Messies ... Elies ... o el Gran Profeta?” La resposta de Joan és un xic ambigua, no es reconeix com a cap d’aquests personatges: “sóc una veu que clama en el desert”.

              “¿Perquè bateges, doncs?” La resposta de Joan no és massa aclaridora: “Jo batejo amb aigua”, que forma part del món físic, i és sols una anticipació del bateig en l’Esperit, que és la mateixa força de Déu i que donarà el qui tenim entre nosaltres; anuncia la presència de Jesús, abans d’haver-lo reconegut, i amb una extrema humilitat ... doncs era l’últim esclau qui deslligava la corretja del calçat del seu amo.

              “Això passava a Betània ...”, és a dir, en terra pagana, on el poble jueu, venint d’Egipte, va preparar el pas del Jordà per arribar a la Terra Promesa; s’està preparant una altre travessia transcendent.

Joan i Roser

6/12/17

Advent 2017

Advent 2017
              El mot Advent, ve del llatí “adventus”, que vol dir arribada, vinguda, i l’Església hi designa el temps durant el qual esperem la vinguda de Jesús, que celebrem per Nadal. És un temps de preparació. Amb el primer diumenge d’Advent, comença un nou any litúrgic, el cicle B, on gairebé tots els diumenges es llegirà l’evangeli de Marc.
              Sembla que Marc no havia conegut personalment Jesús, però sí va conèixer el seu missatge a través de sant Pere, i és amb el testimoni de Pere, segons Ireneu de Lió, que escriu el seu evangeli.
              Al sortir Pere de la presó, va ser acollit a casa de la mare de Marc, on es reunia  una comunitat cristiana. Després, Pere va viatjar cap a Roma junt amb Marc, i sembla que va ser a Roma on Marc escriu el seu evangeli, influït per la predicació de Pere, amb qui va mantenir una relació molt propera, com sembla mostrar-se en la primera carta de Pere, 5, 13 : “Us saluda també Marc, el meu fill”.
              L’evangeli de Marc és el més proper als esdeveniments narrats, sembla va ser escrit cap l’any 68. Va dirigit a cristians no jueus, doncs a vegades explica costums que, evidentment, els jueus ja coneixien, com la obligació de rentar-se les mans abans de menjar (Mc 7, 3-4). Tampoc es preocupa massa de precisar l’acompliment de les Escriptures, i insisteix sobre la universalitat del missatge de Jesús
              També és l’evangeli més curt. El text original acaba a 16, 8 i el text que segueix, 16, 9-20, de les aparicions i ascensió de Jesús, van ser afegits durant el segle II ; tampoc parla de la infància de Jesús, com si fan Mateu i Lluc.    
              Ens queda gairebé tot un any, per anar descobrint el missatge de Jesús que ens proposa Marc.

Joan i Roser


2/12/17

Setmana I d’Advent

Setmana I d’Advent. 3 de desembre del 2017
Is 63, 16-17. 19; 64, 2-7    

                                                                                                                         
Al tornar de l’exili, els israelites troben un país immers en la misèria, el caos i l’afrontament. Llavors el profeta demana la intervenció de Déu, tot i reconeixent que de tot el que passa en té la culpa el poble, que ha pecat i ningú ha invocat el seu Nom.
             
En el text hi trobem el que se’n diu una “inclusió” : la primera i l’última frase, són dues afirmacions idèntiques (“Senyor tu ets el nostre pare”), que emmarquen tot el text, li donen relleu; entre aquestes dues afirmacions, Isaïes desenvolupa una pregària adreçada a Déu.
           
També diu a Déu “El nostre redemptor”. Redemptor = alliberador; recordant així l’experiència de l’alliberament d’Egipte. Una altre imatge interessant és “Nosaltres som l’argila i tu el terrisser”, que dóna sentit a la paraula “pare”. No es parla pas d’una paternitat carnal, semblant a la humana ... el terrisser no és pas el pare biològic de l’objecte que treballa, n’és el creador !!                                 .......................................................                                                                                          
Mc 13, 33-37

             
Jesús parla als deixebles de la seva vinguda ... malgrat que encara es troba enmig d’ells. Quan s’escriu el text, ja havien viscut la resurrecció de Jesús, però esperaven el seu retorn per entrar amb Ell al Regne. És en aquest sentit que es parla de la vinguda del Senyor.
             
Jesús se’n va, deixa la casa i reparteix les tasques i responsabilitats als seus servents. Serà necessari organitzar-se durant la seva absència, que no en precisa la durada. Què fer durant l’espera?: vetllar!
             
Jesús crida a la vigilància i es limita a recordar-nos dues coses: 1) “no sabeu quan”, que ho repeteix dues vegades; cal comportar-se de tal manera que estiguem sempre a punt per acollir el Senyor quan torni, i  2) “vetlleu”, que ho diu tres vegades. Vetllar no és pas una actitud passiva, sinó una crida a la vigilància activa, acomplint el treball i la missió confiats a cadascú. Jesús no utilitza la por, no profereix cap amenaça, sols crida a la vigilància.
              
La temptació és adormir-se, desatendre la casa que ens ha estat confiada. Les nostres modestes vides poden contribuir en la gestió de la nova humanitat, però cal vetllar per fer-ho possible.

Joan i Roser

30/11/17

Interessant reflexió d'Agustí Borell en el Butlletí de l'Associació Bíblica de Catalunya                                              

 L'Evangeli és novetat

            La reforma de l'Església és necessària sempre. Ho és perquè la societat canvia contínuament, i l'Església ha de viure inculturada i encarnada, per tal de poder expressar els valors permanents de l'Evangeli amb el llenguatge i amb les formes culturals que siguin comprensibles per a la gent de cada temps i de cada lloc. Tanmateix , hi ha una raó profunda que convida al cristianisme a viure en una actitud permanent de renovació, i és el mateix missatge evangèlic: L'Evangeli és un anunci de novetat. El Papa Francesc ho recorda amb freqüència; en una homilia a Santa Marta (5 setembre 20149, deia: "Què ens porta l'evangeli? Alegria i novetat. Novetat, novetat, a vins nous, bots nous".[...]
            Jesús recorre al llenguatge de la novetat per referir-se al seu missatge i a la seva presència en el món: "Ningú no cus a un vestit un pedaç de roba sense tractar: el pedaç nou estirarà la roba vella i es farà un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentarà els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous." (Mc 2,21-22). [...]
            Com a creients en Crist, doncs, ens hem de sentir convidats a una renovació contínua, sense tenir por de canviar tot allò que calgui en les nostres formes i estructures per tal de fer la nostra vida i la de les nostres comunitats més evangèlica i més significativa. El Papa Francesc diu a Evangelii Gaudium: "Crist és l'<> (Ap14,6) i és el mateix ahir i avui i per sempre>> (He 13,8), però la seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font constant de novetat" (EG 11)

 Agustí Borrell

Butlletí de l'Associació Bíblica de Catalunya

127. setembre 2017

24/11/17

Setmana XXXIV de durant l’any

Setmana XXXIV de durant l’any. 26 de novembre del 2017
Ez 34, 11-12. 15-17


              El profeta s’esforça per tornar l’esperança als deportats a Babilònia i, per explicar la sol·licitud de Déu pel seu poble, utilitza la imatge d’un pastor, el Bon Pastor que vetlla per les seves ovelles. El poble, sotmès a la deportació, lluny de la seva terra, es creia abandonat del Senyor.
              Una bona notícia és que Déu resta fidel a l’Aliança, i “Jo mateix” (ho repeteix tres vegades), Déu mateix, aplegarà totes les ovelles en una bona pastura, fins i tot les que “s’havien dispersat el dia de núvols i boira” i, com un bon pastor, les pasturarà “totes amb justícia”.
              Tradicionalment, els reis d’Israel s’atribuïen el títol de pastor, de pastor que conduïa el seu poble, però ara és Déu qui els conduirà.
.......................................................                                                                                    
Mt 25, 31-46

              El text ens parla de la trobada final amb el Fill de l’Home. “Tots els pobles es reuniran davant seu”, tots els pobles, fins i tot els que mai han sentit parlar del missatge de Jesús.
               En un marc apocalíptic del judici final, es descriu, en forma de paràbola, com el Rei-Pastor farà la tria de les ovelles (els bons, símbol de virtut i submissió) i els cabrits (els dolents, símbol d’agressivitat i desobediència).
              Jesús es fa a la vegada germà i defensor dels més pobres, fins a identificar-se amb ells. Això fa comprendre l’astorament d’alguns, al sentir les paraules del Senyor ... però ¿Quan vàrem fer tot això? si ni el van conèixer ... doncs quan ho vareu fer als demès, als que ho necessitaven.
              Alguns es sorprenen de descobrir que estaven propers al Crist sense saber-ho. Uns altres descobreixen, una mica tard, que el seu lligam amb el Crist era fictici, el servien amb paraules, però no pas amb fets.  Ser just, per Jesús, és donar a qui ho necessita. Tot deixeble ha de saber que no es pot dissociar l’amor a Déu i l’amor al pròxim.     
Joan i Roser
                            

22/11/17

Cal encara parlar de Déu?

Cal encara parlar de Déu?

Podem parlar de Déu a aquells que no hi creuen? O que són d’una altre religió i no ens demanen res? Portar la Bona Nova fins els extrems de la terra no és pas un manament, però per tot cristià, sí una necessitat interior. No es tracta d’imposar, ni importunar, sinó de fer compartir. Aquest moviment natural de la vida de fe, es modifica segons les circumstàncies. És en aquest sentit que avui es parla de “nova evangelització”.

Però com enfocar aquesta missió d’anunciar, d’evangelitzar? Sant Pere ja deia que l’Evangeli cal que sigui anunciat amb humilitat. I ja en temps més recent, el papa Francesc assegura que “l’Evangeli es proclami sempre en camí, mai assegut, sempre en camí: que sigui en camí físic, en camí espiritual, o dins el camí del sofriment”. Per parlar de Déu a aquells que no hi creuen, “no s’hi ha pas d’arribar amb un estendard, per així imposar un punt de vista, ni amb un sentiment de superioritat, d’aquell qui en sap molt, enfront d’aquell qui no en sap res”.

Cal proclamar l’evangeli amb unes pròpies actituds, amb el que un fa al llarg del camí, sense necessitat de parlar-ne asseguts, a no ser que t’ho demanin.

M’ha fet recordar amb el que explicava un teòleg protestant en el pròleg d’un llibre seu. Formava part del grup que escrivia la TOB (traducció ecumènica de la Bíblia en francès) i deia que no estava d’acord amb el que havia proposat un altre membre del grup, un jesuïta, en l’última reunió. Veu venir aquest jesuïta, i li diu que no compartia el que havia dit, i ell li contesta que tampoc entenia les seves propostes ... i amb calma li diu “seiem i parlem-ne” ... i “ens vàrem posar d’acord”.

Joan i Roser







18/11/17

Setmana XXXIII de durant l’any. 19 de novembre del 2017
Pr 31, 10-13, 19-20, 30- 31


              Es el final del llibre dels Proverbis i, d’alguna manera, se’ns retrata la dona ideal, que ha fet fructificar els seus talents. Però més que un elogi de la bona esposa, és un elogi del treball que du a terme amb responsabilitat. El secret de la felicitat, esta fet de coses humils i modestes, de la nostra vida de cada dia.
              Dues coses es volen posar en valor, que son com les benaurances de la dona: benaurada tu que veneres el Senyor, i benaurada ets perquè amb el teu treball crees benestar.
              Podria semblar, d’entrada, que es vol fer lloança d’una dona de la llar (que no atrau pas massa actualment), però si analitzem altres versets del text, es mostra el seu rol social participant en activitats comercials (v. 16-18) i també en obres de caritat (v. 20). Se’ns vol mostrar una dona activa i complerta, plena de saviesa, i que dóna al seu entorn l’única cosa que Déu espera per la humanitat: la benaurança.
.......................................................                                                                                    

Mt 25, 14-30

             
En un moment en que Jesús es disposa a afrontar la mort i a confiar la futura Església als deixebles, la lliçó de la paràbola és clara: encara que el seu retorn es faci esperar, els deixebles hauran d’administrar el tresor de la seva Paraula, i prendre les iniciatives que calguin per produir fruits.
              La nova vinguda del Fill de l’Home, serà una mena de test per tots els seus seguidors, a qui reparteix els seus bens, cadascú segons les seves capacitats. Déu ens fa confiança, la sola cosa que ens demana és fer el que ens sigui possible pel Regne, fins i tot assumint riscos, que és el que fan els dos primers servents per aconseguir doblar la suma confiada. El tercer servidor, però, no s’arrisca de perdre el que el senyor li ha donat, a qui considera exigent i té por d’ell, no confia en ell.
              Tant al qui havia rebut 5 talents, com al que 2, el senyor els diu el mateix, la recompensa és la mateixa, el què compta és produir fruit, no es tracta d’una valoració matemàtica dels beneficis. El qui havia rebut un sol talent, no aprofita les possibilitats que se li ofereixen, i acaba perdent, fins i tot, el que tenia, per la manca de confiança. A vegades també ens passa que, davant de petites coses, tendim a no fer res.  
              Els talents, la Bona Nova que ens aporta Jesús, és dotada de múltiples possibilitats, que cadascú ha de fer fructificar segons la seva capacitat.   


Joan i Roser

10/11/17

Setmana XXXII de durant l’any.

Setmana XXXII de durant l’any. 12 de novembre del 2017

Sv 6, 12-16  

               És un llibre escrit en grec, cap els anys 50 aC, a Alexandria d’Egipte, per un jueu desconegut, i no pas per Salomó. Però qui és la Saviesa? Seguint tot el llibre, no queda cap dubte: la Saviesa és Déu mateix, en tant que s’ofereix als qui creuen, inspirant la seva conducta; ve a l’encontre dels qui la busquen i l’estimen.

               En el text d’avui, s’hi poden trobar tres punts: 1) la Saviesa és lo més preuat del món: “és resplendent i no s’apaga mai”, 2) està al nostre abast: “la troben tots els qui la cerquen”, i 3) però ella també ens busca: “ronda sempre buscant els qui se la mereixen”; per què hi hagi una veritable trobada entre dos éssers, cal que els dos la desitgin. 

               La Saviesa està al nostre costat, sense que a vegades en siguem conscients, està asseguda al portal de casa, sols cal obrir la porta per trobar-la. 

..............................................................                                                                                          
Mt 25, 1-13

              
               Jesús ens convida a traslladar-nos al final del nostre viatge, a l’acompliment del Regne del cel, que esdevindrà com un vespre de noces, en que l’espòs serà el mateix Jesús.
             
                La paràbola ens situa dins el context d’unes noces, segons les costums d’Israel, en que un grup de noies amb torxes, doncs era de nit, esperaven l’espòs per acompanyar-lo a la festa. El retorn de Jesús es feia esperar, una situació difícil per la fe de les primeres comunitats, com la de Mateu, que el creien imminent. Aquí el retorn de Jesús es presenta com una festa, però com una festa que cal preparar i esperar.
            
               L’oli és símbol de fidelitat a la paraula de Jesús, al manament de l’amor; és quelcom que cadascú ha de viure personalment. D’aquí ve que les noies assenyades no puguin compartir l’oli amb les insensates, no és per egoisme, és perquè ningú pot viure la fidelitat d’un altre, cadascú ho ha de fer ell mateix.
             
              Es tracta d’una paràbola escatològica, amb un tema fonamental que és la vigilància: “vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Es posa èmfasi en la comparació entre dos tipus de noies, les previsores i les irreflexives; cal estar preparat per una possible llarga espera, encara que no sempre és fàcil.

Joan i Roser  
              

7/11/17

L’ESGLÉSIA BUIDA

624   L’ESGLÉSIA BUIDA    (Jesús Renau)
            Quan acaba la missa, el mossèn, revestit amb els hàbits de la celebració, es col·loca a la porta del temple i va saludant la gent, comentant algunes coses i fins fent una mica de broma. Després va a la sagristia, mira d'endreçar-ho tot i, quan ha acabat, va a la capella del Santíssim per meditar i descansar una estona. L’església és buida i se sent, lluny, la remor del barri.
            Com és que la major part de la gent que participa de l’Eucaristia són de la tercera edat? Sort que venen, i no són els mateixos de fa 10 anys, que molts ja no poden o han passat a la casa del Pare. I on són aquells joves de fa pocs anys, que venien amb guitarres i feien cantar la gent? Molts han marxat a cercar feina. Altres... són bona gent, i actius, sens dubte, però ja fa temps que no venen, ja no es casen i molts ni bategen els seus fills. En què hem fallat? Hem fet malament alguna cosa important? No és la primera vegada que es planteja aquesta pregunta, i no serà la darrera.
Molts ens hem fet aquestes preguntes. Les respostes també són abundants. Unes miren sobretot cap a l’interior de l’Església. Altres, cap a la cultura de vida que ens marca la societat. Resulta molt complex trobar respostes.
El mossèn es queda adormit, però no per gaire estona. El desvetllen els passos d’una velleta que entra amb una menuda llàntia encesa, la col·loca a prop de l’altar, diu unes paraules inintel·ligibles i va marxant cap a la sortida.
El mossèn s'alça , s’apropa a la senyora i li pregunta: Què li demana a Déu amb aquesta llàntia? Ella respon: No res, tan sols li dic “Torno a casa a cuidar la meva germana, però em quedo aquí en aquesta flama”.
Ara el mossèn mira l’església i la torna a veure plena. No és qüestió de xifres, sinó d’amor i de fe.
...... ens ha fet recordar que, ja fa molts anys, de camí per França, varem entrar en una petita església d’un poble, on al costat de l’altar hi havia una tauleta amb uns petits ciris, i un escrit a mà que deia : “si ara al anar-te’n encens abans un d’aquets ciris, és com si amb la seva llum, encara anés continuant la teva oració” ... i ho vàrem fer.
Escrit enviat per en Joan i la Roser



4/11/17

Setmana XXXI de durant l’any. 5 de novembre del 2017

Ml 1, 14b – 2, 8-10

              Estem en el segle V aC, en que el domini persa els ha tornat de l’exili a Babilònia. Hi ha un ambient de relaxament moral i religiós, i el poble ha perdut la il·lusió del retorn. Els sacerdots jueus interpretaven la Llei en profit seu, i la majoria es preocupava més per enriquir-se i ocupar terres, que recuperar els fonaments ètics i socials del nou Israel.
              Comença el text amb “Jo sóc un gran rei”. És el títol que es feien donar els reis d’Assíria en els seus temps de glòria; no és estrany, doncs, que el profeta ho apliqués al Senyor, per afirmar que sols hi ha un gran rei veritable, el Déu d’Israel.
              Malaquies, llavors, denuncia les arbitrarietats de la casta sacerdotal (tribu de Levi) que s’aprofitava de la gent humil, sense el més mínim sentit de justícia, i això era violar l’Aliança, i és a ells a qui farà els més durs retrets i amenaces: “faré que el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia”. Però també dirigeix una crítica al poble, “deslleials els uns amb els altres”.
..............................................................                                                                                          
Mt 23, 1-12

              Adreçant-se Jesús “a la gent i als deixebles”, exposa els paranys en que han caigut els mestres de la Llei i fariseus, a qui reconeix que “s’han assegut a la càtedra de Moisès” i cal escoltar-los, ja que és gràcies a ells que les prescripcions de la Llei són conegudes. Però les han transformat en una religió de normes, d’esclavatge, preocupats per l’ortodòxia, i descuiden els principis de justícia. El poble els ha d’escoltar, però cal “no actuar com ells actuen”, doncs: 1) diuen però no fan, hi ha una contradicció entre la seva conducta i el que ensenyen al poble, 2) practiquen l’autoritat com un poder i no com un servei, 3) es volen fer notar, fer-se veure, s’allarguen les filactèries, on hi havia escrits passatges de la Llei, i portaven com una marca en el front i en el braç esquerra a nivell del cor, però sense que el cor quedés tocat per aquestes paraules, i 4) es creuen importants, volen ocupar els primers llocs, els agraden els honors.
              Després d’aquesta enumeració de defectes, el text torna a “però vosaltres”, en que Jesús ens convida a una nova manera de viure i relacionar-se: de mestre, de pare i de guia només n’hi ha un. Lluny d’atribuir-se títols, que sols pertanyen a Déu i al Crist, cal convertir-se en un humil servidor dels germans. La comunitat cristiana, quan s’escriu l’evangeli de Mateu, tenia ja una certa estructura, i es vol posar en relleu la manera com cal acomplir aquests serveis. Són unes paraules adreçades als que exerceixen responsabilitats dins les comunitats d’aquell temps ... com també a les d’ara.       

Joan i Roser    

27/10/17

Setmana XXX de durant l’any. 29 d’octubre del 2017

Setmana XXX de durant l’any. 29 d’octubre del 2017

Ex 22, 20-26 

              El Llibre de l’Èxode conté textos de llei atribuïts a Moisès però, al llarg de la història d’Israel, s’hi han afegit lleis adaptades a les noves condicions socials, que reflecteixen el context en que viuen després de instal·lar-se novament a Israel, i no pas durant l’èxode; la solidaritat en temps de penúria, sol oblidar-se en períodes de prosperitat.

              El codi de l’Aliança aplica a la vida social d’Israel els grans principis del decàleg, recordant al poble els seus deures de justícia, especialment amb els més febles, prenent com a fonament la doble experiència: de l’esclavatge a Egipte i l’alliberació per Déu. Déu es revela com qui escolta el clam dels humils, en situacions que la gent ja coneix: l’emigrant, que viu enmig del poble sense prendre’n part, la viuda i l’orfe, que per sobreviure han de comptar amb l’ajuda dels altres, i també crida l’atenció sobre la usura i l’apropiació de bens indispensables. Malauradament, de moment, cal encara amenaçar perquè la Llei sigui respectada.
..............................................................                                                                                          
Mt 22, 34-40   

              “Es reuniren tots junts”, aquesta situació inicial dels fariseus, ja revela les seves intencions, volen posar a proba a Jesús: “Quin és el manament més gran?” En un moment en que la Llei estava “resumida” en 613 preceptes, i la gent pietosa estava preocupada per saber quins eren els manaments més importants, no deixa de ser una pregunta d’actualitat.
              Jesús els respon amb dues frases de l’Antic Testament, que ells ja coneixien: “Estima al Senyor, el teu Déu ...” (Dt 6, 5), i “Estima als altres com a tu mateix” (Lv 19, 18). Els convida a sortir del legalisme, els cal una conversió radical: amb Déu no estem dins un terreny de càlcul, del què cal fer o no, per estar “en regla”, sinó sota la llei de l’amor.
              La originalitat de la resposta de Jesús no és pas sols confirmar el què ja es pot llegir en l’Escriptura, sinó el fet de que relaciona aquests dos amors, donant-los una importància igual i, sobretot, en el resum de la Llei en aquests dos manaments: l’amor a Déu i l’amor al proïsme. Si aquest amor existeix, s’ha acomplert la Llei. Hi ha una gran distància entre l’univers tancat dels fariseus i l’obertura que ofereix la Bona Nova de Jesús.


Joan i Roser

22/10/17

Setmana XXIX de durant l’any

Setmana XXIX de durant l’any. 22 d’octubre del 2017

Is 45, 1. 4-6

              Quan Isaïes escriu aquest text, els jueus estan encara a l’exili de Babilònia, i coneixen ja les conquestes de Cir, rei de Persia, i també que practica una política humanitària, cosa poc corrent. El profeta veu en el rei Cir un messies (=ungit) escollit per Déu que, apoderant-se de Babilònia, alliberaria del exili el poble d’Israel. Déu parla a Cir per encomanar-li una missió; el fet de no conèixer Déu, no és un impediment per ser cridat. Es constata que un no jueu pot també servir de mediador per l’actuació de Déu. “El Senyor diu”, però en realitat, no parla pas directament al mateix Cir, és un missatge adreçat als exiliats per, en un ambient ple de dubtes, donar-los una esperança: Déu resta fidel a la seva Aliança, no abandona el poble, i continua dominant els esdeveniments: “jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre”.
              Les expressions “prendre per la mà”, “obrir les portes”, “ungir”, són al·lusions  al ritus de consagració d’un rei, i Déu farà portar els èxits d’aquest rei pagà, en profit del seu poble escollit                                                               ..............................................................                                                                            
Mt 22, 15-21  
                                                                                                                                               És significatiu que enviessin cap a Jesús deixebles fariseus (representants del poder religiós) i herodians (defensors del poder polític). Ambdós pagaven el tribut al César; els fariseus, menys compromesos, acceptaven que tot poder, també el dels reis o emperadors, venia de Déu; els herodians eren partidaris de la col·laboració amb Roma.  Amb la resposta a la pregunta “és permès o no de pagar tribut al César?”, Jesús tindria de triar amb quin dels dos grups quedava malament. Però els diu “hipòcrites”, doncs no proposen pas una pregunta, sinó un parany, i els demana que li mostrin una moneda, que portava l’efígie i el nom del César, amb característiques d’ídol, i de déu.
              Els jueus refusaven tota representació d’imatges, no sols de Déu, sinó també de l’home (Ex 20, 4), i encara més si aquest home es pretenia déu. En aquell temps, si portaven una moneda amb la imatge del César és que, de fet, reconeixien la dominació romana però, per la imatge anaven contra la Llei. Es tractava, doncs, d’un diner que pertanyia al César i, per això, Jesús diu: “doneu al César el que és del César” ... però sols el que és del César; no es pot exigir donar-li culte, seria idolatria. I hi afegeix, “doneu a Déu el que és de Déu”, és a dir, retorneu-li el seu poble, sobre el qual heu carregat el jou d’unes lleis massa dures a seguir; esteu segurs de donar a Déu tot el que és de Déu?
              Jesús estableix una clara diferència entre el poder temporal i l’espiritual; reconeix el temporal, el polític, la seva autonomia, però el poder de Déu no es situa pas al mateix nivell que el del César. En lloc d’oposar l’obediència al César i la deguda a Déu, les uneix tot i distingint els diferents camps a que pertanyen.


Joan i Roser

13/10/17

Setmana XXVIII de durant l’any

Setmana XXVIII de durant l’any. 15 d’octubre del 2017

Is 25, 6-10 a

              Es un text d’estil apocalíptic, una evocació poètica i simbòlica del projecta de Déu: una humanitat finalment unida i pacífica. Asseguts en una mateixa taula, compartint l’àpat, fent festa tots plegats ... és realment una imatge de pau. “És el Senyor qui ho afirma”... el profeta justifica així el seu optimisme.
              Una frase difícil d’interpretar: “destruirà per sempre la mort”, que som temptats de llegir-la com a resurrecció, a la llum de la fe cristiana ... però no es pensava pas així al segle VI aC. El poble d’Israel, molt a poc a poc, va anar descobrint la fe en la resurrecció, però molt tard. Isaïes, en realitat, no parla d’individus sinó del poble, sotmès a una decadència semblant a una mort, pensava que el dia en que viuran en pau amb Déu i amb sí mateixos, les forces de la mort seran destruïdes: l’odi, la injustícia, la guerra. Isaïes no veia encara cap horitzó fora del terrenal, i no deixa de ser significatiu, que aquestes promeses esdevindran en “aquesta muntanya”, lloc de la presència de Déu enmig del poble.
..............................................................                                                                            
Mt 22, 1-14

              D’entrada, se’ns avisa que aquest banquet de noces representa el Regne del cel. En els textos tardans de la Bíblia, ja es descriu l’amor de Déu per la humanitat, en termes d’amor conjugal. Jesús mostra una mena d’esquema de la història de salvació, on s’explica per què el seu missatge, refusat per Israel, passaria als pagans.
              Jesús anuncia primer la Bona Nova al poble jueu, els primers convidats, però molts no mostren cap interès pel seu missatge i, fins i tot, van maltractar els servents enviats a cridar-los. Cal situar el text en el temps en que es va escriure, i quan diu que “el rei fa destruir la ciutat”, fa pensar en Jerusalem, destruïda l’any 70.
              Desprès, els  servents surten a convidar tothom, bons i dolents; els deixebles de Jesús surten fora d’Israel, anunciant l’evangeli a “les nacions”: tothom va ser convidat. La sala del banquet s’omple, però no és suficient acceptar la invitació, cal també acceptar de canviar-se el vestit, canviar de comportament, acollir la crida dins la fe. No vol pas dir l’exigència d’un determinat mèrit, la gràcia de Déu és gratuïta, sinó un sentit de responsabilitat, cal ser conscient del què suposa la invitació: acceptar de viure segons les exigències del Regne. 
              La tristesa davant l’Israel que no accepta la invitació, pot esdevenir després sobre els membres de la comunitat eclesial que no siguin capaços de complir les exigències que comporta participar en la festa.


Joan i Roser