Diumenge VIII durant l’any. 26 de febrer del 2017

Is 49, 14-15

              El text s’emmarca en l’època de l’exili a Babilònia, on el poble, a causa de la forta influència política, social i també religiosa de Babilònia, es sent abandonat, perd la seva confiança en Jahvé, i es pregunta si té encara un esdevenidor com a poble de Déu.

              El profeta, amb una gran tendresa, diu que Déu no oblida pas el seu poble exiliat, i identifica el Senyor a una mare que, passi el que passi, mai abandonaria el seu fill. És un dels pocs textos en que la Bíblia compara Déu amb una mare. Déu actua com un pare i com una mare, manifesta el seu amor d’una manera que inclou totes les possibles apreciacions humanes.

 ..........................................................................            

Mt 6, 24-34

              Jesús es dirigeix a la gent pobre que el segueix, que esta preocupada pel present i pel futur, per la subsistència i per la vida, i els convida a posar-se en mans de Déu. Jesús els ensenya que és l’amor total que Déu reclama de nosaltres, i no podrem servir-lo incondicionalment si tenim el nostre cor lligat a les riqueses temporals. Els esdeveniments de la vida present ens exposen a adherir-nos a les coses de la terra, del món, a aconseguir tresors; desitgem la riquesa perquè hi veiem un mitjà per esdevenir lliures ... però es pot produir el contrari, que esdevinguem esclaus del diner, i això pot portar també a la violència. És el Regne que cal buscar per damunt de tot ... “no es pot servir alhora Déu i el diner”.

              No hi ha unes prescripcions concretes a seguir, sinó que es proposa un estil de vida. Si creiem que Déu és Pare, ens hem de posar a les seves mans ... i per il·lustrar-ho, ens dóna l’exemple dels ocells del cel i els lliris del camp, a manera de metàfora. Confiar en Déu, però, no ha de donar la impressió que, automàticament, ho obtindrem tot sense cap esforç; tenir confiança en Déu és no enfonsar-nos davant les dificultats, convençuts que Déu està al nostre costat. La seguretat és una necessitat bàsica en l’ésser humà, i Jesús diu que l’hem de saber buscar en Déu i no pas en les riqueses terrenals. 

              Ens hem d’alliberar de l’ansietat i les preocupacions que omplen els nostres cors, a fi de ser lliures per buscar, sobretot, el Regne de Déu.

Joan i Roser

diumenge VII de durant l'any. 19 de febrer

"estimeu els vostres enemics"

Lv 19, 1-2. 17-18

Aquest text és un fragment del anomenat “Codi de santedat”. Presenta una imatge de santedat basada en la responsabilitat amb el pròxim. El camí per arribar a Déu, comença pel respecte a la vida i dignitat de l’altre. La solidaritat que comporta el lligam a l’Aliança, en cap cas pot ser trencada per l’odi, la venjança o la rancúnia; tot home ha de respectar els drets de l’altre.

El Senyor diu “sigueu sants com jo sóc sant”, és una crida a la nostra vocació. Amb el temps, els profetes entendran, i faran entendre al poble, que assemblar-se al Déu Sant és desenvolupar les nostres capacitats d’estimar. Es concreta, també, que amonestar a un altre amb una crítica positiva, per amor, pot evitar que caigui a l’abisme.

El text acaba amb un verset clau: “estima als altres com a tu mateix”.

..........................................................................

Mt 5, 38-48

Les propostes que presenten les antítesis poden semblar exagerades, però no són pas un precepte, sinó una invitació. L’antiga llei del talió (Ex 21, 24) ja volia limitar la venjança personal, retornant igual al què s’havia rebut (“ull per ull”), convidava a practicar una estricte llei d’equivalència, però l’ensenyament de Jesús va més lluny.

Cal reconèixer que algunes paraules de Jesús, que ens proposa aquest text, són un xic desconcertants, una mena de provocació: “si algú et pega a una galta, para-li l’altra”. Aquestes afirmacions, però, són imatges dites amb la intenció de que quedi ben gravat el missatge: no s’ha de respondre el mal amb el mal, d’altre manera no es trencaria mai l’espiral de violència, s’ha de vèncer el mal amb el bé.

També és sorprenent l’altra antítesi: “estimeu als vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen”, que potser se’ns voldria dir també, expressant-ho d’una altra manera, que estimar als enemics seria pregar per ells perquè canviïn. Sembla plantejar-se una visió de futur, en que Jesús prepararia als deixebles pel que els espera; els enemics se’ls trobaran per tot arreu, i els mostra un adequat comportament per afrontar-s’hi. Cal elevar l’amor per sobre de tota consideració humana, Déu envia el sol i la pluja a tothom, justos i injustos. Jesús ens proposa un nou camí a seguir, el del amor sense límits que, fins i tot, fa arribar als enemics.

Tot fill, mirava d’imitar al seu pare, i Jesús diu que si volem ser fills del Pare del cel, cal que imitem el seu amor indiscriminat cap a tothom.

diumenge V de durant l'any. 5 de febrer

"Som sal de la terra"

Is 58, 7 –10

El profeta s’adreça al poble jueu que ha tornat, després de cinquanta anys, de l’exili a Babilònia. Estan altre vegada a la terra dels seus avantpassats, i volen reconstruir la seva identitat centrant la vida religiosa a l’entorn de les prescripcions legalistes i pràctiques rituals, deslligades, però, de la fe i la justícia amb els pobres. Així, el poble practicava el dejuni, com a mitjà per mostrar a Déu que volia esmenar les faltes del passat.

Isaïes, però, els diu que les pràctiques religioses han de sortir del cor i promoure una justícia social: compartir el pa, acollir els pobres, vestir els despullats ... així “brillarà com l’alba la seva llum”. Sols si s’aconsegueix una comunitat fraterna de debò, Israel serà llum de les nacions.

..........................................................................

Mt 5, 13-16

La tasca dels seguidors de Jesús, és expressar la fe i la integració en el projecta de Déu, a través del testimoni. Han de ser sal de la terra i llum del món, però no pas en el sentit de què el món els admiri; la seva presència ha de ser discreta i humil. No és una crida al triomfalisme o als grans rituals i manifestacions ostentoses. Amb dos elements simbòlics es proposa com han de fer-se presents en la societat.

1) La sal serveix per donar gust als aliments, i també per conservar-los, i és l’emblema del que conserva la puresa, impedint la corrupció. Cal mantenir aquests caràcters enmig del món, a fi de produir els efectes al seu entorn. Si no s’aparten de la corrupció, corren el risc de tornar-se insípids i no servir per res.

2) La llum ho manifesta tot, i brilla dins la nit; no canvia els objectes, però els transforma en un esclat de colors i formes, la llum dóna vida. A la presentació del símbol de la llum, s’hi ajunten dues metàfores: la ciutat dalt de la muntanya i la llàntia per donar llum dins una casa. Cal que la llum es posi de manifest, com una ciutat dalt d’una muntanya, i dins la casa es posi en evidència, i no pas sota una mesura, que representaria els afers d’aquest món que impedeixen veure la llum.

Siguem prou fidels perquè la gent pugui atribuir a Déu allò que veuen en nosaltres, i així glorificar-lo.

Joan i Roser